dijous, 17 de febrer del 2022

LO SOMNI DE L'AUMELLER

Adés han florit els ametllers en aquesta terra. Malgrat la sequera que patim des de fa mesos, aquestos arbres no han faltat a la seva promesa d'una primavera que ha d'arribar. Aquest 2022 el nostre pare ens ha deixat als 92 anys, i no arribarà al temps de maig. Malgrat la pena de ma mare, encara donem gràcies que hàgim pogut acomiadar-nos d'ell en pau i tranquil.litat, d'haver agafat les seves mans, i de poder mirar als seus ulls, sabent que ara ens podran veure des d'un altre lloc del cel. Sort de la Mare de Déu de Lurdes, i de Santa Eulàlia. Qui sap, potser enmig de la constel.lació d'Orió hi ha un nou estel. O potser quan arribi l'estiu ens vindrà a veure per Sant Llorenç. 

Perquè el pare era de Sant Llorenç de Montgai, una de les portes del Montsec, a la barreja del Segre i del Noguera Pallaresa. De Cal Turiella, no de la casa antiga que senyorejava el poble, sinó de l'altra branca que feren niu més avall. Casa i terres de pagès, el pare que va morir massa jove, i sa mare d'Alòs. Era els més petit de cinc germanes i germans, i potser el més "tremendo". Una infància marcada a sang i foc per la guerra. Durant nou mesos, el front de guerra va estar allà mateix. El senyal d'una ferida de metralla al mentó li feia un clotet. La cama es va poder salvar amb cataplasmes, després d'infectar-se un tall que li va fer la roda d'una vagoneta que hi havia als túnels del tren. També va fer un temps d'escolà. Però se n'adonava que una cosa era la creença, fos política o religiosa, i una altra com es comportaven les persones en aquest món. 

Va arribar el temps de joventut, i calia cercar feina en el ferrocarril, continuant la línia de tren que havia d'arribar a la Pobla. Per Santa Linya i més amunt, fins i tot va arribar a "capataç".  Això no era per ell, fart de discutir, va decidir buscar feina a la Fecsa, l'empresa que portava l'embassament de Sant Llorenç i Camarasa. Va aterrar a Barcelona, i va començar a treballar a la tèrmica de Sant Adrià, i després cap a la de Mata, que la va veure aixecar. Aleshores, amb la feina assegurada, va conèixer la nostra mare. De Tremp, i cabalera com ell, van casar-se al 1963. Eren immigrants catalans, de Lleida, que baixaven al Cap i Casal. Els primers anys els vam passar al Guinardó. Al dematí d'administratiu i a la tarda a fer de taxista, i ma mare a casa. Després cap a una casa de planta baixa al carrer d'Escòcia, que després vam pujar. Així es feia aleshores, i així han anat pujant els tres fills que ha tingut,  el jove i les joves i els nets. Ens han donat casa i estudis, què més podem demanar? 

Potser hauríem volgut tenir el pare més temps amb nosaltres. Quan podíem el diumenge cap al port, a la Mercè, o al Parc d'Atraccions. I si s'esqueia cap a Montserrat. Festes comptades, i braç de gitano o tortell pels diumenges. Tots els estius cap a Tremp. L'odissea de la carretera fins arribar-hi. Si calia es feia un tomb per la Noguera, i si calia per Andorra, per veure sa família. Cada Nadal anàvem a buscar a l'Hospitalet el paquet que ens arribava del poble, i a l'estiu, fruita, i préssecs que la mare feia en conserva. L'enyorança de l'emigrant també es feia notar. És el destí dels cabalers. Tot i que la pitjor part, al final, va ser pels hereus i pubilles que s'hi van quedar, intentant aguantar el patrimoni familiar. 

El pare també deia allò d'anar fent, i sobretot, aguantant. El seu caràcter era sociable, però quan calia callava. Sabia de les malvestats de les guerres, i s'estimava més lluitar amb una feina constant i tocant de peus a terra, sense jutjar. No calia que li expliquessin als diaris, que cada dia llegia, el concepte de la no-violència. Era un estoïcisme pràctic, conscient d'estar en un país ocupat i enfonsat. Defensava el seu país, la seva llengua, i la seva cultura. Ell evitava tant com podia els conflictes, fossin a la feina com a casa, deia la seva però no hi insistia. Estimava la pau, la llibertat de la gent, i la força de la raó. I ens estimava a tots els de casa, sobretot a la mare, veies que malgrat totes les raons entre ells, s'estimaven. Bé ajudava al tiets Jaume, Susi i la tieta Lola. Ajudava a tothom qui podia, i ell també va rebre l'ajuda d'altra gent, com la Victorina. Tampoc no li agradava pas demanar favors, però n'era agraït.

Mon pare era com un raier que cantava el Mossèn Cinto Verdaguer: "Soc fill del Noguera, dins d'un rai nasquí, ma esposa és raiera, raier vull morir". Els rais ja han arribat al mar, i mon pare ja no tornarà a pujar cap al riu de la vall. Ara se'n va més enllà. Les flors de l'ametller ja s'escampen per terra arrossegades pel vent. La bellesa d'aquestos instants que acompanyen del pare el comiat, com un somni de noranta-dos anys. D'aquestos anys, dintre del cor i del cap, mirarem de guardar la millor part. Estimar-te, Vós com ens heu ensenyat a estimar, i fer-nos costat, sobretot a la mare, per mirar endavant.

dijous, 10 de febrer del 2022

VINCLES CAROLINGIS AMB LA RELIGIÓ JUEVA

A la revista El Món Medieval número 47 hi ha un article de debat: "Eren Jueus, els Carolingis?" signat per Josep Bastardas. En ell exposa la tesi què la dinastia carolíngia, i els catalans, eren de religió jueva. Una proposta agosarada, però com bé diu l'autor, cal fer propostes diferents i conjectures noves que ens permetin contrastar i avançar en el coneixement de la ciència, i en aquest cas, de la Història. Malgrat tots els raonaments, i de prou sòlids, no hi estic d'acord amb la seva tesi. Crec que estableix com a causa la conseqüència de la consolidació d'un llinatge. I un llinatge té més a veure amb la sang, mitjançant el matrimoni, que no pas amb la religió en sí mateixa. 

Cal veure el context d'aquella època, com afecta a les relacions de poder, i per tant, de la sobirania. Recordem que l'Imperi Romà és vigent, i que el seu propietari és l'Emperador de Constantinoble. Fins i tot Carlemany és vassall de l'Emperador de Constantinoble. Per coronar-se Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, poder manar romans, és a dir, llatins, li calia demanar permís a Bizanci. Per això va enviar Waldo de l'Abadia de Reichenau dos cops a negociar la coronació. 

A més a més, recordem que a la Gàl.lia Narbonesa, els comtes gots, nomenats pels carolingis, són a més, els caps o representants dels jueus de la província narbonesa com bé explica l'article. Hem de tenir esment que el títol de senyoria anava lligat al de la població o gent que s'hi vinculava. És a dir, el títol sempre va lligat a la persona, i als seus vassalls, encara que fossin de religió diferent. Els gots majoritàriament eren cristians arrians, i per poder regir els jueus havien de tenir un títol de nom jueu, és clar. Per això els jueus donen als comtes el seu nom en hebraic. 

L'article explora prou bé aquestos vincles religiosos, les diferents branques familiars, però cal recalcar que és sobretot, el lligam familiar i de sang, que segurament per matrimoni passarien als descendents per reforçar el llinatge, i sobretot, la seva legitimitat. Això ens recordarà potser l'argument d'Ivanhoe, però hem d'anar més enllà. A l'Edat Mitjana es tenia clar el principi de la "potestas" i l'"auctoritas". Malgrat que el poderós tingués molta força i recursos, sense tenir autoritat podia ser desposseït de les seves riqueses i rang. 

Per això, al cim es trobava l'Emperador de Constantinoble, i el rang davallava, però no jeràrquicament, és a dir, verticalment, sinó en estrats o rangs horitzontals, com una escala. Per poder pujar esgraons calia anar sumant mèrits, i aquesta era la meritocràcia de l'Alta Edat Mitjana. Calia reforçar l'autoritat, i per això, els nobles catalans mantenien lligams amb els jueus. El principi era que per ser rei calia pertànyer a la nissaga del rei David, que era avantpassat de Jesucrist. De la mateixa manera que els romans es van fer hereus de Troia i d'Enees, els reis calia que tinguessin sang del llinatge de David. 

Després de l'etapa carolíngia, els comtats van cercar la legitimitat per una altra via perquè ja no pertanyien a una Gàl.lia Narbonesa ni a una Hispània Tarraconense. Hi havia una revolució feudal triomfant que cercava un fonament legítim acostant-se a la família de l'Emperador de Constantinoble. Un enllaç directe, o indirecte, depenent del rang. Per exemple, el comte del Pallars es maridava amb la princesa Làscaris. Mentre Pere el Catòlic es va maridar amb Maria de Montpelher, filla de la Princesa Eudòxia Comnè, filla mateixa de l'Emperador. Si l'escut del Pallars portava tres barres, el del comte de Barcelona en portava quatre per ser la bandera imperial. A partir de Jaume I es pot portar a dreta llei la senyera que tots coneixem. El llinatge dels Bel.lònides arribava al cim de l'imperi. Pere el Gran, fill de Jaume I es va fer portar la banyera de pòrfir per ser-hi enterrat, com a senyal del seu naixement, i dels orígens familiars.

diumenge, 6 de febrer del 2022

MOIXERNONS I MOIXERNERES AMAGADES


Adés hem pogut trobar el llibre de Pep Coll "El Secret de la Moixernera" editada per Empúries, en la seva tercera edició de 1989. Forma part de la col.lecció L'Odissea de Narrativa per a Joves. Va ser un llibre que va encetar amb èxit la carrera literària de l'escriptor pallarès. Després d'uns quants anys podem agafar una bona perspectiva amb un dels seus últims llibres "L'Any que va caure la Roca" de l'editorial Proa, del 2020. Us recomano aquesta entrevista del 9Nou on podreu adonar-vos dels canvis que ha patit la gent i el lloc on viuen. 

"El Secret de la Moixernera" forma part d'aquells llibres adreçats més aviat a un públic adolescent, més que infantil, en els quals el protagonista encara és conscient de la seva infància i de com va enfilant el camí de la joventut per esdevenir adult. Un procés de maduració lligat al descobriment de la vida, dels seus misteris, i els seus secrets, tant els íntims com els que s'amaguen enmig del món. Si ens enrecordem de Robert L. Stevenson i "L'Illa del Tresor", també hauríem de tenir en compte altres referents com "Memórias dun Neno Labrego" de Neira Vilas. El creixement personal que va lligat al coneixement de la vida i de la natura. Dos eixos que s'entrellacen en una aventura que, si no fos literària, bé podria sortir als programes "Crims" del Carles Porta.

Us aconsello que compareu l'entrevista del 9Nou amb aquesta altra al diari Segre. Veurem els canvis dels paisatges i de la gent, de principis de segle XX a segle XXI. Així ens adonem de la repercussió que els grans esdeveniments han tingut en la vida d'aquestos pobles. Enguany ens trobem a les portes d'un altre gran projecte per al Pirineu català, el dels Jocs Olímpics d'Hivern per al 2030.  Com s'acostuma a fer en l'actual societat moderna: una proposta feta des dels despatxos que compta al darrera amb el suport d'interessos privats i públics, més aviat aliens, i amb la col.laboració d'una part de la població local. És el conte de sempre, farem una gran fortuna i es portarà el progrés a la colònia. 

Des de la desaparició dels comtats pirinencs, tota la riquesa que hi havia ha estat exportada. Sí, el Pirineu era un territori molt ric i poblat, ple de recursos que permetien un desenvolupament autòcton, i que afavorien el creixement. Aquestos excedents van permetre entre els segles X i XV l'expansió de Catalunya, més enllà de la Gàl.lia Narbonesa i del Llobregat, per dominar i redreçar des d'aquí tota la Hispània. Què més podem dir? El protagonista de la novel.la haurà de cercar el tresor de la moixernera, i sobretot, haurà de triar a quin dels dos mossèns ha d'escoltar. Perquè malgrat que tots dos portin el mateix uniforme, un ens portarà a l'infern i l'altre al cel. Potser el seu secret s'amaga enmig dels versos del Dant a la Divina Comèdia?