dijous, 30 d’agost del 2007

Sant Jordi ens arriba de Bohèmia

Aquestes vacances d'agost vaig passar una setmana visitant la capital de Bohèmia, Praga. La capital de la República Txeca estava força plena de turistes, i als seus encants, hi afegia uns preus més barats que altres països del voltant com Àustria. Certament, n'hi ha vida bohèmia a Praga, però no tanta com alguns es pensen. Més aviat el país està treballant molt per assolir un nivell de vida més alt. I en aquest cas, és a dir, fent el turista, vaig trobar un Sant Jordi que arribava en cavall des de l'est d'Europa.

A la part antiga de Praga, a la Ciutadella que domina una de les ribes del riu Moldava, s'aixeca entre altres edificis l'esglèsia de Sant Jordi. És un dels edificis més antics visitables, que conformava un convent benedictí. Aquesta esglèsia estava dedicada a Sant Jordi, el patró dels cavallers, en aquest cas de Bohèmia. I a l'entrada presentava la imatge del cavaller matant el drac. Però em vaig adonar que Sant Jordi, a Catalunya, ataca el drac d'esquerra a dreta. I en canvi, a Praga, el nostre cavaller atacava de la dreta cap a l'esquerra. És a dir, com si un vinguès de l'oest, i l'altre de l'est. Un símbol evident de què els bohemis i els eslovacs són un poble eslau, original de l'est d'Europa. De fet, amb germànics: alemanys i austríacs, i hongaresos, conformen la zona de contacte de Mitteleuropa. Una centreuropa on s'entrecreuen camins que s'ajunten i es separen.

Una altra curiositat, l'esglèsia forma part d'un convent benedictí, però femení. És més, l'abadessa del convent havia de ser la filla del rei de Bohèmia, i per tant, amb el títol de princesa. I per als estudiosos de l'antropologia, la cultura dels pobles i els seus drets, l'abadessa o princesa era la única que podia coronar com a reina l'esposa del rei. Aquesta és una versió molt espectacular de la nostra llegenda de Sant Jordi.

dilluns, 27 d’agost del 2007

Aer Lingus: volant entre els interessos comercials i polítics

Aquest mes d'agost a Irlanda ha estat tema de controvèrsia i debat a tots els diaris nacionals la decisió de la companyia aèria
Aer Lingus de traslladar els drets de vol fins a Londres de l'aeroport de Shannon a l'aeroport de Belfast. Una decisió que ha trasbalsat molta gent, i que s'afegeix als canvis en les condicions laborals amb una amenaça de vaga. A sobre, o al costat mateix, tenim la famosa Ryanair.
 

Els canvis polítics a Eire, tant al sud com al nord, s'han combinat amb els canvis econòmics per afectar la marxa d'Aer Lingus. Aquesta companyia aèria va ser privatitzada per l'estat, el qual conserva un paquet important d'accions. Com altres companyies d'aquest tipus, els costos energètics i laborals són importants, més enllà del cost d'amortització de les aeronaus. Al seu costat trobem la companyia Ryanair, de molt baix cost diria, i un servei ajustat al seu preu, és clar.
Aer Lingus té uns preus raonables, i els vols directes a Dublin i Cork des de Barcelona estan plens, amb un servei decent. Tanmateix, la pau a Irlanda del Nord comporta uns acords polítics, amb trascendència econòmica. A la Unió Europea això és claríssim, molt més que als Estats Units. El tractat de pau a Irlanda del Nord ha permès que Aer Lingus s'estableixi a l'aeroport de Belfast. I això és degut al canvi de perspectiva territorial. És un reflex de que l'illa ja no està dividida, i per tant, es pot operar per sobre de les fronteres. Però per aconseguir volar des de Belfast a Londres, concretament a l'aeroport de Heathrow, calia tenir drets de vol. I Aer Lingus ha transferit els drets des de l'aeroport de Shannon cap a Belfast. Per tant, hi ha hagut un gran debat per part de la regió perjudicada. Cal afegir que les condicions laborals a Irlanda del Nord estan per sota de les d'Irlanda del Sud, amb la qual cosa els treballadors, i sobretot, els pilots van convocar una vaga els dies 21 i 22 d'agost passat, que es va anul.lar després d'obrir una taula de negociació amb la direcció.
En aquestos moments, la decisió ha fet plantejar tota una sèrie de qüestions: per una banda, la manera de privatitzar la companyia aèria per part de l'estat? només el ministre competent era conscient de les conseqüències, mentre els parlamentaris no deien ni piu? quines compensacions econòmiques comporten els acords polítics d'Irlanda del Nord? el creixement econòmic irlandès dels darrers anys ha arribat a un sostre, ja que cal gestionar els recursos existents, més que expandir-se? les diferències laborals entre estats afavoreixen el creixement del beneficis de les companyies particulars en detriment del servei a la societat? les decisions a nivell estatal perjudiquen a les regions sense capacitat de resposta política adient? quines semblances podem trobar en aquest cas entre Eire i Catalunya?

diumenge, 26 d’agost del 2007

Michael Collins: Lliçons Irlandeses

Aquest mes d'agost es van fer a Irlanda les cerimònies en record del líder irlandès Michael Collins. Al poble on va morir en combat, Beal na mBlath a la regió de Cork, el britànnic Lord David Puttnam va llegir un escrit d'homenatge al general. El va situar entre els dirigents més destacats del segle XX, com Gandhi o Mandela. Després de 85 anys de la seva mort, l'illa torna a tenir una oportunitat de pau per a Irlanda del Nord.
Mentre uns quants santboians gaudiem d'unes vacances per l'illa d'Irlanda buscant inspiració i serenor, molts diaris recordaven la figura d'aquest militar irlandès que va portar la llibertat i la guerra civil al seu país. Molts llibres s'han escrit sobre ell, el més recent precisament per un anglès, en un to controvertit: clars i obscurs, com tot allò que forma part de la persona i de la condició humana. Això darrer, per exemple, aplicable als darrers llibres sobre Lluís Companys. Com si la part fosca amaguès la seva part més lluminosa, quan en la nostra vida, només fa que donar relleu i magnificar allò de més positiu que podem donar malgrat les nostres misèries.

Així, Michael Collins, guerrer comparable al mític Cuchulain celta, membre del clan dels O'Coileain, va encapçalar la lluita per la llibertat del seu poble. Un poble que estava disposat a lluitar i que combatia costat per costat. Unes guerres terribles, després d'unes fams encara més terribles al segle XIX. Que van portar també a la guerra civil, però que a la fi Irlanda del Sud esdevenia estat lliure associat el 1924. I després del 1945 estat sobirà. Quedava Irlanda del Nord per més tard, amb un pacte aconseguit a principis del 2000.
Malgrat les comparances, ni Irlanda ni el País Basc són exemples aplicables. Ens poden ensenyar moltes coses. Però com diu un savi proverbi: "cada terra fa sa guerra". Des del seu poble natal, Clonakilty, on trobareu a les afores un museu dedicat a la seva memòria, podem prendre nota. Sobretot dels sacrificis necessaris per tirar endavant un projecte: la casa cremada, el territori i els amics dividits. Però avui dia, malgrat els problemes del país, tenen un tresor més gran que els de totes les olles juntes dels gnoms dels seus boscos: la de viure en llibertat.

Les Manipulacions de les Cançons de Gesta: Roland

He estat llegint la cançó de gesta de Roland. El text correspon a la part fixada per escrit segles més tard d'haver-se cantat. Certament, és un dels poemes bàsics iniciàtics dels francesos, equivalent al del Mio Cid. Està escrit des d'un punt de vista determinat, el dels francs, i per justificar les reivindicacions d'aquestos. Cap problema, doncs, però sí que cal anar amb compte amb les tergiversacions modernes interessades.
Si els poemes cantats a partir del segle IX i X estan recollits en els textos del segle XII, gairebé tres segles més tard no és per casualitat. Al segle XII calia donar fonament a les reivindicacions dels francesos, com a hereus de la tribu germànica dels francs, i de Carlemany. I sobretot de la Casa d'Anjou. El judici al traïdor Ganelon és guanyat en combat per un membre dels angevins. La mort de Roland no serà en va.
Però avui dia els estudiosos de les universitats i altres savis continuen establint quines coses del poema són correctes o no. Vull dir que hi ha coses que s'han manipulat, i ningú bada boca. Per exemple, els llocs on es desenvolupa l'acció. I el nom de Roncesvalls, situat en un punt de la geografia pirenaica una mica inversemblant. Que hi passi el camí de Sant Jaume per aquest famòs punt, no vol dir que sigui el mateix del poema. I més tenint en compte que al text està escrit com a Ceresvallis. En ell es parla de Saragossa, i d'altres llocs, com els ports o les portes d'Hispania. Però és que el camí entre la vall de l'Ebre i les planes franceses passa per Catalunya! I la gran via d'accés és per la banda de la Cerdanya, les valls ceretanes.
Com que aquesta posibilitat incomoda a molta gent, tant espanyols com francesos, incloent els catalans, ja que obliga a replantejar algunes coses, molts prefereixen no tocar res establert. Per això, també em queixo que els poemes èpics catalans, com el del comte Gerard de Rosselló se'ns amaguin als soterranis de les Biblioteques Nacionals. Encara que alguns diguin que no són prou catalans!. Podeu donar un cop d'ull almenys?

dijous, 16 d’agost del 2007

Postal de Praga de Jan Palack per a Lluís Mª Xirinacs

Aquestes vacances d'agost passades a Praga, a Bohèmia, m'han recordat la Primavera de Praga, quan enmig de la Guerra Freda es va intentar obrir pas la llibertat. Esclafada l'anomenada Primavera de Praga amb l'entrada de l'exèrcit del Pacte de Varsòvia, l'estudiant Jan Palack va prendre la decisió de suicidar-se. Ell mateix es va cremar viu en protesta per l'ocupació soviètica. Després d'uns quants anys, les restes de Jan Palack reposen en el cementiri de Praga, a la zona reservada als herois nacionals. Potser per això, avui dia es pot viure amb més llibertat a la República Txeca. Segur que des d'on és, enten perfectament que Lluis Maria Xirinacs prengué aquesta decisió.

Amb tot el respecte, ja que personalment no la comparteixo. Però la seva decisió presa durant la nit de Sant Llorenç ens fa sentir que ell va ser com un d'aquestos estels que il.luminen la fosca volta del cel. Tot escoltant de fons la veu de l'estimat Xesco Boix. Amb tot el respecte per a Xirinacs, perquè en el futur els catalans lliures poguem enterrar amb tota la seva dignitat i sense cap vergonya el cos d'aquest heroi.

dissabte, 11 d’agost del 2007

Postals Vieneses: Racionalitat i Psicologia

La bellesa de la ciutat de Viena és captivadora per la seva elegància. El vals és el seu símbol, ja que han fet del seu ball una representació idealitzada de la seva realitat. Aquest ball tan apolini es correspon amb la seva arquitectura i la bellesa dels seus palaus, edificis i carrers a la vora del Danubi. Però les aigües del riu no són sempre d'un blau intens. El verd també té la seva part, i correspon també a la part amagada sota la seva superfície. Allà també trobarem un dels conjunts psiquiàtrics més grans d'Europa, l'Otto Bauer.

L'Otto Bauer és encara més gran que la zona psiquiàtrica de Sant Boi. Sobre els turons de l'oest de la ciutat, a la part d'Steinhof, s'aixeca tota una ciutat gairebé. I a sobre es troba una esglèsia magnífica per atendre als malalts de l'hospital. Preparada per a la pregària, però apunt per tenir vigilats els malalts mentals que hi acudeixen. No és extrany doncs, que en una ciutat tan apolínia trobem les excepcions de la casa dissenyada per Hundertwasser, o que d'aquí sorgís la teoria psicoanalítica, i l'estructuració d'allò més irracional en l'home com la psicologia. Així Freud, però també Jung, tenen les seves arrels. No cal dir, que el tractament de la psique és bàsica, però també el respecte a la bogeria, i a les seves manifestacions. Una cosa que també forma part de la naturales humana, i d'allò que la lliga amb Déu.

En la catòlica Viena, trobarem una gran mesquita, boniques esglèsies ortodoxes, en un lloc d'encreuament de cultures al mig d'Europa. Aquella zona d'òsmosi intensa entre l'est i l'oest del continent europeu, la Mittel Europa en alemany. Però també amb una òsmosi intensa entre el logos i la psique, separada per un fina membrana, com la ratlla que dibuixa el riu Danubi.

Postals Vieneses: El Tercer Home o la Metàfora del Capitalisme

Si aquestos dies estem pendents de les fluctuacions econòmiques i dels moviments intensos a tot el món, no podem deixar de fixar-nos en la pel.lícula d'Orson Welles: El Tercer Home. Tota una crítica a la part fosca d'un sistema econòmic, no només capitalista sinó també comunista. Allà on els negocis es troben amb les clavegueres més fosques de totes les èpoques de la Humanitat.

Al Prater de Viena trobem una d'aquelles nòries gegants més importants i famoses. L'espectacle està garantit. A més a més, una de les sorpreses més agradables és el museu de maquetes i personatges animats en uns diaporàmes molt ben fets. Expliquen la història de la ciutat de Viena. Però per explicar les històries del món, Orson Welles va buscar una ciutat en plena postguerra, en zona neutral, per fer un retrat de l'especulador. Un retrat en blanc i negre com la seva pel.lícula de l'economia del món que gira com la nòria del Prater. Des d'allà es pot pujar a la banda més alta de la ciutat per tenir al món als teus peus, i per l'altra, baixar a les clavegueres on s'amaguen aquestos personatges.

Aquestos dies podrem veure com la nòria gira sobre les borses de tot el món, i uns quants faran molts beneficis a costa dels altres. El tercer home és el tercer sector productiu, o un exemple del tercer sector econòmic: industrial, serveis i especulació. Tant que van pujar els pisos i les cases, i ara que baixen, faran pujar els preus dels aliments per tenir a la gent al puny de les seves mans. Hi ha països on la lliure competència i una economia sana han contingut els preus i poden tirar endavant. En altres llocs els oligopolis i les màfies econòmiques portaran la ruïna a la gent, i a molts la fam. Com el protagonista de la pel.lícula, cal descobrir el responsable que s'amaga darrera de tot aquestos crims.