diumenge, 3 de març de 2019

ÒSCARS PER A SÚRIA


Aquesta setmana passada s'han donat els premis cinematogràfics dels Òscars a Holllywood, a la ciutat dels Àngels, Califòrnia. Per aquelles casualitats, estàvem dinant al fantàstic restaurant Vinaròs de Súria quan a la taula del costat, un antic miner parlava amb la seva família de la pel.lícula "Desafío Total", el títol original anglès guanya més en sentit: "Total Recall", "Recordança Plena" diria jo. Si feu memòria del film d'aventures i ciència ficció, l'actor Schwarzenegger és un espia doble i la trama es desenvolupa en unes mines del planeta Mart. Aquesta pel.lícula retornava al comensal la seva feina a les mines. A Súria ens trobem pous i torres d'explotació a l'entrada i la sortida de la població, penseu que el turó de les escombreres assenyala la població de molt lluny.

Veníem de seguir la visita guiada al Poble Vell de Súria, a dalt del turó, força ben conservat i amb elements històrics destacats. Si la part jussana s'estén en paral.lel al riu, i a la carretera. La part sobirana s'aixeca alterosa entremig de la vall. Havíem fet una excursió pel Samuntà al dematí, i a la tornada encara vam enxampar el final de l'explicació: els portals de Cardona, l'Estanc de la Sal, ai els Angelets de la Terra, el celler i el dipòsit de vi que es troba a l'Oficina de Turisme, en el rovell de l'ou, i acabàrem al portal de Manresa.

El dia abans, que era dissabte, vam poder visitar l'exposició a la planta superior de Cal Balaguer recordant l'aniversari de les Joventuts Musicals de Súria. Fotografies i cartells que ens feien reviure moments passats, i que només ho saben aquells que aleshores hi eren. Però també cal aprofitar el present. Després de fer una xocolata calenta a Can Quintana, vam poder assistir a l'obra de teatre "Les Dones Sàvies". Basada en l'obra de Molière, recordat a Pezenas al Llenguadoc proper, aquesta versió juga també a combinar el passat amb el present contemporani, satiritzant personatges intemporals i actuals. Dos actors que aixequen un gran obra que ens fa riure i ens fa pensar, tenint el goig de veure-la després que ja s'ha estrenat. Esperem que la gira duri força temps i us la recomanem. Tant com la bona tasca realitzada pels responsables d'Art en Cicle.

A la tarda ens havíem enfilat per les escales de la Bateria, per veure el paisatge, i a la balconada ens vam trobar l'escultura de Sant Sebastià. Un sant adient per recordar fets dolorosos de la Guerra dels Tres Anys, quan aquest febrer d'enguany ja han passat 80 anys de la derrota i la retirada cap a l'exili. Cal tenir esment del llibre dedicat a Pius Macià, director de la sucursal de la Caixa assassinat al 1936, i també del record dels republicans afusellats al final el 1939, amb l'obra "Mort a les Cunetes" 

Anem més enrera potser, fins i tot, diria que més avall, perquè la parella protagonista del film americà d'en Felip K. Dick pugui trobar el secret amagat de Mars. Aquest tresor que permetrà recuperar la llibertat al poble i abolir la tirania del poderós magnat. Potser les mines de sal de Súria també ens amaguen el record d'altres fets històrics decisius. Potser cal saber llegir en l'alfabet que ha escrit amb pedres la natura. Com aquell llibre obert que és la falla de Migmón. Aquella força tel.lúrica que s'aixeca des del fons fins a esquinçar les capes de terra de sobre, com si enlloc del miracle d'aigua al Mar Roig, aquí es separés la roca vermella de costat a costat. Cal recordar per anar endavant.

dimecres, 30 de gener de 2019

TRESORS MARIANS A LA SEGARRA

La recent lectura del llibre "Devocions Marianes Populars La Segarra" de l'autor Joan Bellmunt i Figueras, editat el 2001 per Pagès Editors ha permès fer algunes troballes interessants. Aquest seria el setè volum que forma part d'una col.lecció al voltant de la religiositat popular sobre Maria i les Mares de Déu. La trajectòria personal i literària de l'escriptor ens dóna una bona garantia sobre el contingut del llibre. I quan el llegeixes te n'adones de la feina feta, que abasta la història, el culte i les seves manifestacions a les diferents parròquies de la comarca. A més no deixa de banda els possibles conflictes que es donen durant aquestos segles, sigui entre els de l'autoritat religiosa, l'autoritat guerrera i els pagesos o menestrals.

En l'exposició dels fets esdevinguts a les diferents parròquies es nota la claredat i voluntat didàctica de cara al lector. A més la panoràmica històrica complementa tot allò que avui dia encara podem trobar, o fins i tot, allò que no ja no es troba a la vista. Aquelles esglésies que m'han cridat més l'atenció han estat la Mare de Déu de Maig i del Roser de Gra, la Mare de Déu de Gràcia de les Oluges, la Mare de Déu de Malacara, que hauríem de dir Caramala, i la de la Mare de Déu de Montlleó. En cadascuna d'elles he trobat coses molt interessants, que hi aniré explicant.

La Mare de Déu de Maig i del Roser del poble de Gra mostren fets que segueixen la normalitat pel que fa a l'advocació de les esglésies. El capítol dedicat a la Mare de Déu del Roser exposa el lligam amb la confraria del Roser, fins i tot, les indulgències que es poden aconseguir. La devoció al Roser va arrelar molt a Catalunya, estesa pels dominics, coneguts com a frares predicadors. Allò que sí m'ha cridat l'atenció han estat les denominacions antigues de la població. Gra s'escrivia com a Grada, Grassa i Graa als textos, de manera que tindríem una forma llatinitzada, grada, i una altra que ens evoca el nom de Grassa, el famós monestir del Llenguadoc. Aleshores què tenen en comú, potser que la forma "gras" és una paraula germànica que vol dir "herba". Un significat que s'allunya una mica del gra de cereal, que entendríem avui dia. Tot i que molts jardiners actuals fan servir la mena de gespa anomenada precisament "ray gras". Aquest camp semàntic coincideix amb el de grama, d'agram, o herba, que derivaria en un Gramenet, topònim més conegut avui dia. Així tant gram com gras serien paraules coincidents en llatí i en germànic.

La Mare de Déu de Gràcia de les Oluges ens explica la història del poble de les Oluges en plural, doncs hi havia la part sobirana i la jussana. El nom antic és el d'Oluja, que com diu l'autor, remet a un lloc d'on sortia aigua, o uns aiguamolls, que els més vells encara recorden haver vist. Aquest nom també ens fa recordar les formes dels mots les aloges o aluges del llac de Banyoles. La nissaga dels Gombau d'Oluja va ser molt important a l'època medieval, i encara podem trobar cognoms que en derivarien com Aluja, o escrit com a Francesc Alujas, de Rubí, professor plurilíngüe i poeta, a qui tothom deia "Aluges"...

Un altre descobriment és el de la Mare de Déu de Malacara, que s'hauria de dir Caramala. En els textos antics es va escriure Kara Mala, i es va llatinitzar per "Mala Faciei" que l'allunyava del sentit original got. Com que el nom queda obscur, l'autor amb molta intel.ligència lliga mala amb els topònims catalans de Malavella, Matamala, etc... I Kara ho fa venir de roca, o quer, degut a que es troba en un turó aixecat. Aniré una mica més enllà del seu raonament ben orientat: Mala deriva com els altres del germànic "Mal" o "Mahl", que vol dir fita, o terme. Penseu que estava als límits del comtat de Berga. I pel que fa a Kara, resulta que en germànic existeix la paraula "Kar" que vol dir circ o cercle, cosa que s'adiu més amb l'espai geogràfic. Com podeu comprovar, de mala cara no en fa gens, al contrari, té un significat ben bonic. Què me'n diria la família dels senyors Riquer, propietaris d'aquest castell i església?. Per altra banda, trobo significatiu que la talla de l'església fos cedida per les monges trinitàries de Madrid, tenint en compte que era molt semblant a la que es va cremar durant la guerra dels Tres Anys.

I pel final ens deixem l'església de la Mare de Déu de Montlleó, un cas també corprenedor. El nom de Montlleó es troba molt estès pel nostre país. Aquest poble de la Segarra es troba en un tossal a tocar del port de la Panadella, i per desgràcia es troba enrunat. Ja no és aquell "Mons Ledo" del qual parlen els escrits antics. Ara pertany al municipi de Sant Antolí, i la imatge de la verge es troba a l'església dels Hostalets. L'església de Santa Maria de Monte Leo és molt antiga, i ja se'n parla també als segles XI i XII. Era prou rica per contribuir al bisbat d'Urgell per a les croades del 1279 i 1280. En l'aspecte etimològic, Moreu-Rey diu que Mont Leonis no es refereix als lleons, sinó que pel que fa als orígens aràbics, es referiria a un saltant o font d'aigua. Encara trobarem Monte Leuzone, Monte Leo i Muntleo. Popularment es pronuncia com a "Molió". També Munt Leho al segle XIV. Després de molts anys i segles, trobarem la nissaga dels Aimeric a partir del 1469, que seran els senyors fins al 1693 gairebé. És molt interessant el fet que el successor Jordi Aimeric faci molts presents a la Mare de Déu, el 1502. Fins i tot, una carta d'indulgències firmada per 12 cardenals que va portar de Roma el 1507. O que el 1539 fes ofrena d'un " bell rast de corall". Malgrat l'estat actual al segle XXI, no podem deixar de sorprendre'ns per la puixança i devoció d'altres èpoques. Quina categoria tindrien els Aimeric que anaven i tornaven de Roma carregats de regals? Serien els Aimerics relacionats amb el nom d'Aimerica?

Ja veieu que fins i tot en una comarca com la Segarra es troben una gran quantitat de tresors. Què podem dir de Cervera, o hauríem de parlar potser d'aquella Cervaria que avui dia els estudiosos situen amunt de Portbou?. No serà la nostra Cervera de la Segarra una de les fites de la frontera entre la Gàl.lia i la Hispània d'aleshores, i la petita de la Marenda batejada per segones intencions?. Aquelles coses amagades i enterrades que tornen a posar-se a la vista del món, per fer-ne memòria i coneixença i sobretot, aprendre a estimar el país i la seva gent.

dimarts, 15 de gener de 2019

TOMBANT EL JUDICI


Aquest dilluns 14 de gener es va passar per la cadena La 2 de la TVE  el film "Guardián y Verdugo". Vam poder gaudir de la versió original, que es titula "Shepherds and Butchers" rodada el 2016 a Sud-Àfrica. El cas verídic que serveix de fonament a la pel.lícula és esgarrifós: un guarda de presons que mata a set homes d'un equip de futbol per una discussió de trànsit. A finals dels anys vuitanta, encara sota el règim de l'apartheid, veiem com un vigilant blanc, que s'encarrega de custodiar els condemnats a mort i portar-los al cadafal, és capaç d'un acte tant terrible com els de qui han estat sentenciats.

Els fets són clars, però la feina de l'advocat li estalvia la pena de mort. Com pot ser això, perquè la raó no reposa en el color de la pell? És en les causes profundes de l'home, i de com afronta l'embrutiment d'una feina que l'arrossega a la mort. Els dilemes plantejats són molt grans, però el principal, i que es posa en evidència, és la paradoxa entre ser el custodi i el botxí alhora. Per això el títol està molt ben trobat. A més, el cas que veiem exposat ensenya la vergonya d'un sistema social que està podrit per dins, tant com el guarda que es va acostant al precipici. La lluita al seu voltant és terrible, i al final, la pena de mort és commutada per una sentència a 20 anys de presó seguint un tractament psiquiàtric. El resultat va provocar molts aldarulls entre la comunitat negra, víctima clara del guarda, però va obrir la porta a encarar-se amb la veritat. Aquesta ensenyava com era de gran la bogeria d'aquella societat tant dura. I aquesta anècdota, com deia Eugeni d'Ors, ha estat aixecada al nivell de la categoria ètica i moral d'aquell país, malgrat que no deixa de ser un film de factura clàssica.

Però veure en aquestos moments aquesta pel.lícula a l'estat espanyol, a les portes d'un judici polític on tot sembla sentenciat, no deixa de ser corprenedor. Sud-Àfrica no queda gaire lluny per aquesta Sud-Europa on ens trobem. Encara veuríem més lligams si exposem el cas de l'assassinat de Pedro Àlvarez a l'Hospitalet de Llobregat, on el sospitós principal era un policia. I precisament el detonant va ser una discussió de trànsit, igual que va passar en el nostre film. Què més podem dir per entendre tantes coses estranyes que som incapaços de pair en aquesta societat espanyola, un imperi en decadència més que un règim en descomposició? El temps dictarà sentència, i aquesta serà per a tothom.

dilluns, 14 de gener de 2019

COMTES I PRINCEPS PASSANT PER LLEIDA

Aquest 2019, entre les moltes efemèrides que recordarem, un dels fets destacats serà l'elecció de Carles V com a emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic. D'aquest fet se'n fa ressò el calendari històric editat per l'Institut de Nova Història-INH. Aquest personatge serà precisament un dels més destacats en el llibre "Històries i Llegendes de Lleida" escrit per Jesús Castillón Zazurca, editat per Pagès Editors l'any 2002. És un recull d'articles sobre la ciutat de Lleida, els personatges històrics, o de més anomenada que l'han visitat, a més d'aquells llocs o establiments populars entre la seva població. És un llibre força amè que ens parla de fets temporals esdevinguts entre l'any mil i el adés segle XX. Tot i que es deixi el gran Juli Cèsar, fins i tot hi posaria Aníbal, els Escipions i Indíbil i Mandoni, crec que val molt la pena deixar-se portar de la mà del seu autor. La proposta ens permet contemplar una panoràmica tant àmplia de la ciutat, com la que es podria veure des de la Seu Vella.

El capítol dedicat a Carles V és força explicatiu. Es troba a la pàgina 41. Precisament esmenta que el 1519 va arribar a Lleida venint des de Fraga, on els paers ja van anar a rebre'l per acompanyar-lo fins a la ciutat. Aleshores, abans d'entrar a la ciutat, ja l'hi van fer jurar els Drets i Constitucions de Catalunya, perquè per poder ser sobirà i Comte de Barcelona havia de jurar-los. No debades, es recorda la frase de l'emperador en què deia que dels seus títols, el més valuós era el de Comte de Barcelona. En el llibre s'esmenta també el seu pas durant els anys 1529, 1535-36-37, 1542-43. Durant aquells anys, per Lleida també passarà la germana de Francesc I de França, Madame de Lançó, anant de camí a Madrid a negociar el seu alliberament, després de la seva captura a la Batalla de Pavia. Per cert, hi ha una població a la Segarra que porta el nom de Pavia. També esmenta la mort a Lleida del general dels trinitaris Frai Juan Beltran de Valonga, governador d'Espanya i un cèlebre lingüista de la seva època. Podríem traduir-lo al català com a Fra Joan Bertran de Vall-Llonga, al Solsonès.

Altres personatges històrics molt destacats, nascuts o molt vinculats a Lleida, serien l'estudiant que arribaria a papa, Calixt III, Enric Granados, o Salvador Seguí. També destaca la visita de Cosme de la poderosa família Mèdici de Florència, del famós escriptor Gustavo Adolfo Bécquer, o de George Orwell. Un altre personatge interessantíssim és el de Jan Van Halen, conegut com Juan o Joan, militar liberal que va fer carrera fins a ser general de les tropes de la Bèlgica independent al segle XIX. La seva fama devia ser comparable a la del grup de música heavy nord-americà Van Halen, que porten el nom d'un poble als Països Baixos. També trobarem el diputat Pascual Madoz, que va conèixer el territori pam a pam, tota una aventura aleshores. Cal recordar que la seva mort prematura a Itàlia, quan portava el rei Amadeu de Saboia, prefigurava el destí funest del nostre general Prim.

Entre personatges històrics, i costums i llegendes populars, hi trobarem al segle XX la visita de l'actor Tyrone Power, a més d'altres famosos que van fer cap a Lleida d'una manera o altra. D'aquesta manera anem retrobant llocs i fets que han marcat la història i la gent de la ciutat de Lleida, més enllà de les guerres. No debades, és bo conèixer de primera mà allò que va succeir, i adonar-se que l'autor ho pot dir de debò perquè porta el cognom del restaurant Zazurca. Estic segur que son menjar és tant destacable com el llibre que ha tingut el coratge i l'encert de posar a les nostres mans.