dissabte, 29 de desembre del 2007

Per al Dia dels Sants Innocents

Ahir, 28 de desembre, va ser la festivitat dedicada als Sants Innocents. Algú dirà que totes això són històries, o llegendes. Però la veritat és que existeixen els sants innocents. Són tots aquells víctimes de les lluites pel poder: sigui en la guerra, en la feina, en la política. En aquells a qui hem perjudicat malgrat no fos la nostra intenció. També és un recordatori per a tots els Herodes que, volent o sense, deixen tota una generació sense descendència, física o mental. Per posar un exemple polític proper, Pujol ha fet moltes vegades el paper d'Herodes a Catalunya, i ara potser el fan altres també.
Per no dramatitzar la vida, i amb permís aliè, a sota he reproduït un text anònim escrit perquè pogueu jutjar vosaltres mateixos, i prendre-vos-ho com vulgueu. Hi teniu tot el dret!


"WELCOME TO CATACOÑYA ZONE

-Catacuña es una tribu con raíces como cualquier otra
-Para los expertos en antropología , Catacuña es el imperio bonsái
-Sus dimensiones son 40 millones de veces más pequeña que Siberia, cualquier comarca China es más grandre que catacuña y todos los campos de fútbol del mundo juntos, son pi o 3,1416 veces más grande que Catacuña
-A diferencia de las demás tribus del planeta cuyo origen remonta a la edad de piedra, Catacuña se formó hace apenas 1000 años
-Catacuña es el único lugar del mundo que mantiene una identidad nacionalista habiendo perdido todas sus guerras exceptuando la que utilizo para instalarse en este lugar exterminando a todos sus pobladores
-Catacuña es la única tribu de la humanidad que tiene parlamento y presidente en cambio no tiene jefe de tribu
-A ratos es apadrinada por George Bush
-Fiestas folclóricas, son el voyeur pedofílico que consiste en coaccionar menores de edad a cambio de juegos electrónicos para después mirarlos como escalan enormes torres humanas arriesgando sus vidas.
-También hay la fiesta de los futbolistas negros, relacionada con la religión local que adora a una virgen de color negro, pues los habitantes más consangúineos de la Catacuña profunda piensan que estos jugadores son los hijos de esta virgen medio cristiana
-La raza catacoñica esta en vías de desaparición por culpa de los charnis, expertos en masacres humanas, el sumo poder del charnipower se remonta a la época del renacimiento de nuestra era cuando mano a mano con los ingleses intentando cristianizar exterminaron el continente americano incluidas todas sus tribus. Lo que hizo Hitler, es un bermut comparado con ese genocidio.
-Los demás imperios se distinguen por sus multinacionales y alta tecnología la empresa más importante de catacuña en el mundo es una fabrica de chupa chups
-El animal autóctono es un burro dibujado en una pegatina
-Con el idioma existen ciertas dudas sobre su origen, los expertos a menudo dudan de si el catalán viene del chino o viceversa
-Su sistema político es una alusión de la corona española, esta compuesto por gais, consnanguineos y charnegos.
P.D. ESTO ES UN DOCUMENTO DE MACSIMO INTERSES PARA LA HUMANIAD. SEA DEMOCRATICO Y SIÉMBRELO POR DONDE VAYA"

Aquest és un text anònim, i cadascun de vosaltres podrà jutjar-lo. La seva virtud és que serà motiu de debat i controvèrsia, i també de broma i gatzara.

dijous, 27 de desembre del 2007

Aclariments Necessaris dels Programes

Aquest mes de desembre, es va fer la 34ª Fira Avícola del Prat. Aquesta està dedicada a la promoció del pollastre amb la marca pota blava. Entre les diferents activitats que es publicitaven en el programa, la primera de totes era el tast de qualitat de pollastre del Prat i carxofa Prat que es va fer a la seu del Parc Agrari, a la masia de Can Comas. Es va fer el divendres 14 de desembre a les 12h. En l'acte van assistir més de cent persones convidades.
Però al programa no s'especificava aquesta circumstància, i això va provocar que algunes persones, dues parelles amb dos nens, que aquell matí no treballaven per cosa dels torns, s'hi arribessin amb bicicleta. A la porta els van dir que no podien entrar-hi perquè era un acte reservat, la qual cosa no s'especificava en cap moment en la publicitat feta a la Fira. Crec que això és un error, perquè aquest detall provoca malentesos innecessaris, tant per als que volen participar en un acte privat, com en els que han de vetllar per la seguretat a l'entrada. Per això, cal especificar sempre en un programa si l'acte és públic, o bé, reservat només als "pollastres de pota blava".

dilluns, 24 de desembre del 2007

Mori el Barça, Visca Catalunya!


Els esports no són el meu fort, de fet, crec que no deixen de ser un joc. I la resta depén d'allò que cadascú de nosaltres hi vulgui posar. Per aixó, molta gent no va entendre que celebrés el gol del Reial Madrid contra el Barça. I aquí podré esplaiar-me perquè cap amic li'n sàpiga greu, ni pensin malament. D'entrada, dir que també sóc "culer", ep, no renegat, senzillament d'aquells que ja estan farts de patir, que ja se'ls en fot una mica tot el "tinglado", que es deia. Que no cal ballar sempre al so que toquen, ni anar en un envalat que et monten. De fet, crec que el Barça s'ha convertit en l'opi dels catalans, i no puc deixar de cridar com el Dalí, seguint el seu mètode paranoico-crític, mori el Barça i visqui Catalunya!
Perquè quan guanya el Barça, sempre perd Catalunya! No us heu adonat encara? Jo ja ho vaig fer fa més de vint anys. Un dels descobriments de l'adolescència, quan despertes dels partits compartits amb passió amb el teu pare i el teu germà davant del televisor de casa. Quan en l'època del Barça amb el Cruyff, el Neskeens, el "Cholo" Sotil, l'Asensi, el Rexach, etc... un equip magnífic que quan sortia el Guruceta de torn, te girava el resultat segons convenia a la política, i altres interessos. La "transición" ens la van engaltar a canvi d'un cinc a zero al Santiago Bernabeu, català per més senyes i fundador del Reial Madrid. Almenys Esaú es va vendre l'heretat per un plat de llenties. Nosaltres per un joc!
Però això encara ho puc entendre aleshores, però després de trenta anys, que algú s'escandalitzi per un resultat com el d'ahir al Camp Nou, ja fa mal. Fa molt mal al cor, i al cap! Quan el Barça juga el "Campeonato de Liga Española", ho fa en camp contrari: quan no és pel contrari, sortirà un àrbitre de negre que esguerrarà el bon joc. I ja ho diu el refrany: "qui no vulguis pols, no vagi a l'era". En fi, que per guanyar la Liga, cal que cada any hi hagi un Nou Estatut en tràmit al Parlament de Catalunya, i això cansa molt. De fet, la solució és molt senzilla: juguem en una lliga pròpia, que ens seria neutral i equitativa. Deixar-nos de centralismes i gegants com el Barça que acaparen totes les energies dels catalans per representar en el nostre imaginari un exèrcit i un drets civils que van desaparèixer fa tres cents anys. I la resta són fantasmades, que només serveixen per a entretenir nens i criatures! O per esbravar-nos de tant en tant, de la mala llet, i de tenir uns minuts de glòria, en aquesta vida de català esclau i emprenyat!

dimarts, 18 de desembre del 2007

Llàtzers de la Política


Aquesta setmana s'haurà celebrat el ple de l'Ajuntament de Sant Boi. En ell es parlarà del PAM i del Programa de Govern Municipal, elaborat pels partits polítics governant sota la majoria absoluta del PSC. El quadripartit, amb la passivitat del que queda a l'oposició, gaudiran d'una majoria aclaparadora. I de les millors intencions i bona voluntat envers els santboians. Però la democràcia no és una qüestió de bona voluntat, ni una gràcia que concedeixen els homes a uns altres. És un dret de totes les persones, que únicament neix de la gràcia i la voluntat del nostre Senyor.

Sinó, ens trobarem amb el despotisme il.lustrat, amb l'absolutisme paternalista. El que dóna pa, però esclavitza. Semblant al "señorito" del qual van fugir la majoria d'immigrants catalans. Com que no van trencar el cordó umbilical, ara es tornaran a trobar amb aquells temps de gana i malsons. Tornarem a lluitar, tornarem a perdre, tornarem a guanyar, com deia Companys. Però tant si creiem o no que Llàtzer va ressuscitar, hem de viure en l'esperança de cada dia. Cal esperar la pluja i la neu després de la sequera. Un temps de sequera política per als catalans, de caminar pel desert. Després de trobar que tots els partits polítics semblaven oàsis enmig de l'erm, i han resultat un miratge més. Ara només queda un sol implacable, i la brúixola certa de la veritat despullada. Ara que tots els reis van despullats, i els ciutadans orfes també, l'esperit queda aïllat, però també alliberat d'algunes crosses. Encara hem de trobar el camí per sortir d'Egipte

divendres, 7 de desembre del 2007

Quina és la millor velocitat per anar cap a la mort?


El dia 20 de novembre, amb 76 anys, va morir l'expresident de l'Associació de Prevenció d'Accidents de Trànsit, Apad, en Xavier Parés i Bausà. Gràcies a la necrològica del Punt publicada el dia 1 de desembre, em vaig assabentar. Es veu que des dels anys vuitanta, és dir, de l'època en que també va néixer l'associació Amics de la Bici, va estar treballant en l'àmbit de la mobilitat i la seguretat en el trànsit. Quan encara la majoria de gent no se n'adonava de la importància central de la mobilitat en la nostra societat actual. I de quin preu pagava cada dia pel seu culte a la velocitat.
Un preu que ara s'està reduint gràcies a l'aprovació, entre altres normes, de la modificació del Codi Penal amb les penes de presó per als conductors temeraris. Una violència viària que, més enllà d'un accident fortuit, provoca molts morts cada any pel menyspreu a la vida dels altres i la pròpia. Quan es va rodar la pel.lícula de "Mad Max", "Boig Max" no ho oblidem, les carreteres on es vivia el futur eren llunyanes i solitàries. Però la realitat és que són molt properes i concorregudes.
A l'Àrea Metropolitana de Barcelona, els polítics han aprovat la limitació de velocitat a 80km/h. Malgrat els intents desesperats dels "lobbys" com el Racc, amb informes contradictoris, que no responen a les raons principals, que la cobardia política amaga: la reducció de la velocitat redueix, més que proporcionalment, el consum de combustible, un bé cada dia més car i escàs a més de 90$, redueix més que proporcionalment la contaminació atmosfèrica, i més que proporcionalment, els morts per aquesta causa i pels accidents de trànsit. Si per a uns i els altres, es tracta d'un ball de xifres amunt i avall, d'un balanç d'ingressos i despeses que reflexa el càncer que provoca el cotxe en la nostra societat.
És important la velocitat a que anem en la nostra vida. Més que res per tenir un cert marge de maniobra, i procurar no fer mal als altres, reaccionant a temps. Per més cotxes segurs que es facin, la principal norma de seguretat és conduir a una velocitat prudent. I si la prudència no s'aconsegueix per voluntat pròpia, és el deure social, imposar una voluntat aliena mitjançant l'amenaça de la presó. Malgrat les declaracions del senyor Albert Batlle sobre aquest tema, qui tement que no pugui tenir prou lloc a les presons, s'estima més que es cometin injustícies, a que la seva feina i el seu càrrec estiguin en risc i descontrol. Per aquesta regla de tres, el primer que hauria d'anar a presó és ell mateix, per prevaricació? Esperem, i desitgem tots, que no ens hi trobem mai a la presó. Ni que ens trobem la mort abans d'hora, per voler còrrer massa.

En la mort d'un amic alemany genial, gens convencional.


Aquest passat 5 de desembre, es va esdevenir l'aniversari de la mort del genial músic Wolfgang Amadeus Mozart. En aquest article, no parlaré d'ell. Sinó d'un altre Wolfgang. Un amic alemany que va morir sobtadament als 52 anys el dia 25 de novembre. Altres persones han plorat més la seva pèrdua que jo, i tanmateix, no resto pas indiferent. Almenys intento treure la sorpresa i la contrarietat per aquella persona que la mort s'emportà inesperadament. Una persona de vida, i de bons amics, comptats i bons. I aquesta persona que no serà recordada pas per ser un geni, puc dir que era genial, i que trencava els nostres esquemes.
Wolfgang era el típic treballador alemany, alt, ros i fort; molts cors haurà robat en la seva vida, però cap el va poder lligar. Més enllà del físic, contrastava el seu caràcter bonàs amb la seva força, i amb la poca rigidesa tòpica germànica. El vam conèixer gràcies a una amiga que va venir de vacances a Sant Boi, i ell que ja devia haver vist prou món, no va anar gairebé cap dia a Barcelona. S'estimava més anar a donar un tomb pel poble, i seure en la terrassa del bar que dóna a la plaça de l'Ajuntament prenent alguna tapa, i una bona cervesa. Amic de veure la gent, i de parlar-hi, gaudia d'aquells instants fugaços però sentits. I quan volia compensar el seu "dolce far niente", d'una revolada s'enfilava dalt d'una perfecta bicicleta de carreteres i feia molts i molts quilòmetres fins que treia tot lo que portava a sobre de més. Tornava per recomençar amb energia i ganes de viure.
Potser tenia aquell petit plaer de contemplar les coses, i la seva llum. La llum de l'ambient i de l'aire que es respira, d'allò que es troba enlaire i no es veu. Cal fixar-s'hi molt. Potser per això, li agradava molt Portugal. No ho sé ben bé, però quan molts alemanys van anar cap el sud d'Europa, ell va triar Portugal. Cosa no gaire freqüent en la Germània. Per aquest caràcter tan especial, li vull dedicar aquella estrofa d'una cancó que cantava José Afonso, el famós músic portuguès de la Revolució dels Clavells: "o que mais me prem da vida, nâo é a morte de ninguém, é que a morte, de esquezida, deixou o mal e levou o bem..."
Malgrat tot, la seva família ha encertat més amb aquesta aquesta dedicatòria:
"Einige bleiben für immer,
denn sie hinterlassen
Spuren in unserem Herzen."

dijous, 6 de desembre del 2007

La Gallina diu que No, Visca la Revolució!


Amb la lletra de la cançó d'en Lluís Llach voldria encetar aquest escrit sobre la manifestació del dia 1 de desembre de la Plataforma pel Dret a Decidir. Crec que va ser important perquè l'esperit de la manifestació va ser més important que el nombre de persones assistents. Com va destacar un articulista, era una de les poques manifestacions fetes pels catalans els darrers anys per defensar la seva pròpia causa. Tal és el grau de desencís i desemparament, respecte al govern central, però també respecte al govern autonòmic i els partits polítics.
La Plataforma, o les plataformes, no són com el moviment de la Crida, la qual volia empènyer els partits polítics. Ara no, ara són els mateixos catalans que deixen els partits polítics a la cua, tal és el seu desprestigi social. I encara és més gran quan ens adonem que, molta gent que hi va anar, són els mateixos que des de fa anys hi han assistit a moltes manifestacions. La majoria d'ells eren de la generació que es va manifestar il.lusionada a finals dels setanta i principis del vuitanta. Ara ho fan amb uns quants anys a sobre, i sense haver aconseguit els seus objectius. O és que en tot cas, aquestos eren molt limitats. Però tampoc no ens enganyem, no estem reivindicant l'anarquisme. Ja s'encarrega el dia a dia, i els germans Marx, de recordar-nos-ho. Com anticipava el títol d'un llibre: "La organización del desgobierno", d'Alejandro Nieto.
En tot cas, recordar que els més joves tenen la clau del nostre futur, i que, fet i fet, només treiem les branques, i tapem els forats, que estan enmig del nostre camí...

dimecres, 5 de desembre del 2007

L'Excomunió de la Conferencia Episcopal Española

Després d'unes setmanes del sotrac que m'ha representat la beatificació dels "martires de la Guerra Civil española", goso escriure amb gran dolor. I aquest dolor neix de la necessitat d'excomunicar la Conferencia Episcopal Española. Els motius és l'incompliment dels principis religioses recollits en el Credo. Com que la línia que ha seguit la CEE des de fa anys l'allunya de Déu, i l'acosta al pecat, jo que també soc pecador, només puc que recordar-los la seva actitud gens "apostòlica, catòlica i romana".

El camí que ha seguit la jerarquia eclesiàstica espanyola està molt ben explicada pels articles d'en Jaume Reixach al Punt: del 28 d'octubre, del 11 de novembre i del 25 de novembre. Per als cristians, especialment els catalans, la beatificació confirma que els màrtirs van morir en va per a ells. El fet del martiri és la mort per l'amor als altres, precissament als que t'estan matant, no només un acte de fe, un acte d'amor a Déu sobre totes les coses. I aquest és el doble testimoni del martiri.
Es pot defensar políticament una concepció del món religiosa, es pot estar en contra d'un govern, i lluitar amb totes les teves forces en contra. Però això no vol dir que hagis de lluitar per defensar el teu poder. Ni que el fi justifiqui els mitjans, ni que el que fas vagi en contra de lo que prediques. D'allò que diu el Credo, d'allò en què creus: en una Esglèsia santa, catòlica, apostòlica i romana. Ja que la Conferencia Episcopal, malgrat l'intent del seu president el bisbe Ricardo Blàzquez, a més continua en la seva heretgia, i confirma el seu error. La beatificació dels màrtirs, tal com s'ha fet, no ha convertit l'esglèsia espanyola en santa, ja que ha bandejat a molts del seu costat. Tampoc la feta catòlica, és a dir, universal, ja que ha primat els interessos particulars dels espanyols davant de qualsevol altre poble. Tampoc la feta apostòlica, ja que la defensa de la fe s'ha fet sense incorporar el perdó per a tothom. I tampoc l'ha fet romana, ja que han posat la seva capitalitat en Madrid, en la capital del seu imperi en decadència.
Des d'aquí, només puc mantenir l'esperança en l'arribada de Nostre Senyor, en aquest temps de Nadal. Enmig d'aquesta freda nit d'hivern que ens té galçat el cor. Perquè com diu l'Evangeli, la Bona Nova, és que Ell està per sobre de totes les coses.

dilluns, 12 de novembre del 2007

Compartir és la lliçó de Sant Martí


L'11 de novembre celebrem la festivitat de Sant Martí. I és un dels nostres sants més arrelats, i no en va, té el seu monestir al Canigó. En aquestos dies tan obscurs per les notícies, les boires, el mal temps que fa ja que no és el que tocaria, tots nosaltres patim una desorientació creixent. Com deia, cal no perdre el nord, ni la fe ni l'esperança en aquesta llarga travessia. I si ho fèssim, no tinguem por de retornar al nostre camí.
La llegenda de Sant Martí, centurió romà, que es compadí d'un pobre, i es va partir la seva capa amb el captaire, és l'exemple a seguir per tots nosaltres en aquestos dies. S'acosta l'hivern meteorològic, i l'econòmic, per a l'any vinent. Les previsions per al 2008 són dures, i el fred pot acabar amb moltes coses, bones i dolentes. Però com veiem els poderosos estan lluny, molt lluny de Sant Martí. Com a la paràbola del bon samarità, molts fariseus passarem de llarg.
Com solucionarem els problemes del TAV i Rodalies? Com millorarem la mobilitat, si només es pensa en el cotxe? Com aconseguirem una independència pacífica, si els poderosos no fan més que tirar llenya al foc? Com millorarem la nostra qualitat de vida si no pensem en el malbaratament que es fa? Com solucionarem el problema d'habitatges si només subvencionen les mateixes companyies immobiliàries? Com solucionarem la greu crisi d'autoritat civil, social i política si els que manen no donen exemple?
Cal compartir, tant senzill i tant difícil! I si els poderosos tenen ganes de passar de llarg, ho poden fer, però el camí que emprenen és un cul de sac. Per tots, cal que retrobem l'Arc de Sant Martí, que uneix el cel i la terra!

diumenge, 4 de novembre del 2007

Anar i tornar en vaixell o pedalant

Aquest petit apunt va adreçat a l'article d'en Manuel Cuyàs, Barcelona, anar i tornar per mar, uns dies després de parlar-se d'una possible via de trànsit marítim. Idea descartada perquè als nostres polítics no se'ls hi passa pel cap.

A l'atenció d'en Manuel Cuyàs,
Bon Dia,
us volia felicitar per l'article on defensaveu l'ús de vaixells per anar de Sitges o Vilanova fins a Barcelona. Amb la vostra ironia habitual, no estic segur si estaveu plenament convençut, o feieu un pas més enllà. Una idea, "descabellada" en castellà, forasenyada que em va provocar un somriure escèptic de seguida.
No us penseu que per la vostra opinió. Al contrari, perquè m'era impossible imaginar-me que ningú, i sobretot els polítics actuals tinguessin el coratge de tirar-la endavant. La navegació de cabotatge és possible, però cal organitzar-ho tot bé, i això ja no entra en les capacitats de les persones que estan al davant. La seva imaginació està abocada a guanyar eleccions, i la resta ja no importa. De fet, com a usuari de la bicicleta, sóc partidari d'utilitzar tots els mitjans de transport a l'abast. Crec que el seu ús determina la seva bondat. I com que entenc molt bé què passa quan demanes un carril bici per anar de Sant Boi a Barcelona o a l'aeroport, i tothom et mira amb cara d'imbècil! I no ho demanem perquè sí, de Sant Boi a Barcelona es pot recorrer els dotze quilòmetres en menys d'una hora, i fins a l'aeroport en vint minuts! Quan es triga a anar en cotxe en hora punta? Sense comentaris, o allò de: "D'on no n'hi ha, no en raja" .
Bona sort a tothom, que ens farà falta!

dilluns, 22 d’octubre del 2007

Fins a Tots Sants, no anem als Jutjats


Aquest diumenge, 21 d'octubre, molts catalans aniran al Palau Sant Jordi convocats per la Comissió de la Dignitat. Es vol reclamar la devolució dels papers que van ser confiscats pel franquisme als seus amos fa més de seixanta anys. Aquests documents estan a la ciutat de Salamanca, i fa uns mesos es van tornar gairebé tots els que pertanyien a la Generalitat. Tal com es va aprovar en una Ley de las Cortes Españolas, que establia la devolució dels papers als seus amos. Però ara, cal tornar a trobar-se per reclamar una cosa que no s'està complint per motius clarament electorals.
Han passat més de seixanta anys des que les victorioses tropes feixistes espanyoles van ocupar Catalunya, i van començar a recollir tota mena de documentació pública i privada al país. El motiu era el control polític i l'aplicació de mesures repressives de tota mena, incloent la pena capital. Una repressió que va més enllà del període de guerra, es va perllongar amb l'estat d'excepció fins ben entrats els anys quaranta. I que es va mantenir en menor grau durant la dictadura. Després de 35 anys de "pau", es va pactar una transició i el 1977 es votava una Constitución Española. El pacte va incloure un silenci tàcit sobre moltes qüestions, ja que afectava a molta gent que encara era viva. Però després de 30 anys més, ja no tenia sentit per als catalans. I per això, alguns es van adonar que volien recuperar aquella documentació públic i privada que es van emportar.
De fet, la legalitat instaurada pel cop d'estat no havia estat qüestionada. Ni tampoc s'havien fet "tribunals de la veritat" per posar les cartes sobre la taula, i que cadascú assumís els seus errors. Per desgràcia, res d'això s'ha fet, i encara en paguem les conseqüències. El cas, és que sobre la transició es va pactar una determinada legalitat. Un ordenament jurídic fonamentat en una Constitución. Però aquesta, i tot això, està en crisis. Ja que la Constitución era només el reconeixement d'un "status quo" que l'evolució del món ha canviat. En aquest cas, no només existeixen factors interns sinó també externs. I els símptomes més evidents és el frau de la llei.
Això vol dir que si hi ha una llei d'un parlament, el poder executiu l'ha de fer complir amb diligència i bona fe. Si no és el cas, vol dir que s'està vulnerant la llei, s'està cometent un frau, i per tant, prevaricació. Entrem en el terreny de que hi ha drets i lleis per sobre d'altres, i això només ho pot decidir un parlament. Sinó la decisió es pren segons la conveniència i l'arbitrarietat del poder executiu. Però si s'esdevé això, la Llei es devalua, es perd legitimitat, i per tant, les lleis no poden ser aplicades en els tribunals de Justícia. La conseqüència més evident és la manca de la base fonamental dels drets civils i personals, de manera que regna l'arbitrarietat i no l'imperi de la llei. Vol dir que anar a demanar justícia als tribunals espanyols es converteix en una quimera. Per això, proposaria que tots els catalans que hagin d'anar als tribunals, abans busquin de posar-se d'acord entre ells. Llevat dels casos penals, caldria fer vaga als tribunals espanyols, i que fins a Tots Sants, ningú anès als Jutjats.

divendres, 19 d’octubre del 2007

Una Breu Història del Món


Aquest mes d'octubre he acabat de llegir-me el llibre escrit per Ernst H. Gombrich titulat en català "Breu Història del Món", editada per Empúries i traduïda de l'alemany austríac de l'autor. En el títol original del 1999 consta "Una curta història del món per als joves lectors". Un llibre ben escrit des del punt de vista d'aquest autor austríac, que va fer la seva carrera a Anglaterra per l'ascensió del nazisme. De manera amena i didàctica explica els fets històrics, d'una manera "natural" i "universal". I si ho poso entre cometes, és per aclarir què ens diu l'autor.



I allò que ens diu, malgrat els intents de neutralitat i objectivisme pedagògic, no deixa de tenir un punt de vista personal. En aquest cas, parlem del punt de vista d'un austríac, centrat en el desenvolupament dels estats-nació europeus, i de l'enfoc cap a una Europa Centreuropea, la Mittel Europa. Seguint un cànon del Renaixement clàssic, oposat al Gòtic medieval. És a dir, som persones, i tenim un centre a partir del qual vivim, i veiem el món. Allò que els filòsofs alemanys van batejar amb la Weltanschaung, la cosmovisió. Perquè hem de tenir en compte que l'univers l'hem d'explicar des d'algun lloc, i tenint en compte qui som. Un bon científic ha de tenir en compte aquestes qüestions, que no són ni bones ni dolentes, senzillament hi són.
Per això, em sorpren quan la didàctica recorre als tòpics històrics per descriure alguns fets. Per exemple, la descripció de Colom, com a cobdiciós, segons els càrrecs pels quals fou jutjat i fet empresonar pels Reis Catòlics en el capítol dedicat al Nou Món. La Guerra de Successió a Espanya queda entesa dins d'una discussió dinàstica, on la futura protagonista serà l'emperadriu Maria Teresa d'Austria, hereva de l'Imperi de Carles III, conegut per nosaltres com l'Arxiduc. O que la revolució americana sigui considerada una revolta de les colònies, sense entendre el seu profund sentit antiimperialista, comparada amb la revolució francesa, que té un sentit antijeràrquic.
En fi, el llibre m'ha servit per veure que tota història "universal" neix d'un punt de vista determinat. I allò "natural" és que això sigui evident, malgrat els títols oficials i el renom professional de l'historiador. Així doncs, cal que els catalans escrivim la "nostra" història universal, i que sigui també una història "natural", és a dir, que mitjançant la "nostra" història es descobreix la nostra naturalesa personal. D'aquesta manera, nosaltres també podrem explicant qui som, i què podem aportar al món.

dijous, 18 d’octubre del 2007

No perdre el Nord


Durant el Pont del Pilar, vam fer una escapada a Prada de Conflent. Malgrat algunes vicissituds del viatge, vam arribar-hi el dissabte a la tarda. Vam agafar el tren, i vam poder veure els fulletons que anunciaven la vaga de transports d'aquesta setmana a França. Als peus del Canigó contemplàvem en un cel clar les primeres neus que cobrien el seu cim. Per als catalans, marca el nord, i és una de les nostres muntanyes "sagrades". Tanmateix, més enllà de l'espai físic o geogràfic, cal tenir en compte que és més important l'espai personal o psíquic. I de vegades, no coincideixen tots dos.

De tant en tant, cal anar a la recerca del nord per no perdre el sentit de la nostra existència. I més enmig de la desorientació i del caos en el qual ens estem acostumant a viure a Catalunya. Però aquest nord geogràfic, no sempre coincideix amb el personal o d'un mateix. De la mateixa manera que no és el mateix el pol nord geogràfic que el magnètic.
Sobre la consciència catalana, es sobreposa el nacionalisme francès. I aquest a la Catalunya Nord és majoritari, no ens enganyem. Ja que pocs catalans queden, i els que hi ha són feliços de contestar-nos amb un "avall" contundent i clar. Aquella nit, se celebrava un partit del campionat mundial de rugbi entre Anglaterra i França. El bar-restaurant acollia la seva parròquia enfervorida, pintada amb els colors de la "Republique", que seguia amb emoció la final. França anava al davant, però al final la victòria se'ls hi va escapar de les mans. Els diaris de l'endemà reflexaven el desencís d'uns i l'alegria dels altres. Per mi, ja m'estava bé que guanyès Anglaterra. De fet, no es tractava pas de la Gran Bretanya. No vaig fer cap comentari a favor, tot i que vaig pensar que de fet, a la Catalunya Nord també van guanyar-hi. Doncs no s'enrecorden pas que la creu de Sant Jordi apareix en la bandera d'Anglaterra. Sant Jordi és el nostre patró comú, i per tant, ells també havien guanyat en la seva derrota.
Aquesta paradoxa, em va retornar cap al nostre país, i sobretot, la nostra gent. És aquí mateix, on som, on ens jugarem el nostre futur i el de Catalunya. Perquè si el Sud no ofereix un projecte vàlid, una República Catalana, amb la qual tothom s'hi pot identificar, no ho faran pas la gent de la Catalunya Nord. El nostre futur és a Sant Boi mateix. I aquest projecte no passa per aconseguir ocupar el poder com és l'objectiu dels partits polítics. És un projecte social i cívic.

dijous, 11 d’octubre del 2007

La Distinció Alemanya entre Land i Region


El tractament i repercussió de la Fira de Frankfurt enfora serà de moment discreta. A nivell cultural tenim un cert reconeixement que aquest esdeveniment ampliarà. Tanmateix, a nivell polític o social alemany encara continuarem estant arraconats davant dels espanyols. Mentre s'estava celebrant l'acte d'inauguració a Frankfurt, les televisions alemanyes destacaven altres temes. I quan la Primera cadena, la Erste, en va parlar, feia plorar: tòpics i folklore a dojo.
En els informatius alemanys predomina la concissió i un bon tractament dels punts que toquen. Amb serietat i professionalitat demostren quin tema els interessa realment o no. Si ho fan per cobrir l'expedient, ja sabem que els som una mica indiferents. I per als alemanys, la indiferència seria un insult. Com vaig poder comprovar al noticiari de la Primera Cadena alemanya, la Erste, en el seu Tagesthemen.
Els titulars giraven al voltant d'altres temes: vaga de trens, premi nobel per a un alemany, les subvencions per a les mestresses de casa, etc..., i quan va tocar el torn a la cultura, es van referir aleshores a la Fira del Llibre de Frankfurt. Van parlar de la cultura convidada: la catalana. El tractament va ser depriment: folclore amb el correfoc, dracs i dimonis corrent, o Gaudí i el modernisme. El lligam entre Balears i Barcelona es va fer amb l'escriptora Carme Riera, que per més inri, anava parlant en castellà mentres la traduien. Si cal, els hi puc donar l'adreça d'una intèrpret catalana, traductora jurada, que viu a Alemanya?. Després va sortir un escriptor barceloní, Jaime Mateo, em sembla, queixant-se que no l'havien convidat perquè escrivia en castellà. I és clar, no serà que els escriptors en castellà es guanyen millor la vida que no els que escriuen en català. Només faltaria que a sobre els hi cedíssim la tanda, quan no ho van fer pas quan va ser el torn de la literatura "espanyola" a Frankfurt, amb ocasió dels centenaris de Cervantes i el Quixot. En fi, per a la televisió alemanya, encara som una "region" i no pas un "land". L'abisme entre les dues paraules és molt profund.
Encara faltava que escoltèssim el discurs del president de la Generalitat, el Molt Honorable José Montilla, parlant de què no hi ha problemes de llengua a la "region": enguany, 2007, ja m'he trobat dues vegades que m'han demanat de parlar en castellà, amb un "por favor" de vaselina. Oi més, que m'ho deien un policia nacional i un guarda de seguretat! Per reblar el clau de la nostra creu, el Consejo General del Poder Judicial no pren en consideració la denúncia de l'actuació de la jutgessa pel cas de la mort d'Isanta.

dimecres, 10 d’octubre del 2007

Frankfurt amb molta mostassa i poca salsitxa


Aquesta setmana s'ha inaugurat oficialment la Fira del Llibre de Frankfurt. Un esdeveniment molt esperat per als catalans, ja que som la cultura convidada el 2007. Durant les vacances d'estiu vaig passar per algun país germànic, i les traduccions a l'alemany d'autors catalans es posaven en un lloc destacat dels aparadors. Alguns articles i anuncis en la premsa vam cridar-me l'atenció.
Per exemple, podem comentar els anuncis de la Generalitat sobre el calendari d'actes catalans a Alemanya enguany. Aquestos estaven arraconats a les pàgines de publicitat de negocis i empreses. Això contrastava amb un gran article del mateix diari explicant la intervenció de Ferran Adrià a Kassel i les excel.lències de la seva cuina. Poc art i literatura fora dels fogons. La genialitat del cuiner Ferran Adrià rau en l'efectivitat comunicativa de la seva cuina, de manera semblant a allò que va fer Dalí.
Per això, no crec que la Fira doni gaire de sí per al nostre poble. La mentalitat nacionalista majoritària dels alemanys no reconeix el desig de llibertat i independència dels catalans. I sense manifestar d'una manera clara aquesta voluntat, no comptem per a ells més enllà de la nostra cuina. Com que la majoria d'ells s'han de conformar a menjar salsitxes de frankfurt, potser a nosaltres ens donaran molta mostassa, que pica molt i l'efecte se'n va ràpidament, i poca salsitxa per omplir la gana que portem endarrerida. És clar, que amb la sordina que posa la mateixa TV3, i ens passa l'acte que costa una fortuna pel Canal 33, encara gràcies. Més aviat un espectacle onanista. Quan caldria seduir i portar la iniciativa davant dels alemanys. Com sempre passa, el principal responsable de les nostres desgràcies som nosaltres. Cal dir que Alemanya és el país d'Europa amb més càtedres i universitats on s'ensenya el català. Moltes més que no pas a la resta de l'estat espanyol. I sort en tenim.

dimecres, 3 d’octubre del 2007

La Monarquia Catalana


Aquestos dies encara es debat allò de si els catalans tenim rei o no. En fi, que no hi ha manera de que la gent es molesti una mica a mirar el per què de les coses. Ni a parlar amb propietat. Primer, els catalans no tenim rei, i això és la veritat. L'altra veritat és que sí teníem monarquia, i ara m'explicaré, no fos cas que alguns s'enredessin més en la troca de les opinions.
Els catalans no hem tingut mai rei, de fet, el títol del nostre governant era el de comte de Barcelona. I per ser-ho, havia de jurar les Constitucions de Catalunya. Per exemple, el darrer que va fer-ho va ser Felip V rei de Castella, Felip IV rei d'Aragó no ho oblidem. Però tampoc oblidem que va ser comte de Barcelona. I només com a comte de Barcelona podia governar als catalans.
Això no vol dir que els catalans no tinguèssim govern. Teníem un govern semblant al que avui dia tenen els nordamericans. El comte era una mena de president, amb un vice-president, digue'm-ne. I havien de retre comptes a les Corts Catalanes. Per tant, eren i són, un govern monàrquic en el sentit estricte del terme que vol dir govern d'un sol, encara que sigui sota la forma republicana com és el cas. De fet, cal recordar que els Estats Units són una República.
Una altra qüestió que cal tenir present és la legitimitat de la monarquia catalana. Com us he dit, calia jurar les Constitucions Catalanes abans de ser nomenat comte de Barcelona. Per tant, amb el Decreto de Nueva Planta, els Borbons van cometre perjuri, ja que havien jurat complir i defensar les llibertats i drets dels catalans. Només desitjaria que un Borbó esmenés el tort que se'ns va fer aleshores als catalans.

dimarts, 2 d’octubre del 2007

Cremem les Nostres Fotografies


Més enllà del cumpliment de la llei, i més enllà de les provocacions sobre la crema de les fotografies dels actuals monarques espanyols, crec que hauríem de sortir fora d'aquesta espiral que amarga a uns i altres. La Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides està per sobre del Còdigo Penal d'Espanya, ja que l'estat la va assumir. Per tant, si com deia un conegut "el santo se le adora por la peana", jo li responc que "qui té cua de palla" ...
No entraré gaire en la campanya de sentiments contraposats, i en part irracionals, que s'han despertat d'un costat a l'altre per la crema de fotografies dels monarques espanyols. Si el Código Penal recull això com un delicte, cal tenir en compte, que de la mateixa manera que la Monarquia Espanyola gaudeix d'immunitat plena, també caldria deixar sense efecte la possibilitat de considerar la crema de les fotografies com a tal. De fet, s'incumpliria el principi de que tots els espanyols són iguals davant la llei. També crec que la millor sortida, seria que a partir d'ara cada català busqués una fotografia seva i la cremès, ja que aleshores cumpliríem la dita que diu: "els catalans portem un rei al cos".
D'aquesta manera, crec que ningú es sentiria ultratjat. Ja que cada part obtindria allò que vol i desitja: llibertat i respecte.

diumenge, 23 de setembre del 2007

Diferències de Tracte a Sant Boi

De vegades, les coses que ens semblen més importants per als altres no ho són tant. Això que sembla normal, per desgràcia, es converteix en una mena de falta de respecte envers les persones, i acusa les diferències de tracte i visió de diferents col.lectius. Quan aquesta diferència afecta als drets civils i personals, i afecta a la vulneració de les lleis, aleshores es torna insultant i humiliant.

Aquest mateix divendres passat, s'esdevingueren tres fets a Sant Boi. Potser no passarien d'anécdotes personals, però com feia Eugeni d'Ors, intentarem portar-ho al terreny de la categoria.
La primera d'elles, en el temps, va ser la petició d'un agent de seguretat "hábleme en castellano, por favor!", i davant de la meva resposta una mica inquisitiva, va respondre amb "estamos en España!" i "circule que si no avisaré a la policia". Vaig marxar amb la cua entre les cames, no creia pas que fos el moment de donar-li la raó, ja que em va tractar de no ser "espanyol" ni de parlar una llengua "espanyola". La segona d'elles, va ser la xerrada que va fer Josep Cruanyes sobre els Papers de Salamanca a Cal Sílio, organitzada per l'Oreig. Allà, davant d'una trentena de persones, el portaveu de la Comissió de la Dignitat explicava tot el procés seguit fins aleshores per retornar els papers a tots els seus propietaris, i va anunciar l'acte que es farà el diumenge 21 d'octubre a les 11,30h al Palau Sant Jordi. A l'acte no va assistir cap membre del govern municipal de Sant Boi, ni va tenir gaire ressó als mitjans de comunicació locals tot i la casualitat d'acaparar algunes portades a la premsa i televisions nacionals. La tercera anècdota va ser exemplar, ja que després de l'acte vaig anar a donar un tomb amb un amic, ell parla castellà i jo català, cap problema perquè ens respectem. Per casualitat, vam passar davant d'una coneguda pizzeria-restaurant de Sant Boi, i allà vam trobar sopant els membres de la candidatura de Ciudadanos.
És una cosa molt normal, però quan he fet un recompte d'aquest tríptic d'anècdotes, no puc deixar de treure conseqüències: per què no estaven els membres de Ciudadanos a la xerrada de Josep Cruanyes, el qual va recalcar que només volen fer cumplir una llei aprovada a Madrid? si tots som iguals davant la llei, per què sembla que uns són més iguals que altres, com va insinuar Orwell? o potser, és que malgrat ser de raça blanca, potser ens veuen com uns "negres", tal com diu la dita cubana: "Virgencita Mía, ojalá fuera blanco aunque fuera catalán!" que demanava un negre a Nostra Senyora. En aquest sentit, em declaro "negre", em vaig sentir de la mateixa manera, i em van tractar igual. Què faran els Ciudadanos per defensar la "igualtat" dels Ciutadans, o potser no som tampoc ciutadans de ple dret. Ja que només es defensa el dret del més fort?

divendres, 21 de setembre del 2007

Entrevista amb Mònica Sabata de la Plataforma pel Dret a Decidir


Aprofitant l'altre dia el lliurament del III Premi Joan Sardà a la Plataforma pel Dret a Decidir, vam entrevistar la seva portaveu Mònica Sabata. Tal com esmentàvem a la notícia, havíem de publicar-ne un resum a la nostra edició de Vilaweb Sant Boi. Fet i fet, he cregut més convenient publicar-lo al bloc editorial com a espai de reflexió. Espero que us agradi.





Entrevista Resumida a Mònica Sabata,
portaveu de la Plataforma pel Dret a Decidir
Aquesta entrevista es va fer el vespre del dia 14 de setembre
a Sant Boi de Llobregat, després de la Diada.
Vam començar una mica directes, degut a la poca disponibilitat de temps. La primera pregunta era on estava treballant ara mateix: actualment treballa a la institució Linguapax, dedicada a la sociolingüística, i depenent de la Generalitat.
Abans havia estat treballant amb el Ciemen, i després del referèndum del Nou Estatut es va canviar de feina. Els rumors sobre el cas els va desmentir la Mònica, ja que el camí emprés per la Plataforma va ser deguda a decisions internes dels seus membres. De fet, la Campanya que es va triar Decideixo Decidir està allotjada al mateix edifici del Ciemen, i les relacions són bones.
Un altre punt que es va comentar va ser la relació d'entesa amb Sobirania i Progrés, originària també de la Plataforma, i la coordinació entre elles per a la recollida de firmes entre la societat civil. Davant de la proliferació de plataformes civils, estaven oberts a diferents propostes, ja que la mateixa setmana Òmnium Cultural havia ofert un paper de coordinació entre totes elles.
Una de les preguntes es va referir a l'acceptació de la independència de Catalunya per part dels estats de la Unió Europea, i amb un posat seriòs, Mònica Sabata ens va dir que no creia que ho acceptessin. Per això, vam preguntar si els catalans podríem acollir-nos als mateixos drets dels pobles indígenes, que d'acord amb la Declaració aprovada a l'Assemblea de l'Onu, disposen del dret d'autodeterminació. La resposta va ser un somriure amable.
Un altre punt, que ja es va fer present durant els parlaments del Premi Joan Sardà, va ser la relació entre la societat civil, els partits i el poder. Vam acordar que en aquestos moments, calia que la societat civil fos responsable dels seus actes, i trobés un camí per donar resposta a les seves inquietuds. Tanmateix, vam coincidir en que ara mateix ens trobàvem en un moment de discussió i recerca de diferents propostes. I davant de la situació política i social, encara calia lluitar pels drets dels catalans.

diumenge, 9 de setembre del 2007

1 2 . 0 0 0 G R À C I E S

Des del començament d'aquest bloc del Pont de Sant Boi, us volia donar gràcies a les 12.000 vegades que l'heu llegit. Tot i ser el bloc editorial de Vilaweb Sant Boi, cortesia d'en Vicenç Partal, no podia ser d'altra manera que hi haguès un ventall d'articles més enllà de la nostra ciutat. Perquè també hi ha altres interessos que ens porten més enllà d'on voldríem.
Hi ha altres blocs a Sant Boi amb més visites, més ben fets, o amb més qualitat, podeu veure l'excel.lent tasca de la web de Xarxa Santboiana. Aquest bloc, en tot cas, i malgrat les aspiracions i ambicions personals legítimes no deixa de ser una aportació modesta a la catosfera catalana. I en aquest sentit, com diuen els anglesos, potser "the last, but not the least", intento aportar el meu gra de sorra, i que esdevingui un gra de mostassa. A sota trobareu les estadístiques del bloc i algun comentari més. Gràcies a tothom pel vostre interès.

Aquestes són els articles més visitats del nostre bloc. Durant aquestos dos anys, hem penjat uns 78 posts i hem rebuts 68 comentaris escrits.
Com podeu veure, aquell que ha generat més visites i més comentaris ha estat el referent a 1714. Era el més polèmic, sens dubte, i el més combatiu. Serà que els catalans només som "a l'atac"? . De fet, els de tipus polític han estat més visitats que altres, tot i que jo els considero molt lligats al mateix tema: el poble català. Ja que la política va lligada a la nostra cultura, economia, etc... No podem deslligar la revolució popular de la revolució econòmica i cultural. Els intents de reforma com una nova cultura de l'aigua, de la mobilitat, etc... no han estat prou escoltats pels responsables polítics actuals. I la gent, tot i que sabem què hauríem de fer, encara no hem fet els pas d'actuar en conseqüència. I quan parlo de revolució, que ningú s'espanti: soc més partidari d'una revolució americana que d'una francesa. Però crec que allò més important i decisiu seria que existís realment una revolució catalana, que ens permetès viure amb llibertat, i viure amb pau i justícia amb la resta del món. Si Déu vol.

dimecres, 5 de setembre del 2007

Article de Xirinacs a la revista L'Esborrany

Aquesta setmana, En Jorge López ens va fer arribar un exemplar de l'excel.lent revista L'Esborrany que es va editar fa anys a la nostra ciutat. En el número 15, apareix un article escrit per Lluís Maria Xirinacs l'any 1991. Com a homenatge al nostre filòsof, és a dir, a aquell que és amic de la veritat, posem al vostre abast aquest escrit titulat "El diàleg difícil entre ciència i consciència". Tracta de les posicions de partida per establir un veritable diàleg entre aquestos dos conceptes. Més enllà de l'activista polític català i de l'eficàcia de la no-violència, en Xirinacs ens deixa tot un treball de recarca en el camp del coneixement global. Seguint la tradició catalana de Ramon Llull, de Francesc Pujols, i d'altres. Esperem que en gaudiu.
El diàleg difícil entre ciència i consciència. Lluís M. Xirinacs.
L'Esborrany. Revista Político-Cultural. Sant Boi. Any V. Número 15. Maig de 1991. Article escrit per Lluís M. Xirinacs per a la revista L'Esborrany. Exemplar lliurat per un dels membres del Consell de Redacció l'any 2007.
“El diàleg difícil entre ciència i consciència”
Lluís M. Xirinacs

En el nostre país hi ha un sector important de gent que es manifesta contrari a la ciència. Els cataloguem sota l'epígraf generós de “neoanarquistes”. Aquest concepte engloba antics anarquistes, alternatius hereus del Maig del 68, descendents dels hippies, naturistes, primitivistes, orientalistes, catastrofistes ecològics, etc., etc. D'entre ells, alguns són “amateurs” i altres podríem considerar-los més o menys com a il·lustrats. Generalment però, tots disposen d'alguna figura senyera que els va al davant.
La primera feina seria la de definir què és la “ciència”. En el diàleg al·ludit es dóna per fet que ens referim a la ciència occidental en el grau d'evolució amb què es presenta avui dia. Cal tenir present un llibre extraordinari, ben voluminós per cert: Science et Conscience, que recull les excel·lents conferències d'un congrés convocat a Còrdova per France-Culture durant la tardor de 1979. Hi assistiren, al costat dels millors físics, psicòlegs i sociòlegs del món, els mestres espirituals de les diferents i més grans tradicions i cultures per tal d'abraçar-se...!
Però els alternatius interculturals volen adjectivar aquesta ciència amb el mot de moderna perquè no volen perdre un sentit més ampli de la paraula: ciència estètica, ciència mítica, ciència metafísica, ciència mística, ciència ètica, etc. És per aquest motiu que ens caldria modificar el títol del diàleg pel de “Ciència moderna i Consciència”.
La segona feina ens vindria donada pel convenciment que bona part dels alternatius, d'antuvi, han judicat i condemnat la ciència moderna tot qualificant-la de perversa. I ens demanem, ¿Com es pot establir un diàleg entre ciència (moderna) i consciència si, d'entrada, la primera ha estat judicada i condemnada?. Malgrat tenir molta més predilecció per la consciència que per la ciència, l'haurem de defensar in extremis de la pena de mort a què l'han pre-sentenciada.
Cal rectificar aleshores el sentit del tema. Ja no es tracta d'un diàleg sinó d'un procés. Un procés -diem- en el qual els advocats defensors de l'acusada, amenaçada de pena de mort, no han estat prèviament convocats. La millor defensa llavors serà l'atac i per tant, no hi haurà manera de parlar de la consciència! Tots ho desitgen, però la força dialèctica s'aboca inexorablement damunt la processada. L'acusació comet contínuament dos errors cabdals: El primer és el de confondre la ciència moderna amb el sistema imperant que la fa servir per a les pròpies finalitats de rapinya. Aquest sistema imperant, l'imperialisme, no fou inventat estrictament a occident. Nasqué probablement a Mesopotàmia fa uns 4.200 anys i no ha parat d'estendre's a l'orient i a l'occident i de perfeccionar-se en la seva capacitat de perversió. Ha fet servir la ciència, però també la tècnica, l'art i les organitzacions espirituals, les persones individuals i les nacions emprant la força militar, si s'esqueia, per oprimir, esprémer, torturar i matar. ¿Haurem, per aquest motiu, de prohibir l'art o bandejar les persones individuals i les nacions perquè sovint han estat utilitzats per destruir, alienar, distreure o afeblir els homes?
El segon error fa confondre una ciència moderna jove, orgullosa i inepta, a causa de la seva adolescència, com és la primera ciència moderna dels segles proppassats, amb la madura, serena, autocrítica i limitada ciència moderna del nostre segle. Totes les novetats acostumen a passar el xarampió de creure's la panacea universal. Després ve la reducció als seus propis límits. El racionalisme i el cientifisme, que pensaven explicar-ho tot mitjançant la ciència, no són ciència, sinó ideologies que sovint s'hi han adherit gràcies a filòsofs-polítics i també a científics que, per deformació professional, extrapolaren indegudament les seves conclusions científiques. Un exemple esclatant és el llibre L'Atzar i la Necessitat de Jacques Monod, premi Nobel de biologia (1).

La vera ciència moderna, contràriament, és circumspecta, moderada, humil, no individualista, disciplinada, autocrítica i atenta en la mesura de les seves possibilitats materials, a pal·liar amb les seves descobertes les misèries de l'home i de la natura. Existeix una deontologia científica. Molts científics han perdut sous, subvencions, beques, premis, lloc de treball i llibertat per tal de mantenir-se fidels a llur ètica professional. Alguns han lliurat la seva vida al servei de la investigació a favor dels necessitats (Mme. Curie, A. Schweitzer, etc.,etc.). La ciència ha salvat milions de vides (A. Fleming) i n'ha alegrades moltes més. La major part dels atacs en contra que se li fan són producte d'anàlisis superficials i de manca, en definitiva, del coneixement d'una autèntica ciència moderna.
S'arriba a afirmar que: “Les regularitats de la ciència (les lleis científiques) són la imposició de les nostres regles de càlcul a la realitat que no és de cap manera regular.” Creiem que la realitat té aspectes de regularitat i d'irregularitat més o menys mantinguts. La ciència moderna cataloga les regularitats i en fixa els límits. Deixa la resta a la intuïció, l'endevinació i la imaginació.
També es diu que: “L'experimentació constitueix una violació de la naturalesa.” “La naturalesa pot ser observada o experimentada passivament, però no sela pot forçar a experiències provocades. No se la pot obrir per veure què hi ha dins.” “Si no podem aplicar els nostres càlculs a la realitat, encara menys podem pertorbar la realitat per fer-li obeir els nostres càlculs.” I així queda prohibit l'estudi de l'anatomia interna d'homes, animals i vegetals. Queda prohibida també l'anàlisi química i a fortiori els experiments dels acceleradors de partícules. Són una violació de la natura. “Descobrir què hi ha dins del nucli atòmic és provocar un avortament.” En el cor del sol es poden desintegrar els nucli atòmics, en l'interior d'un volcà ho poden fer les molècules, en el budell d'un tigre les cèl·lules, a les mans de l'home sembla ser que no. Si és al preu de punxar una vaca per fer una vacuna, aleshores no. L'home pot salvar el seu germà moribund, però si això és al preu de punxar una vaca per fer una vacuna, aleshores no. Si és al preu de fer un nou compost químic tot descomponent vells productes que existeixen naturalment en la terra, doncs tampoc. Així, fins i tot fóra immoral escalfar-se tot cremant un tros de llenya o carbó. Esdevindria una violació trencar les molècules de carboni o d'oxigen per fer molècules de diòxid de carboni.
Alguns, més moderats, des de llur tirànica consciència perdonen la vida a la ciència moderna a condició de sotmetre-la a una sentència tan forta que l'obligui a autotrair-se. Se li demana una perversa conversió:
a) Renúncia a la pretensió d'objectivar. Cal que la ciència moderna accepti que les seves “creacions” són terribles projeccions mentals sobre la realitat. De fet, en el nostre segle, existeixen ja científics-ideòlegs, idealistes extrems – l'escola física de Copenhaguen (Bohr, Heisenberg, Born, Jordan, etc.) - que signarien això. Com hi ha encara científics tradicionals objectivistes materialistes (Plank, Einstein, de Broglie,Schrödinger, etc.) que diuen el contrari. Tots plegats però, es veuen obligats a acceptar, de fet, que els productes de la ciència moderna tenen aspectes objectius i subjectius: l'aportació del científic estudiós i l'aportació de la natura estudiada.
b) Renúncia a la pretensió d'exactitud. Cal que la ciència moderna accepti que les seves “creacions” fan una terrible violència a l'hora de regularitzar la realitat. També en el nostre segle, L'Escola de Copenhaguen – plena de científics indeterministes – signaria això. Com hi ha científics deterministes que s'hi negarien. Tots plegats però, es veuen obligats a acceptar, de fet, que els productes de la ciència moderna tenen aspectes ben determinats i d'altres ben indeterminats.
En resum, els detractors de la ciència moderna parlen molt i malament de la ciència moderna... en nom d'una consciència poc conscient i poc dialogant de la qual en parlen molt poc.
Resta en l'aire el desig d'encetar serenament el diàleg entre ciència i consciència.
NOTES
(1) Vegi's Cultura en Weimar, causalidad y teoría cuántica, Alianza Editorial, Madrid, 1984.

dimarts, 4 de setembre del 2007

Rafael Casanova, la Lluita pels Drets Civils


Aquestos dies els "polítics catalans" han encetat un tema de debat al voltant de la sobirania quan s'acosta la Diada. Aprofiten l'oportunitat per marejar la perdiu, cosa que suposa una frivolitat i una falta de respecte a les creences polítiques de les persones, tant als d'avui com als que van lluitar l'Onze de Setembre. A més a més, desvien l'atenció cap a la lluita pel poder polític i els càrrecs a l'administració. Jo crec que el debat real, avui dia, gira al voltant dels drets civils dels catalans. No en va, Rafael Casanova, Conseller en Cap, era Doctor en Drets, i que la primera acció de Felip IV de Catalunya i V d'Espanya va ser la derogació del dret civil amb el "Decreto de Nueva Planta", tant al Regne de València com al Principat de Catalunya.
Per això, crec que primer cal recuperar el Dret Civil Català, tot el sistema jurídic, i no parlo de la codificació que ha fet el Parlament de Catalunya. Ja que no ho oblidem, la Generalitat de Catalunya forma part de l'Estat. Per tant, primer cal derogar el Decret de Nueva Planta, que conculca la base del sistema dels drets civils catalans, els quals atorguen la sobirania real en el poble català. No és el mateix quan el dret puja del poble cap amunt, que el dret del rei que va cap avall.
Algú dirà que això que dic no és realitzable, que les Constitucions de Catalunya són reaccionàries, quan ni se les han llegit. No parlo de la lletra, sinó sobretot de l'esperit. Dels drets dels catalans, dels quals Rafael Casanova era Doctor en Drets. De tot allò pel qual van lluitar els nostres avantpassats, sobretot, la lluita per la llibertat. Perquè sense llibertat, no podem viure amb dignitat.

diumenge, 2 de setembre del 2007

Sant Ramon Nonat com a Patró dels Blocs i dels Blocaires


Aquest 31 d'agost es va celebrar el dia dels blocs. Sembla ser que el motiu per escollir aquest dia rau en l'anagrama de la mateixa paraula. Com que ja és la tercera edició, s'ha proposat una activitat consistent en recomanar cinc blocs als altres blocaires. Jo, a més a més, voldria recomanar el sant del dia com a patró dels blocs i dels blocaires. El seu nom és Sant Ramon Nonat, i els seus mèrits encaixen amb la idea principal dels blocs.
Jo no us puc recomanar només cinc blocs. En tot cas, us recomano el directori de Xarxa Santboiana, on s'apleguen ja vora noranta blocs escrits per santboians o que parlen de la nostra ciutat. Com que a més, el 31 d'agost se celebra Sant Ramon Nonat, festa destacada de Sant Boi, i que coincideix amb el Blog Day, voldria proposar aquest sant per patró dels blocaires. Així com tenim Santa Tecla per als informàtics, i algun altre de dedicat a les noves tecnologies, em permeto fer aquesta ofrena al sant. Els seus mèrits s'adiuen amb el cas.
Resulta que Sant Ramon Nonat va nèixer per cesàrea de la mare quan aquesta ja havia mort, i per això, és molt demanat en els naixements difícils. En aquest cas, crec que aquesta experiència es pot traslladar als blocs, ja que són pàgines web preparades que donen la possibilitat, més enllà de la informàtica de donar a conèixer les idees i els pensaments de molta gent que d'una altra manera no seria capaç de sortir a la llum del dia. En el fet de donar a conéixer i treure de dins tot allò que portem els blocaires, m'encomano, doncs, al mercedari Sant Ramon Nonat.

dijous, 30 d’agost del 2007

Sant Jordi ens arriba de Bohèmia

Aquestes vacances d'agost vaig passar una setmana visitant la capital de Bohèmia, Praga. La capital de la República Txeca estava força plena de turistes, i als seus encants, hi afegia uns preus més barats que altres països del voltant com Àustria. Certament, n'hi ha vida bohèmia a Praga, però no tanta com alguns es pensen. Més aviat el país està treballant molt per assolir un nivell de vida més alt. I en aquest cas, és a dir, fent el turista, vaig trobar un Sant Jordi que arribava en cavall des de l'est d'Europa.

A la part antiga de Praga, a la Ciutadella que domina una de les ribes del riu Moldava, s'aixeca entre altres edificis l'esglèsia de Sant Jordi. És un dels edificis més antics visitables, que conformava un convent benedictí. Aquesta esglèsia estava dedicada a Sant Jordi, el patró dels cavallers, en aquest cas de Bohèmia. I a l'entrada presentava la imatge del cavaller matant el drac. Però em vaig adonar que Sant Jordi, a Catalunya, ataca el drac d'esquerra a dreta. I en canvi, a Praga, el nostre cavaller atacava de la dreta cap a l'esquerra. És a dir, com si un vinguès de l'oest, i l'altre de l'est. Un símbol evident de què els bohemis i els eslovacs són un poble eslau, original de l'est d'Europa. De fet, amb germànics: alemanys i austríacs, i hongaresos, conformen la zona de contacte de Mitteleuropa. Una centreuropa on s'entrecreuen camins que s'ajunten i es separen.

Una altra curiositat, l'esglèsia forma part d'un convent benedictí, però femení. És més, l'abadessa del convent havia de ser la filla del rei de Bohèmia, i per tant, amb el títol de princesa. I per als estudiosos de l'antropologia, la cultura dels pobles i els seus drets, l'abadessa o princesa era la única que podia coronar com a reina l'esposa del rei. Aquesta és una versió molt espectacular de la nostra llegenda de Sant Jordi.

dilluns, 27 d’agost del 2007

Aer Lingus: volant entre els interessos comercials i polítics

Aquest mes d'agost a Irlanda ha estat tema de controvèrsia i debat a tots els diaris nacionals la decisió de la companyia aèria
Aer Lingus de traslladar els drets de vol fins a Londres de l'aeroport de Shannon a l'aeroport de Belfast. Una decisió que ha trasbalsat molta gent, i que s'afegeix als canvis en les condicions laborals amb una amenaça de vaga. A sobre, o al costat mateix, tenim la famosa Ryanair.
 

Els canvis polítics a Eire, tant al sud com al nord, s'han combinat amb els canvis econòmics per afectar la marxa d'Aer Lingus. Aquesta companyia aèria va ser privatitzada per l'estat, el qual conserva un paquet important d'accions. Com altres companyies d'aquest tipus, els costos energètics i laborals són importants, més enllà del cost d'amortització de les aeronaus. Al seu costat trobem la companyia Ryanair, de molt baix cost diria, i un servei ajustat al seu preu, és clar.
Aer Lingus té uns preus raonables, i els vols directes a Dublin i Cork des de Barcelona estan plens, amb un servei decent. Tanmateix, la pau a Irlanda del Nord comporta uns acords polítics, amb trascendència econòmica. A la Unió Europea això és claríssim, molt més que als Estats Units. El tractat de pau a Irlanda del Nord ha permès que Aer Lingus s'estableixi a l'aeroport de Belfast. I això és degut al canvi de perspectiva territorial. És un reflex de que l'illa ja no està dividida, i per tant, es pot operar per sobre de les fronteres. Però per aconseguir volar des de Belfast a Londres, concretament a l'aeroport de Heathrow, calia tenir drets de vol. I Aer Lingus ha transferit els drets des de l'aeroport de Shannon cap a Belfast. Per tant, hi ha hagut un gran debat per part de la regió perjudicada. Cal afegir que les condicions laborals a Irlanda del Nord estan per sota de les d'Irlanda del Sud, amb la qual cosa els treballadors, i sobretot, els pilots van convocar una vaga els dies 21 i 22 d'agost passat, que es va anul.lar després d'obrir una taula de negociació amb la direcció.
En aquestos moments, la decisió ha fet plantejar tota una sèrie de qüestions: per una banda, la manera de privatitzar la companyia aèria per part de l'estat? només el ministre competent era conscient de les conseqüències, mentre els parlamentaris no deien ni piu? quines compensacions econòmiques comporten els acords polítics d'Irlanda del Nord? el creixement econòmic irlandès dels darrers anys ha arribat a un sostre, ja que cal gestionar els recursos existents, més que expandir-se? les diferències laborals entre estats afavoreixen el creixement del beneficis de les companyies particulars en detriment del servei a la societat? les decisions a nivell estatal perjudiquen a les regions sense capacitat de resposta política adient? quines semblances podem trobar en aquest cas entre Eire i Catalunya?

diumenge, 26 d’agost del 2007

Michael Collins: Lliçons Irlandeses

Aquest mes d'agost es van fer a Irlanda les cerimònies en record del líder irlandès Michael Collins. Al poble on va morir en combat, Beal na mBlath a la regió de Cork, el britànnic Lord David Puttnam va llegir un escrit d'homenatge al general. El va situar entre els dirigents més destacats del segle XX, com Gandhi o Mandela. Després de 85 anys de la seva mort, l'illa torna a tenir una oportunitat de pau per a Irlanda del Nord.
Mentre uns quants santboians gaudiem d'unes vacances per l'illa d'Irlanda buscant inspiració i serenor, molts diaris recordaven la figura d'aquest militar irlandès que va portar la llibertat i la guerra civil al seu país. Molts llibres s'han escrit sobre ell, el més recent precisament per un anglès, en un to controvertit: clars i obscurs, com tot allò que forma part de la persona i de la condició humana. Això darrer, per exemple, aplicable als darrers llibres sobre Lluís Companys. Com si la part fosca amaguès la seva part més lluminosa, quan en la nostra vida, només fa que donar relleu i magnificar allò de més positiu que podem donar malgrat les nostres misèries.

Així, Michael Collins, guerrer comparable al mític Cuchulain celta, membre del clan dels O'Coileain, va encapçalar la lluita per la llibertat del seu poble. Un poble que estava disposat a lluitar i que combatia costat per costat. Unes guerres terribles, després d'unes fams encara més terribles al segle XIX. Que van portar també a la guerra civil, però que a la fi Irlanda del Sud esdevenia estat lliure associat el 1924. I després del 1945 estat sobirà. Quedava Irlanda del Nord per més tard, amb un pacte aconseguit a principis del 2000.
Malgrat les comparances, ni Irlanda ni el País Basc són exemples aplicables. Ens poden ensenyar moltes coses. Però com diu un savi proverbi: "cada terra fa sa guerra". Des del seu poble natal, Clonakilty, on trobareu a les afores un museu dedicat a la seva memòria, podem prendre nota. Sobretot dels sacrificis necessaris per tirar endavant un projecte: la casa cremada, el territori i els amics dividits. Però avui dia, malgrat els problemes del país, tenen un tresor més gran que els de totes les olles juntes dels gnoms dels seus boscos: la de viure en llibertat.

Les Manipulacions de les Cançons de Gesta: Roland

He estat llegint la cançó de gesta de Roland. El text correspon a la part fixada per escrit segles més tard d'haver-se cantat. Certament, és un dels poemes bàsics iniciàtics dels francesos, equivalent al del Mio Cid. Està escrit des d'un punt de vista determinat, el dels francs, i per justificar les reivindicacions d'aquestos. Cap problema, doncs, però sí que cal anar amb compte amb les tergiversacions modernes interessades.
Si els poemes cantats a partir del segle IX i X estan recollits en els textos del segle XII, gairebé tres segles més tard no és per casualitat. Al segle XII calia donar fonament a les reivindicacions dels francesos, com a hereus de la tribu germànica dels francs, i de Carlemany. I sobretot de la Casa d'Anjou. El judici al traïdor Ganelon és guanyat en combat per un membre dels angevins. La mort de Roland no serà en va.
Però avui dia els estudiosos de les universitats i altres savis continuen establint quines coses del poema són correctes o no. Vull dir que hi ha coses que s'han manipulat, i ningú bada boca. Per exemple, els llocs on es desenvolupa l'acció. I el nom de Roncesvalls, situat en un punt de la geografia pirenaica una mica inversemblant. Que hi passi el camí de Sant Jaume per aquest famòs punt, no vol dir que sigui el mateix del poema. I més tenint en compte que al text està escrit com a Ceresvallis. En ell es parla de Saragossa, i d'altres llocs, com els ports o les portes d'Hispania. Però és que el camí entre la vall de l'Ebre i les planes franceses passa per Catalunya! I la gran via d'accés és per la banda de la Cerdanya, les valls ceretanes.
Com que aquesta posibilitat incomoda a molta gent, tant espanyols com francesos, incloent els catalans, ja que obliga a replantejar algunes coses, molts prefereixen no tocar res establert. Per això, també em queixo que els poemes èpics catalans, com el del comte Gerard de Rosselló se'ns amaguin als soterranis de les Biblioteques Nacionals. Encara que alguns diguin que no són prou catalans!. Podeu donar un cop d'ull almenys?

dijous, 16 d’agost del 2007

Postal de Praga de Jan Palack per a Lluís Mª Xirinacs

Aquestes vacances d'agost passades a Praga, a Bohèmia, m'han recordat la Primavera de Praga, quan enmig de la Guerra Freda es va intentar obrir pas la llibertat. Esclafada l'anomenada Primavera de Praga amb l'entrada de l'exèrcit del Pacte de Varsòvia, l'estudiant Jan Palack va prendre la decisió de suicidar-se. Ell mateix es va cremar viu en protesta per l'ocupació soviètica. Després d'uns quants anys, les restes de Jan Palack reposen en el cementiri de Praga, a la zona reservada als herois nacionals. Potser per això, avui dia es pot viure amb més llibertat a la República Txeca. Segur que des d'on és, enten perfectament que Lluis Maria Xirinacs prengué aquesta decisió.

Amb tot el respecte, ja que personalment no la comparteixo. Però la seva decisió presa durant la nit de Sant Llorenç ens fa sentir que ell va ser com un d'aquestos estels que il.luminen la fosca volta del cel. Tot escoltant de fons la veu de l'estimat Xesco Boix. Amb tot el respecte per a Xirinacs, perquè en el futur els catalans lliures poguem enterrar amb tota la seva dignitat i sense cap vergonya el cos d'aquest heroi.

dissabte, 11 d’agost del 2007

Postals Vieneses: Racionalitat i Psicologia

La bellesa de la ciutat de Viena és captivadora per la seva elegància. El vals és el seu símbol, ja que han fet del seu ball una representació idealitzada de la seva realitat. Aquest ball tan apolini es correspon amb la seva arquitectura i la bellesa dels seus palaus, edificis i carrers a la vora del Danubi. Però les aigües del riu no són sempre d'un blau intens. El verd també té la seva part, i correspon també a la part amagada sota la seva superfície. Allà també trobarem un dels conjunts psiquiàtrics més grans d'Europa, l'Otto Bauer.

L'Otto Bauer és encara més gran que la zona psiquiàtrica de Sant Boi. Sobre els turons de l'oest de la ciutat, a la part d'Steinhof, s'aixeca tota una ciutat gairebé. I a sobre es troba una esglèsia magnífica per atendre als malalts de l'hospital. Preparada per a la pregària, però apunt per tenir vigilats els malalts mentals que hi acudeixen. No és extrany doncs, que en una ciutat tan apolínia trobem les excepcions de la casa dissenyada per Hundertwasser, o que d'aquí sorgís la teoria psicoanalítica, i l'estructuració d'allò més irracional en l'home com la psicologia. Així Freud, però també Jung, tenen les seves arrels. No cal dir, que el tractament de la psique és bàsica, però també el respecte a la bogeria, i a les seves manifestacions. Una cosa que també forma part de la naturales humana, i d'allò que la lliga amb Déu.

En la catòlica Viena, trobarem una gran mesquita, boniques esglèsies ortodoxes, en un lloc d'encreuament de cultures al mig d'Europa. Aquella zona d'òsmosi intensa entre l'est i l'oest del continent europeu, la Mittel Europa en alemany. Però també amb una òsmosi intensa entre el logos i la psique, separada per un fina membrana, com la ratlla que dibuixa el riu Danubi.

Postals Vieneses: El Tercer Home o la Metàfora del Capitalisme

Si aquestos dies estem pendents de les fluctuacions econòmiques i dels moviments intensos a tot el món, no podem deixar de fixar-nos en la pel.lícula d'Orson Welles: El Tercer Home. Tota una crítica a la part fosca d'un sistema econòmic, no només capitalista sinó també comunista. Allà on els negocis es troben amb les clavegueres més fosques de totes les èpoques de la Humanitat.

Al Prater de Viena trobem una d'aquelles nòries gegants més importants i famoses. L'espectacle està garantit. A més a més, una de les sorpreses més agradables és el museu de maquetes i personatges animats en uns diaporàmes molt ben fets. Expliquen la història de la ciutat de Viena. Però per explicar les històries del món, Orson Welles va buscar una ciutat en plena postguerra, en zona neutral, per fer un retrat de l'especulador. Un retrat en blanc i negre com la seva pel.lícula de l'economia del món que gira com la nòria del Prater. Des d'allà es pot pujar a la banda més alta de la ciutat per tenir al món als teus peus, i per l'altra, baixar a les clavegueres on s'amaguen aquestos personatges.

Aquestos dies podrem veure com la nòria gira sobre les borses de tot el món, i uns quants faran molts beneficis a costa dels altres. El tercer home és el tercer sector productiu, o un exemple del tercer sector econòmic: industrial, serveis i especulació. Tant que van pujar els pisos i les cases, i ara que baixen, faran pujar els preus dels aliments per tenir a la gent al puny de les seves mans. Hi ha països on la lliure competència i una economia sana han contingut els preus i poden tirar endavant. En altres llocs els oligopolis i les màfies econòmiques portaran la ruïna a la gent, i a molts la fam. Com el protagonista de la pel.lícula, cal descobrir el responsable que s'amaga darrera de tot aquestos crims.

diumenge, 15 de juliol del 2007

Les meves actrius preferides

Aprofitant l'avinentesa que tenim entre nosaltres a Woody Allen, actor i director, acompanyat de l'Scarlett Johansson, faré una declaració d'intencions i un homenatge particular i familiar a unes persones que van ser les meves actrius preferides. Ara ja no hi són entre nosaltres, però el seu record no és trist. Ni l'elegia cap neguit quan la seva vida va ser una vida acomplerta.

Entre aquelles coses que aporta la parella, sempre trobem els familiars. De vegades una càrrega, d'altres una benedicció. La meva dona va venir acompanyada de dues àvies, l'àvia i la tieta, per part de sa mare, que eren dos puntals de la casa. Com que en el meu cas, ja havia perdut a tots els meus avis en la infància, van suplir el meu contacte directe amb la gent gran. Més enllà de la feina i del carrer. Si l'àvia Rosa era la part esperançada i serena, la padrina Maria era la lluita constant malgrat un esperit melanconiòs. Però quan era hora de fer el que calguès per fer-nos sentir a tots nosaltres la mar de bé: segurs, tranquils i contents, sabíem que sempre les teníem al nostre costat.
Éren unes àvies de pel.lícula, les protagonistes dels millors moments de la nostra vida. Si la Glòria Swanson era el punt central de totes les mirades quan baixava les escales a "Sunset Bulevard", les àvies eren la referència quan pujaven les escales del semisoterrani per sortir a la porta de casa a despedir-nos quan marxàvem. S'estaven saludant a la porta quan enfilàvem amb la bicicleta, i s'estaven dretes allà fins que tombàvem el següent carrer. Aquest és el meu millor record d'aquestes actrius que van protagonitzar uns dels moments estel.lars de la nostra pel.lícula de cada dia.

Lo Somni entre Catalans i Occitans?

Alguns estudiosos amb càtedra i recolzament institucional han fet un bon treball de recerca sobre les relacions entre Catalunya i Occitània. Com a colofó, diuen que el projecte comú no va existir mai. El titular era concloent: "Un somni, res més que un somni". Però de debó va ser només el somni d'una nit d'estiu?. Només va ser el fruit d'una idea romàntica dels segles XIX i XX. Ara s'imposa una euroregió més prosaica de funcionaris i administracions? Potser és una part de la realitat, però no és tota la realitat!

Aquesta Setmana Santa, 2007, vam estar a Lata, una població al costat de Montpeller. Va ser una antiga ciutat romana, que va esdevenir el port de Narbona, i més tard, un poble situat a la vora d'una gran ciutat. Però en aquest poble han aixecat en un lloc cèntric un monument a Jacme I, senyor de Montpeller. Aquest és el mateix senyor que amb el títol de comte de Barcelona, Cerdanya i Conflent, era el senyor dels catalans. Deixem lo del títol de rei per als aragonesos, a cadascú lo seu, que els catalans érem homes lliures.

I això precisament és el quid de la qüestió. No vull posar-me al costat d'aquells que parlen amb nostàlgia d'aquella arcàdia felíç d'Occitània i Catalunya, ni d'aquells que ens diuen que allò que vam viure va ser tot un somni. Vull dir que tot allò va ser història, amb la seva part clara i la fosca, però sobretot, que va ser una cosa viscuda. Ara els estats, i tots aquells que segueixen una línia oficial que falseja algunes coses que no convenen saber avui dia, ens fan passar gat per llebre. El punt important que ens amaguen era que el poble català tenia uns drets i unes constitucions guanyades a pols, i que per això erem el poble més lliure de tota Europa, sinó del món en aquella época medieval. No eren drets abstractes, ni somniats, sinó que eren drets autèntics i vius. I per això, tenen por que comparem aquella época amb l'actual.
Com van bescantar els il.lustrats del segle XVIII els segles medievals! Però ells mateixos es regiraran a les seves tombes quan vegin que tot allò pel que vàren lluitar es fa malbé en aquest segle XX i XXI, i serà criticat per les següents generacions com a segles d'il.lusió, engany i mentida.

El triomf de Pere I a la batalla de Muret

La historiografia oficial que ens fa veure algunes coses amb un sentiment de tristor , que, de vegades, no ens deixen veure-hi clar. I em refereixo tant a la que està a favor com en contra d'una determinada interpretació. És com el blanc i negre, i no es veuen els colors de la vida. En la història de la construcció espanyola i francesa, Muret va ser una fita gloriosa, i per a la construcció d'una nació catalana un desastre. Però per al naixement del poble català, només va ser una fita més.

La forja d'un poble rau en les adversitats que va superant, en el foc, el mall i l'enclusa. Al segle XIII, als anys del 1200, la revolució feudal està en el màxim esplendor. Però les contradiccions d'aquella societat estan a punt d'esclatar. Des de finals del segle V, l'imperi romà s'ha anat desfent a poc a poc. A Constatinoble encara hi ha un emperador, a Roma encara regna l'altre emperador, l'Apostol, el Papa com se l'anomenava aleshores. Després dels darrers intents de Carlemany de restaurar la força de l'imperi, al segle IX, l'evolució social comença a donar els primers fruits al segle X, i passat l'any 1000, al segle XI. Aquella provincia romana anomenada Gal.lia Narbonessa, que va de Nimes fins a Barcelona, sota el domini del poble got, s'està expansionant de punt a punta. Ha nascut una nova societat pròspera i en desenvolupament. A l'any 1000 tots els comtes catalans, els d'Urgell, Empúries, Barcelona, Cerdanya, Conflent, Rosselló, Carcassona, sota l'empara de l'esglèsia de Roma, comencen la conquesta més avall del riu Llobregat, més enllà de la Torre de Berà i la Marca d'Hispania. És una marxa cap al sud, però no són els únics que marxen cap al sud, els francs també ho fan.
A la Jihad islàmica que arriba a l'Andalus, els cristians han aprés a oposar la Croada. La Gàl.lia Narbonesa està creixent, es succeixen la Marca de Gótia, la Septimània, etc... L'antiga província narbonessa està prenent el relleu a la florent Provença d'aleshores. Però aquest creixement comporta una crisi d'adolescència. Quin projecte polític ha d'encapçalar aquell poble nascut a l'antiga Gàl.lia romana? I la resposta a la pregunta es va prendre al segle XIII.
Cal pensar que aleshores tota el territori des del Ròdan fins al Llobregat i fins al Garona parlaven la mateix llengua romanç, batejada com a llemosí, vivien de manera política i social semblant, sota el sistema feudal que aportava prosperitat i llibertats després de l'esclavatge i decadència de l'Imperi Romà. I una religió cristiana que donava un sentit a la seva vida després de la caiguda dels ídols. Una societat feudal i cristiana que es fonamenta en la fidelitat i el jurament, a Déu i als homes. Quan els senyors havien de prometre els drets davant Déu i els homes, abans de rebre l'homenatge dels seus vassalls. Però el creixement i prosperitat d'aquell país s'estava esquerdant.
La prosperitat fa que augmentin les lluites entre cristians, i no es pot sortir d'aquest cercle. A la relaxació moral i religiosa, neixen els càtars demanant una ascesi i una reforma religiosa. No ens enganyem, és una resposta puritana als problemes d'una esglèsia decadent. Els monestirs travessen una crisi també. Els nobles feudals, laics i religiosos, es disputen les riqueses materials. El país està dividit, i els voltors estan aprop. El papat es troba en un dilema: com que havia emparat la lluita dels nobles al seu servei, veu que se li comencen a escapar, i a anar per lliure. Calia posar ordre, i decreten una croada de cristians contra cristians. Els francs de Simó de Monfort, i altres nobles que volen aconseguir honors i riqueses, ataquen el país. El motiu oficial era erradicar l'heretgia càtara. Però l'altre era ocupar el lloc dels senyors que els governaven. I aquestos es van trobar al mig del dilema: per una banda devien obediència al papat, però per l'altra, el mateix jurament els obligava a defensar els seus vassalls dels enemics. I entre els seus vassalls es comptaven catòlics, no catòlics i càtars. El papat va obligar a tothom a triar, i va arribar a posar la religió entre l'espasa i la paret. Mai més res no tornaria a ser igual.
El comte de Barcelona, Pere I, n'era conscient. El seu primogènit i hereu estava en mans del papat i de Simó de Montfort com a hostatge per complir les promeses que havia fet. Però tampoc no podia desemparar els seus vassalls. I cap a Muret es van aplegar els dos exèrcits. La sort ja estava decidida per endavant. Els catalanoccitans van guanyar la batalla, però el comte no podia sortir-ne viu. Si ell vivia, el papat i Simó de Montfort matarien el primogènit. No hi havia altre sortida, i es va llençar sol enmig dels enemics, on va morir lluitant. L'aparent derrota d'aleshores va obrir les portes a un nou camí. Mentre la part nord del país, l'actual Occitània passava a dominar i civilitzar els francs. La part sud, la part de Catalunya, passava a conquerir el Mediterrani. El nou comte de Barcelona, Jaume I, aixecava el seu projecte d'un mediterrani català. Del llemosí es va passar al català i llenguadocià actuals. El provençal i el català no es dirien igual, però no deixarien de ser mai allò que van ser: sang de la mateixa sang. Una sang compartida durant molts segles, i que ara alguns tenen la gosadia de dir que va ser només un somni.
Com que la Història torna, i ara l'imperi català s'està desfent i la pressió torna a empènyer cap al nord, aviat els catalans i occitans tornarem a estar junts. I el papat haurà de tornar a demanar ajuda als catalans. Sigui aquí o en qualsevol lloc del nostre món.

dissabte, 14 de juliol del 2007

S'acosten Tempestes sobre Europa

Avui se celebra el 14 de juliol, aniversari de la Revolució Francesca, que va donar pas al triomf dels estats nació que coneixem avui dia a Europa. Coincidint amb el dia, el president rus s'ha retirat del Tractat d'Armes Convencionals. Això vol dir que podrien desplegar divisions cuirassades a les fronteres sense previ avís. I el president francès va dir el dia abans que si calia farien servir la seva força nuclear. Com que no se sap sempre si els francesos van de la mà dels rusos o no, les intencions que s'hi amaguen no són gens tranquilitzadores.

Els estats-nació europeus van intentar avançar amb la creació de la Unió Europea fa cinquanta anys. Però han tingut por de deixar de ser el que són, i les Comunitats estan paralitzades. Alemanya porta la batuta, ja que és l'única que té les coses una mica clares. Però els rusos i els americans també ho tenen bastant clar. Cadascun defensa els seus interessos comercials, econòmics, i no ho oblidem, militars. Aleshores caldrà veure com anirà tot això: si a les bones, o a les males. Precisament, Europa té un nivell militar destacable, però inferior al de les dues superpotències. Els catalans haurem d'estar amatents, i defensar la nostra neutralitat, no fos cas que rebessim per tots els cantons. Haurem de veure d'on bufa el vent: de ponent, del sud o de l'est, com el gèlid siberià.

Boa Viagem

Aquesta setmana es va fer un acte a Palau. Sí, al Palau de la Generalitat, en Carod-Rovira presidia la celebració de la 25ª edició de les Beques d'Integració Europea del Patronat Català Pro Europa. I vist el resultat minso de la integració de la Unió Europea, veurem que els millors propòsits no serveixen de gaire res. Més aviat, estem en el camí de la integració a la globalització. Però cal prendre's les coses pel costat bo. Potser a la llarga el nostre poble tindrà noves oportunitats.

I sinó, que preguntin al mateix vice-president perquè va estudiar filologia portuguesa, és més, galaica també amb Basilio Losada, excel.lent professor. Però també a d'altres filòlegs catalans que estudiaven la llengua de Camoens: potser per la proximitat a la llengua catalana o per allò de "menos mal que nos queda Portugal". És la tradició iberista, que aspira a un estat confederal i igualitari. Però ni Espanya ni Portugal són confederals ni igualitaris sinó per la força. Per la mateixa força de la necessitat, Portugal ha assumit la presidència de la Unió Europea. I un dels primers actes ha estat rebre el president del Brasil, Lula da Silva. El paper de pont amb Amèrica continua funcionant, però ara la colònia és molt més important que la metròpoli. Són les lliçons de la història. De totes maneres, esperem que Lisboa continui sota l'empara del Castell de Sant Jordi, oferint amabilitat, senzillesa i una mica de llum per als catalans. Com em va comentar un amic que estava de viatge, pots menjar molt bé per 6€ a la capital.