diumenge, 17 de gener de 2010

La Nació contra el Poble


Aquestos dies es plantegen debats al voltant de la identitat i la ciutadania: des de l'article sobre la "identité nationale" a França publicat al Triangle, fins a entrevistes al Josep-Lluís Carod-Rovira o l'article de de Joaquim Coello al Punt, o el de María José Fariñas o Bernabé Dalmau al Periodico, sense tenir en compte tot allò que va sortint a Espanya. Tot aquest debat és un símptoma de la crisi de l'estat-nació i de l'enfrontament amb allò que anomenaríem estat-poble. Ja que els esquemes de l'estat-nació a l'Europa Occidental estan trontollant fortament, i la incidència més gran de la crisi econòmica en aquestos estats és una de les conseqüències. La crisi ideològica i de pensament es tradueix en una resposta poc ferma a trobar solucions als problemes que es plantegen avui dia. Però qui està especialment en una cruïlla decisiva som els catalans.

Comencem pel tema de la "identité nationale" a França. Dues paraules que es contradiuen i generen confusió, la qual cosa demostra la gran habilitat dels francesos per marejar la perdiu, i escombrar cap a casa. O potser seria una evidència de la seva manca de referents actuals?. En fi, els francesos acostumen a posar en un sac de rebuig les paraules tribal, poble, comunitarisme, identitat, etc... i en un altre sac les paraules sagrades de pàtria, nació, França, ciutadania, ... El fet que ara barregin dues paraules de dues bosses diferents no s'explica fàcilment. I per a una societat que es pretèn superior en el raonament i l'àlgebra cartesiana, aquesta paradoxa es situa en el terreny del pensament difús. En articles anteriors ja vaig parlar dels corrents filosòfics i sociològics que parlen de la comunitat i l'associació, com ja va exposar el frisó i alemany Ferdinand Toennies. En tot cas, seguirem aquesta línia d'anàlisi per treure l'entrellat.
Si parlem de nació, la paraula es remet a la persona nascuda en un lloc o territori. I el senyor del territori seria el rei o president. S'estableix un ordre jeràrquic entre les persones del regne, i s'assignen unes funcions determinades de dalt a baix. Si seguim el raonament, no ens trobaríem també que dintre d'un territori poden existir pobles diferents, i que la nació "escull" un d'aquestos pobles per portar el comandament: el poble castellà, el poble francès, el poble anglès, el poble rus, etc... que subordinen els altres pobles com el català, el gallec, el gascó, l'alsacià, etc... normalment assignant-los funcions econòmiques o socials diferents del govern. En aquest camp, la igualtat teòrica s'assoleix amb la ciutadania, de tipus individual, no col.lectiu, ja que la nació és l´únic imaginari possible i qui projecta un ideal de nació i de ciutadà. Aleshores sobta que es parli d'"identité nationale", ja que només pot haver-hi "la nation", i només es pot pertànyer a la "nation française". Però el conflicte actual rau en que no tothom que viu en un territori pertany a la "nation"!. Ara el problema és que els mateixos francesos s'estan qüestionant la seva "identité": després de vèncer els diferents pobles de l'estat, els francesos estan descobrint que ells també són un poble!!! D'aquí surten les expressions de "franc français"...
Els mites del progrés del ciutadà, o dels apriorismes, que fonamenten l'estat-nació s'estan posant en qüestió per part dels mateixos pobles que governen l'estat, ja que les persones que s'incorporen a la nació no formen part del mateix poble dirigent. I el discurs polític trontolla davant de la realitat present. Per això sobta trobar aquestes contradiccions en persones que gaudeixen d'un nivell intelectual superior, encara que siguin catalanes. La inèrcia mental encara és molt forta, i encara es fonamenta en el mite "nacional". Però molts catalans són conscients que aquest concepte és una mica estrany. De fet, s'adonen inconscientment que són un "poble", i que aquesta idea és prou diferent de la "nació".
La paraula "poble" ens remet a la gent que viu en un lloc determinat, però no implica que hi hagi "nascut". Pot haver nascut en algun altre país, i haver-hi immigrat. Tal com ens ensenya el mite de Sant Jordi, el qual arriba al Principat de lluny. Tampoc això no és garantia d'integració, senzillament vol dir que es reconeix la "seva" diferència, i es respecta. Tant els romans, que parlaven abans de "populus" que de "civitas", com els nord-americans, que parlen d'ells mateixos com a "people" i no com a "nation", malgrat alguns intents de portar-los per aquest viarany. Per això, l'esquema institucional i social nordamericà és força diferent del dels estats europeus, i per això, durant la Guerra de Successió els governs europeus van abandonar els catalans, els quals representaven un esquema jurídic i social contrari a la seva ideologia.
Aquest dissabte, 16 de gener, quan es commemora el Decret de Nova Planta al Principat, també ho fem de la derrota del sistema institucional del qual els catalans érem els seus principals exponents. La persecució contra Rafael Casanova, no oblidem que era Doctor en Drets, o contra el General Moragues, al qual van tallar el cap sense contemplacions, va ser general. El segle XVIII va enterrar Catalunya, però també va veure nèixer els Estats Units d'Amèrica. Tot i que el segle XXI s'ha encetat amb grans canvis, encara algunes coses del passat es belluguen, perquè no s'han resolt. I les polèmiques sobre el padró de Vic, de caire econòmic i d'inseguretat ciutadana, són símptomes d'aquesta lluita de la nació contra el poble. Una lluita que només es resoldrà si en el món descobrim la importància dels drets civils, on conflueixen el poble i el ciutadà.

Cap comentari: