divendres, 7 de desembre de 2007

En la mort d'un amic alemany genial, gens convencional.


Aquest passat 5 de desembre, es va esdevenir l'aniversari de la mort del genial músic Wolfgang Amadeus Mozart. En aquest article, no parlaré d'ell. Sinó d'un altre Wolfgang. Un amic alemany que va morir sobtadament als 52 anys el dia 25 de novembre. Altres persones han plorat més la seva pèrdua que jo, i tanmateix, no resto pas indiferent. Almenys intento treure la sorpresa i la contrarietat per aquella persona que la mort s'emportà inesperadament. Una persona de vida, i de bons amics, comptats i bons. I aquesta persona que no serà recordada pas per ser un geni, puc dir que era genial, i que trencava els nostres esquemes.
Wolfgang era el típic treballador alemany, alt, ros i fort; molts cors haurà robat en la seva vida, però cap el va poder lligar. Més enllà del físic, contrastava el seu caràcter bonàs amb la seva força, i amb la poca rigidesa tòpica germànica. El vam conèixer gràcies a una amiga que va venir de vacances a Sant Boi, i ell que ja devia haver vist prou món, no va anar gairebé cap dia a Barcelona. S'estimava més anar a donar un tomb pel poble, i seure en la terrassa del bar que dóna a la plaça de l'Ajuntament prenent alguna tapa, i una bona cervesa. Amic de veure la gent, i de parlar-hi, gaudia d'aquells instants fugaços però sentits. I quan volia compensar el seu "dolce far niente", d'una revolada s'enfilava dalt d'una perfecta bicicleta de carreteres i feia molts i molts quilòmetres fins que treia tot lo que portava a sobre de més. Tornava per recomençar amb energia i ganes de viure.
Potser tenia aquell petit plaer de contemplar les coses, i la seva llum. La llum de l'ambient i de l'aire que es respira, d'allò que es troba enlaire i no es veu. Cal fixar-s'hi molt. Potser per això, li agradava molt Portugal. No ho sé ben bé, però quan molts alemanys van anar cap el sud d'Europa, ell va triar Portugal. Cosa no gaire freqüent en la Germània. Per aquest caràcter tan especial, li vull dedicar aquella estrofa d'una cancó que cantava José Afonso, el famós músic portuguès de la Revolució dels Clavells: "o que mais me prem da vida, nâo é a morte de ninguém, é que a morte, de esquezida, deixou o mal e levou o bem..."
Malgrat tot, la seva família ha encertat més amb aquesta aquesta dedicatòria:
"Einige bleiben für immer,
denn sie hinterlassen
Spuren in unserem Herzen."

Cap comentari: