divendres, 31 de maig del 2013

Lletres Apassionades a l'Hora de l'Alba

Precisament el juny del 1979, el periodista Josep Maria Puigjaner va publicar un llibre titulat: "Lletres apassionades a l'hora de l'alba" dintre de la col.lecció Biblioteca Serra d'Or. Quan estàvem pujant l'esglaó de la Transición va fer un aplec de cartes. Aquestes epístoles s'adreçaven a diferents grups de la població que vivien a Catalunya. No eren només per als catalans, sinó també per als que no ho eren pas. Si volem copsar aquesta passió a l'hora d'escriure-les, calia tenir en compte el marc d'aquells anys de negociació i oblit. Una passió que anava més enllà dels memorial de greuges per ser una lletra de batalla. Era la crida al diàleg des del cara a cara, d'afrontar les pors i preparar-se per al duel.

S'adreçava als que van morir durant la dictadura franquista, als catalans franquistes, a l'esglèsia de la mateixa mena, als que parlen al seus fills en llengua estranya, als "altres" catalans, als intel.lectuals castellans que ens donen suport, als professionals polítics, als poetes, als joves i als catalans de fora el Principat, i al poble en general. Aquesta proposta de diàleg no va arribar a tothom, i els resultats els estem veient trenta-quatre anys després. Això s'ha esdevingut perquè moltes de les qüestions plantejades no han estat superades. I ara les tornem a encarar.

Les cartes estan ben escrites, amb una llengua elegant i depurada, que permet expressar amb claredat les seves idees, tot i sent molt contundents. D'entre totes destacaria la lletra als professionals de la política i, sobretot, la lletra a tots els joves d'aquesta terra nostra. La carta als polítics toca temes que avui són ben actuals: el final d'un règim, la seva decadència ètica i moral que es manifesta en la corrupció política i econòmica. I per altra banda, la crida a la següent generació per recollir el testimoni com a portadors de vida i esperança per al nostre poble. En certa manera, l'escriptor fa una mena de testament per a deixar una herència per a la nostra gent. Un llegat que podem escoltar avui dia pel mateix escriptor Puigjaner en el seu projecte de Memòries. Ara tenim noves tècniques per a comunicar-nos, però els missatges de fons no han canviat pas. Ara podríem veure publicades perfectament aquestes lletres en un bloc com aquest, a més a més d'una reedició. Encara continuaríem parlant doncs de drets, de justícia i de banderes.

diumenge, 12 de maig del 2013

Salvador al Laberint de Santa Coloma

Enguany celebrem el centenari del naixement del poeta català Salvador Espriu a Santa Coloma de Farners. No acabaria els seus dies en aquesta vila, sinó que després de Barcelona, finiria a Arenys de Mar, on hi va ser enterrat. Tot i que la seva vida semblés assossegada, no ho va ser la seva trajectòria. A la seva biografia es destaca la mort del pare, i el trencament amb un currículum professional exitós. L'atzar va influir també en el seu curs, tenint a més en compte que després del 1913 viu el final de la Mancomunitat, la Dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, amb el parèntesi de la República espanyola. Diríem que després de les tempestes va venir la calma, però jo diria que era el reflux de la mar de fons que s'emportava totes les flors. L'abandonament de l'èxit professional en ple franquisme, de perdre el món per a salvar l'ànima.

Vicens Vives ho va intentar, però també va sortir derrotat en el combat. El seu final tràgic l'honora abans de servir de coartada al règim dictatorial i genocida. Espriu va deixar l'heretat terrenal, potser tenint en compte En Joan Vinyoli, potser tenint molt present l'Antic Testament. Cantant potser l'Avinu Malkeinu: "Escolteu la nostra Pregària". 

Aquestos dies se celebra el Festival de Poesia a Barcelona, on es va centrar l'activitat professional d'un senzill passant de notaria. Una feina rutinària que li permetia guanyar-se el pa, i després compondre els seus versos i la seva prosa. Seguint la tradició del "trobar clos". Tot els llibres relligant el món clàssic pagà i el judeu-cristià, un fil que sortia de Santa Coloma de Farners, i acabava a Arenys, o Sinera. A Santa Coloma no calia capgirar son nom, ja és un temple, encerclat de muntanyes que la bressolen i de boscos laberíntics. Salvador ja sentia les cançons d'Ariadna, i l'aigua de la font de Sant Salvador d'Horta. Va entrar per a sortir, va desfer el laberint que havia teixit amb el seu fil, i el Minotaure no l'aconseguiria mai.

Al costat de l'esglèsia reposa l'estàtua que li va fer Rafael Subirachs, a qui el poeta també va ofrenar la seva poesia. També trobareu un temple budista a Santa Coloma, fins i tot els sikhs hi han fet son niu. Després de visitar Santa Coloma aquest mes de maig, enmig dels camps verds amb peperepets vermells, em va sorprendre sentir d'una de les parelles que m'acompanyàven una història. Era la celebració a la qual van ser convidats a Tarragona l'any 2010, rememorant l'expulsió dels jueus de la ciutat, i com es van buscar aquelles famílies que portaven el seu cognom. L'emoció personal d'aquest gest era molt viva, més que l'alegre paisatge primaveral. Malgrat les penes i dolors, ells també esperaven la vinguda del Messies, l'arribada a la Jerusalem d'Or, com Espriu ens profetitzava sobre l'Evangeli del Salvador que va venir i que vindrà.