dilluns, 11 de març del 2013

Els Voltors i els Vedells d'Or

Sobre els cels de Catalunya, i a vora dels cingles pavorosos, s'enlairen els estols de voltors guaitant les possibles preses. Aquestos ocells de mals averanys cal tenir-los present, però no podem defallir. Només s'atansaran si el cos és mort, la vida encara els hi fa respecte. Joan Alcover té un poema titulat "El Voltor de Miramar" que és molt maco, amb un cert ritme de cançoner, amb una tornada que va repetint aquest vers: "No és bo per ésser lliure qui a servituds s'avesa..." L'anècdota del voltor capturat que no sap ensortir-se'n portada a la categoria de faula moral. Tants anys fa que com el voltor està dins la gàbia que també ens costa sortir, hem de saber que podem volar, i això vol dir tenir fe.

Ara estem passant moments molt difícils, sabem que les aigues s'han separat durant les manifestacions del juliol i del setembre, i que hem creuat el Mar Roig. Sabem quines són els nostres Drets i Constitucions, o anem camí d'enrecordar-nos. En aquest procés estem davant de la desaparició de tots aquells que van adorar el Vedell d'Or i veiem a les portades dels diaris com se'ls empassa la terra. Si no són els mateixos voltors qui s'estan menjant els cadàvers d'aquestos vedellls. En tot cas, als catalans ens caldrà seguir caminant pel desert per arribar a la terra promesa, la qual encara no sabem ben bé com serà. Potser com Moisès només l'albirarem, i tanmateix ens n'alegrarem molts més per tots aquells que hi podran sojornar. Caldrà demostrar-nos que Catalunya va néixer lliure, com qualsevol altre poble, ni més ni menys. Doncs com diu la dita: "qui ho té del néixer, mai ho deixa".