diumenge, 15 de juliol de 2007

El triomf de Pere I a la batalla de Muret

La historiografia oficial que ens fa veure algunes coses amb un sentiment de tristor , que, de vegades, no ens deixen veure-hi clar. I em refereixo tant a la que està a favor com en contra d'una determinada interpretació. És com el blanc i negre, i no es veuen els colors de la vida. En la història de la construcció espanyola i francesa, Muret va ser una fita gloriosa, i per a la construcció d'una nació catalana un desastre. Però per al naixement del poble català, només va ser una fita més.

La forja d'un poble rau en les adversitats que va superant, en el foc, el mall i l'enclusa. Al segle XIII, als anys del 1200, la revolució feudal està en el màxim esplendor. Però les contradiccions d'aquella societat estan a punt d'esclatar. Des de finals del segle V, l'imperi romà s'ha anat desfent a poc a poc. A Constatinoble encara hi ha un emperador, a Roma encara regna l'altre emperador, l'Apostol, el Papa com se l'anomenava aleshores. Després dels darrers intents de Carlemany de restaurar la força de l'imperi, al segle IX, l'evolució social comença a donar els primers fruits al segle X, i passat l'any 1000, al segle XI. Aquella provincia romana anomenada Gal.lia Narbonessa, que va de Nimes fins a Barcelona, sota el domini del poble got, s'està expansionant de punt a punta. Ha nascut una nova societat pròspera i en desenvolupament. A l'any 1000 tots els comtes catalans, els d'Urgell, Empúries, Barcelona, Cerdanya, Conflent, Rosselló, Carcassona, sota l'empara de l'esglèsia de Roma, comencen la conquesta més avall del riu Llobregat, més enllà de la Torre de Berà i la Marca d'Hispania. És una marxa cap al sud, però no són els únics que marxen cap al sud, els francs també ho fan.
A la Jihad islàmica que arriba a l'Andalus, els cristians han aprés a oposar la Croada. La Gàl.lia Narbonesa està creixent, es succeixen la Marca de Gótia, la Septimània, etc... L'antiga província narbonessa està prenent el relleu a la florent Provença d'aleshores. Però aquest creixement comporta una crisi d'adolescència. Quin projecte polític ha d'encapçalar aquell poble nascut a l'antiga Gàl.lia romana? I la resposta a la pregunta es va prendre al segle XIII.
Cal pensar que aleshores tota el territori des del Ròdan fins al Llobregat i fins al Garona parlaven la mateix llengua romanç, batejada com a llemosí, vivien de manera política i social semblant, sota el sistema feudal que aportava prosperitat i llibertats després de l'esclavatge i decadència de l'Imperi Romà. I una religió cristiana que donava un sentit a la seva vida després de la caiguda dels ídols. Una societat feudal i cristiana que es fonamenta en la fidelitat i el jurament, a Déu i als homes. Quan els senyors havien de prometre els drets davant Déu i els homes, abans de rebre l'homenatge dels seus vassalls. Però el creixement i prosperitat d'aquell país s'estava esquerdant.
La prosperitat fa que augmentin les lluites entre cristians, i no es pot sortir d'aquest cercle. A la relaxació moral i religiosa, neixen els càtars demanant una ascesi i una reforma religiosa. No ens enganyem, és una resposta puritana als problemes d'una esglèsia decadent. Els monestirs travessen una crisi també. Els nobles feudals, laics i religiosos, es disputen les riqueses materials. El país està dividit, i els voltors estan aprop. El papat es troba en un dilema: com que havia emparat la lluita dels nobles al seu servei, veu que se li comencen a escapar, i a anar per lliure. Calia posar ordre, i decreten una croada de cristians contra cristians. Els francs de Simó de Monfort, i altres nobles que volen aconseguir honors i riqueses, ataquen el país. El motiu oficial era erradicar l'heretgia càtara. Però l'altre era ocupar el lloc dels senyors que els governaven. I aquestos es van trobar al mig del dilema: per una banda devien obediència al papat, però per l'altra, el mateix jurament els obligava a defensar els seus vassalls dels enemics. I entre els seus vassalls es comptaven catòlics, no catòlics i càtars. El papat va obligar a tothom a triar, i va arribar a posar la religió entre l'espasa i la paret. Mai més res no tornaria a ser igual.
El comte de Barcelona, Pere I, n'era conscient. El seu primogènit i hereu estava en mans del papat i de Simó de Montfort com a hostatge per complir les promeses que havia fet. Però tampoc no podia desemparar els seus vassalls. I cap a Muret es van aplegar els dos exèrcits. La sort ja estava decidida per endavant. Els catalanoccitans van guanyar la batalla, però el comte no podia sortir-ne viu. Si ell vivia, el papat i Simó de Montfort matarien el primogènit. No hi havia altre sortida, i es va llençar sol enmig dels enemics, on va morir lluitant. L'aparent derrota d'aleshores va obrir les portes a un nou camí. Mentre la part nord del país, l'actual Occitània passava a dominar i civilitzar els francs. La part sud, la part de Catalunya, passava a conquerir el Mediterrani. El nou comte de Barcelona, Jaume I, aixecava el seu projecte d'un mediterrani català. Del llemosí es va passar al català i llenguadocià actuals. El provençal i el català no es dirien igual, però no deixarien de ser mai allò que van ser: sang de la mateixa sang. Una sang compartida durant molts segles, i que ara alguns tenen la gosadia de dir que va ser només un somni.
Com que la Història torna, i ara l'imperi català s'està desfent i la pressió torna a empènyer cap al nord, aviat els catalans i occitans tornarem a estar junts. I el papat haurà de tornar a demanar ajuda als catalans. Sigui aquí o en qualsevol lloc del nostre món.

Cap comentari: