diumenge, 26 de febrer del 2006

El RACC i el Català

Sobre la carta escrita pel senyor Josep Pujades publicada en l'edició del dia 25 d'agost passat(2005, Diari El Punt), opino que expressa un sentiment de sorpresa. És comprensible que també s'amoïni pel fet que una entitat catalana faci publicitat en un centre comercial de Salt(Gironès) , a Catalunya, majoritàriament en castellà.
Però la reacció que té el senyor Josep Pujades ens hauria de portar a les arrels del nostre problema. En primer lloc, em preguntaria si el RACC és una entitat catalana. Certament, la seu i la base principal les té a Catalunya, però el nostre país se li ha fet petit.

Crec que els catalans de cor sabem que som un poble petit comparat amb altres pobles, però tampoc no som menys que ningú. Aleshores ens trobem que empreses que han tocat sostre en nombre de clients a Catalunya busquen nous mercats. Però no obren empreses filials, obren sucursals. No en tenen prou, ni volen millorar gaire els serveis que haurien d'oferir, perquè costa molt anar més enllà. I l'ambició ens porta per altres camins: ho volem tot; volem el que és nostre i el que és del veí.
En aquest cas, el RACC, fora de Catalunya obre oficines, i fa la competància al RACE, i, és clar, cal utilitzar la llengua castellana. La torna és que aleshores s'imposa l'economia d'escala a costa del petit, i el català passa a segon terme. Ha canviat la perspectiva. Per sort, avui dia el món s'ha fet global, i sabem que podem canviar de perspectiva quan vulguem. Per això, animo tothom a saber on som, quina perspectiva volem aplicar i les conseqüències que tot plegat comporta.
Si no fo per la coincidència, crec que alguns partits polítics també s'ho haurien de fer mirar bé. Perquè em sembla que fan com el RACC, que, en comptes de millorar el servei que donen, només miren d'influir en mercats veïns.

dijous, 23 de febrer del 2006

Un DRACC per a Catalunya

Avui parlaré d'un drac de Catalunya bastant gran. Gran en edat i gros de mides. Enguany farà 100 anys, i com qui no vol la cosa, va nèixer com un club esportiu. Avui dia ha crescut molt, i el trobareu a moltes poblacions del nostre país i de l'estranger. Els darrers cinquanta anys l'han permès posar-se al davant d'altres animals que li feien ombra, i els ha escombrat del camí. En part perquè els altres s'havien quedat antiquats i també perquè no s'havien situat en el grup dels poderosos. És el nostre RACC. Ha aconseguit transformar un país i una societat, suposo que haurà aplicat la filosofia marxista de la transformació social. Com a títol de reialesa, ha fet que el cotxe sigui el rei absolut.
Perquè pugui circular amb comoditat ha construït autopistes que es van eixamplant i eixamplant, les seves carreteres han tallat camins antics i no deixen passar vianants ni bicicletes, la seva xarxa ha arraconat els altres mitjans de tranport com el tren o el vaixell. No com en altres països europeus on coexisteixen tots junts i tothom és respectat per allà on va. I la seva gana creix cada dia més: s'estèn fora de les nostres fronteres, crea una fundació sobre mobilitat per donar lliçons als altres, vol més ciment i carreteres quan les existents són un caos absolut i kafkià, compta els seus números de vehicles però no els de víctimes i accidents de trànsit, etc ...

Molts diran que no sé que m'empatollo, però puc estirar el fil de la memòria i recordar alguns fets: la Setmana de la Mobilitat ja no es celebra com a tal; s'ampliarà l'AP-7 quan encara no s'ha construït el ferrocarril transversal; obre oficines en la zona del RACE espanyol; ha aconseguit "l'exclusiva" dels cursos de recuperació del carnet de conduir per punts; està a favor del pla que està destruint el Delta del Llobregat i les reserves d'aigua de Barcelona, amb obres de ferrocarril mal dissenyades. Com és que a Catalunya no s'ha tancat mai una ciutat al trànsit rodat pels alts índexs de contaminació com a Europa? Ha aconseguit portar grans premis de velocitat a Catalunya: rallies, motos, cotxes. Per a ells tot són facilitats. I cap problema.
Els problemes són dels altres i les culpes també. Si un s'estavella en el cotxe és culpa del conductor, o de la carretera. O en tot cas, que l'Administració ha d'encarregar-se de la feina bruta, que ells estan nets de culpa, com deia en una editorial de la revista RACC el seu president Sebastià Salvador. Però com que són vanitosos, a la mateixa revista anuncien que ells solets van convidar a Barcelona a la senyora de Palacios quan portava el ministeri de Transports a la Unió Europea, ni que el primer viatge que va fer l'ara conseller en cap, el senyor Bargalló fós per anar amb totes les despeses pagades al Gran Premi de Fòrmula 1 de Dubai. O que el PTOP estigui en mans d'un alcalde que va dir que la vall de Sant Daniel de Girona no es tocaria. No serà que al DRACC l'administració sí que els escolta. Ja se sap, els culpables del desastre de la mobilitat que tots patim a Catalunya són tots els altres. Per molts anys, RACC, que a nosaltres ens queden pocs!

diumenge, 19 de febrer del 2006

Els Processos de Participació Ciutadana

Avui dia, pels nostres verals, té gran predicament fer, per part dels polítics, els processos de participació ciutadana. La idea és recollir les opinions i les propostes dels ciutadans. Amb aquesta finalitat es fan trobades dirigides per tècnics especialitzats en la matèria que es debat, i per monitors que dirigeixen els debats. Així es vol aprofundir en la democràcia. Però la corrupció de la democràcia ens aboca a la demagògia. I això passa quan l'esperit del procés està viciat.
Els ciutadans fan les seves propostes, algunes realitzables o altres no, però massa vegades tenen dues sensacions. Primer es troben que algunes idees no són escoltades. I segon, les que són escoltades es giren del revés com un mitjó, o com una volea de tenis. Així, la sensació de desànim es va apoderant dels ciutadans, i de mica en mica van desapareixent. Si almenys se'ls digués clarament, sí o no, no se'ls hi faria perdre el temps.
I aquesta és la sortida trampa d'aquestos problemes que no se solucionen, tant sols es dilaten en el temps. Pel mig queden els ciutadans desencisats, i els processos de participació es converteixen en eines de legitimació de les actuacions dels polítics. Legitimitats manipulades, que només ajornen la decisió que ja s'ha pres anteriorment. Per a molts d'aquestos casos, els podríem anomenar PPC.
Aquesta seria la abreviatura del Procés de Pilatos contra Crist. I qui tingui ulls per veure, que vegi; i qui tingui orelles per escoltar, escolti.

diumenge, 5 de febrer del 2006

Almogàvers i Xarnegos

Aquella gent que estava a primera línia de batalla els anomenàven almogàvers. Temuts i respectats, el seu nom significava "els homes de la frontera". Batejats pels seus enemics perquè anaven sempre endavant, empenyent i engrandint el territori que deixaven lliure al darrera per als que els seguien. Aquestes tropes catalanes estàven formades en part per gent de diferents orígens ètnics que s'hi afegien al cos principal. Era una adhesió lliure normalment. Qui s'enrolava sabia on se ficava.
Avui dia, els catalans recorden aquella gent amb admiració. I es pregunten si són o no són descendents d'aquells guerrers. Si la sang té res a veure, si l'esperit ens acompanya o ha fugit. Avui dia que l'imperi català s'està desfent. Amb uns Països Catalans competint amb els espanyols per uns territoris físics que hom somnia, i que no es corresponen a la realitat. De fet, el nostre error és l'orgull que ens porta a voler canviar els altres. I no som capaços de convertir-nos nosaltres mateixos.

Aquesta conversió que s'espera, la llibertat somniada i la real, però per la qual haurem de lluitar-hi nosaltres. Anar a la recerca d'aquesta veritat amagada dins nostre. Aquella veritat compartida per gent de moltes generacions. De sempre i de fa poc, però que han triat quedar-se en la companyia dels catalans. D'aquells que podent ser reis, han preferit convertir-se en xarnegos. Aquella paraula que sona a les nostres orelles carregada de diferents significacions. Sons que ens recorden la immigració gascona dels segles passats, i que fa poc vam retrobar en el Tradicionàrius amb el grup de música Xarnegue. Ells van prendre el nom d'una zona de transició i frontera entre la Gascunya i altres llocs. Com veiem, tornem a ser en zona de frontera. Nosaltres, els catalans no serem tots "homes de frontera"? . Homes sense rei, perquè de rei i príncep dels catalans només n'hi ha un, i està al cel. Per això, som a Catalunya un Principat. Jesús és el nostre príncep, tal com diu la cançó dels Segadors , Catalunya Comtat Gran.