ILERS, IBERS, IWERS EVERYONE ON THE WEST

Looking at internet, I have found a map of Wales, Cymru, where it was showing the name of MôrIwerDdon. That’s the profound sea at the west of the country. In English is translated as Irish Sea. As far as I understand it’s a toponym about “Iwer” related to the west. Then I was shocked with the phonetic similarity with “iler”, and especially with “iber”. If our name “iler” distinguishes the “ilergetes” people from the “indigetes”, how is it wonder that “iwer” is so similar to the names of the people who have been living at the Mediterranean coast of the Peninsula? In my view Indigetes, with indi- root, are placed at East. It is believed that they are in the East, by far the most important thing it just depends on the point of view of the observer. For Greeks and Romans, the Iberian Peninsula is completely set on the West of their world or belly center.

When we are talking about “Ibers”, it’s said that the name of this people comes from the name of the river Ebre. This name it’s written with an initial h, “hiberus”, in Latin. Nevertheless, you could see the phonetic linking with “iler”, and also with “iwer”, like in Welsh language it’s related to the West.

The real question is about which West we are talking of? Firstly, if it is West of the Mediterranean Sea, we would refer to all of Occidental Europe. What’s more, nearer to the meaning of the Ebre river, I suggest that the river goes upwards to the West, with a little leaning towards North. The key issue here is if the Ebre is leading us to the West, so it is taking its name from this cardinal point.

So to sum up, this evidence let’s understand that the Iber population are also Celtic or Gaelic people, extended at the Mediterranean West, or if you wish, at the Peninsular East. The vast majority of the scholars want to distinguish them from the Celtic population of the inner areas, because they were less prosperous and developed than the people of the Mediterranean coast.

So let me get straight, the geography of the country gives the real name for a place. So meaning is linked to the landscape, overthrowing the different interpretations. People belong to their land. There are no big holes between the Iberian Peninsula and the rest of West Europe. All of these lands were inhabited by Celtic or Gaul people. So there is a common background, which can push into language evolution later on. The Celtic language had become part of the Romance languages in West Europe.

ILERS, IBERS, IWERS TOTS A L'OEST

Mirant per internet vaig trobar-me amb un mapa de Gal.les, on apareixia el nom del Môr Iwer Donn, que és el mar profund a l'oest del país. En anglès el tradueixen per l'Irish Sea, el mar d'Irlanda. D'aquest topònim podem deduir que "Iwer" es refereix a l'oest. I la semblança fonètica amb les denominacions d'"iler-", i sobretot, amb la d'"iber" em va sobtar. Si el nostre "iler" separa els pobles ilergetes dels indigetes, com és que s'assembla "iwer" amb el nom dels pobles de la costa mediterrània de la península? Així els indigetes, amb l'arrel indi-, es situen cap a l'est. Podem pensar que estan a l'est de la península, però això només depèn del punt de vista de l'observador. Des del punt de vista del Mediterrani, tant pel que fa als grecs com als romans, la península es troba situada completament a l'oest del seu centre del món.

Quan es parla dels "ibers", es diu que el nom d'aquestos pobles prové del nom del riu, és a dir, el riu Ebre, al qual, per marcar l'accent escriuen amb una h inicial, "hiberus", en llatí. Tanmateix, com podeu veure per la semblança en la pronúncia fonètica, tant "iler", com "iwer" en gal.lès encara més, es refereix tot a l'oest. 

Pensem de quin oest parlem. Una opció seria l'oest del Mediterrani, i aleshores ens hauríem de referir a tota l'Europa Occidental?. La segona opció, més acostada a la significació del riu Ebre, seria la de tenir en compte que el riu segueix un curs ascendent cap a l'oest, amb una inclinació envers el nord. Un riu que ens porta cap a l'oest, i d'aquest punt cardinal agafaria el nom. 

Així podem entendre que els pobles ibers també són pobles celtes o gals, estesos a l'oest del Mediterrani, si voleu a l'est de la península. La denominació ha volgut diferenciar-los dels pobles celtes de l'interior, els quals presentaven un nivell de prosperitat i desenvolupament més baix que els de la costa mediterrània. 

Malgrat les diferents interpretacions dels noms geogràfics, s'imposa la realitat física per atorgar a la toponímia un significat lligat al paisatge. Un paisatge, enmig del qual, es desenvolupa la vida dels homes i dels pobles als quals pertanyen. No hi ha gaires llacunes o forats poblacionals, ni grans buits, entre la península ibèrica ni Pirineus enllà. Existeix un continu de pobles estesos per tot Europa Occidental. Tot és celta o gal.... I per això, existeix una base comuna per a una evolució lingüística que portarà a les llengües que esdevindran romàniques.

CIVILITZACIÓ I LLENGÜES ROMÀNIQUES

L'any 2003 es va publicar per la Shaker Verlag el llibre de Tilbert Stegmann, Esteve Clua, Horst Klein i Pilar Estelrich, adés traspassada amb un gran reconeixement per la seva trajectòria en l'àmbit de la germanística. És el volum 12 titulat "EuroComRom-Els set sedassos: Aprendre a llegir les llengües romàniques simultàniament". La seva intenció és fer veure la interconnexió de les llengües romàniques. Fixeu-vos que la denominació no parla de llengües llatines, sinó romàniques. I si us adoneu també, els autors són més aviat germanistes. És una paradoxa, que s'entén amb la perspectiva de lluny, la qual ens permet contemplar tot un sistema en el seu conjunt. 

Què entenem per llengües romances o romàniques? Són aquelles que neixen de la interacció amb el llatí, i molts estudiosos diuen que són una evolució del llatí vulgar posterior. I sobre aquest llatí caldria afegir les aportacions posteriors germàniques o àrabs, per exemple. Tanmateix aquesta teoria presenta algunes contradiccions amb l'evolució de les llengües romàniques. Recordem que el llatí és la llengua oficial de Roma, i que s'expandeix per tot l'Imperi Romà. Però dintre de l'Imperi es parla a més del grec, altres llengües diferents, en funció dels pobles que el conformen. Si establim un punt cronològic d'inici a partir de les conquestes de l'exèrcit romà a cada territori, veurem que existeixen altres factors o variables a més del temps d'exposició de la gent al llatí. 

Perquè hauríem d'analitzar el substrat sobre el qual s'implanta el llatí. I aquest substrat no és massa diferent de punta a punta de les llengües romàniques. Sinó, l'evolució del llatí hauria estat molt més accelerada, i molt més diversificada de lo que ens hi trobem. Després de tants segles, cada branca estaria massa allunyada una de l'altra per ser intercomprensibles. En realitat, després d'un temps relativament curt, és fàcil per a un català aprendre les llengües romàniques que l'envolten. I això només és possible si el substrat és força homogeni. L'hummus del qual parlem és comú a la majoria d'aquesta família. I quin origen té aquesta base sobre la qual s'assenta el llatí? Una base d'extensió enorme, des de l'est fins a l'oest d'Europa. 

La resposta ens la dóna el mateix Juli Cèsar a la Guerra de les Gàl.lies. Allà parla de la conquesta dels pobles celtes per sobre dels Pirineus. I també de les interrelacions entre gals, llatins i germànics. Per tant, podem deduir que el substrat lingüístic sobre el qual s'arrela el llatí és d'origen celta o gal. Podem seguir aquesta traça per les paraules mantingudes, les manllevades, com a senyals que ens marquen aquesta permanència. Per sort, encara podem gaudir de les llengües celtes a les Illes Britàniques, i de la variant continental a la Bretanya. Així doncs, les llengües romàniques són una confluència del substrat gal, de l'evolució del llatí, i del superestrat germànic. Aquesta fusió no només afecta a la llengua, sinó també a la cosmovisió de cada bloc, els quals es fusionen per fer néixer la civilització romànica enmig de l'Edat Mitjana europea.

ENLLAÇOS ENTRE LÍRIQUES ROMANCES

 

En el marc de les Jornades, celebrades a Barcelona, sobre l'Espai Trobadoresc i les Dones es van presentar unes quantes ponències sobre la lírica trobadoresca occitano-catalana i la galaico-portuguesa. Entre el 5 i el 7 de març es van exposar a les seus de l'Institut d'Estudis Catalans i a la Universitat de Barcelona. Moltes tractaven de les trobadores occitanes, la majoria de llurs ponents eren d'origen català, i la resta eren italians. Fins i tot, alguna nord-americana. Es van presentar les darreres recerques en aquest àmbit, i el desenvolupament del projectes finançats pel govern de l'estat: tant pel que fa a "Women and Medieval Song" i el "Corpus dels Trobadors".

L'altre gran punt d'interès de les Jornades estava posat en la lírica galaico-portuguesa. La major part dels ponents provenien de la Universitat de Sant Jaume de Galiça, als quals s'afegiren professores de Portugal i Brasil, tots ells lligats pels evidents vincles lingüístics. Com que era un col.loqui internacional van fer servir la seva llengua d'origen. En aquest cas, els gallecs s'expressaven de manera força natural. Entre les diverses exposicions es va recordar la presència de les "soldadeiras", les quals vivien del seu jornal fent danses i cants, segons el seu art, com els altres joglars. També es va parlar d'aquelles poesies de les cantigues compostes per dones. I de les professions femenines esmentades en les poesies, com per exemple el tema de les pastores, o el paper de les dones enmig de les lluites polítiques d'aquella època. El panorama era força ampli, tal com correspon a la societat d'aleshores, la qual era més equitativa en el repartiment dels rols que la del món clàssic. 

Escoltant aquest col.loqui em vaig plantejar algunes preguntes. Sobretot pels lligams existents entre les líriques galaiques i les occitanes. Tenim clar que es transmetien mitjançant les muntanyes dels Pirineus. Recordem que el primer camí de Sant Jaume sortia d'Arles, a la desembocadura del Rose, entre la Provença i la Narbonesa. A més a més, cal tenir en compte que existia tot un continu de llengües romanç que conformaven un bloc, és a dir, una cultura i una cosmovisió compartida. La meva pregunta és: per què no existia una lírica castellana en aquells segles? La resposta evident és que el castellà d'aleshores no tenia gaire valor, era un dialecte romanç lligat a l'aragonès i el català occidental. Allò de les glosses emilianenques, com alguns estudiosos ja han refermat, era romanç aragonès, i els poemes èpics posteriors són traduccions tardanes, a partir del segle XIV, quan es comença a desenvolupar el castellà com a llengua de cort. Fins aleshores, només era romanç catalano-aragonès o bé galaico-portuguès.

EL TROBAR DE NA CASTELOSA

Avui és 8 de març del 2024, i es commemora el Dia Internacional de la Dona. No el celebro pas per aquest motiu, nosaltres tenim Santa Àgueda des de fa segles, amb capella al Palau Comtal de Barcelona. Sí que tinc present l'aniversari de la meva tieta, que no va parar de treballar tota la seva vida. Ella pot ser un exemple per a tots nosaltres. Com deia la cançó, "A la meva manera". 

Enguany celebraré la coneixença de la trobadora Na Castelosa. Un descobriment que cal agrair a les Jornades sobre les Trobadores organitzades per l'IRCUM a Barcelona. S'han celebrat aquesta setmana, entre el 5 i el 7 de març, les seus de les quals eren a l'Institut d'Estudis Catalans i a la Universitat de Barcelona. Entre les ponències, n'hi havia dues al voltant d'aquesta poetessa. Una de la Rosa Medina i l'altra de la Giorgia Toccaceli.  Les seves exposicions em van fer pensar en un nou punt de vista. Na Castelosa ha estat estudiada com una persona trista, menyspreada, amb un amor no correspost del qual es plany. Però el "planh" que fa està lluny dels costums literaris d'aquella època. 

El context i el simbolisme dels trobadors i, de les mateixes trobadores, és compartit. Rau en la seva mentalitat social fonamentada en els usos i costums. Aquest és un dels components bàsics de l'"hummus" de què parlava un altre conferenciant, el professor Guida. Uns usos i costums que neixen de l'autoritat de cada persona. Ella estableix de forma trencadora el protagonisme d'una relació amorosa, i assenyala quines són les seves decisions.  "de vos don no'm recre..." en -e final per la rima, que traduiria per "no em reca", del verb recar, i per tant, vol dir que no li fa recança. És un diàleg de tu a tu amb l'amant, encara que no la correspongui. 

Ella mateixa diu "qu'ieu non hai poderatge", vol dir que no té poder. Només té l'autoritat, i per això, és capaç de defensar son parer. "Ca m's cove", que això em convé. Malgrat que els poders del món no la reconeixen pas, accepta de bon grat la seva situació, sense deixar de dir ni d'expressar els seus pensaments. Sigui en positiu o en negatiu. És molt conscient i coneix a fons el concepte del poder, que té dos pols: l'autoritat i la potestat. Malgrat que es reconeix sense cap potestat, ella es manifesta amb tota la seva autoritat, sigui personal, sigui amorosa. Com en el jurament feudal, la seva autoritat és equivalent al de fidelitat.

En el mateix nom de la trobadora podem endevinar un significat amagat. Na Castelosa es fa rimar en -a final, però darrera del castell trobem el sufix gothic o germànic -loss o -less que vol dir sense. Això ens referma i marca la pauta de totes les estrofes. Sense cap potestat, però amb tota la seva autoritat. Ella estableix de forma trencadora el protagonisme d'una relació amorosa, i pren les seves decisions. De cap manera es recrea en la seva marginació amorosa, ni es plany contra l'altre, accepta i com diu ella, no li dol pas seguir el seu propi camí. I aquesta via és diu llibertat. Tanta com ens permet la de suggerir una altra opció per al significat del nom: aquest amaga l'alosa, és a dir, ens trobem amb la imatge de l'ocell, terrerola en diuen també, i el qual ens parla de la casta alosa.

Ens dona una lliçó i ens mostra una actitud davant la vida. Acceptar les contrarietats, una lliçó per a tothom, que ens demostra que cal tirar endavant, ni que altres no vulguin fer cas d'algú. A desgrat de tot l'amor que s'hi està abocant en una relació. I això serveix tant per a les dones com per als homes. És una lliçó intemporal que ens ressona avui dia, de la mateixa manera que ho feia fa gairebé 900 anys. Perquè el 8 de març es fa festa per la dona. L'empoderament, que diuen copiant l'anglès, ha portat a la dona a assolir molt de poder, és a dir, molta potestat. En canvi, cada vegada té menys autoritat en tots els àmbits de la societat, en les seves relacions personals, entre elles i amb els homes.

REINTEGRACIONS LINGÜÍSTIQUES - II

A l'anterior article parlàvem sobre el reintegracionisme galaico-portuguès. Aquest fenomen es pot extrapolar a la resta de llengües romanç. Cal entendre que també s'ha de fer un reintegracionisme, que anomenaríem catalano-occità. Però vull recalcar que no és un fet present, sinó de futur, de projecte de cara als segles vinents. I cal que sigui genuí, no es pot fer servir l'ortografia de les llengües dels estats-nació per a les romances. L'error d'adaptar l'ortografia oficial d'aquestes a la llengua romanç, fa que la comoditat de la lectura faci perdre de vista la seva originalitat. La lectura fa perdre els referents propis, i la salut fonètica de cadascuna. Això ja s'ha vist amb el provençal felibre, o el gallec autonòmic.

A Catalunya va existir un reintegracionisme amb Pompeu Fabra, durant el moviment del Noucentisme. Però aquest reintegracionisme no era diacrònic, no s'emmirallava en la tradició medieval, ni dels trobadors. Era un reintegracionisme envers les llengües dels estats-nació imperants al segle XX, era sincrònic per poder fer lloc al català enmig de totes elles. El cas és que hem vist com el català va ser ofegat, i encara ho és, perquè és una falca que obre les portes a la resta de llengües colonitzades. El romanç, com a conjunt de la família lingüística comuna d'Europa Occidental, que s'ha anat trencant i separant sense tenir en compte el tronc comú. Les denominacions de català, occità, gallec, portuguès, franc-provençal, valencià, etc... parlen del mateix sistema cultural, de la mateixa civilització, de la mateixa llengua romanç.

Com vam dir, la llengua és companya de l'imperi. I va lligada al poder polític. El Renaixement Clàssic va portar les monarquies i els estats a la censura i el control de la impremta, alhora que impulsaven una nova llengua. L'exemple tant ben estudiat per Jordi Bilbeny és un paradigma de com s'esdevenia aquest control, i de com s'esdevindrà en la nova era pel domini d'internet a partir del segle XXI. Ara que estem entrant en el Renaixement Feudal, les llengües de l'estat-nació entraran en decadència justament perquè van lligades a una estructura que s'està desfent. I els nous poders regionals dintre de l'Imperi Romà recuperaran les velles llengües arraconades als segles anteriors. Evidentment estaran sotmeses a un nou procés de forjat, a una evolució futura de la matèria lingüística de l'Edat Mitjana, a un nou romanç, que serà galaico-portuguès, catalano-occità, franco-provençal, etc... 

Tenim molta feina a fer per recuperar el substrat gal o celta, i també el superestrat gothic o germànic, de totes aquestes llengües neoromances. Serà un reintegracionisme diacrònic que projectarà els segles medievals cap a un futur lligat a nous poders regionals, a les noves corts. Cal entendre que l'etimologia no només serveix per conèixer el passat d'una paraula, sinó també per entendre el seu futur. Un exemple seria l'ús de la paraula anglesa "pog" en l'internet modern, i com les seves arrels s'estenen fins arribar a petó i potxó. Qui té la llengua, té la clau de la seva llibertat.

REINTEGRACIONS LINGÜÍSTIQUES - I

L'any 2020 s'havia de celebrar l'any de l'escriptor i estudiós de la llengua gallega, Ricardo Carvalho Calero.  Enmig de la plaguèmia va passar tot molt difuminat, i fins i tot, es va allargar el calendari d'actes fins al 2021, gràcies a la voluntat de mantenir el seu llegat. Ricardo Carvalho era el representant i capdavanter del moviment del reintegracionisme del gallec a la família lingüística del portuguès. Per això va ser un dels que van fer un gran treball d'estudi sobre l'evolució de la llengua i de la gran florida que el galaico-portuguès va tenir durant l'Edat Mitjana. 

La seva proposta no va triomfar en vida. L'adopció de l'ortografia castellana per part dels organismes oficials autonomistes només era el símptoma de la subordinació mental i cultural a l'imperi espanyol. I aquesta subordinació porta a la dialectalització i ruïna de la llengua gallega. Com les altres llengües romances, el gallec esdevé la ventafocs a casa seva. Precisament són totes aquelles que durant l'època medieval van compartir la mateixa celístia.  Perquè quan es parla de continu romanç és perquè totes les llengües, des del romanès al gallec estaven connectades i formaven un bloc divers però homogeni. Sobre una primera planta llatina, teníem els fonaments celtes o gals, i la segona planta de tipus germànic. Aquesta era, i és fins i tot avui dia, la casa de cada poble, i de cada llengua.

Aquestes llengües van anar lligades al feudalisme, és a dir, floreixen perquè representen unes llengües de cort i de pobles, enmig d'un regionalisme triomfant que s'emmarca dintre de l'Imperi Romà universal.  Perquè el poble parla romanç, de base celta o gal.la, la noblesa és germànica, i l'església és llatina. No hi ha cap caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, perquè només hi ha una metamorfosi i evolució de la mateixa estructura política i social. Fins a l'any mil, fins al Cisma entre Roma i Constantinoble, el llatí no s'imposa sobre el grec, que era la llengua imperial i de cultura.

Perquè quan Antoni de Nebrixa diu que la llengua és companya de l'imperi, no es referia només al castellà. El Renaixement Clàssic va lligat a la construcció de les monarquies i dels nous estats-nació en un procés cultural de segles. Cinc cents anys després, aquest procés està en decadència i arribant a la seva fi. Cal entendre que l'imperi és el domini sobre les persones, i això implicava que les noves corts i monarquies escollissin una llengua, fins i tot un determinat dialecte de l'antiga llengua romanç, per poder estructurar un nou poder, i fer una neollengua. Es van arraconar les antigues llengües romanç com el català, l'occità, el gallec, etc... per crear un castellà, que de fet era un dialecte del català occidental, o un francès, que el dialecte de l'occità septentrional, o un portuguès, que era un dialecte del gallec. Com dia una quiosquera a l'aeroport de Porto, el brasiler "estragava" el portuguès, i nosaltres afegíem: com el portuguès va "estragar" el gallec. 

Fixeu-vos en la reacció nacionalista d'aquesta noia portuguesa enfront del brasiler, perquè la mentalitat de l'estat-nació impregna la cultura popular, i fa que per als portuguesos el gallec estigui considerat com a rònec, tot i sabent que és el seu pare. Dintre del reintegracionisme galaico-portuguès les dificultats no estan només de la banda gallega, estan també de la banda portuguesa. I els lusistes gallecs volen passar-se al portuguès, quan és un idioma que també està naufragant, com tots els dels estats nacionals. Per això és important que el portuguès també es reintegri al gallec. Cal caminar plegats pel camí del mig, com ens va ensenyar Ricardo Carvalho. I cal que del tronc comú rebroti una branca nova. Tot això que he esmentat també ho podem aplicar a les altres llengües romances, des del català fins a la resta del conjunt.

EL PETÓ CELTA, EL POTXÓ GAL

Una d'aquelles frases típiques per als turistes que arriben a Irlanda és "Póg mo thoin". És allò tant conegut de fes-me un petó al cul... en fi, d'aquí surt el nom del conjunt musical The Pogues. És una dita estesa per totes les llengües i cultures, algunes de forma molt semblant, i d'altres vés a saber. Sigui com sigui, el to provocatiu de la frase vol desvetllar instints força amagats o desconeguts. No només en qui ho diu, sinó també en el receptor del missatge. Una comunicació de vegades poc clara o estranya, i que de fet, ens porta a reconèixer que tothom pot encertar-la, o al contrari, equivocar-se força en els diferents significats de les paraules. 

Per exemple, el cas debatut anteriorment del nom dels celtes, i dels gals. Celtes era el nom que van donar a aquestos pobles els grecs, keltoi, i es diu que gals era el nom que es donaven ells mateixos. Però cal aclarir bé aquestes paraules. Les quals són certament equivalents, gairebé sinònimes. I dic gairebé, perquè gal vol dir estranger en llengua celta, i per tant, són els estrangers els qui van donar-los-hi el nom de gal. Perquè quan venia un poble de fora, els celtes, és clar, deien que els altres eren estrangers o gals. De fet, és una paraula mirall, com passa en altres fenòmens lingüístics, per exemple el cas del cangur, perquè els nadius deien cangur per dir que kan go rú té el significat de "no t'entenc!". 

Bé, si ara hem aclarit una mica el nom de gal, cal anar a veure la paraula "celta". El significat cal trobar-lo en el celta "kelch", que vol dir cercle, o comunitat, doncs es refereix als pobles celtes encerclats, i format per diferents cases que acullen les famílies que conformen la comunitat. Parlem de clan, o llinatges, més o menys enllaçats per la sang. D'aquí les típiques construccions dels turons, sigui a Catalunya, o com diuen a Galícia, els castres o castros. És el mateix procés social que configura una etapa en l'evolució cultural d'una civilització. On el cercle o comunitat es fa amb les casses mirant enmig de la rotllana, precisament com es fa en les danses de rogle. 

Això és típic també de les construccions anomenades iberes a Catalunya. La gent que hi viu escriu en un alfabet semblant d'altres llocs, però on la traducció s'acosta a la celta o gal.la. Per veure quin camí vull agafar, ens anirem a l'etimologia de la paraula catalana petó. La qual no prové certament del llatí, i si no neix del llatí, d'on surt? Estirarem el fil, i trobarem que al Rosselló es diu també potó. I que al Pallars, fa potxó, i a l'occità, ens trobem amb la forma poton. Diem fer un petó, o un potó, o un potxó, i on trobarem paraules semblants?. Doncs en una llengua celta continental, com és el bretó, que per dir petó fa "pok", acabat en k. Mar enllà, en el celta insular, com és el cas del gaèlic irlandès, ens trobem amb la paraula "póg" o "poig" que es pronuncia gairebé igual. Massa coincidències etimològiques per adonar-nos que el català també fa petons amb el celta. Com fa aquella cançó "Eleanór, a run".

VOCABULARI INTERNACIONAL CELTA O GAL

En les classes d'aprenentatge de llengües estrangeres s'acostuma a fer un exercici per trobar aquelles paraules que són comunes a dues o tres llengües. Això permet que d'una llengua es pugui trobar els punts de coincidència amb una altra, siguin de la mateixa família o no. Normalment se'ns presenten paraules que s'han fet servir en una llengua, i que s'han exportat a una altra. Sigui per una influència anterior, o contemporània. Com per exemple, ha passat amb el grec, amb el llatí, el català o amb l'anglès. Són lo que coneixem com a manlleus, els quals poden presentar una semblança fonètica, o semàntica, malgrat que també el significat presenti variacions, o es presentin com a falsos amics.

Aquestos exercicis fan veure als alumnes que existeixen lligams entre llengües diferents, i que aquestes no són un ecosistema aïllat. A més, ens fan adonar que els parlants també traslladen aquestes paraules cap a altres llocs, amb les seves migracions. Els fenòmens contemporanis són força més evidents quan parlem de llengües franques, que es fan servir internacionalment. Però voldria passar d'un estudi sincrònic a un estudi diacrònic, entrant en el camp etimològic, per veure si la diversitat de les llengües actuals també neix d'una diversitat de llengües antigues, i quins punts de connexió tenien fa segles, i si ens adonem que més enllà d'un tronc comú, existeixen manlleus. Posem l'exemple conegut de les llengües indoeuropees, el paper del sànscrit, o d'altres llengües que anomenen sorotapte... etc, més desconegudes. 

Fora de les llengües llatines i germàniques, voldria posar esment en les llengües gal.les o celtes. En aquest cas, el lligam entre el substrat gal en la llengua gallega, o la catalana, i el contacte amb la llengua celta o bretona continental. Existeixen paraules que han perdurat més enllà de la fonamentació llatina o germànica, sobretot molt lligades a la toponímia, i que representen elements coincidents del paisatge de cada lloc. Per exemple, trobem paraules com enk en bretó o eng en alemany que volen dir estret. O per exemple, dour, dwr, que volen dir aigua, i són semblants a ader en germànic, que vol dir vena també. Existeixen aquestes coincidències, per un origen comú, o perquè són manlleus antics, igual que van haver manlleus del llatí.

En el món celta, quan es parla de les nacions gal.les, s'inclouen les de les illes Britàniques, la Bretanya continental i Galícia o Astúries. A nivell cultural, recordo els viatges que va fer Castelao a la Bretanya per recollir les creus de terme, i comparar-les amb les de Galiça. L'estudi dels "cruzeiros" és una recerca dels vincles culturals comuns, en aquest cas amb l'escultura i arquitectura popular. La meva proposta vol demostrar com també existeixen paraules comuns entre aquestes llengües. Són un testimoni de la gent que hi vivia, i dels lligams existents malgrat l'aparent distància geogràfica.

Paraules bàsiques com: turó que fa penn bretó, penedès català, penedo gallec, els túmuls que fan antha, bretó, arca, català, antas, gallec, ...cal comprovar riu, que fa ster, bretó, ter,  català, ? gallec, .... tenim també dour,o dwar, que vol dir aigua, i en català tenim daró, 

També ens hi trobem un cas semblant amb la paraula fraga, que vol dir maduixa o fraula bosquetana, segons el vocabulari pallarès de la Wikipèdia. Resulta que fraga és el nom d'un bosc ben tupit, normalment d'arbres caducifolis, en llengua gallega.

És una triangulació volguda, per veure que encara existeixen traces de les llengües antigues en l'Europa Occidental degut al substrat celta o gal, i que romanen aïllades oficialment, malgrat que fan palès una interrelació entre llocs i gent aparentment força allunyats.

CÈSAR CONTRA POMPEU

En el centenari de Pompeu Fabra podem retre homenatge a la seva tasca d'endreça de la llengua catalana. És un dels grans estudiosos de la llengua, i a més, tenia al seu abast els coneixements per fer-la emmarcar amb les altres llengües contemporànies com el francès, l'alemany, etc... Aquest treball es va fer des de la banda contemporània, o sincrònica, de la llengua a principis del segle XX. El seu objectiu seguia el corrent noucentista, i s'adreçava a la classe dirigent de la burgesia barcelonina. Aquest ideal compartit aleshores estava en lluita amb el corrent modernista, i més popular, que representava Mossèn Antoni Alcover. Popular, però alhora cultista, en el sentit que feia un estudi més diacrònic, és a dir, més històric de la llengua. També treballava en el camp de la dialectologia per no fer un estàndard encotillat. Aquesta controvèrsia es va traslladar al camp dels diccionaris de la llengua, i els protagonismes van conformar uns blocs dialèctics, força dogmàtics, que caldria superar per encarar el futur.

Ara mateix estic llegint la novel.la de Teresa Pàmies "Una noia i un soldat" editada per Adesiara aquest 2023, després de ser recuperada de les urpes de la censura espanyola. L'estudi introductori de Montserrat Bacardí està molt ben fet i treballat, i honestament, explica les correccions fetes a nivell gramatical, siguin ortogràfiques o sintàctiques. El doncs casual, articles, pronoms febles, i altres detalls que ens fan veure que l'estàndard imposat des del català oriental ens fa perdre vivor a la llengua escrita, i més si no pertany al dialecte barceloní. Cal dir-ho ben clar, el dialecte barceloní no és el dialecte central ni estàndard de la llengua, i menys avui dia al segle XXI. El dialecte barceloní està en franca decadència, i és la conseqüència de la pèrdua de població catalana a la ciutat. Barcelona està patint una degradació comparable a la conquesta d'Almansur. 

Cal fer una revisió gramatical dels escrits en català, és clar que sí, però de vegades sembla un corsé que no deixa respirar la llengua. I no parlo d'acceptar castellanismes, o anglicismes, es tracta d'entendre i recuperar el seu nervi. Adonar-se que la tradició de la llengua, sense convertir-la en un folklorisme dialectal, és un conjunt harmònic que com la saba de l'arbre discorre per totes les seves branques. Cal obrir la recerca filològica a l'estudi de la llengua celta o gal.la, com va fer Tirant lo Blanc a Bretanya, d'entendre com el llatí s'hi va relacionar per fer els fonaments del romanç, i com el català rep l'impacte determinant de la llengua gothica, o germànica, formant el superestrat que ens situa al mig de tota la Romanitat. Aquelles relacions, entre celtes, llatins i germànics, que es manifesten en la Guerra de les Gàl.lies de Juli Cèsar. D'aquestes relacions neix l'Imperi Romà, i amb aquestes aliances Cèsar pot vèncer Pompeu. Al segle XXI els catalans hem de recuperar l'imperi de la nostra llengua.