CIVILITZACIÓ I LLENGÜES ROMÀNIQUES

L'any 2003 es va publicar per la Shaker Verlag el llibre de Tilbert Stegmann, Esteve Clua, Horst Klein i Pilar Estelrich, adés traspassada amb un gran reconeixement per la seva trajectòria en l'àmbit de la germanística. És el volum 12 titulat "EuroComRom-Els set sedassos: Aprendre a llegir les llengües romàniques simultàniament". La seva intenció és fer veure la interconnexió de les llengües romàniques. Fixeu-vos que la denominació no parla de llengües llatines, sinó romàniques. I si us adoneu també, els autors són més aviat germanistes. És una paradoxa, que s'entén amb la perspectiva de lluny, la qual ens permet contemplar tot un sistema en el seu conjunt. 

Què entenem per llengües romances o romàniques? Són aquelles que neixen de la interacció amb el llatí, i molts estudiosos diuen que són una evolució del llatí vulgar posterior. I sobre aquest llatí caldria afegir les aportacions posteriors germàniques o àrabs, per exemple. Tanmateix aquesta teoria presenta algunes contradiccions amb l'evolució de les llengües romàniques. Recordem que el llatí és la llengua oficial de Roma, i que s'expandeix per tot l'Imperi Romà. Però dintre de l'Imperi es parla a més del grec, altres llengües diferents, en funció dels pobles que el conformen. Si establim un punt cronològic d'inici a partir de les conquestes de l'exèrcit romà a cada territori, veurem que existeixen altres factors o variables a més del temps d'exposició de la gent al llatí. 

Perquè hauríem d'analitzar el substrat sobre el qual s'implanta el llatí. I aquest substrat no és massa diferent de punta a punta de les llengües romàniques. Sinó, l'evolució del llatí hauria estat molt més accelerada, i molt més diversificada de lo que ens hi trobem. Després de tants segles, cada branca estaria massa allunyada una de l'altra per ser intercomprensibles. En realitat, després d'un temps relativament curt, és fàcil per a un català aprendre les llengües romàniques que l'envolten. I això només és possible si el substrat és força homogeni. L'hummus del qual parlem és comú a la majoria d'aquesta família. I quin origen té aquesta base sobre la qual s'assenta el llatí? Una base d'extensió enorme, des de l'est fins a l'oest d'Europa. 

La resposta ens la dóna el mateix Juli Cèsar a la Guerra de les Gàl.lies. Allà parla de la conquesta dels pobles celtes per sobre dels Pirineus. I també de les interrelacions entre gals, llatins i germànics. Per tant, podem deduir que el substrat lingüístic sobre el qual s'arrela el llatí és d'origen celta o gal. Podem seguir aquesta traça per les paraules mantingudes, les manllevades, com a senyals que ens marquen aquesta permanència. Per sort, encara podem gaudir de les llengües celtes a les Illes Britàniques, i de la variant continental a la Bretanya. Així doncs, les llengües romàniques són una confluència del substrat gal, de l'evolució del llatí, i del superestrat germànic. Aquesta fusió no només afecta a la llengua, sinó també a la cosmovisió de cada bloc, els quals es fusionen per fer néixer la civilització romànica enmig de l'Edat Mitjana europea.

ENLLAÇOS ENTRE LÍRIQUES ROMANCES

 

En el marc de les Jornades, celebrades a Barcelona, sobre l'Espai Trobadoresc i les Dones es van presentar unes quantes ponències sobre la lírica trobadoresca occitano-catalana i la galaico-portuguesa. Entre el 5 i el 7 de març es van exposar a les seus de l'Institut d'Estudis Catalans i a la Universitat de Barcelona. Moltes tractaven de les trobadores occitanes, la majoria de llurs ponents eren d'origen català, i la resta eren italians. Fins i tot, alguna nord-americana. Es van presentar les darreres recerques en aquest àmbit, i el desenvolupament del projectes finançats pel govern de l'estat: tant pel que fa a "Women and Medieval Song" i el "Corpus dels Trobadors".

L'altre gran punt d'interès de les Jornades estava posat en la lírica galaico-portuguesa. La major part dels ponents provenien de la Universitat de Sant Jaume de Galiça, als quals s'afegiren professores de Portugal i Brasil, tots ells lligats pels evidents vincles lingüístics. Com que era un col.loqui internacional van fer servir la seva llengua d'origen. En aquest cas, els gallecs s'expressaven de manera força natural. Entre les diverses exposicions es va recordar la presència de les "soldadeiras", les quals vivien del seu jornal fent danses i cants, segons el seu art, com els altres joglars. També es va parlar d'aquelles poesies de les cantigues compostes per dones. I de les professions femenines esmentades en les poesies, com per exemple el tema de les pastores, o el paper de les dones enmig de les lluites polítiques d'aquella època. El panorama era força ampli, tal com correspon a la societat d'aleshores, la qual era més equitativa en el repartiment dels rols que la del món clàssic. 

Escoltant aquest col.loqui em vaig plantejar algunes preguntes. Sobretot pels lligams existents entre les líriques galaiques i les occitanes. Tenim clar que es transmetien mitjançant les muntanyes dels Pirineus. Recordem que el primer camí de Sant Jaume sortia d'Arles, a la desembocadura del Rose, entre la Provença i la Narbonesa. A més a més, cal tenir en compte que existia tot un continu de llengües romanç que conformaven un bloc, és a dir, una cultura i una cosmovisió compartida. La meva pregunta és: per què no existia una lírica castellana en aquells segles? La resposta evident és que el castellà d'aleshores no tenia gaire valor, era un dialecte romanç lligat a l'aragonès i el català occidental. Allò de les glosses emilianenques, com alguns estudiosos ja han refermat, era romanç aragonès, i els poemes èpics posteriors són traduccions tardanes, a partir del segle XIV, quan es comença a desenvolupar el castellà com a llengua de cort. Fins aleshores, només era romanç catalano-aragonès o bé galaico-portuguès.

EL TROBAR DE NA CASTELOSA

Avui és 8 de març del 2024, i es commemora el Dia Internacional de la Dona. No el celebro pas per aquest motiu, nosaltres tenim Santa Àgueda des de fa segles, amb capella al Palau Comtal de Barcelona. Sí que tinc present l'aniversari de la meva tieta, que no va parar de treballar tota la seva vida. Ella pot ser un exemple per a tots nosaltres. Com deia la cançó, "A la meva manera". 

Enguany celebraré la coneixença de la trobadora Na Castelosa. Un descobriment que cal agrair a les Jornades sobre les Trobadores organitzades per l'IRCUM a Barcelona. S'han celebrat aquesta setmana, entre el 5 i el 7 de març, les seus de les quals eren a l'Institut d'Estudis Catalans i a la Universitat de Barcelona. Entre les ponències, n'hi havia dues al voltant d'aquesta poetessa. Una de la Rosa Medina i l'altra de la Giorgia Toccaceli.  Les seves exposicions em van fer pensar en un nou punt de vista. Na Castelosa ha estat estudiada com una persona trista, menyspreada, amb un amor no correspost del qual es plany. Però el "planh" que fa està lluny dels costums literaris d'aquella època. 

El context i el simbolisme dels trobadors i, de les mateixes trobadores, és compartit. Rau en la seva mentalitat social fonamentada en els usos i costums. Aquest és un dels components bàsics de l'"hummus" de què parlava un altre conferenciant, el professor Guida. Uns usos i costums que neixen de l'autoritat de cada persona. Ella estableix de forma trencadora el protagonisme d'una relació amorosa, i assenyala quines són les seves decisions.  "de vos don no'm recre..." en -e final per la rima, que traduiria per "no em reca", del verb recar, i per tant, vol dir que no li fa recança. És un diàleg de tu a tu amb l'amant, encara que no la correspongui. 

Ella mateixa diu "qu'ieu non hai poderatge", vol dir que no té poder. Només té l'autoritat, i per això, és capaç de defensar son parer. "Ca m's cove", que això em convé. Malgrat que els poders del món no la reconeixen pas, accepta de bon grat la seva situació, sense deixar de dir ni d'expressar els seus pensaments. Sigui en positiu o en negatiu. És molt conscient i coneix a fons el concepte del poder, que té dos pols: l'autoritat i la potestat. Malgrat que es reconeix sense cap potestat, ella es manifesta amb tota la seva autoritat, sigui personal, sigui amorosa. Com en el jurament feudal, la seva autoritat és equivalent al de fidelitat.

En el mateix nom de la trobadora podem endevinar un significat amagat. Na Castelosa es fa rimar en -a final, però darrera del castell trobem el sufix gothic o germànic -loss o -less que vol dir sense. Això ens referma i marca la pauta de totes les estrofes. Sense cap potestat, però amb tota la seva autoritat. Ella estableix de forma trencadora el protagonisme d'una relació amorosa, i pren les seves decisions. De cap manera es recrea en la seva marginació amorosa, ni es plany contra l'altre, accepta i com diu ella, no li dol pas seguir el seu propi camí. I aquesta via és diu llibertat. Tanta com ens permet la de suggerir una altra opció per al significat del nom: aquest amaga l'alosa, és a dir, ens trobem amb la imatge de l'ocell, terrerola en diuen també, i el qual ens parla de la casta alosa.

Ens dona una lliçó i ens mostra una actitud davant la vida. Acceptar les contrarietats, una lliçó per a tothom, que ens demostra que cal tirar endavant, ni que altres no vulguin fer cas d'algú. A desgrat de tot l'amor que s'hi està abocant en una relació. I això serveix tant per a les dones com per als homes. És una lliçó intemporal que ens ressona avui dia, de la mateixa manera que ho feia fa gairebé 900 anys. Perquè el 8 de març es fa festa per la dona. L'empoderament, que diuen copiant l'anglès, ha portat a la dona a assolir molt de poder, és a dir, molta potestat. En canvi, cada vegada té menys autoritat en tots els àmbits de la societat, en les seves relacions personals, entre elles i amb els homes.