diumenge, 23 de setembre de 2018

REDEMPCIÓ DELS CAPTIUS

Demà 24 de setembre celebrarem la Mare de Déu de la Mercè, que aquest 2018 s'escau en dilluns, i faran festa a Barcelona. A més de ser una de les patrones de la ciutat, és també l'advocada de l'orde dels mercedaris. Aquest orde religiós es va fundar a Catalunya amb la finalitat de rescatar els esclaus i els presos en mans dels musulmans, o altres infidels, agafats en les batalles o en les ràtzies corsàries, fossin moros o turcs. El cas és que fins aleshores, cada presoner s'havia de comprar la llibertat amb els seus mitjans, si en tenia, i aleshores molts pobres no podien tornar mai a casa. Els senyors feudals disposaven de recursos, com en el cas del rescat de les Cent Donzelles de Bagà, per exemple. L'orde va permetre socialitzar i ampliar l'ajuda a més captius. Tal com ens explica la seva història, aquest va comptar amb una branca femenina, i la seva fundadora va ser Maria de Cervelló. Com veieu, a l'Edat Mitjana, tant bescantada pels il.lustrats, a Catalunya hi havia una equiparació real entre homes i dones a nivell social. Santa Maria de Cervelló ens retorna al Baix Llobregat i al fet que va ser un referent de la seva època.

Ho vull recalcar perquè aquest dissabte, 22 de setembre, al vespre es va celebrar un acte de suport a la Tamara Carrasco a Viladecans. Aquesta jove està encausada pels fets esdevinguts durant la vaga del 3 d'octubre a Catalunya. Pendent de judici, està sotmesa a mesures cautelars que la impedeixen sortir del seu municipi excepte per anar al seu treball. A nivell legal, això comporta que el jutge espanyol li denegués la petició per visitar sa mare, que viu en un altre municipi. L'acte va comptar amb el suport de la sectorial de l'ANC relacionada amb la dona, a més d'altres entitats que hi van ser convidades a pujar a l'escenari per poder explicar la seva tasca. Tot i que l'acte es va allargar més del compte, la llista de les personalitats era molt destacada. Des d'Elisenda Paluzie, la Carme Porta, fins a d'altres capdavanteres en el seu àmbit. Destacaria la intervenció de la representant de Súmate, i de la Plataforma d'Afectats per l'1 d'Octubre. En general, la reflexió sobre els esdeveniments va anar enfocada al paper de la dona en aquestos moments polítics que vivim camí de la independència.

El lema de la República feminista va ser predominant. Certament, cal molta feina perquè les dones avancin a nivell social i polític, però com tots els "ismes", el feminisme s'equivoca. La lluita contra el patriarcat és un objectiu equivocat, el seu enemic principal és el matriarcat. I m'explicaré tant bé com podré: parlem de com el patriarcat i el matriarcat es divideixen l'espai social en l'àmbit públic i privat, i en cadascun d'ells manen de forma jeràrquica vertical, de dalt a baix. Fins que el feminisme no entengui que anem a un espai social sense divisions entre privat i públic, on ens trobem amb una distribució a nivell del rang, horitzontalment, i no verticalment, encara caurem en el parany d'un discurs ben elaborat, que més enllà del llenguatge políticament correcte s'omple de tecnicismes com "sororitat", que vol dir germanor entre dones... i sinó que moltes vegades la gent entén com "sonoritat"... ai....

També es queixava la representant de la CUP que no tenien referents femenins clars, i això penso que és culpa del pensament feminista, que es recolza en la història moderna que, a tot estirar, arrenca del segle XX. Aquesta manca de perspectiva històrica fa que el feminisme esdevingui un discurs de dues dimensions, o de poca profunditat. Si avui dia la gent entengués que, a més de parlar i discutir, es pot aprendre molt de la història del nostre poble i de la seva evolució històrica. Quan hom manca de referents, no serà perquè no hi són, sinó perquè no s'han buscat i trobat com cal. Per això, al 1928 la Fundació Concepció Ravell i Civils va editar el volum "Sobiranes de Catalunya", un recull de monografies històriques de les dones catalanes. Per sort, altres llibres editats modernament omplen aquestos espais per donar relleu a les nostres avantpassades. Els prejudicis al voltant d'aquestos segles fan que el feminisme català pateixi el mal del "patufet"...

En tot cas, més que els discursos polítics, em van agradar les representants de les associacions, més clares i entenedores. Aquestes van donar veracitat al seu discurs, com ho va fer la Tamara Carrasco. Tal com ella era, una noia de Viladecans que s'estima el seu poble. Va rebre una bona felicitació pel seu cumpleanys: l'escalf de la seva gent, i de les companyes que la van obsequiar amb un bon regal: anem plegats endavant. Com que l'acte es va fer davant de l'església parroquial, vaig poder agafar un fulletó sobre la Mare de Déu de Sales, patrona de Viladecans. Ella també serà un bon referent per a tots nosaltres. Amb el desig que aviat puguem sortir tots de la presó, sigui més ample o estreta.

dissabte, 25 d’agost de 2018

CORRESPONSALS DE BUSH A OBAMA

El llibre d'Anna Garcia i Albert Elfa, titulat "Look at Això", editat per Cossetània l'any 2009, amb el subtítol de "La vida sota l'harmoniosa gespa d'Amèrica" és un bon treball periodístic. Com a corresponsals als Estats Units van cobrir el període entre els mandats presidencials de Bush fins a l'arribada d'Obama. És un bon reportatge que exposa les vivències d'aquells anys, compilant una sèrie d'articles que detallen la societat des d'un punt de vista català. Formalment també està estructurat en dos blocs: un recull l'American Way of Life, i per l'altre, la trajectòria vital i la campanya del president Barack Obama. Si en un bon article periodístic lo més important és el titular, aquí precisament aquest no fa justícia a les bondats del llibre. Fins i tot sembla que no s'ha buscat massa cridar l'atenció. Potser ha estat un bon exercici de prudència i discreció que, de tant en tant, fa molta falta.

Aquest llibre em va fer recordar el de Rafael Tasis: "Amèrica del Nord, Avui" editat per Proa, l'any 1967, dintre de la col.lecció La Mirada, pertanyent a Aymà Editora. Aquest va ser el darrer llibre escrit per Tasis, i ens explica el viatge que va fer des de París cap als Estats Units al juny del 1966, doncs va morir el desembre d'aquell mateix any. Va anar per a la trobada internacional del Pen Club que es va fer a Nova York, i quan va acabar el congrés, se'n va anar uns dies de visita a Mèxic, per retornar a París a primers de juliol. Aquest llibre es va redactar en forma de dietari, conformant un quadern de bitàcola del viatge com si fos escrit per un explorador o un antropòleg, quan de fet Rafael Tasis era periodista de renom. Com veieu, els catalans continuem tenint un ull posat en les coses que passen pel món, a desgrat d'allò que maldiuen, que només ens mirem el melic.

És interessant prendre el pols a l'esdevenir de l'imperi nord-americà, sabent que és un dels poders més grans del món en aquesta època, a principis del segle XXI, malgrat que topi amb altres grans estats. Sembla estrany com la victòria de Reagan que va acabar amb la desaparició de la URSS va encimbellar els USA fins a punt d'abocar-los a una de les crisis més grans del capitalisme. Paradoxalment derrotar el comunisme d'estat va significar la desaparició del capitalisme com l'enteníem. La globalització ha comportat el trencament dels esquemes que van configurar el segle XX. I per això, l'arribada del president Bush i les guerres petroleres signifiquen un dels pasos en fals més grans fets pels americans. L'esperança de redreçar l'economia interior dels Estats Units i el benestar social es va encarnar en el president Obama, en el lema "Yes, We Can!". Però la realitat ha estat que darrera les formes, el fons ha estat molt difícil de canviar. El somni nordamericà s'ha estancat, i les grans multinacionals han guanyat la partida. Es pot acusar Barack Obama de ser el nou Otel.lo shakespirià, mulat com ell, que acaba amb la llum de Desdèmona, però de fet, Otel.lo va ser Ronald Reagan, a qui els americans encara recorden amb devoció encegats pel seu poder absolut.

Tot això es deixa entreveure en el nou president Donald Trump. Les formes ja no són les polides i correctes d'Obama, i en el fons és una lluita oberta contra el poder de les grans companyies globalitzades, que han arraconat la població nordamericana uns esglaons més avall del benestar que gaudien. Els nordamericans volen trencar les regles del joc perquè ara no els afavoreixen, i el lliure comerç els està portant a un cul de sac. Veurem com les guerres comercials actuals aniran a més, i ja veurem com ens en sortirem tots, els guanyadors i els perdedors. És un temps de crisi, preparant el terreny per a les coses noves que vindran. I els catalans hem de continuar cuidant-nos, tant mirant endins com enfora nostre.

Per això necessitem periodistes bons, i cal que siguin prou independents per no caure en els mals actuals de la propaganda interessada, a sou d'altres poders. En Trump es queixa, en part té raó, i en part no, perquè cal destriar el gra de la palla. Aquí sabem prou bé com es manipula la gent, i als Estats Units també. Una altra cosa és si la gent n'és conscient, o cada dia ens fan tornar més atontats. M'agrada llegir els lemes impresos a la motxilla estudiantil: American Flavour ( en anglès Aroma Nordamericà). Ars, Scientia, Veritas (en llatí Art, Ciència i Veritat). Aquesta hauria de ser la divisa dels periodistes, també de tots nosaltres, malgrat les dictadures modernes que patim dia a dia.

diumenge, 12 d’agost de 2018

LLÀGRIMES DE SANT BOI

Ahir, 10 d'agost del 2018, vam anar al tanatori de Sant Boi de Llobregat per anar a la vetlla del cunyat de la meva amiga Tona. Només el coneixia de vista, tenia més tracte amb el seu germà. Son nom era Hèctor, de ressons homèrics que em venien al cap. Mort d'un càncer a la meitat de la cinquantena, de forma bastant ràpida i pocs mesos després del diagnòstic, pel qual no hi havia gaire solució. En tot cas, puc recordar que la glòria d'Hèctor a la Ilíada va ser la de saber afrontar el seu destí. Anar a lluitar perquè la sort estava de part d'Aquil.les, que no podria guanyar-lo, i que el resultat del seu duel decidiria també el destí funest de la seva estimada ciutat de Troia, i de la seva gent.

Aquestos dies el president nord-americà Donald Trump ha aixecat aranzels contra la importació de l'acer turc, i la lira turca s'ha devaluat per l'impacte econòmic. Sabem que Troia es trobava a la costa oest de Turquia, però no sabem si en el futur, aquest imperi caurà com va caure aquella ciutat. Ara les guerres més dures es lliuren a nivell econòmic, potser no tenen la crueltat ni la violència explícita de les altres, però els seus efectes també arriben a tothom.

La mort del nostre Hèctor és la d'un ciutadà santboià de tota la vida, respectat per tots els que el coneixien pel ser caràcter franc. Una franquesa davant dels altres, d'amics i enemics, que li ha permès afrontar la mort amb el mateix coratge. Les condolences han estat nombroses, tant que omplien el tanatori, i la parròquia a vessar. En aquestos temps difícils, se'n va un altre referent santboià, tant com l'Agustí o el Josep Borràs, o com tant d'altres que se'ns han avançat. Tal com diu el mossèn recurrentment, per anar a viure a l'apartament que tenen al cel. Aquí els amics el trobaran a faltar, i la família lluitarà per tirar endavant, malgrat que ara no el tinguin al seu costat. El temps ens dirà si els santboians han sabut fer honor al seu record.

Aquestes nits, les llàgrimes de Sant Llorenç s'acompanyaran elles mateixes amb les Perseides mitològiques, i Sant Boi de Llobregat esguardarà cel enllà per poder veure l'Hèctor passar en el seu destí final. Amb l'esperança que després de la caiguda de Troia, podrem recitar l'Eneida que ens parla del naixement de Roma. I això ja és una altra història.

dimarts, 10 de juliol de 2018

EL PIGMALIÓ SANTBOIÀ - II

Aquesta setmana vaig estar parlant al carrer amb el Sergi de la Llibreria Les Hores de Sant Boi. Li vaig comentar la troballa del Martí Jordana, el personatge santboià de la versió de Pigmalió feta pel Joan Oliver, En Pere Quart. Fent-ne broma, vam pensar que a la nostra ciutat la seva tasca seria impossible, perquè el nivell cultural és baixíssim. La prova és la dificultat de totes les llibreries i papereries santboianes per tirar endavant. I no cal parlar del nivell de civisme i convivència, que moltes vegades "brilla por su ausencia"... parlant clar i català. Doncs no és que els nivells de reciclatge siguin manifestament millorables, sinó que els santboians escampen la brutícia per parcs, carrers i contenidors, com a mostra de deixadesa i manca d'autoestima manifesta.

Seria una aposta extraordinària i una feina titànica, on caldria no només un Martí Jordana, sinó fins i tot un SuperMartí Jordana, o multiplicar-lo per deu o trenta o quaranta, potser tants anys com caldria fer una tasca educativa on altres institucions públiques han quedat a mig camí, on la cultura i l'educació a Sant Boi són les Ventafocs dels partits polítics. El foc caldria atiar-lo més, i fer-ne una farga catalana com cal, amb mall i enclusa, per no picar en ferro fred.

Ja no es tractaria només de fer passar d'un català xava a un català estandard, sinó de passar d'un castellà de pa sucat amb oli a un català polit. Si el repte de passar d'un nivell lingüístic popular a un nivell de classe més alta, però de la mateixa llengua, ja suposa una feinada, com passa amb el típic Pigmalió anglès. Imagineu-vos quan passem d'un idioma, que alguns bategen com a castellà, però que ho és de tot menys castellà: s'ajunten andalús, extremeny, parlants originaris de gallec, etc... que amb prou feines s'entenen entre ells, a fer el salt cap a un català estàndard. Fins i tot, ja ens agradaria que almenys es notés el nivell d'un català occidental...

El català del Baix Llobregat, i de la Marca, no ha estat massa estudiat per ser zona de frontera amb la metròpolis. Cal comptar amb estudis parcials, sobretot de la banda del Penedès, per tenir algun referent més acostat. I el fet de rebre les nombroses riuades humanes d'aquestes dècades ha fet que estigui minoritzat, i l'escola no ha pres interès en el dialecte local, com un patrimoni a conèixer a les noves generacions. Si els batiports no han funcionat com cal, caldria veure si hi ha prou saó a l'aigua per adobar els camps socials de la nostra ciutat. Cal veure si hi ha prou pigmalions, i si n'ha ha prou santboians que s'atreveixin, fins i tot, gossin a fer el pas endavant per aixecar el nivell cívic i cultural.