dimarts, 13 de febrer de 2018

ELS LLEONS DE BRABANT


Aquestos dies de febrer estem rebent un bon temporal de pluja i neu que s'ha escampat pel nostre país assedegat. Malgrat que hi ha hagut força complicacions, també ha permès viure aventures personals. Entre elles, la de l'autocar flamenc atrapat per la neu a la collada de Toses. Tots els estudiants que hi viatjaven estan ben aixoplugats a l'hotel. Per aquelles coincidències, el nostre president Puigdemont es troba arrecerat en un altre hotel de Brusel.les, i com no podia ser més simbòlic, a l'Hotel President. Mentres es debat com i de quina manera es pot fer una investidura, jo demanaria que se'l vestís amb una gramalla com pertoca.

Potser el fred que fa, i que ens anirà tant bé, és semblant al que feia pels volts de la Puríssima a Flandes. Segurament és la torna d'aleshores. Tanmateix, vam poder gaudir de l'escalf que vam trobar a Lovaina, la capital del comtat de Brabant. En flamenc es diu, Leuven, i vol dir Lió, és dir, Lleó amb la traducció. I com que parlem de traduccions, vam tenir l'oportunitat de trobar-nos amb l'exposició commemorativa del Col.legi Trilingüe d'Erasme de Rotterdam a la Biblioteca de la Universitat. Es titulava el "Somni d'Erasme". El col.legi es va fundar l'any 1517, feia ja cinc cents anys, gràcies a l'herència benefactora de Hyeronimus van Busleyden, Jeroni de vés a saber qui i d'on era... 

De fet, el col.legi estava vinculat a la universitat de la ciutat, però seguia uns estudis propis. La seva existència va ser fructífera, però no gaire plàcida. El seu objectiu principal era la coneixença dels textos sagrats en els idiomes originals, i per això, saber-ne bé l'hebreu, el grec i el llatí. Calia aprendre-les bé per poder recuperar el sentit original de les escriptures, que la jerarquia eclesiàstica s'havia reservat per a ells. Erasme volia desenvolupar un projecte cultural que reformés el cristianisme des de dins. Era un puritanisme cultural que retornés la fe als seus principis bàsics. El puritanisme de Luter va ser més polític i social, perquè va voler fer una separació de poders entre l'església i l'estat. D'aquesta manera es retornava a l'església com a comunitat de creients. La Contrareforma precisament mantindrà la Inquisició, instrument de l'estat per a controlar la religió. Erasme no va voler donar la raó ni als uns ni als altres, defensant la seva llibertat. Els Països Baixos eren un punt clau d'aquella època, i per això, allà es va produir una línia de la fractura d'Europa Occidental, entre catòlics i protestants. Bé, el cas és que Flandes va restar catòlica i Holanda protestant.

L'exposició estava força ben feta, se centrava en el "collegium", i mostrava els llibres impecables que es van imprimir aleshores, tant els de text com els quaderns dels estudiants. Emocionava contemplar aquelles edicions, tal com ho fem avui dia a les nostres facultats, pensant en els professors i en els companys d'estudis que hem tingut. Aleshores cada alumne s'identificava amb l'escut de la seva casa. Cal que ens fixem en la ciutat de Lovaina, com capital del comtat de Brabant. Al seu escut llueix amb orgull un lleó, és clar. I vés per on, ben aprop trobem també l'escut de les quatre barres, que porten els prínceps de Merode. Aquesta feliç coincidència fa que els estudiosos burxin per les genealogies fins a trobar els seus orígens catalans. Fins i tot, diria que el nom de Merode derivaria d'ArmenRodes, la vall on es troba el monestir de Sant Pere de Rodes.

En tot cas, vull subratllar que Erasme personifica un moviment cultural de renovació que comptava amb el suport de gent destacada. Per exemple, aquestos dies podem gaudir de l'exposició al voltant d'En Miquel Mai, barceloní de nissaga pallaressa, que va ser doctor en drets, i un membre destacat de la Cancelleria Imperial de Carles V. La seva biblioteca incloïa nombrosos llibres erasmistes. Per desgràcia, la Inquisició i el paper de Felip II, nefast per als interessos catalans, van expulsar aquell alè reformador fora del seu imperi.

dissabte, 3 de febrer de 2018

LA SAVIESA DELS ASES

Avui no parlarem de la cançó "Ya se murió el burro...", ni del seu extraordinari contrapunt,  la poesia de "Platero y Yo" de Juan Ramon Jiménez. Avui deixem terres estrangeres per tornar a parlar de nosaltres i dels nostres rucs, i encara dintre d'aquesta família, del més petit de tots, l'ase. Podem fer-nos amb la mula, o el matxo, però encara ens queda l'ase. Aquest mes de febrer del 2018 destaca precisament per als catalans, per assemblar-nos més a Llàtzers qualsevols,  a ser més aviat l'ase dels cops. Aquestos ens arriben de fora, per qualsevol motiu, i ens arriben de dins per les guitzes que ens fan els nostres mateixos veïns, i fins i tot, la nostra mateixa gent...

Deixarem de banda els valors com la paciència que s'associen a aquestos animals quadrúpedes, esmentats per un periodista d'anomenada actualitat. Una paciència que té el seu recorregut en el temps. Però si el temps del proper futur se'ns farà molt distant, miraré d'anar cap al passat per poder extreure algunes lliçons que ens serveixin per al camí.

El mes de gener vaig acabar de llegir el llibre "L'Ase d'Or" de l'autor clàssic Apuleu. És un llibre editat pel Club Internacional del Libro, escrit en versió castellana per un tal Diego Lòpez de Cotegana, al segle XVI. Tot i que el text està en castellà, les catalanades abunden per tot arreu, i és molt fàcil de veure que l'original estava escrit en català, tal com ens han obert els ulls de la censura espanyola els historiadors catalans que estan refent tot de dalt a baix. El fons clàssic ens parla de les aventures i desventures d'una persona que per causa de la màgia és metamorfosat en un ase, i de totes les coses que li esdevenen fins que pot tornar a recuperar la condició humana. El paisatge i la ambientació són grecs, però entenent això com que parlen de l'Imperi Romà a la seva part oriental, i que els estudiosos situen als segles II i III de la nostra era. En tot cas, allà trobarem les diferents llegendes mitològiques, incloent el mite de Psique i Cupido, entre d'altres... Al final, quan el personatge recupera la seva humanitat, abandona el camí del món, ple de vanitats, per consagrar-se al temple d'Isis i Osiris... El fet que el protagonista s'anomeni Luci ens fa adonar de la coincidència atzarosa, o no ho és pas?, amb els coneguts avantpassats, com el patrici romà de Barcelona, Luci Minici Natali. O el militar isonenc, Luci Emili Patern.

Abans d'aquest llibre trobat, vaig poder gaudir de l'excel.lent reedició en català feta per l'editorial Barcino del llibre d'Anselm Turmeda: "La Disputa de l'Ase". Si a l'Ase d'Or ens trobem les aventures d'un personatge, amb Turmeda ens aboquem al combat filosòfic entre el mateix autor i un ase per determinar si l'home és superior o no a la resta d'animals. L'ambient és plenament medieval: davant de la cort d'animals, es produeix aquest debat dialèctic, com si fos un torneig. Hi arribem pel camí dels somnis en que cau l'autor, i serveix d'excusa a Turmeda per posar l'home davant del mirall. A cada argument de l'escriptor, l'ase contraataca amb més fortuna i enteniment, que si fos un combat ajustat, l'home ja estaria arrossegat per terra i descavalcat a cada trompada. Només pot guanyar al final de tot fent servir un argument religiós, l'exemple de l'encarnació de Déu com a Jesús. Entremig, s'hi narren moltes faules i aventures, com la conquesta de la ciutat italiana de Pertusa. Tot amanit amb un to burleta i desenfadat que domina per sobre de les històries més tràgiques, a l'inrevés del que passa amb "L'Ase d'Or".

Aquestos dos llibres formen part de la tradició fabulística catalana, on seguint el corrent del "Llibre de les Bèsties" de Ramon Llull, que veu d'altres fonts més antigues, podem trobar un retrat humà i personal de les grandeses i misèries de la nostra vida terrenal. Certament, en bell català, els ases "coneixents" tenen més enteniment que la majoria de la gent. Si del ruc català n'hem fet un tòtem, de l'ase encara podem posar-lo en l'esgraó més alt. Dels valors com la paciència i la humilitat que personifica en podem treure una lliçó de vida, i encara més, saber que de tot hom se'n surt.

dilluns, 8 de gener de 2018

NADALES D'AHIR I D'AVUI



Ja han passat les festes de Nadal del 2017. Força entretingudes diria jo, perquè sota el mantell de neu, les aigües nervioses van fent via. Amb l'entrada oficial a un hivern temperat en forma d'eleccions democràtiques, el solstici ens ha portat tota una sèrie d'actes paral.lels que ens donaran la perspectiva de l'any 2018 que acabem d'encetar. Un d'aquestos actes emotius va ser la cantada de Nadales que es va fer davant de la presó Model per donar suport als polítics "presoners polítics". Per dir-ho amb pleonasme, figura literària que és més amiga de la barroca llengua castellana, per no dir-ho amb sarcasme.

El fet que l'acte es desenvolupés davant d'una presó Model tancada feia pocs mesos, després de tants anys, em va produir aquella sensació de viure l'Aleph, aquell moment on s'ajunta el passat, el present i el futur. Recordava la història de la presó, i del sistema penitenciari espanyol, que va tenir el seu exponent més tràgic al castell de Montjuïc durant tot el segle XX. També la Model va tenir el seu protagonisme, quan avui dia recordem la sentada del Lluís Maria Xirinacs davant de la porta principal. El cartell de l'exposició ho explicita: "La Model ens Parla".

Molts érem petits i no ens vam enterar gairebé de res, i després quan llegeixes els llibres de memòries, comences a fer-te una idea de tot allò que t'explicaven, o no, la nostra gent gran, i com ho havien viscut. Ens pensàvem que tot allò ja havia passat, i te n'adones que no. Xirinacs ens fa cinc cèntims amb el títol: "Entrem en el Gran Buit". Allà trobem que hi ha una petita diferència entre les persones que es troben a dintre i les que estan fora, només depèn del costat de la paret on te trobis. I això que altres ja ens han dit abans, ara ho estem vivint nosaltres.

Encarem el Nadal amb la màscara de l'alegria consumista, amb el desig de celebrar amb els estimats una veritable festa, i sabent que la nit es torna cada dia més fosca i amenaçadora pels quatre costats. Sentint amb tristesa com alguns pastors de l'Església fan costat al rei Herodes. Com els corders anem d'un costat a l'altre, cercant un rabadà i un majoral de confiança, com si fossin els dels Pastorets innocents. I desitjant que aquella estrella que es mou en el cel, ens faci arribar al nostre destí, tal com va encaminar als Reis Mags. Ens caldrà molta màgia, encara que sigui com la del Mag Hausson o com la del Lari. Des del fons del cor, desitgem que tots arribem a veure-la una altra vegada el Nadal del 2018.

dimarts, 21 de novembre de 2017

ELS ARENYS CULTURALS


Després de les festes de Sant Martí, encara vam trobar força activitats a Arenys el cap de setmana. Més enllà del record perenne de Salvador Espriu, el 2017 també és temps d'aniversari literari per l'Any Bertrana, al voltant de Prudenci Bertrana, als 150 anys del seu naixement i als 125 dels de la seva filla, l'Aurora Bertrana. Si la literatura és important, encara més valorada està a la Biblioteca del Pare Fidel Fita, d'Arenys de Mar. El divendres 17, l'atzar va fer que encara puguèssim arribar a la Mostra de Cinema Occità que es passava a la Sala d'Actes. No hi havia massa gent, però vam gaudir de la projecció al voltant del Carnaval de Llimós...

A l'endemà, dissabte, dia de mercat, agafàvem l'autobús per enfilar-nos cap a Arenys de Munt. Allà vam assistir al 17è Simposi de l'Institut Nova Història, amb el lema "La Història Censurada de Catalunya". L'acte va aplegar un públic amatent que va omplir la sala tot el dia. A l'entrada, les taules paraven llibres, publicacions i novetats al voltant de la recerca històrica catalana, en el camp que ha obert l'historiador Jordi Bilbeny. Més enllà dels discurs institucionalitzat, gent preparada o aficionada estan cercant pistes per trobar el tresor dels catalans. Amb tant de material, el temps es quedava curt per als ponents. Sort que els col.laboradors de l'INH van saber portar l'acte de manera senzilla, però eficaç. Van tenir el detall de lliurar un vas de vidre gravat com a record, i potser com a símbol de la claredat i transparència que voldríem trobar per tot arreu.

Entremig de les ponències vam tenir temps de fer una passejada riera dels Sobirans amunt, fins a l'ermita de Lurdes, on es troba una rèplica ben aconseguida de la cova, amb una imatge de la Immaculada Concepció. La riera estava seca, i la sorra s'escampava sota els nostres peus, a tocar de canyissars que de seguida s'aixecaven apuntant les muntanyes de la vall, dintre de la serra del Montnegre. Cap al tard, vam avançar-nos a la clausura per agafar l'autobús de tornada cap a l'hostal. Si n'haguéssim tingut ganes, encara hauríem escoltat el concert del Felix Cuc.

L'endemà diumenge vam anar a caminar. Vam adreçar-nos al cementiri d'Arenys de Mar, seguint els murals pintats a la paret en record del poeta de Sinera. A dalt del turó, de cara al mar, fèiem l'esforç de contemplar el paisatge amb el seus ulls. Des d'allà, per la banda de Montplana, vam acabar dalt del turó, per tornar a baixar, seguint el rial que resseguia el camí de Can Jalpí. Així va ser fins que vam atansar-nos a l'autopista, que com un gran tall a la vall, fa sentir-te enmig d'un escaléxtric. Vam arribar fins a Arenys de Munt, fins a l'avinguda de grans plataners que s'enfila turó amunt. Al capdamunt, es troba un gran roure en record de l'arbre de Guernica. Uns indicadors a la intersecció marcaven els Rucs del Far, i també el castell de Can Jalpí. Els colors de tardor embolcallaven el castell, i reflectien les seves torres i muralles de postal damunt del llac. Al costat, el xivarri dels nens que jugaven a la zona de Jalpí Aventura omplien tot el bosc. Cap al migdia, a peu vam passar com vam poder la barrera motoritzada riera avall. Just a temps d'escoltar les cançons de Les Filomenes, que actuaven per l'aniversari de la biblioteca, situada al Rial de Sa Clavella, de nom tant suggerent. Després de dinar, una estona de descans a la platja d'Arenys abans de tornar cap a casa.

Pensant després en tot això, em vaig adonar que on vam veure més gent va ser a Can Jalpí, un espai fantàstic i les seves activitats d'aventura. També els diferents concerts que vam trobar estaven plens de gom a gom. Per als que gaudim de la cultura, de vegades ens oblidem que cal transmetre-la de manera alegre, fent-la viva, i animada. Ara que és temps de sequera, necessitem molta pluja i aigua que remulli la sorra, i es filtri per sota per omplir les fonts i les rieres del nostre cos. Necessitem ser tant porosos com la sorra, per amarar-nos de la cultura que per una banda o altra, sobreeixirà, fins arribar al mar. Potser la riera seria com una artèria per als arenys culturals, que es contraposa a les presses, a l'autopista que ens dóna comoditat, rapidesa, i ens torna cecs al paisatge i al nostre viure. L'asfalt dur, com si fossin les veritats oficialistes, que s'imposen sobre la sorra de la riera, amagant els tresors de la nostra història. Cal tornar a ser sorra, i encara més, aigua, per tornar a viure la nostra cultura. .