dimarts, 15 de juliol del 2008

Pau Casals, la via cap a la independència


L'insigne músic català Pau Casals, català universal, sens dubte, gran músic i gran patriota, ens va donar moltes lliçons. No només en el camp de la música i de la interpretació musical, sobretot amb el violoncel, sinó també en el camp polític i cívic. El seu discurs davant de l'Assemblea General de les Nacions Unides va ser molt emocionant, i una de les poques vegades en què realment, sents que un home diu coses importants, i és escoltat. Però no només amb la paraula s'expressen els homes, també amb els fets i amb les decisions que prenen, les quals són senyals i llum per a altres homes. Especialment per als catalans.
Quan en l'exili català durant el franquisme, el govern provisional de la Generalitat va haver de triar el seu president a la mort d'en Josep Irla, en Pau Casals va rebre l'oferiment en primera instància. La seva autoritat moral era incontestada, i era el català més destacat, conegut i valorat en l'escena internacional de l'època, més que en Dalí, per exemple. Però com sempre passa amb els artistes, tenen les seves intuïcions genials, i aquelles raons que els hi dicta l'esperit. En Pau Casals va renunciar a ser president de la Generalitat, i això va afavorir que Josep Tarradellas assolís el càrrec, malgrat alguna oposició!
Cadascun va triar el seu camí, el president Tarradellas es va desplaçar cap a França, a la Provença, on va esperar pacientment el retorn. Va ser el seu triomf i la seva aposta, i el seu èxit. Però Tarradellas va representar els valors d'una política de caire francès, d'ideologia territorial i institucional. I aquestos valors avui dia estan clarament en retrocès. Ni l'arribada de Pujol ha alterat aquest esquema polític i mental.
En canvi, el camí d'en Pau Casals va ser diferent. L'etapa de Prada de Conflent ens recordava als catalans la importància de la unitat, i de recuperar el nord del nostre geni, més enllà del tòtem del Canigó. És important la nostra muntanya, però encara més allò que representa per al nostre poble. I un altre exemple, va ser el camí pels Estats Units d'Amèrica. Un país diferent amb uns valors polítics fonamentats en la gent, i en el concepte de llibertat. Tot i el seu silenci musical, i el boicot als nordamericans, per protestar pel seu suport a Franco, no va deixar de banda el suport i la fidelitat als catalans. Per la qual cosa, era respectat i admirat. Pau Casals ens va donar una altra senyal, se'n va anar a viure a Puerto Rico. L'antiga colònia espanyola es debat encara avui dia entre la integració plena als Estats Units o la independència total. Però el fet de tenir l'estatus d'estat lliure associat ha fet que mantinguès la seva personalitat sense perdre la seva riquesa econòmica. I aquí està el senyal, quan Europa ens tanca totes les portes per reconeìxer la nostra llibertat, i la Unió Europea ja no és aquell model on emmirallar-se, per què no demanem que Catalunya sigui també un "Estat Lliure Associat dels Estats Units de Nord-Amèrica"? O potser podem fer que el proper Comte de Barcelona sigui també President del Estats Units de Nord-Amèrica?

dilluns, 14 de juliol del 2008

Jordi Pujol, Herodes de Catalunya?



Segons la Bíblia, i tot i que s'esmenta en alguns passatges la vida i fets d'Herodes com a rei, o governant de Judea, existeixen diferents punts de vista sobre aquesta persona, i allò que va representar per al seu poble. Algunes d'aquestes visions, semblen comparables a les que vivim avui dia a Catalunya, i malgrat la distància de l'espai i el temps, farem política o més aviat, ciència-ficció. I per tant, en què podem comparar Jordi Pujol i Herodes?

Herodes representa l'esperança del poble d'Israel d'esdevenir el Messies, però des del poder. I la seva lluita per aconseguir i retenir el poder van passar per davant de tot, inclús del poble que deia defensar. Primer, crec que podem parlar de què Herodes sembla que va ser més d'una persona, es parla del pare, i després del fill. El pare seria el protagonista de l'episodi dels Sants Innocents, quan van morir degollats tots els infants del poble de Betlem. I si ho comparem amb Jordi Pujol, veurem que totes les persones al seu voltant han estat apartades de la vida pública. Amb més o menys sort, totes elles, sense excepció han deixat de ser possibles rivals: fossin companys, o fossin enemics, tots han quedat enrera. Des de Xirinacs, fins a Joan Rigol, en Benet, o el Cullell o el Roca, o en Trias Fargas, o en Max Cahner, una llista molt llarga de noms, equiparable a la generació dels Sants Inocents.
Es podria dir que, com els pins, a sota seu no han crescut altres plantes que li fessin ombra. Parlant d'arbres, no seria aquest l'arbre de Convergència, el pal de paller que havia d'aguantar tot el país, i que potser només s'ha quedat sol i pelat, ja que tota la palla ha volat empesa pel vent, i ja no ens queda palla per donar de menjar al bestiar durant l'hivern que s'acosta.
No seria aquesta identificació d'un partit amb un home, que quan ha hagut de retirar-se ha nomenat un hereu que sembla dirigit pel Pujol mateix, com és Mas? I encara prou bé que fa el seu paper! Seria el segon Herodes, el fill, aquell que va governar després del pare, i a qui se li atribueix la decapitació de Sant Joan Baptista. Aquell que havia de preparar el camí al Messies, i es va encarregar de fer net, és a dir, explicar tot allò que estava malament del poder, i quin grau de corrupció existia entre els governants i les seves institucions. Per això va perdre el cap. Salomé va acomplir el paper de "cherchez la femme", però més enllà, representava l'eròtica del poder. Com seria la nostra "Salomé" catalana? Qui seria la mare?
Ara, Convergència està preparant el seu retorn a la Generalitat. Potser pactarà amb el PSOE, amb Esquerra, fins i tot amb el PSC, amb Puigcercòs com a president de la Generalitat? La Generalitat serà, doncs, la Salomé catalana? Carretero farà el paper de Sant Joan Baptista, o potser ha estat Carod-Rovira, amb les seves "mans netes" que s'han encarregat de tallar-li?
Pujol tenia una missió personal i de país, i ha convertit el país en una qüestió personal. Però quan creixem, ens adonem que la vida és més que allò que volem i desitgem. I quina és la joia d'un pare quan veu el seu fill gran i independent? Però Pujol, no ha deixat créixer al seu fill, no ha deixat que Catalunya sigui més gran que ell. Per què el pare accepta que el fill s'equivoqui i caigui, per tornar-lo a redreçar i fer-li confiança en el seu camí! Que Nostre Senyor empari a tots els catalans, i ens perdoni.