dimarts, 21 de novembre de 2017

ELS ARENYS CULTURALS


Després de les festes de Sant Martí, encara vam trobar força activitats a Arenys el cap de setmana. Més enllà del record perenne de Salvador Espriu, el 2017 també és temps d'aniversari literari per l'Any Bertrana, al voltant de Prudenci Bertrana, als 150 anys del seu naixement i als 125 dels de la seva filla, l'Aurora Bertrana. Si la literatura és important, encara més valorada està a la Biblioteca del Pare Fidel Fita, d'Arenys de Mar. El divendres 17, l'atzar va fer que encara puguèssim arribar a la Mostra de Cinema Occità que es passava a la Sala d'Actes. No hi havia massa gent, però vam gaudir de la projecció al voltant del Carnaval de Llimós...

A l'endemà, dissabte, dia de mercat, agafàvem l'autobús per enfilar-nos cap a Arenys de Munt. Allà vam assistir al 17è Simposi de l'Institut Nova Història, amb el lema "La Història Censurada de Catalunya". L'acte va aplegar un públic amatent que va omplir la sala tot el dia. A l'entrada, les taules paraven llibres, publicacions i novetats al voltant de la recerca històrica catalana, en el camp que ha obert l'historiador Jordi Bilbeny. Més enllà dels discurs institucionalitzat, gent preparada o aficionada estan cercant pistes per trobar el tresor dels catalans. Amb tant de material, el temps es quedava curt per als ponents. Sort que els col.laboradors de l'INH van saber portar l'acte de manera senzilla, però eficaç. Van tenir el detall de lliurar un vas de vidre gravat com a record, i potser com a símbol de la claredat i transparència que voldríem trobar per tot arreu.

Entremig de les ponències vam tenir temps de fer una passejada riera dels Sobirans amunt, fins a l'ermita de Lurdes, on es troba una rèplica ben aconseguida de la cova, amb una imatge de la Immaculada Concepció. La riera estava seca, i la sorra s'escampava sota els nostres peus, a tocar de canyissars que de seguida s'aixecaven apuntant les muntanyes de la vall, dintre de la serra del Montnegre. Cap al tard, vam avançar-nos a la clausura per agafar l'autobús de tornada cap a l'hostal. Si n'haguéssim tingut ganes, encara hauríem escoltat el concert del Felix Cuc.

L'endemà diumenge vam anar a caminar. Vam adreçar-nos al cementiri d'Arenys de Mar, seguint els murals pintats a la paret en record del poeta de Sinera. A dalt del turó, de cara al mar, fèiem l'esforç de contemplar el paisatge amb el seus ulls. Des d'allà, per la banda de Montplana, vam acabar dalt del turó, per tornar a baixar, seguint el rial que resseguia el camí de Can Jalpí. Així va ser fins que vam atansar-nos a l'autopista, que com un gran tall a la vall, fa sentir-te enmig d'un escaléxtric. Vam arribar fins a Arenys de Munt, fins a l'avinguda de grans plataners que s'enfila turó amunt. Al capdamunt, es troba un gran roure en record de l'arbre de Guernica. Uns indicadors a la intersecció marcaven els Rucs del Far, i també el castell de Can Jalpí. Els colors de tardor embolcallaven el castell, i reflectien les seves torres i muralles de postal damunt del llac. Al costat, el xivarri dels nens que jugaven a la zona de Jalpí Aventura omplien tot el bosc. Cap al migdia, a peu vam passar com vam poder la barrera motoritzada riera avall. Just a temps d'escoltar les cançons de Les Filomenes, que actuaven per l'aniversari de la biblioteca, situada al Rial de Sa Clavella, de nom tant suggerent. Després de dinar, una estona de descans a la platja d'Arenys abans de tornar cap a casa.

Pensant després en tot això, em vaig adonar que on vam veure més gent va ser a Can Jalpí, un espai fantàstic i les seves activitats d'aventura. També els diferents concerts que vam trobar estaven plens de gom a gom. Per als que gaudim de la cultura, de vegades ens oblidem que cal transmetre-la de manera alegre, fent-la viva, i animada. Ara que és temps de sequera, necessitem molta pluja i aigua que remulli la sorra, i es filtri per sota per omplir les fonts i les rieres del nostre cos. Necessitem ser tant porosos com la sorra, per amarar-nos de la cultura que per una banda o altra, sobreeixirà, fins arribar al mar. Potser la riera seria com una artèria per als arenys culturals, que es contraposa a les presses, a l'autopista que ens dóna comoditat, rapidesa, i ens torna cecs al paisatge i al nostre viure. L'asfalt dur, com si fossin les veritats oficialistes, que s'imposen sobre la sorra de la riera, amagant els tresors de la nostra història. Cal tornar a ser sorra, i encara més, aigua, per tornar a viure la nostra cultura. .

dimecres, 1 de novembre de 2017

VIUREM AMB PORS





Avui celebrem el dia de Tots Sants, i demà el dels Difunts. D'aquesta vida que té dues grans veritats, que naixem i que morim, podem dir que necessitem celebrar aquesta festivitat de record. Per tots aquells qui hem conegut durant tots aquestos anys i que ja no ens els trobem en aquest món. sigui per bé o per mal. La mort se'ns emportarà també a nosaltres, no sabem a on, dependrà potser de la nostra fe, però tots hi passarem. La mort se'ns apareix com a companya inseparable de la vida, i ens la fa valorar més. Però tots en tenim por, i per tant, o fugim, ens estem quiets, o l'encarem. De vegades, més que la mort, temem les nostres pròpies pors. Són un mecanisme de defensa i protecció davant dels riscos de la vida, però quan les pors ens dominen no podem viure la vida amb goig.


No és que tinguem nostàlgia, o enyorança de temps millors, sinó que no podem afrontar pas el temps que ens queda amb joia i goig de viure. Com diu aquella cançó portuguesa: "O que mais me prem da vida, nao é a morte de ninguém, é que a morte, d'esquezida, deixa o mal e leva o bem". Però aquesta mort no és només una qüestió personal, també és una qüestió social. Per això celebrem aquestes festes tots junts: sigui el Halloween celta, tant com les castanyes o els panellets, etc... Tots junts ens fem costat per lluitar contra les nostres pors. I per això, vaig trobar molt interessant el llibre de José Gil, editat per Relógio d'Água, l'any 2004 : "Portugal, Hoje" amb el subtítol tant actual "O Medo de Existir". És un recull d'articles al voltant de les pors socials i el control de les societats modernes, del pas d'un segle XX al XXI. És molt interessant perquè aquest filòsof exposa la difusió de la por dintre de la dictadura de l'estat portuguès al segle XX, i com per capil.laritat s'estenia per tota la societat. A més a més, exposa el paper dels mitjans de comunicació de masses com a noves eines de control i difusió de la por dins de la societat del segle XXI. De la por de viure de manera més evident dins d'una dictadura, que comporta un exili exterior, a passar a la por de viure dins d'una societat de dictatova. L'amenaça es fa per la invisibilitat televisiva, per l'allunyament de les persones de la realitat, de la seva responsabilitat. La no identificació amb els referents acceptats, que col.loca les persones fora d'aquest marc o norma social dintre d'un exili interior.

Si Umberto Eco ens parlava de la dicotomia entre apocalíptics i integrats, José Gil ens parla més d'aquest ús de la por per a controlar la gent. A la societat simbòlica del segle XXI les lluites també són simbòliques, però no deixa d'haver un recurs a la violència física i institucional de l'estat sobre les persones o altres pobles. L'evolució ha superposat una capa de "democràcia" damunt d'altres mitjans de coerció que no han desaparegut. Per això, la nostra experiència a Catalunya ens serveix per fer paleses les semblances amb els processos que descriu José Gil. Fins i tot en el cas de fer-ne una traducció, és clar.

De fet, a la vida acostumem a bellugar-nos entre una perspectiva o una altra, tenint en compte que vivim, que anem per entremig, de vegades més cap a l'apocalipsis, d'altres més cap a la integració. Però anem navegant, i com tot Ulisses, per passar entre Scil.la i Caribdis fem tapar les orelles als nostres companys. I fins i tot, la vista i altres sentits, per poder gestionar les nostres pors.

Sabem que morirem, però arribar a Ítaca, acomplir el nostre destí és la màxima aspiració que tots podem tenir, com a persones i com a poble. Potser no quedi pedra sobre pedra, però allò que els catalans tornarem a aixecar com l'au Fènix serà la senyera que portarà la llum a tot el món.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

APLEGANT ELS JONCS


Aquestes setmanes vam trobar-nos amb el llibre de poesia del Lluís-Miquel Muntané titulat “L’Esperança del Jonc”. Una troballa afortunada i adient per als temps que corren, i que ens permeten descobrir aquest autor. Fora d’una coneixença popular, descobrim una rica trajectòria literària gràcies a una de les seves primeres obres editades l’any 1980. Un pròleg curt, però entenedor, ens fa de guia per una poesia que relliga un món interior amb l’exterior, com un mirall on es reflexen les forces i les febleses de la persona.

Un món exterior que ens pot recordar la duresa de la natura a la pel.lícula Dersu Uzala, amb aquella escena tant intensa quan han d’aplegar tots els joncs que poden. Les garbes els serviran per construir una petita cabana i poder resistir el vent fred siberià que els congelaria durant la nit. Però també ens enrecordem de l’exemple de Ramon Muntaner, quan explica la metàfora de la mata de jonc, no només per lluitar en el dia a dia, sinó també de cara al món interior.

No sabem fins quan ens haurem d’arrecerar, com ens declama en el seu poema: “No sé fins quan descobrirem pomeres/ en els revolts insòlits del desert,….” per acabar “al brindis nou amb nèctar de la vida”. Perquè també sabem que nou pometes té el pomer… i sabem d’on bufa el vent… en aquest cas de ponent… Per això, haurem d’aplegar els joncs, i anar a buscar les canyes que necessitem per fer una tanca que protegeixi l’hort que hem plantat. O com diu el poeta en un altre vers: “El jorn de la llum no serà un miracle, sinó temps i temps de lluita angoixada”.

CONTES FANTÀSTICS DE MAR I MUNTANYA


El dimecres 18 d’octubre, al vespre, es va fer a Cal Ninyo la presentació del llibre “Cròniques de Kaneai”, de Voliana Edicions. L’acte va comptar amb la presentació de la santboiana Maite Moreno i la presència de la pròpia autora, la Raquel Picolo, agombolats per la Llibreria Isart. Malgrat la pluja que va caure, el vestíbul de la planta baixa de Cal Ninyo va acollir un públic amatent. Una aigua esperada i benvinguda, acompanyada de llamps i trons, que espetegava sobre els carrers amb força. El temps recreava una atmosfera molt adient per poder escoltar els contes fantàstics d’aquesta autora originària de les muntanyes del Pallars, que actualment viu arran de mar.

Les “Cròniques de Kaneai” es un recull de contes fantàstics, on es barregen elements fantàstics, del món dels somnis, enmig d’un paisatge o medi natural que emmarca i on s’arrela aquest món. Kaneai és una paraula japonesa que vol dir equilibri, en cert sentit, una mica paradoxal amb aquestos contes que apleguen experiències literàries acostades més aviat a una mostra com el Festival de Sitges. Amb sentiments on es barregen pors, dolors, i el coratge de viure i tirar endavant malgrat tot. I que ens remeten, per exemple, també al  llibre de “La Pell Freda”, de Sànchez-Piñol. La Maite Moreno va recalcar la importància de la banda sonora, és a dir, de la música que embolcallen els contes, tant pel silenci com per la seva re-percussió. Per això, aquestos contes són molt adients per rodar un film de cinema fantàstic.

De fet, la Raquel Picolo va expressar que un dels seus referents és l’escriptor Pere Calders. Es va referir també al seu primer llibre editat “La Nit dels Armaris”. Aquest li va servir per explicitar una transició personal des del món de la muntanya i rural cap a un món més urbà i marítim. Sobre això, va fer esment de Maria Barbal i la seva “Pedra de Tartera”, i de Pep Coll, i el seu llibre “Les Muntanyes Maleïdes”. L’autora va exposar la seva voluntat de llibertat creativa, que reposa sobre un paisatge real conegut, com seria el del seu poble de Cerbi, aprop d’Esterri d’Àneu, al Pallars.

L’autora distingeix entre els escriptors que ho tenen tot al cap, i els surt el text a raig, d’aquells, que com ella, van aixecant el text literari pedra a pedra, polint i repassant com quedarà. Us recomano aquest llibre i tota la seva varietat de contes, que rauen en temes diferents: des de la màgia, al somni, o la ciència-ficció, i en un altre pla, els sentiments i emocions personals al voltant de la família, les relacions de parella, l’amor i l’odi, les pors i els coratges de la nostra vida.