dissabte, 30 d’agost del 2008

Què esteu fent amb ...?

Aquesta setmana, el diari Avui ha venut amb la seva edició diària un llibre titulat "Què esteu fent amb Barcelona?", escrit pel senyor Joaquim Roglan, i editat per l'Ara Llibres el 2005 dintre de la col.lecció ESCACC. La seva faixa blava porta el reclam de ser "un al.legat sarcàstic contra la Barcelona del Fem-ho B...". Es tracta, per tant, d'un llibre que vol buscar la polèmica i encetar un debat. Però l'infern és ple de bones intencions, ja que la crítica política i social justa està devaluada amb la demagògia i un treball de documentació matusser no contrastat.

No tenia gaires coses per escriure, ja que de vegades hom no sap què dir o expressar quan altres ja ho fan millor. Però el fet de trobar-me entre les mans aquest llibre del senyor Joaquim Roglan, m'ha donat l'oportunitat de posar-me davant de l'ordinador. És com en aquella escena del tinent O'Calaghan interpretada per Clint Eastwood a punta de pistola encanonant un delinqüent que està robant, i li diu, irònicament: Au va, bellugat una mica, que et podré disparar i m'animaràs el dia!.
I avui, el senyor Roglan m'ha animat el dia, i dispararé. Dispararé contra aquest senyor i els que han tingut la gosadia de publicar un llibre que perd el seu valor de denúncia fins a convertir-lo en un pamflet polític. Sent una mica condescendent, qualificaria el llibre de llarga "carta als lectors o al director", com es diu. Però si el valor d'una carta als lectors rau en la manifestació d'una opinió, en la seva brevetat i en el testimoni de la persona que el signa, no és el cas d'aquest lllibre. De fet, tot el llibre sembla que estigui bastit sobre tot un recull de cartes als lectors publicades pels diaris respecte als fets polítics i socials que s'han esdevingut a Barcelona els darrers anys.
Entre els fets que destaca, i debat, aproximadament un terç del llibre, està dedicada a la política de mobilitat i els seus eslògans. Com s'enceta l'apartat amb un ben trobat "Bon cop de pedal, defensors de la terra..." , faré honor a ell, i com a bon segador, tallaré arran la manipulació informativa i la manca d'informació contrastada. Venint de qualsevol altre persona, encara és disculpable, però no venint d'un reconegut periodista, llicenciat en la carrera, i professor de la universitat Ramon Llull. No puc quedar-me quiet veient que el seu escrit "sarcàstic" provoca víctimes innocents. No tant per les crítiques als polítics, totalment comprensibles, sinó perquè deixa als ciutadans que anem en bicicleta per terra. Si algunes actituds incíviques són denunciables, fer-ho extensiu a tot el col.lectiu vulnera les normes bàsiques del codi deontològic dels periodistes. Com antic soci d'Amics de la Bici, i actual de Bicibaix, no puc quedar-me quiet veient com es perpetra aquest robatori de tantes il.lusions i esforços abocats a aconseguir no un ideal, sinó una cosa real i tangible com el dret a circular. A més, la construcció del discurs narratiu ha estat manipulat grollerament, i sense fer cap contrastació de les dades que presenta o publica. No només es donen errors en alguns fets esdevinguts, altres han estat silenciats i d'altres s'han distorsionat de tal manera en el temps que esdevenen incomprensibles per a qualsevol persona aliena a aquest camp.
Em sap greu que la crítica justa es transformi en un pamflet demagògic, i que la crítica a un pensament polític "políticament correcte" sigui d'un nivell tan baix, com el dels que l'escriptor crítica precisament! També em sap greu que al darrera d'aquest llibre estigui la fundació Escacc, ja que el conformen persones de reconegut prestigi, i que amb l'edició d'aquest pamflet no compleixi amb rigor els objectius que pregona a primera plana de la seva web.

dimecres, 27 d’agost del 2008

Fa 75 anys a Barcelona- III amb Colom Català


A l'anuari de Barcelona del 1933 apareix un article titulat "Colom y Barcelona" escrit per Ramon Carreres Valls en castellà. En ell reivindica la catalanitat de Cristofor Colom, o Salvador Colom, ja fa 75 anys. Els arguments que exposava aleshores es reprenen avui dia, amb millor que pitjor fortuna, per en Jordi Bilbeny. La documentació que recolza la catalanitat de Colom a partir de la signatura, del fet que era Almirall i que ja tenia escut, i per tant era noble, i que aleshores ja esmenta l'estudiòs peruà Luís de Ulloa com a referent en la reivindicació de l'origen català del navegant i descobridor.




La persistència dels fets farà que algun dia surti a la llum la veritat amagada per interessos aliens, i d'algunes persones d'aquí que no volen alterar l'actual "status quo històric". Altres exemples de les falsificacions històriques comeses pels estats nacionalistes, com el frau de la troballa de la Dama d'Elx.
Esperem que algun dia es pugui veure editat el treball que va fer l'historiador del Baix Llobregat, amb la documentació original trobada a l'Arxiu Parroquial de Sant Boi, sobre el testament fet en salut d'en Salvador Colom l'any 1462. Aquesta persona i les seves circumstàncies coincideixen plenament amb les que va viure Cristòfol Colom. No oblidem que Cristòfol és el nom en grec del llatí Salvador, i que la primera illa que va trobar Colom en el seu viatge va ser la de Guanahaní, batajada amb el nom de Sant Salvador. D'aquesta manera, Sant Boi i el seu terme, que comprenia el Prat de Llobregat, van formar part de la vida del famós descobridor.

dijous, 21 d’agost del 2008

Gal.les versus Geòrgia


Aquest dimecres 20 d'agost es va celebrar al The Liberty Stadium de Swansea, al País de Gal.les, el partit internacional amistòs entre els equips de Gal.les i Geòrgia. El resultat va ser de 2 a 1 favorable als georgians. L'encontre estava organitzat feia temps per l'associació de fútbol de Gal.les, i els recents esdeveniments a Geòrgia l'han portat a primera plana esportiva. Malgrat els Jocs Olímpics de Pequin, on només els estats poden participar-hi, les nacions organitzen pel seu compte partits precisament internacionals. Hem d'agrair al senyor Samaranch que les competicions olímpiques siguin només interestatals. Per aquest motiu, cal diferenciar els estats de les nacions, i per això, aquest és el factor determinant de les guerres actuals. La darrera que s'ha esdevingut a Ossètia, a Abjàssia i a Geòrgia.

Els fets de la guerra són tràgics per als que ho estan patint. No cal dir-ho, sempre ho són i ho seran. Però la naturalesa humana no atén a raons de vegades. L'existència de les Nacions Unides, on només estan representats els estats, és insuficient en el món actual. I l'ONU s'ha convertit en un fòrum interestatal que deixa de banda tota la resta de la realitat: el paper de les religions, el dels estats i de les nacions o pobles, les diferents cultures i el seu respecte, etc... Tampoc el dret internacional en el seu conjunt dóna resposta als interrogants, degut a la reduïda eficàcia de les seves institucions, i a la limitació a un dret internacional públic i a un dret internacional privat. La base d'aquest dret rau en la sobirania dels estats, i d'aquí prové la font de la seva ineficàcia. Les lluites de poder es converteixen i decanten a favor del més fort, sense que existeixi una justícia internacional independent. Ni els grans ni els petits volen veure els avantatges d'aquesta instància, ja que els compromet a tots. Si Rússia ha actuat amb prepotència, no ho ha fet menys Geòrgia, impedint el dret d'autodeterminació dels pobles abjàssos i ossets. Precisament una de les qüestions principals és quina és la base del dret: el territori o la gent. Els Estats Units d'Amèrica van donar suport a la independència de Kosovo, on tot i ser "territori serbi", la majoria de població era "albanesa".
Jo des d'aquí també manifesto el meu suport al predomini del dret de la gent a triar el seu futur, per davant del territori. I per aquest motiu, entenc que Rússia ha actuat seguint aquest mateix principi. Els errors de càlcul dels georgians ha fet que la independència de Ossètia i Abjàssia hagi estat acompanyada de la neteja de població d'orígen georgià amb qui estaven convivint. Cal dir-ho ben clar, el fet que l'estat obligui a un sol dret, a una frontera i a un sol govern obligarà sempre a la lluita interna per dominar les minories, i imposar-se sobre la gent d'altres nacions. També cal tenir en compte que a Catalunya ens podria passar el mateix. I si actuem seguint el principi d'acceptar l'autodeterminació de la gent, es podria donar el cas que l'Àrea Metropolitana de Barcelona, incloent el Baix Llobregat, formessin part de l'Estat Espanyol, i la resta del territori català fos independent. Aquesta va ser la fòrmula que es va pactar a Irlanda fa molts anys. I crec que si actuem en consciència, cal tenir-la ben present i com a catalans acceptar-la.
Una altra qüestió seria l'existència d'un dret civil català lliure, coexistent amb altres dret civil com l'espanyol, per exemple, amb el màxim de transferència a les administracions territorials. I això mateix, seria la base d'un ordre internacional fonamentat en els drets humans, però sobretot civils. La globalització implicaria la llibertat de triar i escollir de quin país o nació volem o no formar part. I un govern general per a tots els territoris que s'hi incloguin. Això solucionaria els problemes que cada dia es van fent més evidents: ni gal.lesos ni catalans podien ensenyar la seva bandera en els Jocs Olímpics, tot i que un gal.lès que va guanyar una medalla d'or va desobeir aquesta regla. Així com també un atleta de la Gran Bretanya va desfilar sol exhibint la bandera irlandesa.

Gal.les sobre Rodes


Malgrat que aquest ha estat un estiu de "miserable weather" per als gal.lesos, molts estaven contents amb els exits esportius de la selecció britànica en els Jocs Olímpics de Pequin. La seva animaversió contra els anglesos és proverbial, però enguany han pogut gaudir de les victòries d'esportistes gal.lesos. Sols, o formant part de l'equip del Regne Unit (per poc temps em sembla), el remer Tom James i els ciclistes Geraint Thomas and Nicole Cooke han portat una mica de sol amb algunes medalles d'or i plata. Sembla mentida que els països que estan passant una crisi econòmica més forta, siguin precisament els que obtenen més victòries enguany: Espanya amb l'Eurocopa, les victòries de Rafa Nadal o de Pau Gasol, o que la Gran Bretanya hagi guanyat més medalles en aquestos Jocs Olímpics que en els cent anys anteriors.

La crisi colpeja durament la Gran Bretanya, i a la pujada de preus s'afegeix a la crisi hipotecària i bancària. El canvi de la lliura esterlina amb el dolar i l'euro no ajuda gaire. I per acabar, els "feliços anys laboristes" de Tony Blair s'acabaran amb Gordon Brown preparant l'arribada de David Cameron pels Tories conservadors. Com que el manà del petroli del Mar del Nord també s'està reduint, ara els hi està arribant l'impacte de la pujada del preu del carburant. Com ja vaig comentar en un post anterior, David Cameron fa anys que arriba en bicicleta al Parlament, en un avançament espectacular per l'esquerra laborista. Vistes aquestes i altres coincidències, i seguint el mètode deductiu, estimat Watson, podríem establir la hipòtesi que els britànics s'estan conscienciant per fer front a aquesta nova etapa a cop de pedal. Fins ara, institucions com Sustrans han fet un esforç considerable en aquest àmbit. Tot i així, enguany les associacions d'usuaris recollien firmes per millorar les infraestructures i acabar amb els robatoris de bicicletes.
Els gal.lesos han pogut ensenyar amb orgull la seva bandera, i les victòries esportives que han arribat amb el ciclisme donen ànims a la seva joventut. La bicicleta és necessària, però la manipulació per part del poder i d'alguns partits polítics sembla una manca d'ètica total. Sigui a la Gran Bretanya o a Catalunya, ja que tant va en bicicleta l'Hereu, com el Portabella, com l'Herrera, com el Roca, com el Bush, com el David Cameron, etc... la qüestió principal és com es fan les coses, si bé o malament, i si realment es té en compte la gent. No ens enganyem, tothom pot anar amb bicicleta, si vol. I per tant, el que compta és el dret a poder circular amb llibertat com tothom.

dilluns, 4 d’agost del 2008

Fa 75 anys a la Ciutat de Barcelona - II

Ara que estem a l'estiu, és bo donar un cop d'ull a les notícies de l'Anuari barceloní del 1933 relacionades amb el Baix Llobregat. En tenim dos temes destacats aleshores: la reclamació de la construcció i millora de les instal.lacions de l'aeroport del Prat, i de la zona de lleure a la costa del Baix Llobregat. Això l'any 1933. Aleshores es va reclamar el nou aeroport del Prat ja que es van trobar que amb prou feines va poder aturar-se el dirigible Hindenburg en el seu viatge per sobre de Barcelona. Una fotografia espectacular del seu vol per sobre la ciutat. I l'altra es tracta d'un reportatge signat pel famòs Gatpac!!

Realment, l'Anuari ens permet comprovar que en ple segle XXI seguim el pensament de principis del segle XX, i que per tant, avui dia això està ultrapassat, i hem comprovat com ha caigut el mite del "progrés" d'aleshores. No vull fer una apologia d'utopies, siguin idealistes, nacionalistes, industrialistes o ecologistes, etc... Precisament formen part d'aquesta manera de pensar nascuda amb el Renaixement Clàssic, i que avui dia estan en plena decadència. Aquesta crisi que s'acosta no és només temporal, sinó que serà estructural perquè a més dels canvis materials implicarà uns canvis immaterials o de pensament humà. Anem cap a la topia, cap allò realitzable al nostre abast humà. Ni més ni menys.
Més enllà de la reivindicació de l'aeroport del Prat, ben actual com ja sabem, encara destaca més el projecte del Gatpac per a Barcelona. En aquest reportatge van establir que la costa del Baix Llobregat seria el lloc ideal per a la zona de lleure de la ciutat. Segons els estudis d'aleshores, es buscava una zona entre 10 i 20 quilòmetres al voltant de la ciutat per permetre als treballadors una zona d'esbargiment. Deixaven en segon terme l'opció nord, la costa del Maresme per la seva estretor i poca disponibilitat d'espai. I es decantaven per les pinedes del Baix Llobregat, seguint el perllongament natural de la Gran Via, que seria l'actual carretera de Castelldefels. De fet, es proposaven muntar uns moduls tipus bungalow prefabricats per a les famílies, amb una capacitat de quatre places, amb totes les comoditats. Les fotos del prototip són fantàstiques: llitera, llit i una cuina americana. Amb aquest projecte es demostra que volien instal.lar aquestos moduls a les pinedes naturals. I fer tota una sèrie de càmpings. Què hem de dir, avui dia?
Quan jo era petit, els barcelonins anàvem a les pinedes de Viladecans, Gavà i Castelldefels, ens banyàvem, paràvem la taula i menjàvem una truita amb patates. Això jo mateix ho he fet, fa trenta anys o trenta-cinc! Però en aquest curt període de temps, els bons propòsits han quedat esguerrats per la construcció i especulació immobiliària: la transició s'ha demostrat un parany, i el "monstre" ho ha engolit tot. Culpables: els que compren una casa a la pineda, els que planifiquen i urbanitzen, etc... I per fer més riure, el reivindicat aeroport col.lisiona amb les cases que s'han edificat al seu voltant sense cap altre seny que els dels diners.

diumenge, 3 d’agost del 2008

Fa 75 anys a la Ciutat de Barcelona - I


Un company de feina m'ha deixat uns dies l'Anuari de la Ciutat de Barcelona de l'any 1933, editat per la Societat d'Atracció de Forasters, l'antiga oficina de turisme, vaja!. Un gros volum ben editat com a publicació oficial. Els reportatges i articles escrits no tenen desperdici. A més de poder comparar el pas del temps amb les fotos i els anuncis publicitaris, podem veure també què es volia aleshores, i que tenim ara després de 75 anys. La sorpresa ens arriba perquè podem comprovar que els grans projectes d'aleshores no han canviat gaire. En tot cas, sí que ha canviat la mida, i la manera sobretot de portar-los endavant.



Aquest llibre escrit en ple període republicà, i després de la mort d'En Macià, de la qual es fa ressò, conté tota una sèrie de reportatges molt interessants publicats per els homes capdavanters de la seva època: Artur Martorell, R. Batlle, Alfredo Romea, Santiago Brandolí, Magí Valls, Ramon Carreras, etc... L'objectiu del llibre era atreure el turisme, tant el de plaer com l'econòmic, la qual cosa ja manifesta en la seva portada. A més del català, estava escrit en castellà, i contenia resums de l'any en italià, francès i alemany. L'Anuari recollia les commemoracions del 1993: centenari d'Aribau, i per tant, del Renaixement Català, o el centenari de Goethe i el 25è de Wagner, amb la demostració de la influència germànica a la capital. Entre altres coses recollia la XV edició de la Volta a Catalunya, la revolució de la ràdio, amb Ràdio Associació de Catalunya i Ràdio Barcelona, i articles d'interès econòmic.
Un d'aquestos articles estava lligat a la indústria textil, un per al cotó i l'altre per a la llana. En el primer es destaca l'episodi de l'accident a la Colònia Güell. Fixeu-vos com va ser tant excepcional que per salvar la vida d'un xicot, amos i treballadors a l'una es deixessin arrencar un tros de pell. En aquells moments de confrontació social i ideològica, era l'excepció que confirmava la regla. El text recull completament l'esdeveniment, i els seus protagonistes, incloent una fotografia de la sala on s'extreien les pells. El bon desig que va inspirar aquell acte va esdevenir un miracle de l'època, ja que tres anys després esclatava al 1936 la Guerra dels Tres Anys, i posteriorment la II Guerra Mundial.
Furgant al fons de l'arcó de la meva memòria, m'ha vingut al cap la idea que el motiu pel qual Gaudí va deixar inacabada la cripta de la Colònia Güell va ser l'esclat de la I Guerra Mundial el 1914. L'arquitecte no va acceptar la declaració de neutralitat del Regne d'Espanya degut als interessos comercials dels empresaris textils d'aleshores, dels quals el comte de Güell era l'exponent més clar. Un tema d'objecció de consciència que pot explicar-ho perfectament. A més a més, els beneficis extraordinaris d'Espanya durant la neutralitat del 1914-1918 van comportar potser que s'avancés a Espanya la II Guerra Mundial, amb la Guerra Incivil, amb l'afany de recuperar el tresor acumulat. El capital i altres estats, com Rússia, van recuperar amb interessos monetaris, i de sang, els diners que els espanyols havien guanyat sense remordiments.