dimecres, 3 de març del 2010

Entre Alfarràs i Almenar o Al Farah i Al Manar

Avui 3 de març s'han ajuntat commemoracions i actes de diferent color: algun d'alegre, altre de més trist. Potser és convenient encarar les penes, i recordar els bombardejos químics espanyols sobre els habitants del Rif al Marroc, a principis del segle XX, a Arrhash. El fet que els berbers fossin dels primers a patir aquesta mena d'atacs massius en l'època contemporània no deixa de ser corprenedor. De fet, els imperis lluiten per vèncer altres pobles, pensant que tenen la raó de la seva part. Quan no invoquen Déu mateix. Cal tenir coratge per lluitar contra un enemic més poderós com va fer AbdelKrim. Una de les primeres associacions magregines que es van constituir a Catalunya portava el seu nom amb orgull. El fet que enguany també Òmnium Cultural apadrini la Casa Amaziga és un gest d'amistat entre pobles que lluiten per la seva identitat, i la seva llibertat. Valors que sempre estan amenaçats per interessos polítics i comercials, no només al Marroc sinó també al nostre país.

L'associació AbdelKrim tenia la seu a la Via Laietana de Barcelona però més aviat comentaré els interessos polítics i comercials que se succeixen a la capital. I més concretament, dels preparatius per a les eleccions municipals dels propers dos anys. El fet que les enquestes prevegin la pèrdua de la ciutat per al PSC-PSOE ha portat als seus estrategs a plantejar mesures per a minimitzar les diferències. Per una banda, la creació de la nova Àrea Metropolitana amb la possibilitat d'un president que no sigui l'alcalde de Barcelona suposa un salvavides. Un altre salvavides que ha preparat aquest partit és la candidatura per als Jocs d'Hivern del dos mil vint-i-pico, quan potser ja no hi siguin. Però els moviments i viatges d'Hereu per preparar la candidatura per als cims nevats del Pirineu amaguen una maniobra de distracció profunda. No busca el fred dels Pirineus sinó la calor del desert, ja que abans d'anunciar els Jocs Olímpics se'n va anar de viatge al Marroc a parlar amb entitats polítiques i culturals d'aquell país, les quals tenen influència en les magrebines de Catalunya.
No cal dir que el paper d'aquestes entitats magrebines està ben representades per l'associació Ibn Batuta i el diputat Mohamed Chaib, seguint les conegudes tàctiques polítiques del clientelisme. La seva postura promarroquina enfront de la vaga de fam de la política saharauí Amminatú Haidar el va deixar ben retratat. Ja sabem que la llibertat d'uns quants jeu de vegades sobre la presó d'altres. Tampoc no entrarem a valorar els fets de Salt, ja que la realitat i els discursos oficials van per camins no sempre paral.lels, ni que evidentment, qui estigui lliure de culpa tiri la primera pedra: siguin catalans, espanyols, magrebins, d'on siguin...
Però si la política va lligada a la cultura, i a la religió, i on es debaten les questions de sexe i gènere, cal tenir en compte el paper de la dona, i allò que el feminisme va convertir en espai de llibertat, per altres, és un espai de control. I no parlo dels signes externs, ja que tothom hauria de reflexionar sobre els signes interns també. En fi, cadascú sabrà el que s'hi juga. Avui, 3 de març, dintre dels actes per commemorar el Dia Internacional de les Dones del 8 de març, l'associació Al Farah ha organitzat un dinar intercultural a Can Massallera a Sant Boi. El nom d'aquesta associació vol dir l'Alegria, i aquest nom em recorda el d'Alfarràs a Lleida. També el d'Almenar, ben a prop, que en àrab vol dir la torre de guaita o vigilància. Us recomano que tasteu i mengeu els plats de l'associació Al Farah, ja que són molt bons i ben fets. Però també cal que estiguem amatents a allò que els polítics estan fent. Ja que caldria que saber quants membres de l'associació Al Farah no estan pas afiliades al PSC-PSOE de Sant Boi? Només cal recordar que durant la Guerra dels Tres Anys, el General Franco va portar els moros a combatre a Catalunya i la República Espanyola, i que ell mateix es va envoltar de la famosa Guàrdia Mora durant quaranta anys.