dilluns, 28 d’agost del 2017

DELS GARDINGS A LA GARDUNYA


La història ens ofereix una panoràmica apassionant sobre l'eix del temps, especialment de l'home. I aquesta seqüència no és linial, sinó també hel.licoidal, per això, hi ha moments del futur que es sobreposen als del passat més arraconat. De vegades trobem aquestos lligams, quan davant d'un nom o d'un lloc del qual desconeixem el seu significat, fem una recerca sobre aquest punt d'interès. Avui parlarem de la plaça de la Gardunya, que es troba darrera del mercat de la Boqueria. Anant senzillament a consultar el diccionari de la Enciclopèdia Catalana ens trobem que la gardunya antigament volia dir la presó.

Unes línies més avall, encara ens sorprèn més trobar el mot "garding", que es referia a la guàrdia més propera al governant got. És a dir, és la contracció de les paraules "gard" i "ring" on ring és el cercle en germànic. Aquella gent més propera al monarca, més poderosa i fidel. Aleshores ens preguntem com es pot relligar aquestos dos mots. A més de l'anglès, on es refereix a la manera d'ajustar un anell. Com hem anat a parar des de l'Alta Edat Mitjana, amb els gots i aquella mena de guàrdia "pretoriana" dels gardings?  Les semblances són massa evidents per veure que aquesta guàrdia d'honor va seguir la decadència de la noblesa goda, entremig del país nou que neixia amb el nom de Catalunya.

És més, amb els canvis de llinatge dels Bel.lònides cap els Trastàmara, aquesta guàrdia reial es transformaria en una mena d'agència d'espionatge a partir del segle XV, i durant uns quants segles, en una mena de societat secreta al servei de la monarquia hispànica. El nom de la Garduña és conegut en castellà com a marta o fagina, aquell animal mustèl.lid que caça de nit. Al final, com que els extrems es toquen, ens retrobem que en català vol dir presó.

Aprofitant que la plaça de la Gardunya es troba al darrera de la Boqueria, m'he adonat ara que el seu significat també m'era desconegut. M'ha agradat trobar que derivaria del lloc on es venien els bocs o mascles cabrons, deien que aquest comerç ho menaven els jueus. Pel nom sembla prou ben ajustat al mercat. I per això, no deixa de ser una ironia amarga de la nostra actualitat dolorosa més recent, que el musulmà fugitiu de l'atemptat de les Rambles s'hagi escapat pel mercat dels bocs, i a sobre entremig dels jueus. Només ha faltat que imaginem que va sortir per la plaça de la Gardunya cap al barri del Raval. Apuntava sense voler, de forma misteriosa, a l'antiga societat secreta? Qui ho sap...

Cercant al mateix diccionari català, més amunt ens trobem amb la paraula "gardeny". El seu significat encara és més sorprenent. Resulta que és la paraula per anomenar el grunyit de les truges, doncs una gardenya és una truja. Com que el gardenyer és un lloc molt brut, tal com diu el Diccionari Alcover-Moll. Una combinació surrealista, per la qual aquest jove musulmà va travessar per un lloc ple de truges; semblaria aleshores que les berres l'estarien empaitant i contaminant en el seu camí cap al paradís. Fins i tot, en els moments més difícils i dolorosos, encara podem trobar espai per a la diversió i la ironia. Perquè en el fons som humans i necessitem respirar a fons, i continuar vivint enmig de gardings, de gardunyes, de bocs i de porcs.

dimecres, 16 d’agost del 2017

FENT CUA PER L'ART A KASSEL


Avui dia és normal fer cues a molts llocs, fins i tot als aeroports. Ens rèiem d'altres països quan la gent feia cua només per anar a comprar a la botiga, però aquí també ens les fan fer. El motiu sempre és la manca de treballadors. Una de les paradoxes del món capitalista del segle XXI A.D. on sobren capitalistes i falten operaris. Si no fos una cosa surrealista, podríem pensar en la quantitat de turistes que visiten els museus de la ciutat de Barcelona. En aquest cas, els museus d'art són molt importants, i més enllà de les col.leccions temporals, els fons permanents encara són millors. Tot i així, és difícil que tinguin les cues tant llargues com les que hem pogut trobar a la Documenta 14 de Kassel enguany.

I això que aquesta fira d'art contemporani es perllonga uns quants mesos, fins a setembre. Una fira que s'estén per una bona part d'aquesta ciutat de Hessen, aprofitant les seus i els palaus que van aixecar els seus reis al segle XVIII, època de més esplendor polític i cultural. A la majoria d'aquestes seus calia fer una bona estona de cua, cosa que a l'estiu i en període de vacances, malgrat la pluja intermitent, no suposava cap inconvenient per als pacients visitants. Una altra cosa era quan les sales interiors no permetien gaudir de la contemplació de les obres d'art degut al nombrós públic, del qual formàvem part. Us recomano el reportatge escrit per Rocio de la Villa del suplement nº 790 de Cultures de L'Avantguarda que en parla.

Aquest 2017 també es volia homenatjar l'art clàssic amb una seu a Atenes oberta fins al mes de juliol. A més d'afavorir l'intercanvi entre els dos països, es volia posar l'accent en l'art com a expressió reivindicativa, en el compromís i el realisme social. Aquestes bones intencions no han aixecat el llistó de les obres artístiques presentades, la majoria reprodueixen les tendències dominants en l'art globalitzat i costa trobar artistes que destaquin per la seva personalitat. Certament, amb un dia no n'hi ha prou per veure tota la fira, i això que el passi més adient, l'abonament diari ja costa 20€. Aquesta visió parcial, malgrat tot, ens permet trobar sempre alguna cosa bona enmig de tanta palla.

Crec que per internet podeu veure també moltes coses, i vosaltres mateixos jutjareu. Pel que fa a mi, vaig trobar que els artistes més destacats van ser els que manifestaven una personalitat més lligada a la seva gent i el seu poble: fossin grecs, lapons o de Senegal. Aquells que exposen l'Etnopolisme com a concepte cultural i artístic emergent, com a reacció a un art modern que ha perdut les seves arrels de vista. Aquesta modernitat s'ha tancat en el laberint d'Ariadna, i no sap com sortir-se'n. Una modernitat que s'ha enlairat tant com el nostre mite d'Ícar. Per això, l'edició d'enguany no ha estat tant celebrada com les anteriors, però no crec que sigui un problema només dels organitzadors. És un reflex de l'art contemporani que vol tornar al món clàssic, però aquesta font ja està molt explotada, i en raja molt poca aigua.

Precisament la resposta artística la trobareu en mans d'artistes locals, que expressen el nervi de les seves creacions. Particularment, hi ha dos artistes santboians que destacaria per sobre dels que s'exposaven a Kassel: un seria l'Albert Llobet, i l'altre el Francesc Baiget. Tots dos a un gran nivell. Quan podrà organitzar-se una mostra catalana a la Documenta, més enllà dels artistes convidats, que no sempre hàgim d'anar a parar a la Biennal de Venècia? Com deia Joseph Beauys, tot és art, però ens cal personalitat per mostrar-lo i comunicar-lo.

dijous, 10 d’agost del 2017

RANDA D'ALEMANYA

Aquest estiu uns quants esdeveniments han trasbalsat l'Alemanya. Un d'ells ha estat el temps contrastat entre el nord plujós i un sud acalorat. Aquest fenomen meteorològic sembla que s'hagi exposat més clarament durant la reunió dels G20 a la ciutat hanseàtica d'Hamburg. Sí de dia les reunions dels dirigents dels països més importants del món seguien un curs diplomàtic, arribat el vespre els barris anaven plens d'enfrontaments, amb incendis i destrosses. Sembla que tot estigui orquestrat per contrapuntar les  manifestacions pacífiques del dia, amb els llamps i trons que se sentien pels passadissos i despatxos dels G20. Ha estat un esdeveniment mundial que hagués plagut a la president Merkel com a perfecta amfitriona, però pel que fa a la seva imatge interior no ha estat gaire positiva.

I no ha estat la única notícia que ha sobresaltat l'esperit alemany. La detenció d'un activista alemany pels drets humans a Turquia ha tensat les relacions al màxim. Per sota mà, es parla dels acords d'Erdogan per comprar armament als russos. També s'ha destacat la continuació de l'escàndol sobre els cotxes dièsel, amb la implicació de la casa Daimler-Mercedes, la qual cosa fa veure que tots els grans fabricants estaven fent lo mateix. De retruc, a la ciutat d'Stuttgart, seu d'aquesta reconeguda marca, es lluita per aturar la circulació dels dièsels els dies de més contaminació. El contrapunt amable ha estat la visita en so de pau dels prínceps d'Anglaterra, per continuar negociant el tema del Brexit. O el casament de l'hereu dels Hannover amb una model russa, amb l'oposició del seu pare, conegut home de món, que va preferir marxar cap a Eivissa.

Si el príncep de Hannover va voler tocar el dos, també ho van voler fer molts hamburguesos. Els que no van poder fugir, els va tocar ballar durant tots els saraus. Per cert, els esvalotadors es diuen en alemany "randalieren", i pensant pensant,  em vaig enrecordar del grup de música folk del Ripollès, els Randellaires.  Anant cap a l'arrel, al diccionari alemany trobem la paraula "rand" que vol dir marginal, o vora. I en la nostra llengua, ja tenim la paraula "randa" que es refereix a la vora que afegim a la roba. No cal arribar a l'estat d'il.luminació del mestre Llull per veure que a Randa ens hi trobem tots plegats.

Com ens hi trobarem tots plegats al setembre que s'acosta, amb un temps potser d'octubre, i un octubre que semblarà la revolució de novembre, d'acord amb el calendari julià. El cas és que la president Merkel es trobarà amb unes eleccions una mica complicades, malgrat que les anteriors fossin un passeig per a ella, cosa que em va sorprendre aleshores. Potser hi haurà un punt d'inflexió que permetrà a la guineu Schultz fer-se el seu cau a Berlin. Aleshores potser haurem de cridar al famós metge il.lustrat, el Doctor Eisenbarth. Un metge que al segle XVIII era reclamat per totes les corts de l'època. Un personatge molt interessant que a més d'entendre en medicina, es portava amb ell tot un circ ambulant, per poder fer representacions i distreure la població als llocs on hi anava. Fins i tot li van dedicar una cançó molt coneguda. Com sempre, un bon metge cura el cos, però també l'ànima. I això també ho haurem d'aplicar a la nostra Europa.