dimarts, 15 de juliol de 2008

Pau Casals, la via cap a la independència


L'insigne músic català Pau Casals, català universal, sens dubte, gran músic i gran patriota, ens va donar moltes lliçons. No només en el camp de la música i de la interpretació musical, sobretot amb el violoncel, sinó també en el camp polític i cívic. El seu discurs davant de l'Assemblea General de les Nacions Unides va ser molt emocionant, i una de les poques vegades en què realment, sents que un home diu coses importants, i és escoltat. Però no només amb la paraula s'expressen els homes, també amb els fets i amb les decisions que prenen, les quals són senyals i llum per a altres homes. Especialment per als catalans.
Quan en l'exili català durant el franquisme, el govern provisional de la Generalitat va haver de triar el seu president a la mort d'en Josep Irla, en Pau Casals va rebre l'oferiment en primera instància. La seva autoritat moral era incontestada, i era el català més destacat, conegut i valorat en l'escena internacional de l'època, més que en Dalí, per exemple. Però com sempre passa amb els artistes, tenen les seves intuïcions genials, i aquelles raons que els hi dicta l'esperit. En Pau Casals va renunciar a ser president de la Generalitat, i això va afavorir que Josep Tarradellas assolís el càrrec, malgrat alguna oposició!
Cadascun va triar el seu camí, el president Tarradellas es va desplaçar cap a França, a la Provença, on va esperar pacientment el retorn. Va ser el seu triomf i la seva aposta, i el seu èxit. Però Tarradellas va representar els valors d'una política de caire francès, d'ideologia territorial i institucional. I aquestos valors avui dia estan clarament en retrocès. Ni l'arribada de Pujol ha alterat aquest esquema polític i mental.
En canvi, el camí d'en Pau Casals va ser diferent. L'etapa de Prada de Conflent ens recordava als catalans la importància de la unitat, i de recuperar el nord del nostre geni, més enllà del tòtem del Canigó. És important la nostra muntanya, però encara més allò que representa per al nostre poble. I un altre exemple, va ser el camí pels Estats Units d'Amèrica. Un país diferent amb uns valors polítics fonamentats en la gent, i en el concepte de llibertat. Tot i el seu silenci musical, i el boicot als nordamericans, per protestar pel seu suport a Franco, no va deixar de banda el suport i la fidelitat als catalans. Per la qual cosa, era respectat i admirat. Pau Casals ens va donar una altra senyal, se'n va anar a viure a Puerto Rico. L'antiga colònia espanyola es debat encara avui dia entre la integració plena als Estats Units o la independència total. Però el fet de tenir l'estatus d'estat lliure associat ha fet que mantinguès la seva personalitat sense perdre la seva riquesa econòmica. I aquí està el senyal, quan Europa ens tanca totes les portes per reconeìxer la nostra llibertat, i la Unió Europea ja no és aquell model on emmirallar-se, per què no demanem que Catalunya sigui també un "Estat Lliure Associat dels Estats Units de Nord-Amèrica"? O potser podem fer que el proper Comte de Barcelona sigui també President del Estats Units de Nord-Amèrica?

Cap comentari: