divendres, 26 d’agost de 2011

D'Est a Oest- Entre Barcelona i Porto

El divendres 26 d'agost s'enfrontaran els equips de futbol del Barça i del Porto. El camp es troba en el Principat de Mònac, a la Provença. Més o menys, els tres llocs es troben aliniats d'est a oest, des del Mediterrani a l'Atlàntic. Tots dos contrincants són molt bons, i segur que serà un partit disputat i emocionant. No gaire semblant als que disputa el Barça amb el Real Madrid, que sembla que tot sigui un camp de batalla gens esportiva. I es que cada partit sembla un combat a ultrança, on tot s'hi val.

Per aquelles casualitats de la vida, en José Mourinho va estar entrenant també al Porto, acompanyant el gentleman Robby Robson. I vés per on, també al Barça amb Van Gaal. Sembla que sempre ha pogut pujar a l'ombra de diferents entrenadors, i d'aquesta manera, fa com els antics escuders que anaven amb els cavallers. Era una manera d'aprendre l'ofici, però també d'aprendre a ser un senyor. I per desgràcia, veiem que en Mourinho no ha après a desfer-se de l'ombra de tots els entrenadors que el van apadrinar. Ha volgut ser protagonista i cavaller, però no ha estat capaç d'entendre el significat de l'honor. Voler ser el millor és bo, però no acceptant la pròpia personalitat es fa mal, a un mateix i als altres. En el fons, sempre serà un secundari, un segon entrenador, i el dit a l'ull al Tito Vilanova ho demostra. En Mourinho s'ha convertit en el segon entrenador del Josep Guardiola!

Tornant al Porto, estic segur que demà gaudirem d'aquest partit. El seu mot és el de "dragao", i el seu drac és molt fer, i et ve de cara. No com el drac que porta dins seu l'entrenador Mourinho, que treu foc pels queixals i se l'acabarà menjant per dins. Bé, demà guanyi o perdi el Barça, ho farà amb honor, i el Porto també!. L'estadi del Porto es troba ben comunicat amb transport públic: estació de tren de Campanyà, de metro i parada d'autobús. Si voleu agafar el tren, us recomano que llegiu l'últim llibre del Paulo Coelho, L'Alef, "O Aleph" en el seu títol en portuguès que vam poder comprar a Portugal. Tot i no ser dels seus millors llibres, torna a recuperar el to d'escriptor, i a fer-nos seguir la seva aventura. L'acompayarem en el seu viatge, i esperem que cadascú sàpiga trobar el seu "alef" en la vida. On trobarem allò que és, ha estat i serà ... com el Barça.

dissabte, 20 d’agost de 2011

Obrigado Mourinho!

L'altra nit vaig voler anar a dormir d'hora, perquè a l'endemà treballava, malgrat que feien el partit de futbol de la final de la Supercopa d'Espanya del Barça-Madrid a les 11. Més m'haguera valgut veure'l per la televisió, perquè els crits dels aficionats i les celebracions posteriors no em van deixar dormir. Sabent que el Barça havia guanyat, però no com, vaig veure al matí tot el rebombori passat. En fi, apart de la victòria merescuda pel Barcelona, les imatges ens mostraven l'espectacle creat per Mourinho. Això de ficar el dit a l'ull per part de l'entrenador portuguès no deixa de ser tota una declaració de catalanitat. Aquest gest, molt habitual en el nostre país, ens va recordar també la dita bíblica de la "la palla a l'ull de l'altre i la biga al propi". De fet, ja veig que tot això és culpa de les idees que volten pel seu cap, i que no hi veu gaire clar.

El Mourinho diria que té un problema de "falsos amics". Aquest fenòmen és molt habitual en llengües properes, com el català, el portuguès i el castellà, i provoca molts estralls. Quan hom pensa que coneix prou una llengua estrangera, i es troba que la mateixa paraula té un significat una mica diferent.  Per exemple, el mot "obrigado" en portuguès, no vol dir "obligat" en català, per a nosaltres seria un "gràcies" com una casa. I així li passa al Mou, que té greus problemes comunicatius, algun dels quals intentaré aclarir.


El primer d'ells va ser ben evident quan va anomenar el Tito Vilanova. El Tito va ser víctima d'un gest malentès, doncs el Mou es pensava que es deia "Pito", i això en portuguès vol dir "pollastre"! I com que la cosa anava de baralla entre dos gallets al corral, li va ficar l'ungla de la seva pota on no tocava. Parlant de gallets, hi ha la paraula portuguesa "fofo" que com diuen ells "fica muito engraçada". No sé si té relació amb els enyorats pallassos de la tele, el Fofó i el Fofito, però el cert és que un "fofo" vol dir un que es fa molt el pinxo. I de tant que es fa el dur per fora, a la cap i a la fi acabem descobrint que en el fons, és una mica tou! No vaig descobrir aquesta paraula al diccionari, va ser en un excel.lent restaurant de Viana do Castelo, "Casca de Batata", que van fer unes postres delicioses batejades així: un magnífic "coulant" de xocolata negra, dur per fora i fos per dins, acompanyat d'una enorme pilota de vainilla gelada. La meva dona en va quedar enamorada del "fofo", què hi farem!

Ja ho veieu, és un tema de "falsos amics". El Mourinho es pensa que els espanyols són els seus amics, especialment el Florentino, quan li caldria llegir l'entretingut llibre del Marco Horácio: "Como tourear aos espanhois e sair en ombros". És un llibre molt didàctic que obriria els ulls i l'enteniment de Mourinho, encegat per l'enveja i la ràbia, les quals el fan tornar més fosc de cara que a un moret. Jo, del Pep, regalaria al Mou un diccionari Portuguès-Català, i el revers Català-Portuguès, de l'Enciclopèdia Catalana per establir una comunicació autèntica entre tots dos. Qui sap si això seria el principi d'una gran amistat, un cop s'hagin desfet tots els malentesos?

dilluns, 15 d’agost de 2011

E fico a pensar en Portugal

El desig acomplit aquestes vacances va ser una setmana a Portugal, a la ciutat de Porto. Prou dies com per fer més idea del país que no només la sensació agradable d'unes hores d'escala a Lisboa. Certament el nord té el seu propi encant, no debades queden les brasses de la Gal.laecia romana. Molts ja han fet el camí, i força catalans, des de la nostra cosmovisió. El país està passant per una gran crisi econòmica també. I sent més pobre, encara té prou força i dignitat per tirar endavant. Potser a nivell de riquesa està per sota d'Espanya, però a nivell social he trobat més unió i fortalesa que en aquesta banda de la frontera.


Ara que estan a la Unió Europea, això no els ha estalviat els maldecaps, tot i que a menor escala. Portugal té un gran avantatge, la seva llibertat. Certament ja no són la gent d'Os Lusíades, ni dels grans descobriments, ni de la colonització. Ara les antigues colònies com Brasil o Angola estan comprant les grans companyies portugueses. Encara més les empreses espanyoles. I alguns portuguesos que enyoren l'antiga mentalitat imperial voldrien que Espanya es quedès tot Portugal. No saben que l'estat espanyol serà el següent a entrar en el corral, potser acompanyada d'Itàlia. Ja no parlem de "corralet", aquí a Europa Occidental tot passa pel "corralot", quin horror!

Bé, nosaltres hi confiem, i una bona mostra és la cançó de Deolinda "Parva que sou". Amb aquesta magnífica cançó que reflexa el desencís de les noves generacions podem mantenir l'esperança en un futur més just. Una cançó que signaria l'estimat Zeca Afonso. La seva lletra i la seva música han  triomfat perquè omple la joventut d'aquella "saudade" dels temps millors, d'aquelles promeses fetes alegrement pels pares, i que s'han torçat amargament. No hi ha cap herència, ni cap heretat, només guanyar-se cada dia el pa. En aquest tros de terra, entre el cel i el mar, anomenat Portugal.

dijous, 11 d’agost de 2011

La Religió del Petroli

D'aquells anys ençà hem anat seguint un camí força còmode a nivell econòmic. La societat nascuda després de la Segona Guerra Mundial va desenvolupar-se sobre el consum barat de l'energia. El petroli oferia molts més avantatges que altres recursos com el carbó, per exemple. Però després de la primera crisi energètica a principis del 70 amb la guerra del Yom Kippur, s'han anat succeint uns cicles d'expansió i recessió econòmica cada vegada més amplis i globals. D'aquesta manera es posa en qüestió el paper central del petroli, i dels seus derivats, concretats en el cotxe privat.

Cal ser-ne conscient que els països productors de petroli es troben lluny dels països consumidors, per la qual cosa, l'increment de la factura energètica posa aquestos estats darrers en una progressiva asfíxia econòmica en acabar-se el període colonial. Malgrat les guerres lliurades per al control dels recursos, l'increment del seu cost es trasllada a la seva població tard o d'hora. A més a més, la importació del petroli comporta també una immigració de població forània, ja que l'alça dels preus energètics es compensa amb una rebaixa dels costos laborals, que obliguen a cercar una mà d'obra barata. Fins i tot incentivada, cosa que provoca la competència pels recursos socials disponibles.


El fet que els diferents estats consumidors tinguin una religió diferent de la dels estats productors, comporta que la lluita a nivell econòmic tingui una traslació a nivell religiós. Això es fa més patent a Europa respecte a l'Aràbia, i que hi hagi un xoc religiós entre Cristianisme i l'Islam. Però no ens enganyem, la gran lluita no es fa per Déu, es fa pel petroli, i això sí que el converteix en objecte d'idolatria. En el fons, tant els que s'arroguen la defensa d'"un" cristianisme, incloent "un" laicisme agnòstic, com els que s'arroguen la defensa d'"un" islam no deixen de ser "tots" uns "infidels". Doncs, la proclama de la Jihad com de la Croada col.loca a Déu lluny del centre de l'Home. Cal recordar als creients que tant Jesús com Mohamed van anar a predicar muntats a l'esquena d'un ruc.

Si el petroli és l'or negre que necessitem, i som humans, reduim el seu consum tant com poguem. Si el cotxe privat és l'ídol de la societat moderna, reduim el seu ús igualment. Per a que fer Ramadà o Quaresma, si ho deixem tot en la part material del menjar. També hauríem de fer dejú de les coses que ens engreixen el cos i la ment. Si cal donar exemple, millor compartir el menjar i transport tal com Ell ens ha ensenyat?

dimecres, 10 d’agost de 2011

Canigó de Pluja i Sol

Aquest estiu de temps primaveral, emparasolat pels núvols que la cendra del volcà islandès va escampar l'altre any, vam poder estar una setmana de vacances al Vallespir. Teníem pendent uns dies de descoberta a Prats de Molló, a la vora del riu Tec. Un bon allotjament a l'Hotel Bellavista, amb una excel.lent cuina de base francesa amb aromes catalans, acompanyada dels vins del país, tots ells de denominació d'orígen: Rosselló, Cotlliure, dels quals vam repassar els blancs i rosats.
Des d'aquesta base vam passejar per tots els racons del poble, famós per ser una cruïlla dels Pirineus, cosa que l'ha fet sovint protagonista de la història catalana. També vam poder fer un munt d'excursions pels seus camins força ben senyalitzats, i aprofitàvem el matí abans de les pluges de tarda. El verd vestia tots els vessants de les muntanyes, i el riu feia sentir amb força la remor de l'aigua. Ja ho diu la cançó, "muntanyes regalades..." que per aquesta banda sud acompanyen el Canigó. Del qual en sabrem el seu nom.

Els núvols cobrien el cim de la muntanya, i amb prou feines es veia la base, que a finals de juliol ensenyava un bon tou de neu als seus faldars. Això li donava un aire misteriós, tant com l'orígen del seu nom. Algun historiador local ha donat per bo l'arrel grega de Caligo, que vol dir obscur i esmunyedís. Però jo he seguit la meva tesi etimològica sobre la influència goda, i donant el cop d'ull al diccionari d'alemany he trobat la paraula Kante. Aquest mot femení vol dir caire, cantell o aresta. I encara fa kantig per dir cantellut. Només cal afegir el significat de Gros per trobar un significat més acostat a la realitat de la muntanya, de la qual derivaria el nom màgic de Canigó.
Aquesta muntanya altiva es fa notar pel seu magnetisme, que traspassa la neu, la boira i els núvols quan l'arriben a cobrir. La imatge que ens arriba és forta i potent, com el seu rocam, i també ens fa de mirall als catalans. La muntanya mostra així com els catalans es troben coberts pels núvols i les neus dels nacionalismes d'estat francès i espanyol, els quals amb prou feines ens arriben a maquillar la cara i a vestir. Sota d'ells es troba la personalitat dels catalans. I el dia que la neu es fongui i els núvols escampin, podrem tornar a contemplar el món català fort enmig de la seva nuesa.