MONTBLANC DE LA VILASALVA A LA CIUTAT DE SANT JORDI

Temps enllà, en el segle XII va néixer l'actual vila de Montblanc a la Conca de Barberà. Els poblaments antics de Duesaigües i Vila-salva es van traslladar a l'empara del castell del Pla de Santa Bàrbara. En el nou terreny conviuran els tres ordes, el militar, el religiós i el popular. Cadascun haurà de costejar-se el seu hospital, fins que el progrés i l'evolució de la vila portarà a un canvi polític, social i religiós sota el paratge del comte de Barcelona. 

Els canvis van comportar que el senyor del castell residiria al lloc de la castlania, a la seva vora, l'església de Sant Miquel. L'allotjament del plebà, el títol del rector, a la banda de l'església de Santa Maria. Aquesta edifici es va projectar com una catedral magnífica, que es va quedar literalment a mitges. La crisi del final de l'Edat Mitjana, amb les pestes i els problemes econòmics, no van permetre l'acabament, però impressiona encara el seu testimoni monumental. I el tercer i darrer orde popular s'arrecerava sota la protecció del comte. En Pere el Cerimoniós va fer encerclar i emmurallar la ciutat. Els tres hospitals inicials s'ajuntaran i esdevindran l'Hospital de Santa Magdalena, a l'entrada pel riu Francolí. Mentrestant, a l'altre costat de la ciutat, s'aixecarà el convent de Sant Francesc, però les dues construccions ja estaven fora muralles. 

Ens aclareixen que el significat de Montblanc neix de l'adjectiu "blanc" considerat com a lloc buit o erm, com és el turó del pla de Santa Bàrbara, i que es reflexa en el seu escut. El cim està coronat amb la flor de tres pètals, símbol dels tres ordes feudals, que no és pas la flor de lis. Una ciutat que va florir a la Baixa Edat Mitjana, i que va patir el final d'aquella època. Malgrat els cops i les sotragades, va ser capaç de tirar endavant. Entre el segle XIV i XV, fins a quatre cops, s'hi van celebrar Corts catalanes amb tota la seva majestuositat. Una de les seus va ser l'esglèsia de Sant Miquel, i per sobre dels caps dels deputats, s'estenia el seu teginat meravellós. Un tresor que va quedar amagat durant segles, cobert pels elements arquitectònics que seguien les modes del renaixement i del barroc. Això va permetre recuperar aquest enteixinat en tot el seu esplendor aquest segle XXI, tal com s'han anat recuperant els trossos de la muralla de la població.  

I per tancar aquest article, ho farem esmentant una troballa. És sobre la família Marçal de Montblanc, una de les benefactores de l'esglèsia de Santa Maria. En les seves parets està representat son escut. Casualment, he pogut reconèixer-lo  en una miniatura del Llibre d'Hores catalogat amb el pseudònim d'Almogàver. És una imatge de Sant Jordi matant el drac. Als marges els escuts d'armes, motius florals i faunístics. Representa que està fet entre el 1510-1520, però crec que és més antic, del segle XV. Actualment és el manuscrit W.420 del Museu d'Art Walters,  excel.lentment conservat a la ciutat de Baltimore, als Estats Units. Seria fantàstic aconseguir un facsímil de l'obra. Així podríem afegir-la a la llista dels tresors i meravelles de Montblanc. 

EMPORDÀ DEL TERRAPRIM

Hem passat una Setmana Santa emocionant a la vora de Camallera. Aquesta zona del Fluvià acaba de sortir de les emergències per sequera, i per tant de la contaminació per nitrats. Un lloc de l'Alt Empordà fronterer amb la comarca del Baix, on les ratlles se'ns esborren entremig dels turons clapejats de pins i dels camps que van planejant. De pobles no gaire grans, seguint un cert patró, en que es veuen els campanars de les esglésies d'un a l'altre com ens diu el cantant d'aquest país tant petit. 

D'aquestos dies destacaria sobretot la corprenedora lliçó que la gent del país ens ha recordat. Malgrat les lluites aferrissades, el poble s'estima i valora la seva terra. Des del José nat a Jaén que ens ensenya amb orgull l'esglèsia de Sant Miquel, passant per l'amo de Ka Manel de Camallera, que guarda amb devoció una publicació antiga de Vilaür perquè coneixia al seu editor, l'Antoni Viscasillas, fins a arribar al pianista Carles Coll que recorda son amic de Saus enterrat al petit cementiri de Santa Eugènia. 

És l'emoció que ens desperta la Pasqua d'enguany, fent camí enmig dels mars verds plens d'espigues, flors i roselles. La tarda de divendres, de Camallera a Pins de Vilopriu i tornant per Saus. Dissabte Sant complet, amb la celebració anticipada de Sant Jordi, malgrat el cel alterat i algun plugim. Al matí, pel centre i els voltants de Sant Miquel, parada de llibres, música pop, i el menú familiar del Restaurant Montseny. 

Tornem puntualment amb la Renfe, vés per on, i a la tarda fem cap a la sala del Cinema Nova de Camallera amb llibres, gent i un tast dels vins del Celler Joc. Què més vols? Diumenge ple de sol que ens mena cap a Vilaür, d'allà a Arenys, tombant cap al Santa Eulàlia i el Palau, fins a resseguir la pista que ens torna a Sant Miquel.

Malgrat badar amb el tren, agafem el taxi de Camallera que s'anuncia al Bar Lluís, perquè ens porti al concert que fan a l'esglèsia de Saus. Concert de Pasqua dedicat a l'obra de Camil Ysern, amb la presentació d'un disc dedicat a la seva obra. El recital va ser un èxit tant des del punt de vista musical com de públic. El mestre de cerimònies va ser el pianista Carles Coll. Amb aquella ironia empordanesa del no pas, explicava la descoberta del tresor que representa el músic i compositor del segle XIX, el castelloní Ysern.  Les seves peces de piano han estat arranjades pel mateix Carles Coll per ser acompanyades pel violoncel en la versió de concert, oferint noves perspectives a les composicions. D'aquesta manera estenia la mà al seu fill, el gran violoncelista Carles Coll, qui va demostrar el seu art i talent amb aquest instrument. A la veu teníem l'excel.lent Clara Valero, que feia de cicerone d'uns oients de París. Els franc francesos estaven encantats perquè al dematí ja havien estat gaudint dels concerts del Festival de Peralada. Per ells també havia estat un dia rodó.

Per més que els mapes ens portin per senders no prou ben senyalitzats, sempre sentirem la força de l'aigua que corre per les venes de la terra, com la que baixa pel riu Fluvià. A l'horitzó les muntanyes nevades del Pirineu són la promesa d'enguany. De moment, ja tenim una primavera esponerosa plena de colors i de cants d'ocells. Tots ells ens han acompanyat aquesta Pasqua pels camins del terraprim.

 

 

LA PIRÀMIDE AMERICANA

Adès hem llegit el llibre "The Peter Pyramid" escrit pel Dr. Lawrence J. Peter, editat per William Morrow and Company, Inc. de Nova York el 1986, en tapa dura. El subtítol encara és més interessant: "Arribarem a trobar mai la punta?". Si a algú li sona, és el mateix autor que es va fer famós amb "El Principi de Peter". Per a qui no s'enrecordi, la premissa era que si una cosa pot anar malament, segur que hi anirà. 

Ara en plena tempesta "trumpista" l'economia trontolla per totes bandes. Com sempre, alguns hi guanyaran i altres perdran. I carreguen el mort al president nord-americà, el qual fa honor al programa electoral pel qual el van votar. Això del "Maga", no és cap màgia, és la política d'Amèrica pels americans. Perquè la gran globalització de les darreres dècades ha portat els Estats Units a la pobresa. La bombolla inflacionària ja no es pot alimentar amb els dòlars del Tresor. Aquesta és la raó de fons, i si cal trencar les regles del joc, es fa per necessitat, perquè no hi ha més recorregut. 

El nostre llibre se centra en les piràmides que es troben presents en la nostra societat i la vida diària de cadascú. És la metàfora del creixement i la complicació exponencial dels sistemes, des del punt de vista de la piràmide invertida que va creixent amb la punta al terra cap al cel infinit. En un llenguatge planer explica l'absurditat d'un sistema que no és capaç d'autoregular-se. Sigui comunista, capitalista, etc... Per sort, el text va acompanyat d'il.lustracions que fan molta broma d'aquestos fenòmens que aleshores ja s'atalaiaven. 

Un exemple evident és el problema tant gros de la burocràcia descontrolada. Els progressos tecnològics d'internet i la informàtica s'han aplicat en contra de les persones, per aixecar una barrera que afavoreix als poderosos. L'objectiu del Dr. Peter és desfer aquesta teranyina, per retornar al ciutadà el sentit comú. El seny tant català que li permet governar, fer-se responsable de la seva vida.  Fins i tot, en informàtica hi ha un terme que es diu usabilitat, per dir que qualsevol és capaç de fer servir un programa determinat. 

Ara mateix, les administracions públiques i  privades s'amaguen darrera d'una muralla. Volen treure's de sobre tots aquells que li fan nosa, deixant la gent desemparada. Els seus impostos no pararan de créixer sobre l'esquena dels ciutadans, empobrint-los més, perquè la major part dels diners van a parar a les grans empreses. Els "florentins" que asseguren els seus ingressos pels contractes i a més les subvencions que reben. En resum, és un sistema endogàmic. 

No sé fins a quin punt el president americà se'n sortirà, és una lluita externa però també interna del país. El seu llenguatge barroer i fatxenda està encarat als que fan servir bones maneres i paraules per entabanar als seus votants. Per si de cas, caldria esmentar al president Donald Trump el cas dels catalans, doncs a Tremp sempre tindrà un bon recer. 

EL MABINOGION I L'EMPERADOR ARTIR

Adès hem llegit el llibre "The Mabinogion" traduït a l'anglès per Jeffrey Gantz i editat el 1976 per Penguin Books, dintre de la seva col.lecció dels Clàssics. Amb un bon estudi introductori, i les notes escaients, ens endinsem en l'univers d'aquestos poemes en llengua gal.lesa. Aleshores van passar del vers cap a la prosa. L'ordre cronològic dels contes abastaria el període històric de Gal.les, el qual aniria des de la metamorfosi de l'Imperi Romà fins a l'apogeu del model feudal, al cim de l'Edat Mitjana. Alguns en diuen contes per als nens, però més aviat parlaríem de mitologia celta. El traductor ja ens avisa per endavant. 

És una mitologia perquè la barreja de simbologia i realitat ens porta al mite. I d'aquí a les llegendes explicades oralment i després transcrites per no perdre'n la tradició. Perquè l'original és en llengua celta, i després es traduiria, com és el nostre cas, a l'anglès. L'espai geogràfic ens apropa a Gal.les, però no és un lloc tancat. No debades, s'esmenten molts personatges de diferents països que pertanyien a l'Imperi. Unes relacions internacionals on, fins i tot, s'esmenta Constantinoble. El títol atorgat al rei Artur, no és pas el de rex, o governador, sinó el d'Emperador Artir, que és el nom original, i per tant, ens exposa que té un rang encara més alt que el rei, vés per on! 

És aquest món que va anar evolucionant des de la província romana fins al model feudal, el dels tres ordes. Com a exemple, al final del llibre ens trobem a Gereint i Enid assistint a corts per poder ser acceptat com a príncep del seu país. En aquest cas Cornualla, Kernow. El missatge del Mabinogion, tal com veiem en les novel.les de cavalleria, és una explicació simbòlica de la noblesa i de la recerca del sentit de la vida. Com ho és el calze o grasal que cadascun haurà de beure o cercar per ser enmig d'aquest món.

Un món que té el centre de les Illes Britàniques a la mateixa Gal.les. Unes contrades on es van barrejar en diferents proporcions els celtes, els romans i els germànics. Adès els romans van dominar els gals, i quan l'Imperi es va transformant, els mateixos romans criden els germànics com a aliats, sobretot els saxons. Temps després, els immigrants germànics passen a ser els nous amos d'Anglaterra. I la darrera conquesta normanda, o vikinga, que va arribar per l'est no estaria afavorida també per la pressió dels celtes a l'oest?

Tornant al nostre Mabinogion, cal que fem una reflexió sobre les versions dels textos artúrics. Si els relats ens aboquen a l'Alta Edat Mitjana, serien més primerencs que no pas les versions franceses, com les de Crestien de Troies, al segle XII. L'expansió del mite artúric prové del món en llengua celta, tal com s'explicita en els Lais de Maria de França, els quals també són una traducció del bretó?. Com sempre, hem de mirar les coses des de diferents perspectives. Així ens adonem que allò establert com a cert avui dia, realment no és gaire versemblant.