dissabte, 4 de febrer de 2017

ELS CÀTARS PROTESTANTS

Aquest any del 2017 després del naixement del Nostre Senyor, es complirà el cinc cents aniversari de la Reforma. Amb l'acció del monjo agustinià Martí Luter, es va encetar una nova branca del cristianisme. Aquesta va brotar amb força provocant un daltabaix religiós, que va afectar a tots els rangs de la societat d'aleshores. Fins i tot en aquest nou segle, i malgrat els esforços ecumènics, de vegades hi ha poca relació entre les diferents confessions religioses. Hem avançat a bon pas, i el futur en aquest sentit es fa més generós i ampli per a tothom. Ara mateix, el protestantisme no supera en nombre als catòlics o als ortodoxos, però els governants dels països més poderosos d'Occident fonamenten les seves creences en el protestantisme. En el cas d'Alemanya, veureu com els catòlics assentats a l'eix del Rin es veuen governats pels luterans de l'eix de l'Elba. El llibre de Martí Anglada, "La Via Alemanya", parla amb admiració de la seva cosmovisió, i això, vist amb els ulls d'un català criat en el catolicisme. Afegiríem a nivell català el llibre de Carod-Rovira sobre la Història del Protestantisme als Països Catalans, molt oportú, i que fa força goig. 

Estirant el fil de la història veurem com hem arribat fins aquí, per viaranys de tota mena. La mateixa denominació de "protestants" va ser feta des de la part catòlica. El Concili de Trento va engegar el període de la ContraReforma, amb tota mena de mesures: religioses, econòmiques i militars. Però si pensem en tots els concilis que s'han esdevingut, podem recordar precisament el Concili de Constança, un segle abans. Aquesta ciutat encara està celebrant l'efemèride amb un programa extens que s'allargarà fins al 2018.  Aquest concili va titllar d'heretges els seguidors de Jan Huss, i es va esclafar la dissidència, mentre que per l'altre costat intentava resoldre el Cisma d'Occident. El Cisma amb diferents Papes reconeguts alhora durant gairebé quaranta anys, implicant alhora el poder polític i el religiós.

Anant més enrera, ens trobarem amb les Croades, adreçades en principi als enemics religiosos exteriors, fossin musulmans, o fins i tot, ortodoxos. Però que també es va fer més cruel amb l'enemic interior. L'heretgia càtara va sorgir al segle XIII per respondre als mals de la societat d'aquella època medieval, promovent un puritanisme estricte abans de la Reforma. El cas és que a més, l'excusa religiosa també va permetre l'atac dels territoris occitans i catalans. De fet, aquells que s'anomenaven Bons Homes, van ser qualificats de "càtars" pels catòlics. Es discuteix l'origen del nom, però si agafem un diccionari grec, veurem que "càtar" vol dir precisament el qui protesta o insulta a un altre. Per això, càtar vol dir protestant. Ja ho deien les profecies que al cap de 700 anys el llorer reverdiria. Però no se sabia que serien tant segles després, fent volta triomfal per altres terres i gents, i que tornaria de rebot a Occitània i Catalunya, de la mà dels germànics.


dilluns, 26 de desembre de 2016

LA DEFENSA DE LES CONSTITUCIONS

El segon llibre de Samuel, (2Sa 5,1-3) parla de l'elecció de David com a rei d'Israel. L'escena ens mostra com les tribus d'Israel l'anaren a buscar per fer-lo rei, el seu governador, el reconeixen com a sobirà del seu poble, tal com Déu li digué. Aleshores David va fer un pacte amb les tribus davant del Senyor, i l'ungiren rei. Fixeu-vos com ells especifiquen que van fer un pacte davant de Déu, i sobre aquest pacte sagrat va poder governar. També que el màxim sobirà és el Senyor, i que ells pacten d'igual a igual com a homes lliures. Més enllà de la fórmula jurídica del rei sagrat, gràcies a Déu, que ha fonamentat la monarquia i els estats-nació, existeix la fórmula jurídica del pacte sagrat. Aquest pacte és el fonament polític de les repúbliques, i de la sobirania compartida dels homes.
D'aquest pacte neix la justícia, que és font del dret. I la teoria política que fonamenta la legislació es sosté en el pacte dels homes davant de Déu. Per això, als evangelis, Jesucrist planteja el dilema de si l'home està fet per a la llei o la llei per a l'home. Com que no existeix una divisió real entre religió i política, se'l va considerar un revolucionari perquè atacava les bases polítiques. Jesucrist, com a rei de tot lo Món, pren partit per la supremacia del pacte entre homes, més que per la subordinació a la llei estricta.
A Catalunya, aquest 2016 després de la mort de nostre Senyor, hem pogut llegir el llibre de l'Eumo Editorial "Els Juristes i la Defensa de les Constitucions" Joan Pere Fontanella, escrit per Joan Lluís Palos, l'any 1997. En ell podem contemplar la situació de la justícia catalana durant el segle XVII, tant pel que fa als seus procediments com als agents. Un excel.lent llibre que exposa el dilema que viuen els juristes: cal lluitar a favor de la monarquia o cal lluitar a favor del pacte que estava recollit en els Drets i Constitucions del país. En aquest cas, la família Fontanella és capdavantera d'un dels bàndols, els defensors dels drets, els quals salva pels pèls a costa de l'exili al Rosselló. Aquestos dies de Nadal recordarem la crida al so metent que Pau Claris, en nom de la Generalitat, durant la Guerra dels Segadors, un mes després de les matances de Cambrils. No hi havia marxa enrera, i el resultat va ser la mort per enverinament de Pau Claris, amb el lliurament dels comtats del Rosselló i Conflent a la monarquia francesa.
En aquest llibre podem observar les lluites i els interessos a nivell general, sobretot. Per això destacaria el contrapunt amb una altra lectura. La de les "Estampes Santboianes del Segle XVII" de Carles Martí Vila, editat el 1956 per Biblioteca Popular de Sant Boi de Llobregat. Aquest ens permetrà creuar la història del camp jurídic català i amb la història local del mateix segle. En aquest llibre podem veure com es desenvolupa el judici de prohoms, amb la sentència a mort dels dos santboians acusats d'homicidi. També s'explica l'assassinat del doctor en drets, Francesc d'Aguiló, en el camí de Castelldefels, sabent com havia fet costat a Pau Claris. S'esmenten altres fets destacats de la guerra amb la presència de Monsieur de la Motte, com a virrei de Catalunya, en representació de Lluís XIII. Les seves tropes s'allotjaren al Baix Llobregat, sobretot a Sant Boi, esperant d'entrar a la ciutat de Barcelona assetjada pels espanyols. Aquí també ens trobem amb les desventures de l'arxiver Diego de Monfar, que a Santa Coloma de Cervelló s'hi estava amb el mateix "regent Fontanella".  Malalt, el van portar cap a Terrassa, on hi va morir.
Tornant al llibre dels juristes, des d'una altra perspectiva, seguint amunt i avall, veurem els lligams familiars, jurídics, i també artístics dels Fontanella.  Posteriorment els fills, sobretot Francesc, amb Jacint Rigalt, o un altre de la Motte. Destaquem que Francesc Fontanella titula el seu primer poema "“De la que el Llobregat verda ribera”, seguint l'estil barroc de l'època.
Què podem dir sobre les circumstàncies d'aleshores i les de l'actual segle XXI? Doncs que encara podem sentir discursos de dinasties reials perjures, on sobreposen la defensa de la seva llei a la defensa dels homes. El món continua sotmès a moviments globals, que a cada lloc i moment, es plantegen de manera diferent, però que en el fons continuem vivint les mateixes lluites personals per la defensa dels drets universals. Pel que fa als catalans, sobretot, en la lluita pels nostres Drets i Constitucions com a poble lliure.

diumenge, 27 de novembre de 2016

MES LLIÇONS DE CATALÀ

Aquest cap de setmana, remenant llibres vells, he trobat un petit tresor. Amb tapa dura de color vermell, es titula "Lliçons de Català", editat l'any 1934. La meva sorpresa ha estat veure que no era la gramàtica normal que tenen totes les llengües. Tampoc un recull de lliçons de classe a l'escola. Són les transcripcions radiofòniques que va fer Ràdio Barcelona aleshores, amb els famosos personatges Miliu i Toresky. Si us penseu que els mediàtics actuals no van tenir antecessors, potser més moderns que ara, és que pensem que el món ha nascut amb nosaltres. Després de més de vuitanta anys, encara ressonen les veus d'aquells personatges en la memòria dels nostres pares i avis. Els programes radiofònics com a mitjà de progrés social, amb una clara finalitat pedagògica. Tant com les paraules i la llengua que parlaven, diferent de la nostra contemporània però amb més força i vitalitat. També tenien problemes, és clar, i es plantejaven diferents solucions.

A principis del segle XX, amb el Congrés de la Llengua Catalana, ja es va voler solucionar la necessitat d'un estàndard per al català. Aleshores, les postures es polaritzaven entre modernistes i noucentistes, i es van traduir en un marc més liberal i d'altre més acadèmic. La personificació d'aquestes perspectives amb Mossèn Alcover i Pompeu Fabra era la seva conseqüència natural. Malgrat que no es va arribar a un acord, cadascú va continuar treballant en el seu camp. D'aquesta manera, la bona tasca de Pompeu Fabra va ser recollida per la burgesia barcelonina, a la recerca de l'ideal,  amb la creació de l'Institut d'Estudis Catalans, l'IEC.  I de l'altra, l'elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear va permetre cimentar els fonaments d'una llengua força sotraguejada pels idiomes imperials castellans i francesos. La Guerra dels Tres Anys va acabar amb la burgesia barcelonina, i la proposta fabriana va quedar orfe de pare. Després de la dictadura, la llengua continuava lluitant per reviscolar-se, però el model rígid ja no tenia massa sentit. Trencat el sostre, les humitats van escolar-se per les parets.

Avui dia, a principis del segle XXI, la llengua catalana continua amenaçada, ara també per la influència de l'idioma imperial americà. Però el model flexible de Mossèn Alcover s'ha revelat com més natural. Era el més semblant al de les canyes que es vinclen sota la força del vent, però aguanten la tempesta. Això no vol dir que hàgim de confondre la flexibilitat amb la debilitat. La flexibilitat ha de respondre a la polidesa de la llengua, i si cal, de tant en tant, picar al cul d'algú. Per més mediàtic que sigui. O més centralista. L'estàndard no es pot imposar sobre els dialectes, perquè de fet és un dialecte. Potser el principal, però "primer entre iguals". Com el comte de Barcelona, Cerdanya i Conflent és el príncep, així ho ha de ser en el cas de la llengua, perquè tots són mereixedors de respecte i cortesia. Fet i fet, ja ens ho deia Ramon Muntaner, que calia que fóssim com una mata de joncs. Per a que no ens arrenquin la llengua, la qual ens mena el cap i el cor alhora. Aquest tresor és el que ens obrirà una de les portes de la llibertat. Com deia Frederic Mistral: "qui ten sa lenga, ten sa libertat". Ja sabeu que qualsevol nit pot sortir el sol, com deia la cançó.

diumenge, 6 de novembre de 2016

LA NOIA I L'ANOIA DELS CLARAMUNT


Aquest 2016 hem pogut comprar el llibre de l'activista i escriptor Emili Ferrando titulat "Executada". És una biografia sobre Carme Claramunt Barot, badalonina afusellada al Camp de la Bota nascuda a Roda de Berà. Aquesta militant d'esquerres la van matar els franquistes amb 28 anys. No se sap ben bé els motius, revenja personal o política. El cas és que em va sobtar el cognom il.lustre que portava, malgrat els seus orígens humils. Els Claramunt van ser una poderosa nissaga catalana que a partir dels feus de l'Anoia van estendre's per molts llocs, tenint en compte que a més van estar vinculats a la família del Cardona. Fins i tot, un dels seus membres va emigrar a Itàlia, i un dels descendents hi va fer carrera eclesiàstica, amb la traducció del cognom a Chiaramonti. L'avantpassat en reivindicava la seva catalanitat. Per aquelles ironies del destí, gosaríem imaginar-nos que algun aviador italià de cognom Chiaramonti bombardegés la terra catalana?

Sigui com sigui, el temps s'emporta molts records. De vegades és bo fer-ho així, de l'altre banda, no hauríem de perdre les lliçons que ens ensenya la vida, i la història de la nostra gent. Ben aprop de Barcelona vam poder anar a visitar el castell dels Claramunt, a la Pobla. Baixant del tren dels Ferrocarrils, una amable senyora ens va indicar el camí per poder enfilar-nos per la pista que mena a dalt del turó alterós. A dalt el castell ben visible, i a mida que vas pujant, podem contemplar el congost, i les muntanyes no gaire altes, però esquerpes. El riu Anoia i el Carme han gravat les pedres el seu pas. El castell pertany actualment a la Generalitat, que va fer-ne la restauració. No és gaire gran, però és un model de castell amb tots els seus elements principals. La vista panoràmica és molt maca, fa la volta dels quatre punts cardinals, i es veu el sud en direcció a Capellades, cap a l'est sobresortint la serra es veuen algunes agulles de Montserrat i els Mollons, més enllà apareixen les boques dels túnels del Bruc, i la plana de l'Anoia, amb Igualada esplaiant-se a tocar del poble d'Òdena.

Un paisatge divers, de frontera, i que aboca les seves migrades aigües a la riba dreta del Llobregat. Els seus habitants, des de temps immemorials, han hagut de lluitar durament i esmolar l'enginy per tirar endavant. La gent ha anat posant nom a cada racó com a símbol de coneixença i respecte a la natura. Això es pot observar en els mapes exposats al castell, i en els llibres especialitzats, com el de "Feudalisme i Toponímia de la Pobla de Claramunt" de Josep Riba i Gabarró, prou ben editat per l'ajuntament. A més de l'evolució històrica des del feudalisme, amb la nissaga dels Claramunt, es fa un recull dels noms del territori. Molts d'ells són prou antics per a establir una etimologia amb precisió, però si apliquem l'enfocament de l'origen god, és a dir, germànic, veurem com recuperen el seu significat.

Per començar, el mateix nom d'Anoia, derivat de noi o noia, que en català vol dir jove, petit o nou, i que en la seva correspondència a l'alemany s'escriu amb -eu, amb la paraula "neu", que vol dir abastar el mateix significat. Referint-nos al riu Noia, però què podem dir del significat de Carme? Malgrat la coincidència, no derivaria del llatí "carmina", sinó de l'alemany "karg-mahl" que vol dir petit, esquifit, escàs com el cabal de la seva riera. Encara trobarem més topònims germànics, com el de "Grau", que vol dir gris, i es referiria al color de la pedra gris blavosa de la zona. O els Plans d'Araus, quan en alemany tenim "darauf", referint-se als plans de dalt o superiors. També trobem "obenan" que vol dir dalt de tot, o més aviat potser "oed-" per erm o eixut, pel que fa al topònim d'Òdena. I respecte a l'Espelt, del qual conservem el nom antic d'Speuto, que marca l'ast de la llança com a paraula germànica. 

Aquest cap de setmana se celebra el festival del Rec a Igualada, i cal veure com malgrat l'escassesa de l'aigua, els homes han lluitat per fer rutllar el tèxtil, les adoberies i les papereres en aquesta comarca. Una terra de frontera que mereix una visita d'altura, com les vistes des del castell dels Claramunt. Malgrat els efectes secundaris d'algunes indústries en aquesta comarca, la seva naturalesa dura i eixuta fa que es valorin molt més els seus racons fluvials. Enfileu-vos al terrat del castell i contempleu el pas del temps i la gent que ha lluitat per aquestes contrades. Quan baixeu a la Pobla, després de dinar a l'Hotel Robert, podeu fer una volta per descobrir els seus racons i les històries amagades.