dimarts, 6 d’octubre del 2009

El Sis d'Octubre i la República d'Amadeu Hurtado


En aquest 75è aniversari de la proclamació de l'Estat Català dintre de la República Federal Espanyola, el 6 d'octubre del 1934, cal recordar la visió d'un dels protagonistes i testimoni d'aquells anys, sobretot des del punt de vista jurídic. Parlo de l'advocat Amadeu Hurtado, diputat i president de l'Acadèmia de Jurisprudència de Catalunya, el qual va publicar l'any 1967 ??? per edicions Ariel el tercer volum de les seves memòries: Quaranta Anys d'Advocat. El tercer volum es titula "Història del meu Temps 1931-1936" i el subtitula Visió Catalana de la República i la Generalitat.
Tot i el pas del temps, podem veure que des d'un punt de vista compromès amb el país, amb el poble i la justícia i el dret, ens va enfilant les vicissituds d'aquella època, i de com es va anar a parar a la Guerra dels Tres Anys. Algunes qüestions poden ser discutides, però el seu llibre es constitueix en una lliçó magistral per a tots els catalans i les generacions futures.

Aquest llibre dóna un punt de vista diferent del que estem acostumats a veure, i més en aquells dies, els quals giraven tots al voltant de la política. En aquella època predominava el conflicte entre els burgesos i els propietaris, i els treballadors i els jornalers. I les lluites econòmiques tenien una traducció política, per sobre de les qüestions socials, que també tenien un reflex cultural i jurídic. El predomini de la política i dels partits davant de les necessitats socials i del poble en el seu conjunt van abocar a una guerra civil. Per desgràcia, això ens recorda la situació de final de règim polític que vivim a principis del segle XXI, immersa en una crisi general. No només a Catalunya, sinó també, i encara més agreujada a l'Estat Espanyol.
El punt de vista d'Amadeu Hurtado recull el nivell cultural d'aquella generació catalana que hagués volgut dirigir el país per un camí de pau i progrés racional, i enraonat. I que per les circumstàncies i els errors del nostre poble, no van acomplir la seva voluntat. La majoria s'aplegaren en Acció Catalana, depassant la vella Lliga, i sense entrar en la triomfant ERC d'aleshores, que es va veure superada pels esdeveniments. Aquesta visió jurídica dóna compte de les situacions complicades de la República, sobretot des de dintre, i des del punt de vista d'un participant. Amadeu Hurtado no és un observador privilegiat, va intervenir en el procés, i va conéixer als seus protagonistes, per la qual cosa, en pondera i valora de forma prou equitativa. Alguns aprofitats d'avui dia, passats força anys, utilitzen aquest advocat per atacar la figura de Companys, quan ell dóna la seva valoració, sense desmereixer a ningú. Per desgràcia, el nostre poble no estava preparat ni madur per a la llibertat, i crec que avui dia, al 2009 encara tampoc, enmig de la corrupció política, social i econòmica en què vivim.
Em sap greu dir que aquestes memòries són més profitoses per als catalans que moltes de les que fan diferents polítics, estiguin en actiu o retirats de la primera línia. El motiu és que volen defensar al seu partit, quan les memòries de l'Amadeu Hurtado volen defensar Catalunya. En tot cas, només cal recordar el paràgraf que va escriure en el seu discurs del I Congrés Jurídic Català del maig del 1936: "Pobles com Catalunya, d'una tan fonda i tan perdurable tradició democràtica, poden i deuen intentar l'esforç de trobar solucions jurídiques, dintre del joc normal de les pròpies institucions, als problemes del dolor social que són la porta oberta a la invasió dels absolutismes imperials." També va remarcar que el mínim comú denominador dels juristes catalans durant el Congrés : "respondria sempre a tres afirmacions essencials: un sentiment que és l'amor a la terra, un principi que és la llibertat, i un règim que és la democràcia". No ho dubteu gens, un llibre imprescindible de la nostra Història, i una gran lliçó per a totes les generacions de catalans, les presents i les que vindran.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Donem suport a la Independència de Castella-2016


Quan l'antic alcalde Joan Clos va sortir a ballar amb el Carlinhos Brown, segur que ja sabia que la ciutat de Rio de Janeiro, o el Brasil, s'emportaria un dia els Jocs Olímpics. No és que Rio de Janeiro no s'ho mereixi, ni tampoc Brasil, que prou penes han passat, i ara que la situació econòmica va remuntant, l'atorgament dels Jocs serà la cirerata d'un pastís després de dècades de "saudade" pels temps de bonança, doncs feia una mica de pena. L'arribada de Lula amb els lemes de "Brasil a um paso de ser feliç!" no anaven desencaminats. Tot i així, ja es veurà com se'n sortiran amb la càrrega dels Jogos.
De moment, cal tenir en compte que Madrid tenia algunes circumstàncies a favor i altres en contra. Jo crec que la més important, i que no s'ha dit encara, és que ja es va celebrar no fa gaire el Jocs en una ciutat del mateix estat, Barcelona, per la qual cosa, era massa aviat en el temps i en el lloc geogràfic. A part del tema dels torns continentals. Jo crec que aquest argument en contra de Madrid es podria positivitzar clarament: cal que Castella demani la independència, amb la qual cosa sempre podran aduir que a Espanya no s'han celebrat mai uns Jocs Olímpics. Aquell dia seré el primer en felicitar-los.