dimecres, 5 de setembre de 2007

Article de Xirinacs a la revista L'Esborrany

Aquesta setmana, En Jorge López ens va fer arribar un exemplar de l'excel.lent revista L'Esborrany que es va editar fa anys a la nostra ciutat. En el número 15, apareix un article escrit per Lluís Maria Xirinacs l'any 1991. Com a homenatge al nostre filòsof, és a dir, a aquell que és amic de la veritat, posem al vostre abast aquest escrit titulat "El diàleg difícil entre ciència i consciència". Tracta de les posicions de partida per establir un veritable diàleg entre aquestos dos conceptes. Més enllà de l'activista polític català i de l'eficàcia de la no-violència, en Xirinacs ens deixa tot un treball de recarca en el camp del coneixement global. Seguint la tradició catalana de Ramon Llull, de Francesc Pujols, i d'altres. Esperem que en gaudiu.
El diàleg difícil entre ciència i consciència. Lluís M. Xirinacs.
L'Esborrany. Revista Político-Cultural. Sant Boi. Any V. Número 15. Maig de 1991. Article escrit per Lluís M. Xirinacs per a la revista L'Esborrany. Exemplar lliurat per un dels membres del Consell de Redacció l'any 2007.
“El diàleg difícil entre ciència i consciència”
Lluís M. Xirinacs

En el nostre país hi ha un sector important de gent que es manifesta contrari a la ciència. Els cataloguem sota l'epígraf generós de “neoanarquistes”. Aquest concepte engloba antics anarquistes, alternatius hereus del Maig del 68, descendents dels hippies, naturistes, primitivistes, orientalistes, catastrofistes ecològics, etc., etc. D'entre ells, alguns són “amateurs” i altres podríem considerar-los més o menys com a il·lustrats. Generalment però, tots disposen d'alguna figura senyera que els va al davant.
La primera feina seria la de definir què és la “ciència”. En el diàleg al·ludit es dóna per fet que ens referim a la ciència occidental en el grau d'evolució amb què es presenta avui dia. Cal tenir present un llibre extraordinari, ben voluminós per cert: Science et Conscience, que recull les excel·lents conferències d'un congrés convocat a Còrdova per France-Culture durant la tardor de 1979. Hi assistiren, al costat dels millors físics, psicòlegs i sociòlegs del món, els mestres espirituals de les diferents i més grans tradicions i cultures per tal d'abraçar-se...!
Però els alternatius interculturals volen adjectivar aquesta ciència amb el mot de moderna perquè no volen perdre un sentit més ampli de la paraula: ciència estètica, ciència mítica, ciència metafísica, ciència mística, ciència ètica, etc. És per aquest motiu que ens caldria modificar el títol del diàleg pel de “Ciència moderna i Consciència”.
La segona feina ens vindria donada pel convenciment que bona part dels alternatius, d'antuvi, han judicat i condemnat la ciència moderna tot qualificant-la de perversa. I ens demanem, ¿Com es pot establir un diàleg entre ciència (moderna) i consciència si, d'entrada, la primera ha estat judicada i condemnada?. Malgrat tenir molta més predilecció per la consciència que per la ciència, l'haurem de defensar in extremis de la pena de mort a què l'han pre-sentenciada.
Cal rectificar aleshores el sentit del tema. Ja no es tracta d'un diàleg sinó d'un procés. Un procés -diem- en el qual els advocats defensors de l'acusada, amenaçada de pena de mort, no han estat prèviament convocats. La millor defensa llavors serà l'atac i per tant, no hi haurà manera de parlar de la consciència! Tots ho desitgen, però la força dialèctica s'aboca inexorablement damunt la processada. L'acusació comet contínuament dos errors cabdals: El primer és el de confondre la ciència moderna amb el sistema imperant que la fa servir per a les pròpies finalitats de rapinya. Aquest sistema imperant, l'imperialisme, no fou inventat estrictament a occident. Nasqué probablement a Mesopotàmia fa uns 4.200 anys i no ha parat d'estendre's a l'orient i a l'occident i de perfeccionar-se en la seva capacitat de perversió. Ha fet servir la ciència, però també la tècnica, l'art i les organitzacions espirituals, les persones individuals i les nacions emprant la força militar, si s'esqueia, per oprimir, esprémer, torturar i matar. ¿Haurem, per aquest motiu, de prohibir l'art o bandejar les persones individuals i les nacions perquè sovint han estat utilitzats per destruir, alienar, distreure o afeblir els homes?
El segon error fa confondre una ciència moderna jove, orgullosa i inepta, a causa de la seva adolescència, com és la primera ciència moderna dels segles proppassats, amb la madura, serena, autocrítica i limitada ciència moderna del nostre segle. Totes les novetats acostumen a passar el xarampió de creure's la panacea universal. Després ve la reducció als seus propis límits. El racionalisme i el cientifisme, que pensaven explicar-ho tot mitjançant la ciència, no són ciència, sinó ideologies que sovint s'hi han adherit gràcies a filòsofs-polítics i també a científics que, per deformació professional, extrapolaren indegudament les seves conclusions científiques. Un exemple esclatant és el llibre L'Atzar i la Necessitat de Jacques Monod, premi Nobel de biologia (1).

La vera ciència moderna, contràriament, és circumspecta, moderada, humil, no individualista, disciplinada, autocrítica i atenta en la mesura de les seves possibilitats materials, a pal·liar amb les seves descobertes les misèries de l'home i de la natura. Existeix una deontologia científica. Molts científics han perdut sous, subvencions, beques, premis, lloc de treball i llibertat per tal de mantenir-se fidels a llur ètica professional. Alguns han lliurat la seva vida al servei de la investigació a favor dels necessitats (Mme. Curie, A. Schweitzer, etc.,etc.). La ciència ha salvat milions de vides (A. Fleming) i n'ha alegrades moltes més. La major part dels atacs en contra que se li fan són producte d'anàlisis superficials i de manca, en definitiva, del coneixement d'una autèntica ciència moderna.
S'arriba a afirmar que: “Les regularitats de la ciència (les lleis científiques) són la imposició de les nostres regles de càlcul a la realitat que no és de cap manera regular.” Creiem que la realitat té aspectes de regularitat i d'irregularitat més o menys mantinguts. La ciència moderna cataloga les regularitats i en fixa els límits. Deixa la resta a la intuïció, l'endevinació i la imaginació.
També es diu que: “L'experimentació constitueix una violació de la naturalesa.” “La naturalesa pot ser observada o experimentada passivament, però no sela pot forçar a experiències provocades. No se la pot obrir per veure què hi ha dins.” “Si no podem aplicar els nostres càlculs a la realitat, encara menys podem pertorbar la realitat per fer-li obeir els nostres càlculs.” I així queda prohibit l'estudi de l'anatomia interna d'homes, animals i vegetals. Queda prohibida també l'anàlisi química i a fortiori els experiments dels acceleradors de partícules. Són una violació de la natura. “Descobrir què hi ha dins del nucli atòmic és provocar un avortament.” En el cor del sol es poden desintegrar els nucli atòmics, en l'interior d'un volcà ho poden fer les molècules, en el budell d'un tigre les cèl·lules, a les mans de l'home sembla ser que no. Si és al preu de punxar una vaca per fer una vacuna, aleshores no. L'home pot salvar el seu germà moribund, però si això és al preu de punxar una vaca per fer una vacuna, aleshores no. Si és al preu de fer un nou compost químic tot descomponent vells productes que existeixen naturalment en la terra, doncs tampoc. Així, fins i tot fóra immoral escalfar-se tot cremant un tros de llenya o carbó. Esdevindria una violació trencar les molècules de carboni o d'oxigen per fer molècules de diòxid de carboni.
Alguns, més moderats, des de llur tirànica consciència perdonen la vida a la ciència moderna a condició de sotmetre-la a una sentència tan forta que l'obligui a autotrair-se. Se li demana una perversa conversió:
a) Renúncia a la pretensió d'objectivar. Cal que la ciència moderna accepti que les seves “creacions” són terribles projeccions mentals sobre la realitat. De fet, en el nostre segle, existeixen ja científics-ideòlegs, idealistes extrems – l'escola física de Copenhaguen (Bohr, Heisenberg, Born, Jordan, etc.) - que signarien això. Com hi ha encara científics tradicionals objectivistes materialistes (Plank, Einstein, de Broglie,Schrödinger, etc.) que diuen el contrari. Tots plegats però, es veuen obligats a acceptar, de fet, que els productes de la ciència moderna tenen aspectes objectius i subjectius: l'aportació del científic estudiós i l'aportació de la natura estudiada.
b) Renúncia a la pretensió d'exactitud. Cal que la ciència moderna accepti que les seves “creacions” fan una terrible violència a l'hora de regularitzar la realitat. També en el nostre segle, L'Escola de Copenhaguen – plena de científics indeterministes – signaria això. Com hi ha científics deterministes que s'hi negarien. Tots plegats però, es veuen obligats a acceptar, de fet, que els productes de la ciència moderna tenen aspectes ben determinats i d'altres ben indeterminats.
En resum, els detractors de la ciència moderna parlen molt i malament de la ciència moderna... en nom d'una consciència poc conscient i poc dialogant de la qual en parlen molt poc.
Resta en l'aire el desig d'encetar serenament el diàleg entre ciència i consciència.
NOTES
(1) Vegi's Cultura en Weimar, causalidad y teoría cuántica, Alianza Editorial, Madrid, 1984.