REFRESCANT RIPOLLÈS

El cap de setmana abans de Sant Antoni de Pàdua, el Ripollès celebra la festivitat amb aplecs i altres esdeveniments. Aquest 2022 vam poder celebrar el XXI Aniversari de la banda Randellaires, amb regust d'un final d'etapa per als músics veterans. No és pas un comiat trist, al contrari, va ser molt animat i feliç. Perquè després de gairebé vint anys han fet una tasca immensa per revaloritzar el patrimoni musical de la comarca. No tenen gaires discos publicats, però estic segur que tots els joves del país han sentit totes les seves cançons. Ara cal que la generació dels Randellaires doni pas a nous valors, i que es pugui fer un relleu com cal. La prova va ser el magnífic concert que es va fer davant del monestir de Ripoll dissabte a la nit. Ple de gent, i de joia. Encara ens falta que més enllà dels esbarts, la gent recuperi el plaer del ball per tot arreu. Com diu un amic, cal deixar de ser una "Sonsolunya"... Per això, vull recordar que randellaire és una paraula pròpia, derivada del gòtic, germànic. Al diccionari alemany-català trobareu la paraula rand, que fa randa, i que vol dir vora, o marge. Si us penseu que és una paraula tova, us recordo que quan es va fer la cimera del G7 a Hamburg, l'estiu del 2017, els noticiaris alemanys encetaven els titulars amb "Randalieren in der Stadt". Quedem-nos per sempre amb la música del país, amb la dels randellaires que ens recorden qui som.

La comarca està patint la crisi més que d'altres llocs. Alguna conversa caçada al carrer posava en valor l'afluència turística a la Cerdanya. Què voleu que us digui, emmirallar-se en el barri de muntanya de l'Upper Diagonal és molt provincià! La immigració ha arribat com a tot arreu, i els padrins van marxant. Alguns records fan molt de mal, com el de jove Iunes, a qui li van prometre el paradís a canvi de portar l'infern a les Rambles. Maleïdes siguin les guerres, i aquell qui les va fer, com diu la cançó d'Ovidi Montllor. També hi ha coses per arreglar, és clar. La vida ha d'anar endavant. Els alumnes surten al carrer aquest estiu per rebre les explicacions de gent coneixent del poble. Allà els comerços estan en català, i així t'atenen, encara que la pell no sigui gaire gruixuda. Iniciatives de qualitat com la Recuiteria amb uns gelats i orxates que no tenen res a envejar a Cal Sirvent. O la botiga de Som Formatgers. Hi ha empenta, i moltes ganes d'anar endavant. I això ofereix un futur millor per tothom.

És més, podem gaudir dels camis endreçats de les vies verdes. La Via del Ferro ja no està sola. S'ha connectat Ripoll amb Campdevànol, i enllacem amb el Camí Ral de Gombrèn. I de Sant Joan de les Abadesses a Sant Pau s'ha millorat la connexió per dins de Sant Joan fins a la Colònia Llaudet. Bicicletes i excursionistes, enmig dels ripollesos que surten a passejar i fer salut, tots omplen els camins. S'ha fet una bona feina, i podeu veure com els arbres que hi ha a les vores han crescut amb els anys per oferir unes ombres agradables.

Potser enmig d'aquestes calorades de primavera, que ens porten un estiu avançat, trobareu que la calor al migdia és molt forta. Però sempre teniu una font ben aprop. Al vespre trobareu unes nits agradables, que us deixen dormir la son millor que qualsevol aire condicionat.

FENOMENOLOGIA DELS BÉNS COMUNALS

Després de tant de temps que va sortir publicat el llibre de David Algarra Bascón "El Comú Català", de Potlatch Ediciones l'any 2015, ara he pogut gaudir de la seva lectura. La qual recomano a qualsevol persona, i especialment, a tots aquells interessats per la nostra història. Una història que abasta des de finals de l'època clàssica romana fins a l'edat contemporània. Aquest llibre mostra uns esdeveniments i les seves connexions a nivell detallat. Malgrat que el volum encara donaria per dos o tres més: l'estudi del fenomen del comú català, la seva evolució històrica i quin paper va representar dintre de l'economia, és una fita bibliogràfica en si mateix.  

Parlar del comú i dels bens comunals, tant pel costat material com de les persones que el gestionaven, i des del seu mateix punt de vista, és un gran pas en la seva revalorització, econòmica i social. S'ha fet un gran treball per poder entendre i comunicar la seva importància a tothom. A més d'acostar-nos de manera honesta a la història real, més enllà de categoritzacions interessades per part dels poders dominants a partir del Renaixement clàssic. Només cal llegir amb tranquil·litat el capítol de les conclusions per veure que s'està redefinint els fonaments històrics i esvaint els prejudicis actuals. Arribar a entendre que existeixen tòpics interessats respecte a l'Edat Mitjana, i que el Renaixement també ha comportat una època amb els seus clarobscurs, fa que la Història real es manifesti com cal.

Voldria fer algunes observacions amb ànim d'aportar una mica més de llum a diferents aspectes de l'obra, en la línia de desfer malentesos històrics, atribuïbles més aviat als preconceptes establerts avui dia.  Per exemple, avui dia als estats-nació es dona prelació al dret romà, el qual divideix el dret entre públic i privat. Per contra, als estats anglosaxons es dona prelació al dret civil, més fonamentat en els usos i costums. Així a Catalunya, i a tots els regnes d'Aragó, es donava prelació al dret civil propi, i al final de tot, al dret romà. Tal com ens explica Victor Ferro en el magnífic llibre de les Institucions de Dret Públic fins al Decret de Nova Planta. Faig notar que la denominació de dret comú que es fa finals de l'Edat Mitjana no té gaire a veure amb el dret dels comuns o béns comunals. També recomano el llibre de Francesc Maspons "L'Esperit del Dret Públic Català" editat aquest 2022 per Llibres de l'Índex.

Una altra observació és l'ús del terme potestats com a equivalent de poderosos. Però el significat a l'Edat Mitjana és diferent de l'actual. Tal com estableixen els romans en el seu dret civil, el poder es divideix en auctoritas i potestas. L'auctoritas és qui pot exercir el poder, i la potestas és quin poder té la persona per exercir-lo. És una mica com el ying i el yang del tao. A l'època contemporània, a partir del Renaixement, es divideix el poder en executiu, legislatiu i judicial, mentre que l'autoritat és única, és l'estat. En canvi, a l'Edat Mitjana és a la inversa, precisament es divideix l'autoritat, els tres ordes: militar, eclesiàstic i artesà-popular, i el poder és únic, dintre de cada estament.

Una altra observació per emmarcar el naixement dels béns comuns és la permanència de pobles no romans dintre de l'Imperi: siguin ibers o bascos, gals o celtes, o germànics, especialment els gots a Catalunya. Aquestos es mantindran perquè l'Imperi Romà subsisteix com a senyor de tots els territoris fins a la caiguda de Constantinoble al segle XV. La metamorfosi de l'Imperi neix del feu, el foedus, que permet la possessió i usdefruit dels territoris d'acord amb els vincles de vassallatge. La seva explotació, i com es gestionen els béns comunals, forma part de l'estructura econòmica i social de l'Edat Mitjana. Aquestos pobles expliquen algunes característiques diferenciades entre el territori dels ilergetes e indigetes, així com de la frontera entre la Gàl.lia i la Hispània, i posteriorment, del dret gòtic català. 

Més enllà d'un estudi més aprofundit dels estadis inicials i el creixement dels béns comunals, el treball del David Algarra és una fita en el coneixement històric, com s'ha desenvolupat en el nostre país, i quins són els interessos que posen pals a les rodes en el progrés del saber. Un progrés que ha d'avançar per conèixer la veritat, i aquest llibre és un esgraó més en aquest camí. Felicitacions a l'autor, una excel.lent tasca, i felicitem-nos perquè això ens serveix per anar endavant.

CRÒNIQUES IMPERIALS DE RAMON MUNTANER

Continuant amb la recerca de llibres pels llocs d'intercanvi trobem la "Crònica de Ramon Muntaner". Una edició feta pel diari El Mundo, com a col.lecció de butxaca de les Millors Obres de la Literatura Catalana, editada el 2004 en dos volums. Fins i tot, d'aquest diari hem pogut treure alguna cosa de profit. Suposo que no se la van arribar a llegir, perquè amb l'aparició del nom d'Espanya ja es tenien per satisfets. Feliç ignorància, l'Espanya que podeu trobar és la Hispània dominada pels llinatges catalans. Una Hispània on tots els espanyols parlen, llegeixen i escriuen en català i aragonès.

Ramon Muntaner escriu la seva crònica com a testimoni viu i directe d'aquella època. És un cronista, i protagonista d'aquells esdeveniments. És clar que exposa el seu punt de vista, sense separar la part objectiva de la subjectiva, de manera honesta. Si fos un periodista se li podria criticar, però què més us he de dir?. Des de Jaume I fins a la coronació del rei Alfons IV d'Aragó a Saragossa va desfilant cada un dels protagonistes d'una època imperial. Parla de llur capteniment i de les raons que els movien. A més de la glòria, la riquesa entesa com a donació, també la lluita i la defensa del dret, així com la creença en Déu com a garant de tot lo món. Llegint la crònica podem entendre que el Tirant lo Blanc segueix una tradició literària de segles.

Una època d'expansió del llinatge, i de la creació d'un imperi al Mediterrani. Amb el centre a Catalunya i l'Aragó. La crònica acaba amb la coronació d'Alfons a Saragossa. És l'apogeu abans de la Pesta Negra que assolaria tot Europa. Però l'esplendor de la cerimònia ha durat per segles. Allà hi van acudir tots els membres de la noblesa vinculats a la Corona. No només per sang, també com a vassalls. Fem la llista:  el mateix Alfons, Rei  d'Aragó, l'Arquebisbe de Saragossa. Amb el títol de Comte de Barcelona,  sobirà de Catalunya. El sobirà del Regne de València. El del Regne de Mallorca, que a més és comte de Cerdanya, Rosselló, Conflent i senyor de Montpeller. El del Regne de Sicília. El del Regne de Sardenya, el Jutge, i l'Arquebisbe d'Arborea. I és clar, el del Regne de Castella, i l'Arquebisbe de Toledo. Tots dos catalans, per cert. Perquè el Regne d'Aragó manava sobre el Regne de Castella, aquestos últims eren vassalls. Com ho era el Regne de Tunis, o l'illa de Gerba.

Si la terra portava quatre barres, la mar també. Llegiu les grans proeses de la marina catalana, dels grans almiralls, com Corral Llança, Roger de Llòria, etc... de la infanteria i sirvents, és a dir, soldats, i dels nostres "marines", els almogàvers. Gairebé un segle ha passat des de la conquesta de València fins a l'existència dels Ducats d'Atenes i Neopàtria a la Romania. Salvatjades se'n van fer, no tantes com les dels enemics: el Regne de França. El papa Martí, francès abans que Apòstol. El Regne de la Provença, i Nàpols, encapçalats pel rei Carles de la casa d'Anjou. Sort que gràcies a Frederic Mistral i Víctor Balaguer, els catalans i provençals vam fer les paus segles més tard, aixecant la Copa Santa. I això que tots els regnes tenien llaços de sang per llurs matrimonis i descendència. Encara ressonen les lluites amb el pisans, i sobretot amb els genovesos. Com podia ser Colom genovès, i que el rei Ferran II d'Aragó pagués els viatges, si estaven en guerra pel control del Mediterrani Occidental?.

Si seguiu sèries per tots els canals, i per tot arreu, us recomano que llegiu sencera la Crònica de Ramon Muntaner. No us toldrà pas, i menys si la podeu gaudir en llengua catalana. D'això en treureu gran profit, i riqueses sens fi. Potser més endavant podrem acostar-nos a frare Roger de Flor, i sos almogàvers per la Romania, de les lluites per Constantinoble, per l'Anatoli, les lluites i aliances amb grecs, turcs, i francs. Continuarà, i continuarem.