dimarts, 21 de desembre de 2010

Oficis que es Perden: els Caixers

Obra del Josep Nogué
Hi ha un llibre editat per l'editorial Millà, dintre de la col.lecció de la Biblioteca Popular Catalana, que es titula així. La seva portada s'il.lustra amb  el gravat antic d'uns artesans que serren fustes. En el seu interior trobarem diferents oficis que a l'any 1981 ja es consideraven en via d'extinció, bàsicament per la manca de professionals i pels avenços tècnics. Una llista que arrenca explicant els gremis , i els diferents oficis com llauners, ferradors, vidriers, fusters, etc ... Tota la gent dedicada a una feina especialitzada, la qual cobria les necessitats més importants de la seva societat. Que avui dia el seu nombre hagi minvat tant, no vol dir que deixin de ser molt importants. No ens enganyem, sempre seran necessaris. Una altra qüestió serà qui farà aquest ofici, ni des d'on el farà. Ja diu la dita que "val més un bon ofici que un benefici", com a mostra del predomini i prestigi que havien tingut. Per desgràcia, en la societat on vivim ara preval el benefici. I altres professions han passat al davant.

Tot i així, ens podem trobar que unes quantes d'aquestes professions també estan en vies de desaparèixer. Aquest seria el cas dels caixers, ja que la mort de les caixes d'estalvi comporta la seva desaparició. Ja hem vist que l'automatizació els ha deixat sense una part de la seva feina, i per l'altra banda, la seva funció de rigor i serietat queda aparcada davant les consignes de comercialitat i les exigències dels clients.

Aquestos dies s'ha publicat en un diari de gran tirada que la principal caixa d'estalvis es convertirà en un banc el proper any 2011. Cal ser ben conscients que serà el final d'un procés que acabarà amb un model financer català, i que aquest procés es va engegar fa molts anys. Amb el nomenament d'un director general que va canviar la guardiola per una estrella de Miró es van començar a fer força moviments en una direcció més o menys prevista: la internacionalització del sistema financer català mitjançant la metamorfosi de les caixes d'estalvi, després del fracàs dels bancs. D'aquelles pluges d'estrelles daurades en temps de bonança ens han arribat aquestos llots de crisi, i de maresmes perilloses. Caldran bones naus adaptades per poder fer la travessa dels anys vinents.
Això sí, potser de caixers ja no en quedaran, tot seran gestors. I esperem que els propers anys poguem reprendre una economia fonamentada en una societat sana, ja que és la societat la base de tot. No a l'inrevès, com ens volen fer creure. L'editorial tindrà la sort de fer una nova tirada del llibre incloent aquest ofici de caixer, que estarà en perill d'extinció com la filosofia d'En Josep Moragues, el fundador de la Caixa d'Estalvis per a la Vellesa i de Pensions de Catalunya i Balears . Potser tant com la desaparició dels estalvis per a la vellesa i de les pensions que molts han cotitzat durant tants anys.

dimecres, 15 de desembre de 2010

L'Espelma de Santa Llúcia

Aquesta setmana celebrarem la 60ena Nit Literària de Santa Llúcia, la qual tindrà l'apogeu aquest divendres 17 a l'Àtrium de Viladecans. Diem aquesta setmana perquè s'han realitzat diferents actes organitzats per Òmnium Cultural al Baix Llobregat. És una bona notícia que en un territori amb un nivell cultural tan baix, no només de cultura catalana, siguem capaços de realitzar un acte d'aquesta categoria. És una satisfacció personal i col.lectiva enmig d'aquestos dies curts, on la foscor ens senyoreja i ens quedem endormiscats. Malgrat les dificultats tenim l'empenta necessària per encendre una espelma, i a l'empara de la seva petita llum poder cosir, o fins i tot, llegir, sabent que anem cosint lletres i paraules, frases i paràgrafs que ens il.luminen l'esperit.

Tot això ho vam viure, i ho vam sentir, durant l'homenatge que es va fer al professor Joan Solà el divendres 10 de desembre al casal de Cal Ninyo de Sant Boi. Després de la presentació d'en Jaume Sans, en nom d'Òmnium Cultural del Baix Llobregat, vam poder escoltar la magnífica conferència de la professora Laura Borràs, antiga alumne, i deixeble seva. Mitjançant la seva sentida exposició vam poder acostar-nos i entendre la figura d'un mestre. D'un Joan Solà que va lluitar com un lleó per defensar la nostra llengua.


Entre les virtuts d'aquest professor, jo destacaria l'honestedat i l'entusiasme en el seu ensenyament. Si de petits rebem més educació que ensenyament, de grans un bon mestre arriba a transmetre els seus coneixements de manera que assimilem l'educació a un nivell superior. Va ser un bon mestre, doncs va tenir bons mestres com Pompeu Fabra o Joan Coromines, i va tenir la sort de dedicar-se amb passió a la seva feina. I tota aquesta lloança del Joan Solà es va manifestar esplèndidament per boca de la Laura Borràs. Us puc dir que per mi va ser una de les millors conferències que he escoltat, i que a més a més, em va fer reflexionar. La gran virtut de tot plegat va ser que una possible elegia es va transformar en un pregon agraïment per una vida dedicada a la llengua catalana, i a la seva defensa. Per tot allò important que cal valorar i si cal, com va dir ell, plantar cara. Que malgrat tot, ens poguem reconèixer en el mirall, il.luminats per la feble però poderosa llum d'una espelma encesa la Nit de Santa Llúcia.

dimecres, 8 de desembre de 2010

El Cel d'Espanya sota el Control de l'Estat

Després de normalitzar-se la situació als aeroports de l'estat espanyol, i deixant reposar els sentiments dintre d'aquest vi força agre, i amb molt de sulfit, en faré quatre ratlles. Molts ja han escrit i explicat força coses, tant dels fets presents com dels que s'han esdevingut anteriorment, i per tant, ens podem fer una composició de les coses. Aquesta composició només fa que anar en la línia de les declaracions sorprenents del Xavier Sardà, vista la seva militància política, com de l'encertadíssim editorial del Vicenç Partal.
Sabent una mica més tot, i ponderant les diferents causes i les responsabilitats de les diferents persones, crec que estic en el dret d'escriure aquestes línies. Doncs sóc un dels molts afectats, que amb resignació, però amb el cap fred, intentem pair els fets. En aquestos moments, el meu pensament em fa sentir com aquell que en una baralla entre dues parts ha estat al mig i s'ha emportat unes bones trompades. Aquestes dues parts han defensat interessos propis, també polítiques partidistes, i amb esperit de tot o res, deixant a la gent de la mà de Déu. També les raons econòmiques de la privatització i de la defensa dels interessos d'estat al servei d'unes elits determinades han prevalgut davant dels interessos d'una classe mitjana resignada per la força. Només faltava la declaració d'estat d'alarma, que ha deixat alhora un regust amargíssim, i que posa a la gent en guàrdia per al futur.

La meva reflexió personal, i l'aportació que faig en aquest cas que no he vist gaire exposada, és que tot aquest afer dels controladors aeris i del govern central és un exemple evident del tarannà espanyol. Amb el desenvolupament d'aquest sainet tothom ha pogut descobrir el "tipical Spanish", i tothom,  vol dir el món sencer. I més si ho comparem amb una típica "corrida de toros": en aquest cas, el toro han estat els controladors aeris, de gran "casta" i poderosa cornada, però que davant del nivell del "diestro" govern espanyol, no ha pogut evitar que els fessin unes quantes "veròniques", ni que els clavessin les "banderilles", fins que al final, una estocada amb la tècnica de la declaració d'estat d'alarma els ha deixat morts i espatarrats sobre l'arena del coliseu. Tota una "Fiesta Nacional", per la qual els catalans ja hem passat amb el Nou Estatut. Allò que encara em meravella més, és que et trobes gent que vol continuar anant a veure aquestos espectacles a aquesta plaça de braus que s'anomena España.

dissabte, 13 de novembre de 2010

A Bicicletinha vai de Copenhague a Sitges

Demà diumenge, 14 de novembre, es farà la intitulada XIII Pedalada Ecològica Barcelona-Sitges organitzada per la Federació de Ciclisme. Van canviar el nom de marxa, ja que molts esportistes pensaven que era una cursa. Aquestes són les confusions derivades de la ràpida recuperació de la bicicleta al nostre país. Molts s'han apropiat d'aquest èxit, del qual molt pocs s'ho mereixen. Després de més de 25 anys, Amics de la Bici encara ha de lluitar per fer-se escoltar. La veu de l'experiència i la saviesa acumulada és poc aprofitada per les administracions públiques, mentre que altres associacions volen acaparar i monopolitzar el món de la bicicleta. No tenim prou amb les pressions del món automobilístic i encara ens fem la punyeta. Esperem que la Federació de Ciclisme, la Fundació Eca Bureau "Veritas" o el Bacc aprenguin a distingir el cicloturisme de les sortides esportives en bicicleta. Ni que ens trobem que els que han impulsat la multiplicació d'ordenances municipals sortin ara dient que estan a favor d'una modificació del Reglament de Circulació, com si fossin els piròmans bombers.
En fi, de totes maneres, la vida dóna moltes sorpreses. En el darrer Congrés Velocity, celebrat el 2010 a la ciutat de Copenhague, vam tenir el gust de conèixer el jove ministre federal brasiler de transports. Venia a buscar noves idees per promoure l'ús de bicicleta al seu país, i com a tot arreu, havia de superar molts obstacles. Tanmateix, puc dir que és un home afortunat, ja que enguany una cançó dedicada a la bicicleta ha estat el capdamunt dels èxits musicals del Brasil. Una cançó que parla del desig i l'alegria d'anar en bicicleta. A ritme de forró, aquesta cançó ha fet més que molts discursos. Per això, vull dedicar-la a tots els "puretas" que deia el Caetano Veloso, a la Pedalada de demà, i a la gent de la "bicicletinha" perquè pugui cantar-la amb goig i alegria.


Racó dels Pensaments

Tots tenim records, però no som els nostres records
tots tenim pares, però no som els nostres pares.
Un fill amb records.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Tots Sants a Llançà

Vam poder estar a Llançà pel cap de setmana llarg de Tots Sants a l'apartament d'una amiga. Després que la llevantada del Pilar ens ho va impedir, la ponentada sí que ens va deixar passar els tres dies, tot i el temps una mica rúfol. A estones ennuvolat, però sobretot acompanyats de l'escalf del sol i d'un vent net i temperat, la qual cosa provocava uns jocs de llum i color entre el mar blau i el terra rocallós d'aquesta banda de l'Empordà. Vam arribar amb el tren que va a Portbou, amb els nous Catalunya Exprés que són més comfortables. Tot i que l'espai per a bicicletes és minso i reduït.
Vam trobar Llançà força tranquil, en temporada baixa. Més aviat, famílies amb nens per celebrar Castanyades i Halloweens, i gent gran. El motiu eren les Fires de Girona, plenes de gom a gom, que havien segrestat força jovent. Vam gaudir igualment d'aquesta calma, mentre el món girava al voltant d'unes Fires que coincidien cruelment amb la fi de la Caixa de Girona. I ens afegim a una pau reclosa per recordar també els estimats, coneguts i recordats de la nostra vida que ja no hi són.

Tenir present del familiar que ha mort recentment, i amb qui estàvem barallats, perquè descansi en pau, i nosaltres també ho conseguim. Per al Lirio, l'advocat més combatiu dels Camps Blancs de Sant Boi, i pels quals va lliurar més batalles que Tirant lo Blanc. Per a la meva amiga Paquita, que porto al cor, i a qui tant li agradava Llançà. A tots aquells que ens han acompanyat i que el seu record ens escalfa el cor, igual que la castanya calenta ens omple el cos.

Fos com fos, nosaltres continuem caminant. Vam estar aprop de la platgeta de les Tonyines, i la nostra vista abastava el Port de la Selva i la punta nord del Cap de Creus. Al voltant la mar i les muntanyes que agombolen Llançà, i que ens recorden una fantàstica Setmana Santa aprop de Garriguella feta amb la bicicleta. Enguany vam optar per recòrrer els camins de ronda, aprofitant que els havien acabat d'arranjar aquest estiu. Prou ben fets per anar a peu, fins i tot amb bicicleta llevat de les escales, i on cal anar amb compte per respectar a la gent que passeja. El diumenge vam agafar el camí cap a Port de la Selva, amb un bon solet per companyia. A la dreta s'entrellucava el monestir de Sant Pere de Roda assegut al replà de la muntanya, vigilat pel castell de Sant Salvador que corona el mirador de la contrada. Gairebé unes dues hores, o més, depenent de les parades que fem per contemplar el paisatge o fer fotografies. I donar un tomb pel recollit i bonic Port de la Selva, a més de donar un cop d'ull a les rutes fins al Cap de Creus.

El dilluns, vam anar fins a Colera, un camí també força bonic, però més costerut. Magnífic el ventós Cap Ras i les seves vistes. Vam coincidir un bon tros  amb  una colla excursionista,  que carregats amb les motxilles seguien el GR de la costa. A Colera vam esguardar el pont de tren d'Eiffel i la bonica platja. I poca cosa més, ja que calia agafar el tren de tornada. Entre altres coses destacables de Llançà podríem esmentar la part antiga: amb l'esglèsia de Sant Vicenç, la plaça Major i l'arbre de la Llibertat. El bonic edifici conegut com la Residència. El Castellar i la zona del passeig marítim, i el seguit de cales i platges de la seva costa.
Com a anècdota, la tanca enfonsada d'un solar a causa d'un cotxe que va perdre el control, vés a saber perquè?, però més aviat sospitós en aquestes dates. Ho sento, però més valdria que aquestos conductors no s'acostessin a cap vehicle durant molt de temps.  A veure si els ajuntament gironins amplien les voreres de vianants, i redueixen l'espai per als cotxes, ja que no gairebé no pot ni passar una persona sola.  Doneu un cop d'ull a les fotos, però també us recomano que aprofiteu aquestos mesos de tranquilitat per visitar aquesta població de l'Alt Empordà.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Toc de Queda a la Carretera

Davant del cap de setmana tràgic a les carreteres catalanes, amb uns set morts, que ja s'afegeixen a la llarga llista d'enguany, que superarà la de l'any passat, invertint la tendència d'anys anteriors, només se m'ha acudit una cosa. Que els governs competents estableixin un toc de queda a les carreteres, entre les 12h de la nit i les 8 del matí.




Potser només per a motos i cotxes particulars, potser incloent furgonetes, i deixant els camions. Potser deixant les autovies i les autopistes obertes, però la resta tancades.

D'aquesta manera evitaríem els banys de sang, amb morts i ferits, que van acumulant-se. D'homicidis involuntaris, de suicidis no declarats, de conductes criminals, etc... No són els nombres, sinó els noms que hi ha darrera de tot això. Després podrem discutir si es va a 80 km/h o més, podrem parlar de política, de gestió de la mobilitat, de la seguretat, de la contaminació, de no sé que més... podrem parlar, mentres els catalans anem morint a les carreteres.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Els Camins Tardorencs de la Carme Raich

Ara que ens arriba de ple la tardor, al bell mig d'aquesta estació quan ja el fred de la nit ens fa posar la màniga llarga,  i el dia s'ha escurçat ben bé fent-nos sentir els records de les calors d'estiu. Temps per al record d'aquelles coses que tenim desades al calaix, i que volem exposar. Tot i que sigui el darrer llibre de poesia de Carme Raichs, i que es tituli "Atura't" editat per Abadia Editors l'abril del 2009. Un llibre editat entremig de les nombroses activitats culturals i educatives que realitza la nostra santboiana d'orígen agramuntí.

Des de fa anys desenvolupa una tasca cultural destacada en aquest jardí santboià, tant necessitat de cura i atenció, de tant erm i secà. Cosa que ja s'adiu amb els orígens lleidatans, on la terra dura es marida amb un cel blau intens, i que forja el caràcter de la seva gent i el prepara per a missions que requereixen molt d'esforç i ànims. I això es nota en el parlar de la Carme Raichs, amb la seva tonalitat de català occidental i una cantarella animosa, la qual es troba enmig de la seva poesia. I aquesta ens fa recordar aquell blau del cel de la Segarra, intens com aquell d'En Guinovart, el famós pintor d'Agramunt. O el blau simbòlic del poema "Capdellant Mirades", i altres poemes que m'han copsat com "Presó de Laberint", "El Tast Exacte", "Mots per a Pintar", o el que dóna nom a aquest escrit.



La presentació d'aquest llibre va aplegar força gent, i va omplir la platea del teatre de Cal Ninyo. Com ja ha passat en altres presentacions, com la del Taller de Poesia de Gent Gran, d'altres llibres, amb altres personalitats santboianes, i que reforcen el paper de la Carme Raichs dins de la nostra ciutat. Potser no serà una literatura de primera fila, ni de gran èxit, però segur que forma part d'una segona tanda d'escriptors, que donen cos i gruix a la nostra cultura, i que pouen i beuen de la tradició per continuar caminant en la vida del país. Potser el cos estigui paralitzat, però de ben segur que el nostre esperit no para, lluitant enmig de la selva de les nostres emocions i sentiments. Cal obrir els ulls per poder albirar un futur de fe i prosperitat per a Catalunya. I sabent com s'acosten els freds, gaudir de les coses bones d'aquesta "prima vera" d'hivern, ja que com diu una cançó de la Maria Roanet, "sota el glaç l'aigua camina" per recomençar una nova primavera d'estiu.

dimarts, 7 de setembre de 2010

El viatge de Carles I: des de la Borgonya fins a l'Extremadura

Camí de Vezelay
Entre la Borgonya i Extremadura no existeixen gaires coincidències geogràfiques, tant per la distància com per l'orografia o el clima. Tanmateix algunes persones si han passat per aquestos dos països. Entre ells, l'emperador Carles I, nascut a Gent, a Flandes, i que formava part dels dominis dels Ducs de Borgonya i de la família de la casa de Valois. Els seus dies van acabar al monestir de Yuste, a l'Extremadura, i aprofitant de la festivitat de la Mare de Déu de Guadalupe, parlarem d'aquestos extranys lligams. Podem afegir alguna altra coincidència: des de la Borgonya i des d'Extremadura neixen dos camins que convergeixen a Sant Jaume de Galícia: des de Vezelay surt el camí borgonyó, i des d'Extremadura el que coneixem com la Via de la Plata.

Enguany se celebra una any Jacobeu, i molts han aprofitat per anar a veure l'Apòstol Sant Jaume. Uns quants fan el darrer tram, altres surten de la frontera, i els més fidels i agosarats surten dels punts d'orígen. Aquestos serien els que van de casa seva fins a Arles de Provença, que era el primer i anava de mar a mar, d'est a oest. Però em referiré a Vezelay, el punt de partida del camí que des de Borgonya anava fins a Santiago. La basílica va ser consagrada a Santa Magdalena, i es troba damunt d'un pujol que domina un paisatge verd i espaiós, semblant al de Galícia. En aquesta part de la Borgonya es fa patent la influència cultural celta. El passat 22 de juliol es va celebrar la festa de la Santa a l'esglèsia, i tot i tenir una bona assistència, incloent el bisbe, el clergat i els feligresos, no assoleix el mateix nombre de pelegrins que a la destinació. Crec que té molt més mèrit fer el camí des d'aquestos llocs d'orígen, perquè si no sabem d'on venim, com sabrem on arribem?
Això va ser una de les coses que sí que tenia en compte l'emperador Carles I, i per aquesta paradoxa, se'n va anar a retirar a Extremadura. Carles I, com a sobirà de molts països i estats, va veure que amb tot el seu enorme poder no va ser capaç de solucionar i donar resposta a tots els problemes que se li van plantejar. Entre ells, la defensa del Ducat de Borgonya i els drets d'herència, arrabassats pel seu cosí Francesc I, de França. Uns drets d'herència per part de l'àvia materna, Maria, que no van poder ser mantinguts pel seu net, ja que es va dividir la Borgonya històrica entre el Ducat i el Franc Comtat. El Ducat va passar a Francesc, i el Franc Comtat va passar a Carles. La partició de la Borgonya, amb els drets sobre els Països Baixos, va comportar un dels grans fracasos de l'emperador. Per això, quan podia haver estat a qualsevol lloc del seu imperi, va buscar un lloc que no s'assemblava gaire a les seves terres natals: Flandes i Borgonya. Més enllà dels problemes de salut, pensem en el fet que va escollir un lloc ben llunyà de tot allò que va estimar.
Aquest final vital ens fa evident que no podem oblidar el lloc d'on vam sortir ni on vam nèixer, i aquesta és la nostra vida. I si és un pelegrinatge a la terra, cal tenir en compte que per fer un llarg viatge hem de tenir un punt de partida. El nostre trosset del camí de Sant Jaume el vam fer des de Vezelay, per casualitat, de manera semblant al que va fer un vell emperador. Ell també tenia present que "qui perd els orígens perd la identitat", fos com a català o com a Comte de Barcelona. Lluny de molts polítics, i de les grans multituds.

dimarts, 13 de juliol de 2010

La Tomba, l'Efígie i la Figura de Pere el Gran

Aquesta setmana han acabat els treballs de restauració de les tombes comtals del monestir de Santes Creus. Entre elles es troba la de Pere el Gran, rei d'Aragó i comte de Barcelona, entre altres títols de sobirania. Per casualitat, o feliç coincidència, els treballs van començar mentre es feia l'exposició commemorativa Convidats d'Honor  en el Museu Nacional d'Art de Catalunya, una magnífica antologia de l'art català, amb un bon recull de peces d'art gòtic. Entre elles destacava una peça d'alabastre del segle XIII, la qual s'anomenava de Sant Carlemany. El motiu del nom es diu que prové de fa dos o tres segles, dient que es va fer per la requesta del monarca carolingi. Tanmateix, la peça d'alabastre, testimoni mut, parla per ella mateixa, ja que llueix sense cap dissumul les armes del Casal de Barcelona. Aquesta contradicció flagrant correspon a tantes que han volgut amagar i desfer la nostra història. Per això, crec sense dubte que aquesta imatge correspondria al mateix monarca català Pere el Gran, o a un dels membres de la nissaga a partir de Jaume I. Però encara n'hi ha més proves que avalen a Pere el Gran.

En la mateixa exposició es troba una pintura magnífica del gòtic que mostra la crucifixió de Sant Pere. La pintura s'explica com un encàrrec del comte Pere el Gran en lloança del seu sant i patró. Si la mirem atentament trobarem més coses, doncs la pintura sempre ha representat el món contemporani mitjançant diferents personatges vius. En l'escena es troba dret un personatge senyorial, cobert d'una capa negra, que no sembla ben bé l'original, i la seva figura i faccions s'adiuen amb les de l'estàtua d'alabastre. En aquest cas, podríem suposar que són fetes a partir d'un model semblant, però jo diria que és el mateix. Aquest personatge mira als ulls de Sant Pere, clavat de cap per avall, i sobre el cap del nostre personatge,  sosté una tiara que representa el Papa. En aquest cas, la inclinació del cap sembla més un motiu de càrrega i de compassió, com demanant clemència al mateix Sant Pere. Si repassem la biografia de Pere El Gran, veurem quin gran destret va haver d'enfrontar degut a la Croada decretada contra ell i els catalans. Acompanyada d'una excomunió, i de la invasió dels francesos, pensant a repetir l'èxit de la Croada contra els Albigesos.
La victòria de Pere el Gran va comportar la llibertat dels catalans i el cim del poder de la nissaga del comtes del Conflent. I per això, en honor i glòria, o més aviat com a ex-vot, va dedicar aquesta pintura al primer Papa de l'Esglèsia, el qual va protegir al comte català. Si algun resultat s'obté de totes les recerques genètiques i antropològiques, no crec que facin sinó confirmar tot allò que es fa evident als nostres ulls. Per altra banda, podem anar a veure la restauració de les tombes aprofitant que el monestir de Santes Creus ja torna a estar obert al públic.

dimarts, 6 de juliol de 2010

Cercant Doctors en Drets i Constitucions

La recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol tanca un capítol de la història catalana recent. Aquest capítol és el del procés conegut com a Transición Española i  que a casa nostra es va exemplificar en el lema de "Llibertat,,Amnistia i Estatut d'Autonomia". Gairebé després de trenta anys, se'ns fan evidents els signes  de caducitat i decadència enmig de la nostra societat, esgotat el seu esperit, empenta i il.lusió. La redacció de la Constitución Española i de l'Estatut d'aleshores ha demostrat que avui dia han quedat desfasats. I que davant dels problemes que es presenten, molts preferiran amagar el cap sota l'ala, i altres buscar nous camins i solucions. La sentència del Tribunal, que ens pesarà com una llosa, ens obre més portes de la que ens tanca, i amb el temps ho veurem més clar.


Quan es va establir el sistema jurídic espanyol i català vigent actualment, ja es preveien alguns possibles problemes institucionals,  com el finançament amb Trias Fargas, o la justícia, amb el mateix Solé Tura. Però el desig de superar una dictadura i arribar a una democràcia plena ens va fer confiats en excés. Tenir institucions democràtiques no vol dir que el poble ni la gent ho siguin: com altres autors diuen, Xavier Diez, anem a una deriva a la turca. L'esquema bàsic i teòric de la divisió de poders: executiu, legislatiu i judicial no ha existit plenament a Espanya. Les comparacions amb Holanda, Alemanya, Dinamarca, etc ... ensenyen les grans diferències de tarannà. Tot i haver diferents sistemes polítics, els estudiosos estableixen que en un sistema constitucional existeix un predomini de la llibertat legislativa, i que la voluntat dels pobles preval davant de qualsevol interpretació dels altres poders, com l'executiu o judicial. Per tant, només un referèndum podia canviar un altre, ja que la sobirania resideix en el poble. Aquest és l'esquema comú, el qual s'ha demostrat una altra vegada que a "Spain is different", i no per als turistes, sinó per als "nacionales".

El fet que el Tribunal Constitucional assumeix que és competent per a jutjar un Estatut sota l'empara d'una Constitució, la qual ja preveu tot un procés estatutari de reforma dintre de la mateixa Constitució, trenca amb un sistema que dóna prioritat al poder legislatiu, i per tant, a la voluntat popular. La comparança amb el sistema austríac neix de circumstàncies polítiques semblants, arrel del nazisme i la Segona Guerra Mundial, però s'aplica dintre d'un estat amb un sol poble. Que s'apliqui a Espanya com a un estat amb diferents pobles, porta al conflicte jurídic i jurisdiccional. I aquest conflicte ha quedat evident amb l'actuació del Tribunal Constitucional.

Ara es plantegen diferents respostes des de Catalunya, però la resposta a nivell legislatiu ja no és possible: tornar a votar un referèndum, un altre estatut, la inaplicabilitat d'una norma a la manera basca, etc ... només fan que sortir de la qüestió central que se'ns planteja. I aquesta qüestió precisament la fa evident la sentència del Tribunal Constitucional: qui està legitimat per a decidir sobre la llibertat dels catalans? Veurem, doncs, que la legitimitat es planteja en termes jurídics, i que la resposta a nivell espanyol només pot ser jurídica, ja que en darrera instància, qui s'ha pronunciat és un òrgan judicial.  Per tant, la Constitución Española ha col.locat el poder judicial per sobre dels altres poders polítics, executiu i legislatiu. També cal tenir en compte que el cap suprem d'aquest sistema judicial és precisament el cap de l'estat, en aquest cas el monarca espanyol. Hem de fixar-nos precisament en tot això per poder donar una resposta a la qüestió. I aquesta resposta neix de les Constitucions de Catalunya, ja que són la base jurídica catalana. Aquestes neixen del dret civil, que és alhora públic i privat, ja que neixen de la sobirania dels catalans, en tant que subjectes i objectes de dret, actius i passius dels seus propis drets i institucions. El fet que enguany es commemori el cinquentenari de la Compilació de Dret "Civil Català", no ens ha de desviar l'atenció d'aquest punt,  doncs  es refereix a les romanalles de la part encara vigent al segle XX del dret privat dels ciutadans amb veinatge a Catalunya. I això no són els nostres Drets i Constitucions. Els mateixos que Felip V de Castella, i IV d'Aragó, va jurar defensar i complir. Per tant, si la dinastia borbònica no ho va fer així, no deixa de ser "perjura", i per tant, il.legítima davant dels catalans. De la mateixa manera, tot el dret, i tot el poder judicial del qual neix com a font de dret és "perjur". Només en la mesura que la monarquia, sigui quina sigui, compleix els Drets i Constitucions poden legitimar la seva sobirania com a Comtes de Barcelona. I per tant, la resposta catalana ha de venir a reivindicar el compliment d'aquest jurament. No en va es va nomenar Conseller en Cap Rafael Casanova, ja que ell mateix era Doctor en Drets, i per tant, els avantpassats ja ens assenyalaven clarament que la qüestió del 1714, i de tots aquestos segles, no deixa de ser una lluita jurídica per la llibertat.

dijous, 17 de juny de 2010

Collim les Cireres del 20 de Juny

Aquest diumenge, 20 de juny, a la nostra ciutat es farà la consulta sobre la independència de Catalunya organitzada per Sant Boi Decideix. Al darrera, moltes il.lusions, molts esforços, a empentes i rodolons, avançant enmig del desencís general o la indiferència de molts veïns, uns quants catalans ens aplegarem per votar pel nostre compte. Sense gaires partits al darrera, sense massa gent, però almenys sense cap altre obstacle que les nostres capacitats, s'ha anat fent via cap aquesta nova fita. Una fita molt important, en una batalla que ja hem guanyat només de fer-la, i que servirà a tothom per bastir un futur millor, fins i tot, per als que ara no hi són.

Tinc el sentiment d'haver col.laborat poc, potser fins allà on podia, però estic content d'haver-ho fet. Em sento com aquells israelites de Gedeó que no més de tres cents es van aixecar per defensar el seu poble i vèncer l'enemic que els volia esclavitzar. Avui dia, els enemics no són tant les persones sinó aquells vicis i aquelles coses que han corromput la nostra societat. Per això volem dir que no tot és mesquí, sinó que amb esperança voldríem dir com Salvat-Papasseit que "Res no és mesquí, ni cap sang és isarda, ....", i també recitar els versos de Màrius Torres, en el seu aniversari, i escoltar la magnífica versió que va fer en Celdoni Fonoll "Sé d'una ciutat lluny d'aquí, fidel com les boires..."
Però des del Baix Llobregat, recitarem el cant dels pagesos que recullen i mengen les darreres cireres de la temporada, de primavera frescal que ens ha donat Sant Pere Regalat, i que ha vestit els paisatges de la nostra comarca d'un verd ufà, esquitxat del groc intens de la ginesta que s'escampa pels vessants. Cal anar amb compte amb les serps d'aigua que també s'han multiplicat, però que són les primeres de fugir al nostre pas. Ànims, fadrins de Sant Boi, gaudim de les quatre cireres que tenim a les postres abans de celebrar Sant Joan!

dimarts, 8 de juny de 2010

"La Passió va per dins"

Aquestos dies d'alegries i penes, com tots, i més en aquest mes de juny, amb la falç al puny, ens trobem que enlloc de la falç funciona més la dalla de la mort. Més enllà de les morts per les guerres, obertes o encobertes, i de les declaracions en pro o en contra de l'ús de la força, i de les víctimes, civils o combatents, no podem restar indiferents a les víctimes més properes, i que ens atenyen més.
Ni es poden justificar les declaracions d'algun embaixador sobre les accions del seu exèrcit, ni les complantes dels brigadistes que sabien amb qui se les tenien. Cal respectar a tots els guerrers, i cal que ho fem assumint les responsabilitats de cadascú. I per això estic indignat per la manipulació, i l'ús abusiu dels rentamans de Pilat. A sobre, alguns s'estripen els vestits en senyal d'un dolor farisaic, i certament hi ha molta hipocresia per totes bandes. Però les víctimes dels accidents es mereixen el seu respecte, i més totes aquelles que reben la violència a la carretera dels altres. I encara més la hipocresia d'aquells que volen enretirar els anuncis dels contactes dels diaris quan aquestos fan propaganda amb uns anuncis encara més pornogràfics com el recent del Circuit de Catalunya: "La passió corre per dins". A més, tot molt subliminal, com aquell de "El Circuit de Catalunya té Sang". Per desgràcia, aquesta sang es vessa cada dia a les nostres carreteres com a tribut al vedell d'or que és el cotxe privat.
I cada dia som més gent que veiem les coses des d'una perspectiva global, com per exemple, els treballs d'economistes com Mishan.

dimecres, 3 de març de 2010

Entre Alfarràs i Almenar o Al Farah i Al Manar

Avui 3 de març s'han ajuntat commemoracions i actes de diferent color: algun d'alegre, altre de més trist. Potser és convenient encarar les penes, i recordar els bombardejos químics espanyols sobre els habitants del Rif al Marroc, a principis del segle XX, a Arrhash. El fet que els berbers fossin dels primers a patir aquesta mena d'atacs massius en l'època contemporània no deixa de ser corprenedor. De fet, els imperis lluiten per vèncer altres pobles, pensant que tenen la raó de la seva part. Quan no invoquen Déu mateix. Cal tenir coratge per lluitar contra un enemic més poderós com va fer AbdelKrim. Una de les primeres associacions magregines que es van constituir a Catalunya portava el seu nom amb orgull. El fet que enguany també Òmnium Cultural apadrini la Casa Amaziga és un gest d'amistat entre pobles que lluiten per la seva identitat, i la seva llibertat. Valors que sempre estan amenaçats per interessos polítics i comercials, no només al Marroc sinó també al nostre país.

L'associació AbdelKrim tenia la seu a la Via Laietana de Barcelona però més aviat comentaré els interessos polítics i comercials que se succeixen a la capital. I més concretament, dels preparatius per a les eleccions municipals dels propers dos anys. El fet que les enquestes prevegin la pèrdua de la ciutat per al PSC-PSOE ha portat als seus estrategs a plantejar mesures per a minimitzar les diferències. Per una banda, la creació de la nova Àrea Metropolitana amb la possibilitat d'un president que no sigui l'alcalde de Barcelona suposa un salvavides. Un altre salvavides que ha preparat aquest partit és la candidatura per als Jocs d'Hivern del dos mil vint-i-pico, quan potser ja no hi siguin. Però els moviments i viatges d'Hereu per preparar la candidatura per als cims nevats del Pirineu amaguen una maniobra de distracció profunda. No busca el fred dels Pirineus sinó la calor del desert, ja que abans d'anunciar els Jocs Olímpics se'n va anar de viatge al Marroc a parlar amb entitats polítiques i culturals d'aquell país, les quals tenen influència en les magrebines de Catalunya.
No cal dir que el paper d'aquestes entitats magrebines està ben representades per l'associació Ibn Batuta i el diputat Mohamed Chaib, seguint les conegudes tàctiques polítiques del clientelisme. La seva postura promarroquina enfront de la vaga de fam de la política saharauí Amminatú Haidar el va deixar ben retratat. Ja sabem que la llibertat d'uns quants jeu de vegades sobre la presó d'altres. Tampoc no entrarem a valorar els fets de Salt, ja que la realitat i els discursos oficials van per camins no sempre paral.lels, ni que evidentment, qui estigui lliure de culpa tiri la primera pedra: siguin catalans, espanyols, magrebins, d'on siguin...
Però si la política va lligada a la cultura, i a la religió, i on es debaten les questions de sexe i gènere, cal tenir en compte el paper de la dona, i allò que el feminisme va convertir en espai de llibertat, per altres, és un espai de control. I no parlo dels signes externs, ja que tothom hauria de reflexionar sobre els signes interns també. En fi, cadascú sabrà el que s'hi juga. Avui, 3 de març, dintre dels actes per commemorar el Dia Internacional de les Dones del 8 de març, l'associació Al Farah ha organitzat un dinar intercultural a Can Massallera a Sant Boi. El nom d'aquesta associació vol dir l'Alegria, i aquest nom em recorda el d'Alfarràs a Lleida. També el d'Almenar, ben a prop, que en àrab vol dir la torre de guaita o vigilància. Us recomano que tasteu i mengeu els plats de l'associació Al Farah, ja que són molt bons i ben fets. Però també cal que estiguem amatents a allò que els polítics estan fent. Ja que caldria que saber quants membres de l'associació Al Farah no estan pas afiliades al PSC-PSOE de Sant Boi? Només cal recordar que durant la Guerra dels Tres Anys, el General Franco va portar els moros a combatre a Catalunya i la República Espanyola, i que ell mateix es va envoltar de la famosa Guàrdia Mora durant quaranta anys.

dimarts, 23 de febrer de 2010

Flors per Madeira


Un dels fenòmens més atractius de l'illa de Madeira són l'esclat de flors de la primavera. Amb uns colors vius que se sobreposen a un verd maragda, gràcies al clima temperat tot l'any i a les pluges suficients. Aquest hivern, tanmateix, les pluges s'han desbocat, i la seva terra ha patit nombroses esllavissades, amb grans danys per a la gent i les seves cases. Des del mes de desembre que ha estat plovent a bots i barrals intermitentment, però sense pausa. Igual que a Catalunya, però amb uns dies d'antel.lació, les borrasques del sud-oest escombraven l'illa, i enfilaven Gibraltar per després pujar fins aquí més desgastades. Els madeirencs no tenien un hivern així des de feia trenta anys.


Penseu que la primera impressió d'aquesta illa de l'Atlàntic, abans d'arribar a les Canàries, és la d'una Andorra al mig de l'oceà. En pocs quilòmetres quadrats es passa del nivell del mar als cims de més de mil metres, on arriba la neu, amb fondalades que s'enfilen cap al cel plenes d'una vegetació esponerosa gràcies als vents i les pluges. De la mateixa manera, les cases, els seus carrers i carreteres serpentegen, i els bancals i les feixes se sobreposen unes a les altres. Els seus habitants viuen de la seva posició geogràfica, ideal en la ruta d'Àfrica o la d'Amèrica, i del seu clima, que els permet tenir un turisme de gran nivell, una bona pesca, i una agricultura petita, però ufanosa. I Madeira és el centre miraculosament verd d'un arquipèlag, amb illes com Porto Santo, i d'altres que són illots deserts.
Tot i així, no són gaire rics, i el fenòmen de l'emigració ha escampat molta gent per tot el món. Els darrers anys, el govern autònom de Madeira va aprofitar els diners rebuts per la Unió Europea per millorar sobretot infraestructures viàries, a nivell d'autovies, carreteres i túnels per creuar les muntanyes. Això anava lligat de la mà d'un urbanisme expansiu, que ha posat moltes segones residències ens mans d'inversors. Després hi anava el comerç i el consum, deixant al darrera el suport a la pagesia i la pesca. Aquest desenvolupament excessiu no ha pogut suportar les pluges excepcionals d'aquest hivern, les quals ja han anat provocant força danys i desperfectes des del mes de desembre. Les esllavissades de terra i arbres afectaven a camins i regs dels pagesos, les famoses "levadas", i l'aigua baixava per les rieres amb molta força fins que arribava al mar.
Malgrat tot, encara van poder celebrar els magnífics focs artificials de Cap d'Any, on l'amfiteatre natural que ofereixen els turons que envolten la capital, Funxal, multipliquen l'espectacle. Molts portuguesos del continent, britànics i alemanys es quedaven bocabadats davant l'esclat de llums, sorolls i les sirenes dels vaixells encorats al port per saludar l'Any Nou, acompanyats de les llums de Nadal que garlanden tota l'illa, mentre al seu país la neu glaçava els seus carrers.
Però així com les altres vegades, les parts més afectades pels temporals van ser el nord i el nordoest, el darrer ha escombrat el sud, on es troba la capital i gran part de la zona turística. Les parts baixes, i més antigues de la ciutat de Funxal a dreta i esquerra i el seu front marítim, han estat negades per l'aigua, el fang i les pedres. El desgast acumulat per la terra ha sobrepassat els seus límits, i aquesta combinació entre la vegetació i la pedra ha rodolat amb una força imparable. Les imatges de les rieres sobreeixint de mare, i dels túnels de les carreteres convertits en canals plens d'aigua, ens donen una idea del poder de la naturalesa, la qual recupera els cursos i les lleres edificats en excés. Ara mateix només podem ajudar a refer-se de les desgràcies, i esperar que torni a sortir l'Arc de Sant Martí. I si podeu, us recomano que hi aneu de vacances, on trobareu gent amable i cortés, uns preus assequibles i un país generós.

diumenge, 24 de gener de 2010

Crida a la Lectura Pública dels Drets i Constitucions de Catalunya


Aquest diumenge, 24 de gener, amb Sant Francesc de Sales com a sant, he escoltat la lectura que s'ha fet a missa de l'Antic Testament. Es tracta d'un text del llibre de Nehemies (Ne 8,1-4a.5-6.8-10), el qual parla de la tornada del poble jueu de l'exili gràcies a la generositat de l'emperador persa, Artaxerxes, que ho permet per la intercessió de Déu. Però la tristesa s'ensenyoria davant d'un país desolat, i així estava també l'esperit del poble jueu. Per això, els governants i els religiosos exhorten a la festa i l'alegria perquè tinguin fe, i recordin allò que està escrit en les escriptures, cosa que molts d'ells ja no ho havien pogut escoltar i sentir des de feia molt temps. Aquesta lectura reflecteix clarament la necessitat de la lectura de la Bíblia, i la seva reflexió. I com és de necessari per tenir fe i confiança en el futur.

Però també com a catalans, ens recorda la gran necessitat de que tothom escolti, llegeixi i reflexioni al voltant dels Drets i Constitucions de Catalunya. Malgrat que semblin caducats, cal que recordem el seu esperit, i la lluita per la llibertat. Per això, proposo que es faci l'edició en català modern de les Constitucions, tant en tapa dura com tova, si cal de butxaca, i que es llegeixin en privat i en assemblea, i que cadascú pugui reflexionar-hi. Perquè tohom pugui entendre i pugui comparar amb allò que tenim, i allò que voldríem tenir com a persones lliures.

Violències als Carrers i les Carreteres


Aquestes primeres setmanes del 2010 es fan públics els balanços oficials de l'any anterior sobre l'accidentalitat a les carreteres i carrers del nostre país. En aquest cas correspon a la Generalitat i als municipis respectius. Després venen les primeres valoracions i reaccions de les institucions i associacions que treballen en el camp de la mobilitat. Tothom defensa uns determinats interessos, però de vegades, aquesta defensa és molt parcial i negativa per al conjunt de la societat catalana. Quan el Servei Català de Trànsit presenta els seus informes tècnics, sobre el nombre de morts i ferits a les carreteres el 2009, podem constatar fredament que ha baixat el nombre de morts, i com diuen, encara hi ha molta feina a fer. Però cal veure què està passant als carrers de les nostres ciutats, per exemple, a la ciutat de Barcelona. Allà veiem que per contra, ha augmentat el nombre de víctimes. Això semblaria estrany, però no, si veiem què està passant avui dia a Catalunya, i més si pensem en el poder dels "lobbies".

Podem pensar que les estadístiques es poden veure de diferents punts de vista, però amb els morts és molt difícil jugar. Si cal felicitar al Servei Català per com exposen les dades de les carreteres, caldria demanar-los que fessin un balanç de tot Catalunya, incloent les dades dels sinistres als ajuntaments. S'ha avançat en l'homologació amb les policies locals, però encara queden llacunes. I cal que tinguem una visisó global. A primera vista, veurem que els carrers de la nostra ciutat s'han tornat més perillosos degut a certs conductors agressius que s'esplaien aquí, ja que no poden fer-ho a les carreteres.
Certament, crec que el director del Servei fa una bona defensa dels seus arguments. Per contra, la defensa que fa el director de la Fundació del RACC és clarament parcial, ja no es tracta només de millorar les infraestructures: com es pot millorar la carretera d'Arbúcies a Sant Hilari sense desfer les Guilleries?. Tampoc no poden parlar gaire alt els del RACC, on la modificació de la Ley de Transito aprovada a Madrid ha transmès als conductors el missatge de que "pagant" ja no et treuen els punts. Aquesta relaxació en les sancions de la llei, i en la sensació que no es castiguen als culpables dels accidents com abans. D'acord en això, si els accidents són involuntaris, però si provenen de conductes temeràries: drogues, alcohol, velocitat excessiva, estem davant d'una violència contra les altres persones. I això és homicidi involuntari, però homicidi. I no serà aquesta relaxació la responsable del repunt espectacular dels accidents i dels morts en accidents des de la reforma de la Ley en el mes de novembre, perquè sembla massa casualitat?
Pressionar per millorar les infraestructures viàries és correcte, però aleshores no estan dient que cal posar més multes per poder pagar a les empreses d'obres públiques, de manera que augmentem el dèficit i els impostos? No estan dient que malgrat que la crisi ha provocat una disminució en la circulació de vehicles, cal continuar subvencionant la compra de vehicles privats a càrrec dels pressupostos públics? Suggereixo que cal millorar la qualitat de la circulació dels vehicles, i això implicaria retirar immediatament de la circulació tots aquells cotxes que no tenen l'assegurança vigent després del mes de carència, i perseguir als propietaris que no tenen el cotxe en condicions de circular. Perquè som prou responsables d'allò que fem, i d'allò que deixem de fer, malgrat les limitacions de cada persona.

dissabte, 23 de gener de 2010

Els Mil Tombs de Sant Boi


El dia de Sant Antoni Abat, el 17 de gener, es van tornar a celebrar a Sant Boi els populars Tres Tombs. Degut a la crisi, ja l'any 2009 no es van fer degut al cost econòmic que representaven. Tot i que els anys anteriors aplegava molts espectadors, no es podia mantenir igual. Però d'aquí s'ha pogut replantejar la celebració i començar de zero. Literalment, doncs no hi havia cap carro ni cap animal del camp per beneir. Tant sols, els animals domèstics. Però crec que la celebració va ser un exit. La gent va omplir la Rambla i la plaça de l'Ajuntament, i cap cotxe va destorbar un matí de diumenge tapat i humitejat per les gotes d'un ruixim intermitent. Durant unes quantes hores, grans i petits vam parlar, saludar i experimentar el plaer i el goig de recuperar el carrer per a les persones. I aquesta convivència és la base de la cultura i de la prosperitat dels pobles.


Què va passar? quin miracle es va esdevenir gràcies a una colla de gegants, una de grallers i els portants de Sant Antoni Abat a peu, per aplegar una gentada? Doncs que la gent es va trobar! L'organització de l'acte va ser senzilla, un escambell, un faristol i un equip de megafonia per fer els parlaments i la benedicció. El grup dels Pessebristes va recordar-nos oportunament que s'acabaven les celebracions de l'Any de Joan Amades, el folclorista que al segles moderns va fer un recull dels costums tradicionals catalans. Tot i que era molt pudorós respecte al tema de "naps i cols2, va fer una gran feina.

Després van sortir els Tres Tombs, que de fet, es van convertir en una cercavila. Malgrat que no hi havia cap carro ni animal de bast guarnit, la gent aprofitava el temps xerrant i saludant els uns als altres, mentres la canalla jugava i corria lliurement. El mossèn va fer la seva invocació a Sant Antoni Abat, i després la benedicció dels animals, en aquest cas, limitada a animals de companyia: on predominaven gossos, i alguns exemplars com ocells, ratolins o una fura. En fi, ja veiem que avui dia el nostre bestiari s'ha reduït força. Com que la volta dels Tres Tombs va ser més curta, alguns van arribar a deshora per beneir els animals, però el mossèn no va tenir cap recança per beneir els tocatardans, encara que alguna persona amb les presses va sortir una mica més remullada.

Durant unes hores, els santboians vam gaudir dels nostres carrers sense el soroll ni les preocupacions del tràfic de cotxes. Les millores urbanístiques fetes amb la realització dels plans per peatonalitzar els carrers s'han demostrat encertades. Tan encertades, que els veïns beneficiats ha obert els ulls, i s'han adonat de la importància per a la salut i la qualitat de vida té la reducció de la circulació de vehicles privats de pas. Ara reclamen que es posin més pilones per impedir el pas i l'aparcament de cotxes aliens al seu carrer. Hom ha dit que això era privatitzar la via pública, seguint l'escola de l'anàlisi economicista, tant fa que sigui capitalista com marxista, no trobeu, ja que de fet, qui ha privatitzat el carrer de les nostres ciutats, i els camps del nostre país ha estat precisament el cotxe.
Si hi pensem en com estem tant capgirats en la nostra manera de veure el món, que no ens adonem que precisament el cotxe privat ha estès el seu imperi sobre les persones, i el seu domini aclaparador sobre els carrers de qualsevol poble o ciutat. Un imperi que fa que per anar a buscar la compra a deu minuts caminant, o portar els nens al col.legi, calgui agafar el vehicle privat. Un domini que fa que el vuitanta per cent de l'espai urbà estigui ocupat per a l'aparcament i trànsit de vehicles, sense que els nens ni els avis puguin sortir amb seguretat al carrer.

Precisament, aquell diumenge de Sant Antoni Abat els santboians vam "VIURE" com cal als nostres carrers i places. I el sant va aconseguir vencer els dimonis que existeixen avui dia en forma de cotxe privat. En tot cas, sempre ens quedarà el desig que el proper any poguem fer una cercavila més completa, amb carros de tir, i animals de bast.

diumenge, 17 de gener de 2010

La Nació contra el Poble


Aquestos dies es plantegen debats al voltant de la identitat i la ciutadania: des de l'article sobre la "identité nationale" a França publicat al Triangle, fins a entrevistes al Josep-Lluís Carod-Rovira o l'article de de Joaquim Coello al Punt, o el de María José Fariñas o Bernabé Dalmau al Periodico, sense tenir en compte tot allò que va sortint a Espanya. Tot aquest debat és un símptoma de la crisi de l'estat-nació i de l'enfrontament amb allò que anomenaríem estat-poble. Ja que els esquemes de l'estat-nació a l'Europa Occidental estan trontollant fortament, i la incidència més gran de la crisi econòmica en aquestos estats és una de les conseqüències. La crisi ideològica i de pensament es tradueix en una resposta poc ferma a trobar solucions als problemes que es plantegen avui dia. Però qui està especialment en una cruïlla decisiva som els catalans.

Comencem pel tema de la "identité nationale" a França. Dues paraules que es contradiuen i generen confusió, la qual cosa demostra la gran habilitat dels francesos per marejar la perdiu, i escombrar cap a casa. O potser seria una evidència de la seva manca de referents actuals?. En fi, els francesos acostumen a posar en un sac de rebuig les paraules tribal, poble, comunitarisme, identitat, etc... i en un altre sac les paraules sagrades de pàtria, nació, França, ciutadania, ... El fet que ara barregin dues paraules de dues bosses diferents no s'explica fàcilment. I per a una societat que es pretèn superior en el raonament i l'àlgebra cartesiana, aquesta paradoxa es situa en el terreny del pensament difús. En articles anteriors ja vaig parlar dels corrents filosòfics i sociològics que parlen de la comunitat i l'associació, com ja va exposar el frisó i alemany Ferdinand Toennies. En tot cas, seguirem aquesta línia d'anàlisi per treure l'entrellat.
Si parlem de nació, la paraula es remet a la persona nascuda en un lloc o territori. I el senyor del territori seria el rei o president. S'estableix un ordre jeràrquic entre les persones del regne, i s'assignen unes funcions determinades de dalt a baix. Si seguim el raonament, no ens trobaríem també que dintre d'un territori poden existir pobles diferents, i que la nació "escull" un d'aquestos pobles per portar el comandament: el poble castellà, el poble francès, el poble anglès, el poble rus, etc... que subordinen els altres pobles com el català, el gallec, el gascó, l'alsacià, etc... normalment assignant-los funcions econòmiques o socials diferents del govern. En aquest camp, la igualtat teòrica s'assoleix amb la ciutadania, de tipus individual, no col.lectiu, ja que la nació és l´únic imaginari possible i qui projecta un ideal de nació i de ciutadà. Aleshores sobta que es parli d'"identité nationale", ja que només pot haver-hi "la nation", i només es pot pertànyer a la "nation française". Però el conflicte actual rau en que no tothom que viu en un territori pertany a la "nation"!. Ara el problema és que els mateixos francesos s'estan qüestionant la seva "identité": després de vèncer els diferents pobles de l'estat, els francesos estan descobrint que ells també són un poble!!! D'aquí surten les expressions de "franc français"...
Els mites del progrés del ciutadà, o dels apriorismes, que fonamenten l'estat-nació s'estan posant en qüestió per part dels mateixos pobles que governen l'estat, ja que les persones que s'incorporen a la nació no formen part del mateix poble dirigent. I el discurs polític trontolla davant de la realitat present. Per això sobta trobar aquestes contradiccions en persones que gaudeixen d'un nivell intelectual superior, encara que siguin catalanes. La inèrcia mental encara és molt forta, i encara es fonamenta en el mite "nacional". Però molts catalans són conscients que aquest concepte és una mica estrany. De fet, s'adonen inconscientment que són un "poble", i que aquesta idea és prou diferent de la "nació".
La paraula "poble" ens remet a la gent que viu en un lloc determinat, però no implica que hi hagi "nascut". Pot haver nascut en algun altre país, i haver-hi immigrat. Tal com ens ensenya el mite de Sant Jordi, el qual arriba al Principat de lluny. Tampoc això no és garantia d'integració, senzillament vol dir que es reconeix la "seva" diferència, i es respecta. Tant els romans, que parlaven abans de "populus" que de "civitas", com els nord-americans, que parlen d'ells mateixos com a "people" i no com a "nation", malgrat alguns intents de portar-los per aquest viarany. Per això, l'esquema institucional i social nordamericà és força diferent del dels estats europeus, i per això, durant la Guerra de Successió els governs europeus van abandonar els catalans, els quals representaven un esquema jurídic i social contrari a la seva ideologia.
Aquest dissabte, 16 de gener, quan es commemora el Decret de Nova Planta al Principat, també ho fem de la derrota del sistema institucional del qual els catalans érem els seus principals exponents. La persecució contra Rafael Casanova, no oblidem que era Doctor en Drets, o contra el General Moragues, al qual van tallar el cap sense contemplacions, va ser general. El segle XVIII va enterrar Catalunya, però també va veure nèixer els Estats Units d'Amèrica. Tot i que el segle XXI s'ha encetat amb grans canvis, encara algunes coses del passat es belluguen, perquè no s'han resolt. I les polèmiques sobre el padró de Vic, de caire econòmic i d'inseguretat ciutadana, són símptomes d'aquesta lluita de la nació contra el poble. Una lluita que només es resoldrà si en el món descobrim la importància dels drets civils, on conflueixen el poble i el ciutadà.