diumenge, 12 d’agost de 2018

LLÀGRIMES DE SANT BOI

Ahir, 10 d'agost del 2018, vam anar al tanatori de Sant Boi de Llobregat per anar a la vetlla del cunyat de la meva amiga Tona. Només el coneixia de vista, tenia més tracte amb el seu germà. Son nom era Hèctor, de ressons homèrics que em venien al cap. Mort d'un càncer a la meitat de la cinquantena, de forma bastant ràpida i pocs mesos després del diagnòstic, pel qual no hi havia gaire solució. En tot cas, puc recordar que la glòria d'Hèctor a la Ilíada va ser la de saber afrontar el seu destí. Anar a lluitar perquè la sort estava de part d'Aquil.les, que no podria guanyar-lo, i que el resultat del seu duel decidiria també el destí funest de la seva estimada ciutat de Troia, i de la seva gent.

Aquestos dies el president nord-americà Donald Trump ha aixecat aranzels contra la importació de l'acer turc, i la lira turca s'ha devaluat per l'impacte econòmic. Sabem que Troia es trobava a la costa oest de Turquia, però no sabem si en el futur, aquest imperi caurà com va caure aquella ciutat. Ara les guerres més dures es lliuren a nivell econòmic, potser no tenen la crueltat ni la violència explícita de les altres, però els seus efectes també arriben a tothom.

La mort del nostre Hèctor és la d'un ciutadà santboià de tota la vida, respectat per tots els que el coneixien pel ser caràcter franc. Una franquesa davant dels altres, d'amics i enemics, que li ha permès afrontar la mort amb el mateix coratge. Les condolences han estat nombroses, tant que omplien el tanatori, i la parròquia a vessar. En aquestos temps difícils, se'n va un altre referent santboià, tant com l'Agustí o el Josep Borràs, o com tant d'altres que se'ns han avançat. Tal com diu el mossèn recurrentment, per anar a viure a l'apartament que tenen al cel. Aquí els amics el trobaran a faltar, i la família lluitarà per tirar endavant, malgrat que ara no el tinguin al seu costat. El temps ens dirà si els santboians han sabut fer honor al seu record.

Aquestes nits, les llàgrimes de Sant Llorenç s'acompanyaran elles mateixes amb les Perseides mitològiques, i Sant Boi de Llobregat esguardarà cel enllà per poder veure l'Hèctor passar en el seu destí final. Amb l'esperança que després de la caiguda de Troia, podrem recitar l'Eneida que ens parla del naixement de Roma. I això ja és una altra història.

dimarts, 10 de juliol de 2018

EL PIGMALIÓ SANTBOIÀ - II

Aquesta setmana vaig estar parlant al carrer amb el Sergi de la Llibreria Les Hores de Sant Boi. Li vaig comentar la troballa del Martí Jordana, el personatge santboià de la versió de Pigmalió feta pel Joan Oliver, En Pere Quart. Fent-ne broma, vam pensar que a la nostra ciutat la seva tasca seria impossible, perquè el nivell cultural és baixíssim. La prova és la dificultat de totes les llibreries i papereries santboianes per tirar endavant. I no cal parlar del nivell de civisme i convivència, que moltes vegades "brilla por su ausencia"... parlant clar i català. Doncs no és que els nivells de reciclatge siguin manifestament millorables, sinó que els santboians escampen la brutícia per parcs, carrers i contenidors, com a mostra de deixadesa i manca d'autoestima manifesta.

Seria una aposta extraordinària i una feina titànica, on caldria no només un Martí Jordana, sinó fins i tot un SuperMartí Jordana, o multiplicar-lo per deu o trenta o quaranta, potser tants anys com caldria fer una tasca educativa on altres institucions públiques han quedat a mig camí, on la cultura i l'educació a Sant Boi són les Ventafocs dels partits polítics. El foc caldria atiar-lo més, i fer-ne una farga catalana com cal, amb mall i enclusa, per no picar en ferro fred.

Ja no es tractaria només de fer passar d'un català xava a un català estandard, sinó de passar d'un castellà de pa sucat amb oli a un català polit. Si el repte de passar d'un nivell lingüístic popular a un nivell de classe més alta, però de la mateixa llengua, ja suposa una feinada, com passa amb el típic Pigmalió anglès. Imagineu-vos quan passem d'un idioma, que alguns bategen com a castellà, però que ho és de tot menys castellà: s'ajunten andalús, extremeny, parlants originaris de gallec, etc... que amb prou feines s'entenen entre ells, a fer el salt cap a un català estàndard. Fins i tot, ja ens agradaria que almenys es notés el nivell d'un català occidental...

El català del Baix Llobregat, i de la Marca, no ha estat massa estudiat per ser zona de frontera amb la metròpolis. Cal comptar amb estudis parcials, sobretot de la banda del Penedès, per tenir algun referent més acostat. I el fet de rebre les nombroses riuades humanes d'aquestes dècades ha fet que estigui minoritzat, i l'escola no ha pres interès en el dialecte local, com un patrimoni a conèixer a les noves generacions. Si els batiports no han funcionat com cal, caldria veure si hi ha prou saó a l'aigua per adobar els camps socials de la nostra ciutat. Cal veure si hi ha prou pigmalions, i si n'ha ha prou santboians que s'atreveixin, fins i tot, gossin a fer el pas endavant per aixecar el nivell cívic i cultural.

dilluns, 9 de juliol de 2018

CASTELLS DE CARTES


Al bar i quiosc on vaig anar a esmorzar em van ensenyar el llibre de Quim Torra, "Viatge Involuntari a la Catalunya impossible", amb l'edició del 2010 de Proa, que va rebre el Premi Carles Rahola, d'Assaig 2009....i un subtítol "Tres periodistes oblidats i l'espectre d'Eugeni Xammar". La meva primera impressió va ser la d'un llibre oportunista per ser el mes de juny, amb el president adés nomenat. M'ho vaig repensar. Malgrat que la gent digui que en una cafeteria-quiosc no es puguin trobar els tresors, aquest ho era. De fet, ja fa anys que considero tots els canals i els mitjans per estar atent a les troballes que ens poden arribar. No sempre podem dir que sí, però tant és si ho recomana una llibreria, un amic, una parada al carrer, una biblioteca, la crítica dels diaris, en paper o per internet, o fins i tot, els punts d'intercanvi de llibres a biblioteques i casals de barri. Aquesta és l'època tant xerraire on els analfabets fa que baratin els collarets de vidre per les perles més preuades, i que tingui més valor un mòbil que no un llibre ple de suc i substància.

Aquest llibre del Quim Torra, a qui pel físic se'l retreu poc atractiu, més aviat de pagessot, i de gos, sinó de labrador o rotweiler, fins i tot l'hi diuen, és una mostra del seu capteniment. Col.locant-se com a observador privilegiat, i tenint en compte que no arriba al nivell d'aquesta gent, té la humilitat i la grandesa d'exposar aquestos grans periodistes del primer terç del segle XX: Lluís Capdevila, Àngel Ferran, Francesc Madrid i Eugeni Xammar... els quatre pilars de la terra, o de la catedral periodística...que es va alçar en aquells anys plens d'esperances. Si fos dintre de la catedral, l'autor ens hauria pintat un retaule d'aquells de fusta tant grans, on cada pany ens mostrava la vida i miracles d'aquells sants periodistes. Tant pecadors que es van redimir amb la seva pro-fessió més aviat.

Però més que a una esglèsia, jo els acompararia a les quatres torres que van aixecar aleshores per formar un fantàstic castell: cada un a la seva cantonada, i per a la torre de l'homenatge, la figura d'Eugeni Xammar... O potser, fins i tot, diria que cadascun d'ells va aixecar un castell de frontera, i que la seva gran força era la xarxa defensiva que van teixir entre tots ells. Feia segles que molts dels castells catalans havien estat enderrocats, però en aquella època calia bastir d'altres menes de castells, mitjançant la professió del periodisme. Els castells ja no eren de pedra, eren de paper. Mal vent que se'ls va emportar, els nostres castells de cartes! A principis del segle XXI, els mitjans de comunicació i la professió han esdevingut tant bords, que calia recuperar el missatge i els valors que van defensar aquestos periodistes. Per tornar a tenir esperances en la humanitat, i en la nostra gent.

dissabte, 7 de juliol de 2018

EL PIGMALIÓ SANTBOIÀ - I

Aquestos dies d'estiu hem fet la troballa d'un altre santboià no gaire conegut per la nostra ciutat. Cal dir que no és una cosa estranya, tenint en compte que és un personatge de ficció. Es diu Martí Jordana, i potser fa referència al casal de Can Jordana... un cognom il.lustre. Aquest senyor Jordana encarna un logopeda i filòleg de reconegut prestigi, i per més pistes, us diré que té uns orígens anglesos. Per no fer ballar més el cap, que ja la tenim prou escalfat amb aquestes calors estiuenques, resulta que en Pere Quart, en la seva versió lliure de l'obra de teatre Pigmalió de l'escriptor Bernard Shaw, fa que el nostre Martí protagonista sigui originari del nostre poble, tot i que l'acció transcorre a Barcelona.

La popular obra de teatre de Bernard Shaw, que molts hem conegut per la versió cinèfila del musical My Fair Lady, va ser adaptada per Joan Oliver després de la Guerra dels Tres Anys a la societat catalana. Cal tenir present que l'acció es desenvolupa abans d'aquella època, situant-la al primer terç del segle XX, i en l'ambient barceloní. Una manera d'acostar-nos potser als temps d'una república catalana, que es debatia entre l'ambient burgès i les classes baixes, més aviat força baixes, en aquells ambients que tant bé van retratar els periodistes catalans d'aleshores pel que fa a la picaresca i la manera de viure dels que van quedar reclosos dintre de les muralles de Barcelona. Així ens trobem amb diferents contraposicions: dins de les muralles enfront de l'Eixample nou; entre una classe popular catalana i gairebé analfabeta i una classe burgesa que aspira a progressar, i que troba en el llenguatge una manera de vestir-se. Tant important és com ens vestim amb roba, o amb la llengua que parlem. Per això, cal recordar la gran tasca d'En Pompeu Fabra per trobar una llengua estandaritzada.

En fi, ja sabem el final de Pigmalió, quan el protagonista ha aconseguit fer una obra d'art, i això l'omple d'amor, tant per la persona que ha estat objecte i subjecte de la seva tasca. Ja podem recordar el gran poeta llatí Ovidi quan parla de Pigmalió en la seva poesia de les Metamorfosis. És clar, com tots nosaltres som alhora objectes i subjectes de l'amor, sigui per activa o per passiva. I com en el fons, la recerca de la felicitat ens fa viure, malgrat els desenganys i la mort. Com el desenllaç final de tota l'obra ja el sabem, el podrem gaudir igualment, malgrat que aquella Barcelona va desaparèixer amb la República, i com aquella burgesia catalana i les classes populars també van ser anorreades amb ella. Gaudim del nostre Pigmalió d'avui, i dels que trobarem cada dia, i si veieu el Martí Jordana per Sant Boi, el feliciteu pel seu èxit. Al proper article parlarem de la seva presència a la nostra ciutat.