dimarts, 6 de juliol de 2010

Cercant Doctors en Drets i Constitucions

La recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol tanca un capítol de la història catalana recent. Aquest capítol és el del procés conegut com a Transición Española i  que a casa nostra es va exemplificar en el lema de "Llibertat,,Amnistia i Estatut d'Autonomia". Gairebé després de trenta anys, se'ns fan evidents els signes  de caducitat i decadència enmig de la nostra societat, esgotat el seu esperit, empenta i il.lusió. La redacció de la Constitución Española i de l'Estatut d'aleshores ha demostrat que avui dia han quedat desfasats. I que davant dels problemes que es presenten, molts preferiran amagar el cap sota l'ala, i altres buscar nous camins i solucions. La sentència del Tribunal, que ens pesarà com una llosa, ens obre més portes de la que ens tanca, i amb el temps ho veurem més clar.


Quan es va establir el sistema jurídic espanyol i català vigent actualment, ja es preveien alguns possibles problemes institucionals,  com el finançament amb Trias Fargas, o la justícia, amb el mateix Solé Tura. Però el desig de superar una dictadura i arribar a una democràcia plena ens va fer confiats en excés. Tenir institucions democràtiques no vol dir que el poble ni la gent ho siguin: com altres autors diuen, Xavier Diez, anem a una deriva a la turca. L'esquema bàsic i teòric de la divisió de poders: executiu, legislatiu i judicial no ha existit plenament a Espanya. Les comparacions amb Holanda, Alemanya, Dinamarca, etc ... ensenyen les grans diferències de tarannà. Tot i haver diferents sistemes polítics, els estudiosos estableixen que en un sistema constitucional existeix un predomini de la llibertat legislativa, i que la voluntat dels pobles preval davant de qualsevol interpretació dels altres poders, com l'executiu o judicial. Per tant, només un referèndum podia canviar un altre, ja que la sobirania resideix en el poble. Aquest és l'esquema comú, el qual s'ha demostrat una altra vegada que a "Spain is different", i no per als turistes, sinó per als "nacionales".

El fet que el Tribunal Constitucional assumeix que és competent per a jutjar un Estatut sota l'empara d'una Constitució, la qual ja preveu tot un procés estatutari de reforma dintre de la mateixa Constitució, trenca amb un sistema que dóna prioritat al poder legislatiu, i per tant, a la voluntat popular. La comparança amb el sistema austríac neix de circumstàncies polítiques semblants, arrel del nazisme i la Segona Guerra Mundial, però s'aplica dintre d'un estat amb un sol poble. Que s'apliqui a Espanya com a un estat amb diferents pobles, porta al conflicte jurídic i jurisdiccional. I aquest conflicte ha quedat evident amb l'actuació del Tribunal Constitucional.

Ara es plantegen diferents respostes des de Catalunya, però la resposta a nivell legislatiu ja no és possible: tornar a votar un referèndum, un altre estatut, la inaplicabilitat d'una norma a la manera basca, etc ... només fan que sortir de la qüestió central que se'ns planteja. I aquesta qüestió precisament la fa evident la sentència del Tribunal Constitucional: qui està legitimat per a decidir sobre la llibertat dels catalans? Veurem, doncs, que la legitimitat es planteja en termes jurídics, i que la resposta a nivell espanyol només pot ser jurídica, ja que en darrera instància, qui s'ha pronunciat és un òrgan judicial.  Per tant, la Constitución Española ha col.locat el poder judicial per sobre dels altres poders polítics, executiu i legislatiu. També cal tenir en compte que el cap suprem d'aquest sistema judicial és precisament el cap de l'estat, en aquest cas el monarca espanyol. Hem de fixar-nos precisament en tot això per poder donar una resposta a la qüestió. I aquesta resposta neix de les Constitucions de Catalunya, ja que són la base jurídica catalana. Aquestes neixen del dret civil, que és alhora públic i privat, ja que neixen de la sobirania dels catalans, en tant que subjectes i objectes de dret, actius i passius dels seus propis drets i institucions. El fet que enguany es commemori el cinquentenari de la Compilació de Dret "Civil Català", no ens ha de desviar l'atenció d'aquest punt,  doncs  es refereix a les romanalles de la part encara vigent al segle XX del dret privat dels ciutadans amb veinatge a Catalunya. I això no són els nostres Drets i Constitucions. Els mateixos que Felip V de Castella, i IV d'Aragó, va jurar defensar i complir. Per tant, si la dinastia borbònica no ho va fer així, no deixa de ser "perjura", i per tant, il.legítima davant dels catalans. De la mateixa manera, tot el dret, i tot el poder judicial del qual neix com a font de dret és "perjur". Només en la mesura que la monarquia, sigui quina sigui, compleix els Drets i Constitucions poden legitimar la seva sobirania com a Comtes de Barcelona. I per tant, la resposta catalana ha de venir a reivindicar el compliment d'aquest jurament. No en va es va nomenar Conseller en Cap Rafael Casanova, ja que ell mateix era Doctor en Drets, i per tant, els avantpassats ja ens assenyalaven clarament que la qüestió del 1714, i de tots aquestos segles, no deixa de ser una lluita jurídica per la llibertat.

Cap comentari: