dijous, 7 de gener de 2021

VALLS I DEVESSALLS

Adés s'ha registrat al clot del Tuc de la Llança una de les temperatures més baixes de la Península Ibèrica. L'aparell meteorològic ha marcat la nit de Reis uns trenta-quatre graus sota zero com a rècord històric. Aquest cim està a tocar del pla de Beret, on neixen la Garona i la Noguera Pallaresa. La serralada alterosa fa de capçalera dels Pallars, i de frontera amb el vessant nord del Pirineu.  La neu acumulada als mesos d'hivern s'anirà desfent, davallant pel curs de la Noguera. Aquestos tucs es despullaran a l'estiu de llur mantell blanc, deixant a una banda la roca pelada de la solana, i a l'altra banda els boscos i prats verds de l'obaga. Així durant milions d'anys s'ha repetit aquest cicle natural, reforçat per les glaciacions, de manera que les valls s'han anat obrint i escalant per fer via a l'aigua que va rajant. Com les Valls d'Àneu.

Dintre de les valls es troben els replans de Son, que s'allarguen una mica més fins a Jou. A Son mateix trobareu el Centre de Documentació dels Pirineus, un edifici no gaire gran, però ple a vessar de continguts molts interessants, que podeu trobar al vostre abast. En destaca la part del Romànic Pallarès. Per això, no és d'estranyar que ara mateix pugueu veure un exposició artística contemporània al Museu Nacional d'Art de Catalunya, MNAC. Es titula "Empremtes i Figuracions a les Valls d'Àneu. Una intervenció d'Oriol Vilapuig". Malgrat les circumstàncies sanitàries, podeu arribar-vos al museu per contemplar una perspectiva diferent d'aquestes obres. Si la mà de l'artista us permet copsar el geni de les persones que les van fer, també cal obrir els nostres sentits a aquesta realitat immanent.

Una realitat que també s'expressa entre els homes mitjançant el drets perennes de la Vall. Potser el fred d'aquestos dies està glaçant la neu, com es va glaçar la sang del darrer comte del Pallars a la presó de Xàtiva molts segles fa. Cinc cents anys que va caure el castell de Valença d'Àneu i la comtessa, Caterina Albert, va acomiadar-se de la fortalesa que va defensar gairebé sola. Se n'ha parlat molt, però no s'ha explicat prou. Potser ve a tomb pensar que Caterina Albert fos també un pseudònim literari com ho era Víctor Català?. Més enllà de la grandesa d'aquesta escriptora, se'ns apareix la fermesa dels Costums i Ordinacions de les Valls d'Àneu.  

L'evolució dels drets i costums de les Valls anava lligada a l'evolució de la societat d'aleshores, però es fonamentava en una sobirania real. Els drets es defensaven perquè per a la gent eren tant propis com les creences religioses o el respecte a la sobirania comtal. Els pilars jurídics eren sòlids, i tothom era molt conscient del seu valor. Els segles han passat, però els drets i costums continuen sent una fita. Un referent i una àncora per a la nostra societat moderna. Enmig d'aquesta crisi general que vivim a principis del segle XXI de la nostra era. Més enllà del misteri, ens meravellem davant la saviesa d'aquells avantpassats. Malgrat els contratemps, tenien clar que l'home necessitava expressar-se per poder mirar al futur amb confiança. El verb, la imatge, l'escrit, tot ressonava dins dels seus caps i cors.

divendres, 13 de novembre de 2020

CÀNCERS PER AL PAÍS

 Adés hem enterrat el Valentí al cementiri de Sant Boi. A la cerimònia es van trobar els pares i sa germana, algun amic i conegut del poble, i amics del seu partit. Va morir de càncer als cinquanta-cinc anys, el dol dels pares ben viu. Valentí no podrà anar a votar l'any vinent per celebrar el seu sant, estic segur que uns quants aleshores ens enrecordarem. Fill de pares immigrants, castellanoparlants, s'estimava el país on va nèixer, i el defensava a la seva manera. No tenia pèls a la llengua catalana que parlava. Potser els seus orígens humils no li han permès portar una vida millor. Sembla que hagi estat sempre de pega, una vida complicada sense gaires lluentors. D'aquelles que estan a mercè del destí. Fins i tot volien comptar la seva mort com a una xifra més de morts per Covid. Enguany sé de més gent morta de càncer aquest 2020 que no pas de la pandèmia, això com es menja?.

Sabem que Sant Valentí és el patró dels lladres i estafadors, i si té requesta actualment al nostre país és per influència nordamericana. Però el Valentí tenia altres qualitats. No era pas de tapar-se la cara amb un mocador negre com feien els nostres famosos bandolers. I menys que el fessin anar amb el mascarot. Potser per això es va fer apòstata de la nostra religió catòlica. Tot i així, estic segur que ha passat al davant de molts de nosaltres per anar al capdamunt. Una vida amb pocs regals, fins i tot el seu nínxol ha estat de regal, i li ha tocat un àtic en la renglera de la paret de totxana. 

Altres màrtirs han tingut més sort, o no, i Joan Roig ha pogut ser beatificat a la Sagrada Família dos dies abans de la mort del Valentí. Envoltat de gent, i sobretot de bisbes, algun porprat. Més que el vermell, a l'enterro del Valentí predominava més aviat el color negre dels vestits dels seus amics. Li han portat la bandera que més li agradava, rams de flors i clavells vermells. Bandera negra al cor, què direm de la part fosca de la vida?. D'aquell negre del poder que se'ns emporta, com es va emportar l'admirat i temut periodista Alfons Quintà. Us recomano la lectura del llibre escrit per Jordi Amat: "El fill del xofer" per entendre moltes coses de la Cosa Nostra. D'aquella transició pactada a la Catalunya autonòmica que ara està agonitzant. 

En aquestos moments difícils per a tothom, l'exemple del Valentí que "a mal tiempo, buena cara" ens ajudi a tirar endavant, amb fortalesa d'esperit per afrontar les estretors materials. Sobretot per dominar la por, més que la real, la figurada que ens dibuixen per tots els mitjans de comunicació, en un paper ben galdós. De vegades, se'ls hi veu el llautó. Com sempre, ens haurem d'espavilar i confiar en nosaltres mateixos. I si cal, posarem una espelma per nosaltres i pel Valentí.


dimarts, 29 de setembre de 2020

ENGINYERS SOCIALS DE LA LLENGUA GALAICO-CATALANA

Fa anys vam anar de vacances a la ciutat de Porto, i vam visitar els seus voltants. A l'aeroport vam entrar a comprar algun diari, jornal en portuguès, i parlàvem amb la dependenta. El cas és que la meva dona parlava amb accent brasiler, coses dels viatges, i la dependenta va fer el comentari que els brasilers "estragavam" el portuguès, és a dir, que el malparlaven o el destrossaven. Em va fer gràcia, que aleshores vaig contraatacar dient que els portuguesos hi havien "estragado" el gallec. Una retranca carinyosa per a la dependenta que es va quedar una mica parada. 

Aquest any 2020 està dedicat a l'escriptor i lingüista gallec, Ricardo Carvalho Calero. Nascut al Ferrol, va desenvolupar un camí propi dintre del camp de llengua i la literatura gallega. Amb una visió ampla i una perspectiva històrica enorme, tant com del passat com del futur, va defensar l'idioma gallec com a part de la família del portuguès. És a dir, formant part amb la seva pròpia personalitat del tronc d'allò que es va anomenar el romanç galaico-portuguès, tal com nosaltres teníem el catalano-occità, esmentat també com a llemosí.

La seva proposta era defensar el gallec integrant-lo de manera natural en el seu àmbit familiar. Com un parent llunyà, calia retornar-lo a casa. I això implicava fer servir un sistema ortogràfic propi i alhora comú, que es pogués llegir seguint les normes clàssiques, és a dir, del gallec-portuguès. Deixant de banda la influència castellanitzadora i desnaturalitzadora de l'idioma. Tampoc no volia passar-se al portuguès, no era canviar un per l'altre. Era agafar el camí del mig. En el fons, volia reconstruir l'esquelet o els ossos que sostenien el cos de l'idioma. I per sobre d'ells la carn que és la llengua de la gent, recorrent totes les classes socials. Volia redreçar l'idioma gallec que es trobava ajupit a l'ombra d'una llengua imperial, que vol deixar-lo minoritzat, i empetitit, reclòs i sense cap horitzó de futur. 

Podem fer una comparança entre Ricardo Carvalho Calero i en Pompeu Fabra, dues persones que van fer enginyeria amb la llengua gallega i la catalana. Pompeu Fabra també era conscient que calia endreçar l'idioma català, va buscar un estàndard equiparable a altres llengües estrangeres, i alhora, buscant la centralitat enmig d'aquestes. Al final també es va adonar que sobre els ossos de la llengua calia tenir en compte la carn que representava Mossèn Alcover. Tots dos van perdre la batalla, però estic segur que la història els hi donarà la victòria en la guerra. El seu tresor no es perdrà pas. 

Des d'aquí podem recordar a l'estimat Pepe Rubianes, que les deixava anar pel broc gros. Però vull destacar la sensibilitat, l'estimació gallega, o agarimo, que ha representat el còmic editat al voltant del personatge de Ricardo Carvalho Calero, "Coraçom de Terra" de Demo Editorial i Através Editora. Amb un discurs poètic molt ben travat, ens acostem a la figura senyera del professor. La seva tenacitat i fortalesa, tant com la de Pompeu Fabra, ens donen esperances d'un renaixement esplendorós de les nostres llengües, més acostades de lo que ens pensem.

dilluns, 28 de setembre de 2020

ENGINYERIA HISTÒRICA DEL RENAIXEMENT


Després de llegir el darrer llibre de Jordi Bilbeny, titulat "Carles I sense Censura", m'he posat amb el Pep Mayolas. "Erasme i l'Imperi Català de Carles I". Llibres de l'Índex, editat el 2019. El 68 de la Col.lecció Descoberta. Un s'encavalca sobre l'altre, com una escata, fent cuirassa. O enllaçant les baules d'una cadena. Tots dos treballen des d'una història contextualitzada, però no textualitzada. I com a detectius, fan servir més el mètode deductiu que l'inductiu. Per desgràcia, no hi ha gaires alternatives perquè els documents escrits que es troben no concorden gaire. Així aquestos historiadors fan com el Sherlock Holmes, que van desfent les proves falses, i van cercant una veritat històrica a risc de caure en un món imaginari. Més enllà de la versemblança, tenen el suport del mateix Erasmus de Rotterodam, no debades va escriure "L'Elogi de la Follia". De fet, segueixen el camí de Ramon Lo Foll. 

Com a historiadors, dominen els lligams personals i temporals d'aquella època apassionant, quan la crisi de l'Edat Mitjana dóna pas al Renaixement Clàssic. El gran mèrit de la seva recerca és desbrossar el camp de la història catalana. Encara s'hauria d'incidir més en el coneixement del dret i del sistema constitucional català. Recordem l'imprescindible Víctor Ferro. Però ja van ben encaminats, perquè sense conèixer el nostre dret, no podem conèixer la nostra història. Per això la seva recerca té uns fonaments sòlids que la historiografia oficial de l'Imperi Espanyol no pot desmontar. Aquella intuició del Pep Mayolas sobre l'elecció de l'Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic en paral.lel a l'elecció del comte de Barcelona entre els diferents prínceps, no fa més que recordar la primacia de l'Imperi del Dret. Per sobre de la política que qualsevol sobirà volgués aplicar als seus vassalls. 

Tornant al marc històric, vull recalcar que els estats moderns neixen al segle XVI perquè abans, al segle XV s'ensorra l'Imperi Romà. Ja no hi ha Emperador Romà, i no han de retre-li vassallatge, com va haver de fer Carlemany. Recordem el principi republicà de Roma, fins i tot els emperadors podien ser deposats, igual que els reis o governadors. Fixem-nos que el trencament de l'Imperi Romà permet que els reis siguin sobirans omnipotents, i això comportava la tirania. Tal com va passar a partir del segle XVI, tot està subjugat a la raó d'estat. Felip II implementa un pla gegantí preparat pel seu avi Joan II. Calia manipular la història, no només la catalana, i construir una Nova Història des d'aleshores. Quina ironia, allò sí que va ser una "nova història" que ara ja s'ha fet vella. Per sort, els nostres historiadors són prou bons enginyers per entendre el funcionament d'aquest motor de manipulació.

Pep Mayolas fa una recerca impressionant sobre Erasme, i vol entendre aquest personatge per saber perquè actua com actua, i fa el que fa. Cal anar a Lovaina, la bella Leuven, per conèixer Erasme, o més aviat la seva obra parla per ell mateix?  En el fons vol reformar i esmenar el curs dels esdeveniments. Vol preservar tot allò que és bo per a les properes generacions, però només se'n sortirà fora del seu país. Carles I és el personatge que vol i dol, que porta l'Imperi Català per tot lo món, però això només fa que la caiguda sigui més profunda. Catalunya com a hereva de Roma queda fora de joc. Barcelona no pot sostenir el domini sobre la Gal.lia Narbonesa ni sobre la Hispania Tarraconense. Ni el comte de Barcelona pot assegurar que és membre de la família Imperial Romana. Com a derivada, l'ensorrament de l'Imperi Romà farà que també s'ensorri l'Imperi Germànic. Per això triomfa la Reforma Protestant a Alemanya, perquè a Catalunya la van esclafar. 

Erasme és una metamorfosi, és la lluita per la supervivència enmig dels poders absoluts que volen dominar el món. El nostre Ferran Colom posa tot lo que està al seu abast per salvar els seus tresors, com faria qualsevol capità de vaixell enmig d'un naufragi. Fins i tot, arribar a fer la volta al món si cal. El temporal és tan fort que durarà segles. Ja han passat cinc-cents anys, i entrarem en una nova època. Descobrirem un Nou Món, una nova Amèrica, que està allà mateix, però que no la veiem ni ens la deixaven veure. Els catalans tornarem a ser lliures per construir un imperi de veritat, per aportar llum als pobles del món, i no per a dominar-los. Enmig d'aquestos moments tan difícils per a tothom, sempre ens quedarà un horitzó d'esperança.