dissabte, 20 de setembre del 2014

Aquella Girona Aimada

Fa mesos vam visitar en un cap de setmana la ciutat de Girona. Era la festa de Temps de Flors, l’edició estava dedicada pòstumament a la fundadora Maria Cobarsí. Ens n’havien parlat molt de la festa, i la fama era completament merescuda. Una ciutat més aviat tranquil.la, com poden ser Vic, Manresa, o Lleida, s’oferia coberta per tot arreu de flors i altres ornaments, com si fos una núvia per anar al casament. Un esdeveniment que fa descobrir als forasters tots els encants d’aquesta ciutat, fent resseguir tots els carrers i places a la recerca de les formes, colors i olors que eixamplen l’esperit.

La bellesa de la ciutat antiga presentava alguna ombra més que la projectada pels edificis arraïmats. Una bandera de l’arc de Sant Martí onejava en el màstil aprop del riu Onyar. Potser era un símbol de pau, potser també de resposta a la sentència eclesial dictada sobre Mossèn Reixach. El cas del crim passional, que va commoure aquest estiu tot el bisbat, encara es troba pendent dels jutjats penals. Uns fets que s’han congriat des de fa anys, i que han esclatat d’una manera tràgica. Un cas que s’emmarcaria en la homosexualitat, suposada o no, dels protagonistes. Un escàndol que esquitxa les organitzacions religioses, però tampoc no he vist sortir cap entitat dels drets del col.lectiu gai sortint en defensa dels afectats. Els prejudicis s’entreveuen pel mig del panorama reivindicatiu de la societat. De fet, avui dia el capitalisme ha integrat el col.lectiu homosexual, d’acord amb el seu nivell adquisitiu, és clar. Mentre la sexualitat no interfereixi en els interessos del gran capital, fes lo que vulguis amb el teu cos, com a consigna vestida de tolerància. Una tolerància que no s’aplica econòmicament sobre les classes socials més baixes.

Tornant al cas de Mossèn Reixach, el bisbe, i els seus superiors a Roma, ha volgut prendre una actitud exemplaritzant. I certament és comprensible d’acord amb les seves obligacions eclesials. Trobo, fins a cert punt, adient l’apartament de l’activitat eclesial, com a mínim fins que surti la sentència dels jutjats civils. Tanmateix, la prohibició de publicar cap mena d’escrit, imposant un silenci total després de tants anys sembla l’oportunitat d’apartar un articulista heterodox per a la línia oficial de l’esglèsia catòlica. En aquesta tragèdia, amb el seu crim i càstig, la imatge que es dona és la del mossèn clavat de les dues mans. Una doble pena, que sembla excessiva abans d’hora. I més tenint en compte que el Vaticà presumeix de la seva diplomàcia discreta.

De fora estant, es veu com el bisbe de Girona no ha aplicat a Mossèn Reixach el grau de “finezza” que exhibeix des del seu càrrec a la Fundación Príncipe de Gerona, davant del nou rei Felipe VI de Castella, i el nomenament d’Elionor per a fer-se càrrec de la seva presidència. Una herència perjura dels nostres Drets i Constitucions, no ho oblidem. Aquesta diferència de tracte  en l’aplicació de les escriptures sagrades no ens quadra gaire. Si per al Mossèn s’apliquen els rigors de l’Antic Testament, mentre que per a la infanta s’apliquen els beneficis del Nou Testament, el bisbe es comporta més com a jueu rigorós que com a cristià compassiu. El record del Call jueu de Girona hauria d’anar més en el sentit d’un retrobament religiós que no el dels interessos mundans.