divendres, 28 de novembre del 2008

La Tristesa del Poc


Quan hi ha poques coses més a dir, i quan veus que algú altre també diu coses ben dites, crec que és obligat difondre allò. No tant per l'ànim d'omplir el teu bloc, sinó més aviat, per saber que la teva ànima no està sola al món. Així, anem fent camí amb els companys, els coneguts i els desconeguts, envers un futur, difícil, però com deia la cançó d'en Llach: "Cal que neixin flors a cada instant". I com canta una preciosa cançó de l'occitana Maria Roanet, "sota la capa de gel, l'aigua camina". A sota trobareu dues glosses d'articles publicats al diari El Punt, combinats en el díptic del títol del bloc.


El primer està escrit per Josep Maria Uyà, "Molts trist, tot plegat", i el segon està escrit per Manel Larrosa, "Del quart cinturó a la crisi". D'aquí vé "La tristesa del POC". He rebatejat el PTC (Polític Tòpic Convencional) del Manel Larrosa pel de POC (Polític Oficial Convencional), més sonor crec jo.
El primer parla de la nova llei d'educació de Catalunya, amb totes les coses que es veuen des de fora. La meva glossa afegiria que a més de la qüestió econòmica, es presenta una crisi de model educatiu general. Les estructures actuals estan antiquades, però adaptar un model nord-americà sense tenir en compte les grans beques que reben els estudiants és una cosa poc entenimentada. El cas és que el conflicte d'interessos és tan gran, que al final els grans perjudicats seran els alumnes, i per tant, els nostres fills i els dels veïns. El poder de l'executiu de la Generalitat és massa gran per poder diferenciar entre manar i governar. I trobem a faltar en aquesta "parca" democràcia la divisió de poders, i la garantia d'uns tècnics independents.
Sobre l'actual democràcia, i els polítics oficials convencionals, com a protagonistes de l'escenari, tracta el següent article de Manel Larrosa. Podem veure les actuacions demagògiques d'alguns partits que diuen defensar no sé què per poder deixar fer no sé qui? . Per desgràcia, l'alternativa no existeix, o ha estat anorreada. Això implica que tota una generació està vagant pel desert. Quan arribem a la vista de la Terra Promesa, alguns ja no hi serem, i les noves generacions prendran la seva Catalunya.