L'Art de Trontollar

Aquest desembre he estat llegint el llibre de Joan Tello, titulat "L'Art de Trontollar", fet per l'editorial L'Index. No sé si seria un llibre acceptat o no en els grans circuits literaris. Ho dubto. Peró si sé que és un bon llibre de pensaments: les seves dites i les reflexions que provoquen en el lector obren camins nous. Entre la ironia i la tragèdia, ens ofereix la possibilitat de encarar-nos a la vida. Explorant els seus límits avui dia. Cercant la veritat pels camins, la experiència de la filo sofia, és a dir, la recerca de la saviesa. Un llibre que us recomano per aquestes festes ja que us acostarà al sentit més pregon del Nadal. Llum que il.lumina les tenebres.
Bon Nadal i Feliç Any Nou!

Woody Allen es mereix la Creu de Sant Jordi

Les crítiques sobre la darrera pel.lícula de Woody Allen són prou bones. Després d'atorgar-li la categoria de bona comèdia, sense gaires pretensions, i sense ser una de les millors, la deixem alegrement de banda. Se suposa que no porta cap missatge, ni cap lliçó. Però el mestre Allen fa màgia i prestidigitació: ha filmat una faula. Un conte que tots els grans escoltem i llegim sense gaire interés. Amb el temps descobrirem el missatge amagat. Com feia aquell gran filòsof català Francesc Pujols que explicava les veritats en broma.

Woody Allen es mereix per la seva pel.lícula la Creu de Sant Jordi. Ja va dir que en faria una a Barcelona, però amb Scoop, l'Exclusiva, ha fet una cosa més interessant: explicar-nos la seva versió de la llegenda de Sant Jordi. Algú no ha reconegut en el màgic Allen a l'heroi del film: inclús mor com el Tirant lo Blanc. I potser no sembla l'antiheroi per excel.lència?. Amb aquesta lliçó demostra que la raó i el coratge tenen una imatge que no sempre són com ens imaginem. La princesa Scarlett Johanson triomfa en la seva aventura: sobreviu a l'amor, malgrat el desengany, i aconsegueix el reportatge. I sobretot descobreix la veritat, i aquesta la fa lliure. I quin és el rerafons de la faula: els americans senten una atracció fatal per Europa, pel seu refinament i la seva façana, que amaga també les seves perversions. Al final es descobreix que sota la crosta no tot és tant bo.
Parlant de Sant Jordi, us recordo que és el patró d'Anglaterra, i també de Catalunya. Per això mateix, m'agradaria fer veure que als catalans els hi passa el mateix que a la protagonista Sondra Pransky. Per una banda, s'ha de fer passar per una altra persona Jade Spence, per sortir amb el ric i criminal Peter Lyman. Això em recorda al paper que fem els catalans, que ens hem de canviar el nom per anar pel món, i amagar allò que som, tant si estem a França o a Espanya.
Per l'altra banda, parlem de l'atracció fatal de la protagonista, que com està enamorada, sembla que té la vena als ulls, i que em recorda la que sentim per les monarquies i estats europeus. Aquestos defensen els seus interessos, que van en contra del nostre poble. Estar i viure al continent europeu no vol dir ser monàrquic europeu, i els estats europeus ho saben, sigui un rei o una Unió Europea que ja no és una Comunitat. La pregunta que em faig com a català és la següent: Quan ens treurem la vena dels ulls? Sabem que estem més aprop dels Estats Units que de la Unió Europea en esperit i manera de pensar? Independentment del president Bush, dels quilòmetres de distància i dels prejudicis adquirits?

La Feina ben feta de Loyola de Palacio

Aquest dies s'ha esdevingut la mort de Loyola de Palacio, i s'ha lloat la seva tasca professional. M'han vingut al cap una série de pensaments, no perquè la conegués personalment, sinó pel fet que vaig en bicicleta. Com a usuari de la bicicleta, he tingut un contacte "professional" en l'àmbit de la mobilitat. Loyola de Palacio ha rebut molts elogis per la seva carrera política i professional. Per a mi representa una persona triomfadora en la vida, amb una feina ben feta en el seu camp. Però això, per a molta gent pot haver estat perjudicial.

Com a comissària europeu en l'àrea de Transports, nomenada pels espanyols i sota les directrius del Partido Popular, va realitzar una intensa tasca al capdavant. Les seves qualitats com a persona competent i eficaç han estat posades al servei d'alguns interessos contra els quals no estic gaire d'acord. El Racc va celebrar una trobada a Barcelona mateix amb la comissària europea: prou que ho va esbombar la revista del club. Que jo sàpiga, altres entitats no van ser rebudes ni convidades. Hom dirà que això és feina del "lobby" del Racc!. Però la feina d'un representant polític és vetllar pel conjunt dels ciutadans. Aquesta és la seva legitimitat. I hi ha un punt en què passar certs límits es converteix en prevaricació.
No valoraré la feina de Loyola de Palacio. Em manquen alguns elements de judici, i no entraré més enllà de la meva opinió. Però allò que destacaria avui dia a la Unió Europea és el canvi en les politiques de mobilitat a partir del moment que Loyola de Palacio deixa el seu càrrec. I aquestos canvis s'adrecen cap a un model clàssic que porta a la dependència energètica d'Europa i afavoreixen el sector de l'automòbil i els constructors.
No puc felicitar Loyola de Palacio, però no la critico pas. Ha fet la seva feina, potser altres que hauríem d'estar al davant per afrontar aquestos interessos no hem sabut estar a l'altura dels reptes que ens plantejava. I les febleses en la defensa d'una política de mobilitat sostenible són evidents, ja que cal predicar amb l'exemple.

Escac, però No MAT

Després de la reunió de pastors que es va fer a Girona aquest mes, entre els presidents dels estats espanyol i francés, podem veure que les ovelles, és a dir, els catalans, estan ja tremolant. La trobada de caps d'estat a Catalunya, més que posar-se d'acord en uns temes determinats perquè ja van normalment molt d'acord, els ha servit per a realitzar tot cerimonial que tants els hi agrada. Una "mis en escène" que inclou una jugada en la partida d'escacs que juguen contra els habitants per on passarà la MAT. En termes esportius, han fet escac. Però no crec que encara sigui mat.

Els caps d'estat han cantat escac, posant la resolució de la guerra que porten amb les comarques de la Catalunya del Nord en mans de la Unió Europea. Una jugada interessada, és clar, on amb un moviment aparentment esportiu, han clavat una puntada de peu al cap. Portar un judici a unes instàncies que també són de part, i que recolzen obertament els interessos dels estats que els composen, més enllà de la hipocresia de la defensa dels ciutadans europeus. Aquesta setmana mateix, el comissari europeu Joaquin Almunia s'ha passejat per Barcelona per donar-los la raó.
Però encara no han guanyat, si han internacionalitzat el conflicte de la línia de la MAT, nosaltres també ho hem de fer. Caldria anar a les organitzacions internacionals conegudes demanant empara: des de Greenpeace fins als Estats Units d'Amèrica i les Nacions Unides. La Declaració dels Drets Humans que Espanya i França van signar al seu dia inclou el Dret a la Justícia, una justícia que ells mateixos estan vulnerant perquè fan de jutges i part. Cal buscar un tribunal i un jutjat que no estiguin viciats.

Idolatria en la Conferencia Episcopal Española

La defensa d'España com a bé comú per part de la Conferencia Episcopal Española suposa un escàndol per als catòlics catalans. Llegir la nota de premsa sobre la Instrucció Pastoral "Orientacions morales ante la situación actual de España" no ens pot deixar indiferents. Certament, no puc dir que sigui cap sant per parlar amb autoritat, però com a persona, i com a "catòlic" em veig en la necessitat d'expressar allò que em dicta la consciència.

No per ser escrita amb paraules més suaus, deixa de tenir la seva importància i gravetat. El fet és que un document pastoral es posiciona políticament d'una manera determinada: i aleshores no podem parlar d'"orientacions morals". Podem parlar de principis o criteris polítics, però no morals. Aquesta declaració institucional es posiciona en la defensa d'Espanya en el capítol tercer, tal com es diu en el seu resum. En els dos primers es pot parlar del laïcisme excloent i d'altres principis ètics i morals, però el tercer és clarament polític. I clarament contradictori: si el mateix document comença afirmant que hi ha un apartat titulat :"democracia y moral, donde se explica que la democracia y los procedimientos democráticos no son la última referencia moral de los ciudadanos, y se ayuda a descubrir que los fundamentos prepolíticos de la democracia radican en la verdad del ser humano", per després passar a posicionar-se sobre el terrorisme i els nacionalimes des d'un punt de vista espanyol : "En este punto se afirma que es objetivamente ilícita cualquier colaboración con los terroristas, con los que los apoyan, encubren o respaldan, y que una sociedad que quiera ser libre y justa no puede reconocer explícita ni implícitamente a una organización terrorista como representante político legítimo de ningún sector de la población, ni puede tenerla como interlocutor político. Las víctimas del terrorismo ocupan un lugar destacado en este epígrafe. Los Obispos les expresan su afecto, respeto y solidaridad, extensibles a sus familiares, amigos y personas que han sufrido directa o indirectamente el terrorismo; respecto a los nacionalismos y sus exigencias morales, se aporta una palabra sosegada y serena que ayude a orientarse en la valoración moral de los nacionalismos en la situación concreta de España. La Iglesia reconoce la legitimidad de las posiciones nacionalistas, siempre que, como todo proyecto político justo, se justifiquen en referencia al bien común de toda la población directa o indirectamente afectada. La unidad histórica y cultural de España puede ser manifestada y administrada de muy diferentes maneras. En esta cuestión la Iglesia se limita a recomendar a todos que piensen y actúen con la máxima responsabilidad y rectitud, respetando la verdad de los hechos y de la historia, considerando los bienes de la unidad y de la convivencia de siglos y guiándose por criterios de solidaridad y respeto hacia el bien de los demás; el capítulo termina con el apartado dedicado al ejercicio de la caridad que refleja cómo la Iglesia tiene que ser y aparecer, vivir y actuar, como una verdadera comunidad de amor; un amor, vivido y practicado con generosidad y eficacia, especialmente en aquellos casos de urgencia como pueden ser, en la actualidad, el fenómeno de la inmigración, los que no tienen trabajo, los que están solos, o las mujeres víctimas de la violencia doméstica, entre otros."
Com pot ser que la mateixa Conferencia Episcopal parli d'aquesta manera sense condemnar moralment el terrorisme d'estat del General Franco durant més de quaranta anys, sense deslegitimar el cop d'estat que el va portar al poder. Veuen la palla a l'ull i no miren la seva viga? Es pot criticar la memòria històrica des d'un punt de vista sectari? . És més, si com diuen que existeixen altres referents morals més enllà de la democràcia, com poden justificar la defensa d'un "bé comú" material com és l'estat espanyol? Les bones paraules no amaguen el fet escandalós que la Conferencia Episcopal anteposa la realitat d'Espanya com a imperi espanyol més enllà dels fets històrics que es remunten a cinc-cents anys només, deixant la resta en l'oblit interessat. Moralment, posen l'estat espanyol per davant del concepte de "catolicisme" com a principi de "comunitat universal" , i en aquest sentit "idolatren" una construcció política que com totes les coses d'aquest món, un dia no quedarà pedra sobre pedra. No alteren el Credo segons les seves conveniències, allò que critiquen tant com el "relativisme" no ho estan practicant ells mateixos?. I això sí que seria denunciable davant el Tribunal per a la Congregació de la Fe, l'antiga Inquisició, a l'Església de Sant Pere de Roma. Acaben el capítol tercer parlant de l'exercici de la caritat, en aspectes socials molt lloables, però a mi no m'esmenten, només sóc català.

Treient Foc pels Queixals

Després de les eleccions al Parlament de Catalunya, calia prendre's un temps per reflexionar i pair els esdeveniments. En aquestos moments, el silenci és un bé preciós que de vegades no valorem com cal. I és molt necessari per poder escoltar. Sigui a un mateix o als altres amics i companys. Per poder saber d'on bufa el vent, veure'm com dança el pomer, que diu la cançó popular. Però a Sant Boi s'ha produït una turbonada que no deixarà ningú a Catalunya indiferent.

Ahir es van produir unes manifestacions al ple de l'ajuntament com no s'havien vist feia molts anys. Una constructora familiar va declarar una guerra immobiliària al consistori. Potser algú pensarà que és un fet interessant, però intrascendent. Crec que aquest no és el cas. Si Eugeni d'Ors treia punta de les coses, i l'anécdota es convertia en categoria, exposaré perquè crec que és un exemple paradigmàtic a tot Catalunya. Algú dirà que no ho podem comparar amb els escàndols immobiliàris de Marbella. Caldrà analitzar-lo.
Per una banda, malgrat que no es pot demostrar res, tothom dóna per segur que existeixen lligams molt estrets entre els constructors i els ajuntaments. La necessitat de finançament municipal, i dels partits, fa que s'hagi establert un sistema retroalimentat d'ingressos per urbanisme i edificacions en tots els ajuntaments. Ser el responsable d'urbanisme és el càrrec més cobejat de tot el país. Però els temps de les vaques grasses s'estan acabant.
Els marges de beneficis s'estan reduint a tots els sectors econòmics, incloent la construcció. Això representa que qualsevol entrebanc pot portar una empresa petita de mal borràs. I això que ha passat a Sant Boi demostra com les coses funcionen sobre expectatives, o sobre especulacions. S'emparaulen coses que es legalitzen posteriorment. I com que ara s'ha dit que no, quan sempre es diu que sí, es produeix el conflicte. Des de fora es pot veure fredament, però res més lluny de la realitat: sembla ser que sentiments personals poden haver provocat aquesta situació.
Ahir mateix al ple es van contractar moltes persones. Als ajuntaments s'hauria de fer un estudi per saber quantes persones de la mateixa família hi treballen, quanta gent contractada està afiliada al mateix partit o sindicat dels que governen el municipi. Si tot va de cara, no hi ha cap problema. Però què passa quan la gent que treballa en la mateixa empresa es baralla? Doncs que l'empresa es ressentirà per les lluites personals. I aquest foc soterrat s'escampa per les connexions i vincles establerts, afectant als partits, als municipis, als constructors, i en definitiva, als ciutadans. I això es pot extrapolar a molts ajuntaments del nostre país. En aquest cas, caldria prendre aquestes crisis com una oportunitat de fer net, i afrontar el futur amb optimisme. Per al bé de tota la nostra societat.

Epigrama Polític Pedrolià

Tot i que els blocs, i els seus textos, acostumen a ser força originals, en aquest cas reproduiré un epigrama polític. Ara que s'escalfen motors, es posa la primera i es va de cara a les eleccions per al Parlament de Catalunya, serà oportú agafar una mica de perspectiva històrica.
Epigrama
"Socialistes i convergents
es miren l'ou com balla
i tots tenen la cua de palla
quan s'ensenyen les dents.
Socialistes i convergents
en ordre de batalla
se la jugaran a qui més gralla
per fer-se amb el convent.
Socialistes i convergents
han preparat la dalla
a veure qui més i millor talla
un bacallà pudent."
Manuel de Pedrolo. 31 de gener del 1988.

Sant Galderic, patró català del Dia Mundial de l'Alimentació

Per aquelles casualitats, avui 16 d'octubre se celebra Sant Galderic, el patró dels pagesos catalans, substituït més tard per Sant Isidre. També coincideix amb el Dia Mundial de l'Alimentació vés per on. Ja sabem que els principals problemes per solucionar la fam són la producció dels aliments, però també la seva distribució. I com que avui dia domina la distribució, el paper de la Fundació Banc d'Aliments és molt important.

L'agricultura a Catalunya està experimentant un gran crisi, i la pagesia s'està reduint a marxes forçades. No només la duresa de la feina afecta a la gent que sempre hi ha treballat, sinó que la societat moderna els porta a l'extinció del seu mode de vida tradicional. Les contradiccions de la política agrària europea s'agreugen cada dia més, i el menjar es porta de països llunyans a preus sense competència. En aquestos moments, les grans distribuïdores es queden els marges de beneficis. Un pagès d'aquí rebrà un preu molt baix, i el treballador ho comprarà en el mercat multiplicat per cent. Les iniciatives d'aprofitament dels recursos excedentaris d'aliments que no es poden vendre permeten fer arribar als nostres pobres aliments de primera necessitat. La tasca del Banc d'Aliments és important, i pel que fa a Sant Boi, cal dir que hi han llogat una nau recentment. De fet, és una cosa semblant al que fan els nostres captaires quan remenen els contenidors aprop dels supermercats. Per al futur del nostre país sempre serà vital disposar d'un fons d'aliments, no fos cas que qualsevol dia el menjar de fora no hi arribés com fins ara.

Gulaix Hongarès

Aquestos dies Hongria està passant per moments polítics i socials agitats. A Europa mateix, a les portes de la Unió Europea, el primer ministre s'enfronta a les manifestacions de protesta per haver mentit durant la campanya electoral per a ser reelegit l'any 2005. Aquell estiu vaig estar per allà casualment, i encara podré donar algunes pinzellades relacionades amb el tema.

Per exemple, a tots els turistes que ja hàgin visitat Budapest, la seva capital, hauran trobat una ciutat que de mica en mica es posa al dia. Després de la caiguda del mur, el país ha fet molts progressos gràcies a la seva situació estratègica, una mà d'obra qualificada, i l'impuls del turisme. Però potser amb aquest ritme, no n'hi ha prou. I caldrà fer més reformes, que és allò que està demanant el primer ministre precisament.
Jo diria que tot això bé del menjar. M'explicaré, els hongaresos són descendents dels huns, poble vingut fa segles de les estepes. Allà estan acostumats a menjar d'una altra manera: primer et portaran una sopa dolça, amb fruites, i després un bon estofat, normalment, gulaix, que és molt fort i condimentat. Per això, penso que el primer ministre va donar una mica de sopa dolça als seus ciutadans durant les eleccions. I ara toca prendre el gulaix, que comporta una digestió pesada. Una altra casualitat va fer que féssim una ruta pel llac Balaton, gairebé un mar interior al cor del país. I en un d'aquells poblets turístics que voregen el gran llac, Balatonozod, es va fer la reunió del partit on s'han filtrat, de manera interessada, les paraules del primer ministre. Només caldria recordar la sèrie de "Sí, primer ministre" imaginant-nos Sir Humphrey remenant les cireres. Ves a saber si tot això va ser fruit d'uns moments de plàcid relax, potser fins i tot acompanyat d'algun dels molts turistes alemanys que visiten la zona.
Bé, com que a Hongria van a la inversa, com els noms, amb permís de Bartok, Bela, el podem fer servir de mirall nostre. Aquí comencem amb una amanida o entrant lleuger, com les eleccions al Parlament de Catalunya de fa tres anys, amb el Tripartit, que promet un dinar de campionat, després surt el primer plat amb Rodríguez Zapatero de president a Madrid, amb un toc agre, el segon plat arriba acompanyat sense guarnició, i les postres són decebedores, amb Maragall i ERC fora de joc. Ara que s'acosten les eleccions de Tots Sants, esperem que el cuiner president hagi millorat el nivell. De moment, ja comença triant els ingredients: Rodríguez Ibarra i Bono fora, Montilla i Mas entren en el menú. Després, tot dependrà de la gana que tinguem els catalans, de moment ens faran correr una bona marató electoral per fer venir la gana, ja ens podem preparar. Sinó sempre podem agafar un cap de setmana fantàstic amb la parella per Budapest.

El 1714 que van escriure per a les Generacions del Futur

En la conferència que ha pronunciat Oriol Junqueras a Sant Boi, ha rememorat els fets, les vivències i les paraules d'aquells homes. Uns homes que no es van rendir fins al final, combat a ultrança, que pregaven a Nostre Senyor i lluitaven pels Drets i Llibertats dels catalans. Perquè eren homes lliures, i sabien el valor de la llibertat. Ara , a Catalunya el 2006, qui sap el valor de la llibertat? Ara, a Catalunya el 2006, algú sap què és ser un esclau?

No es tracta només dels lligams físics, la força bruta, sinó també de la força psicològica i mental. Gràcies a recuperar la memòria del nostre poble, i dels emocionants fets que explica amb passió l'Oriol Junqueras, podem entendre alguna cosa. Però encara hi ha moltes barreres mentals, moltes presons dels quals no veiem els barrots. Reprenem el fil de la història, i pensem perquè les monarquies europees van girar-se d'esquena als catalans? S'ha insinuat que això va ser perquè era un model polític diferent. Certament ho era, i per evitar-lo, van liquidar el model i amb ell el poble que representava aquestes idees. Aleshores, com és que els catalans encara volen estar a la Unió Europea, encara volen fer cas del model monàrquic que han heretat els estats moderns? Només per un concepte geogràfic?
Després de tretze mesos de setge, Barcelona capitulava, i al final Cardona. El 1714 els catalans van esdevenir esclaus. I les monarquies europees van dominar el continent. Estaven al cim de la glòria. Les nacions van desfer els pobles. Però 60 anys després, el 1774, naixia un nou poble, els Estats Units d'Amèrica. Tretze mesos de setge a Barcelona es van convertir en tretze colònies nordamericanes que es van aixecar i es van alliberar del jou. Com sabien els catalans que van lluitar fins al final que cada mes de lluita, cada dia guanyat al temps, feia tanta falta al poble, a tots els pobles del món?. Ho sabien perquè tenien fe en Nostre Senyor. La gran majoria de catalans avui dia no tenim fe en gaires coses, o massa en altres ídols. Com a homes necessitem fe i raó. Però potser ara mateix hi ha més fe en un de sol immigrant que ve en patera o caiuco que en una sala plena de catalans parlant sobre la llibertat del nostre poble?

Els Alemanys treuen la Bandera

Aquest estiu vaig estar de vacances per Alemanya, concretament a l'estat o land de Renània del Nord-Westfàlia. No era la primera vegada que estava en aquest país. I vaig trobar algunes novetats, i algunes possibles comparacions.
La primera cosa que em va sobtar respecte als anys anteriors, fa dos o tres anys, va ser la presència de banderes alemanyes al carrer. Sembla una cosa normal, però de fet, allà només les trobaves en els llocs oficials i en festes assenyalades. Enguany, molta gent les portava penjant del seu cotxe. Això em van confirmar que havia passat després dels Mundials de futbol. L'havien tret al carrer per donar suport al seu país, i molts no les havien guardat. Les possibles explicacions que se m'acudeixen són les següents: Alemanya ha passat un període de recessió econòmica, amb caiguda dels preus amb l'adopció de l'euro, un increment de l'atur, i una pèrdua de cobertures socials. Això encara fa sentir els seus efectes. Tot i que el transport és més car que aquí, un apartament en una ciutat mitjana alemanya d'uns 400.000 habitants costa uns 300€ al mes. Una casa a les afores d'aquesta ciutat costaria uns 200.000€ només. Inclús els preus dels productes als supermercats com el Lidl són una mica més barats que aquí a Catalunya. De fet, l'altre dia vaig llegir una carta d'un lector en un diari que corroborava aquestes afirmacions amb el titular següent: "Aquí ens estan estafant".
Les comparacions són odioses, en aquest cas. Cal tenir en compte que la recessió alemanya suporta els costos de la reunificació, i sobretot, de la Unió Europea, on és el major contribuent. Però això un dia o l'altre s'acaba, i es cobren els deutes. Un exemple el tenim en la compra d'Endesa per part d'Eon. O en el tancament d'empreses per traslladar la producció a països d'Europa de l'Est. O que en el proper període de negociació dels pressupostos comunitaris, hom reduirà progressivament els diners que rep Espanya. I tant que les comparacions són odioses, cap a on es dirigiran les mirades dels catalans quan confrontin la seva situació econòmica amb la dels alemanys?

Tornant de les Vacances amb Bicicleta

Aquesta setmana molta gent torna de les vacances d'estiu. El gros serà a partir de la Diada, quan el dimarts 12 de setembre comencin les escoles. La tornada acostuma a ser costa amunt. Sobretot per aquells que troben coses que no els hi agraden gaire: per exemple, el senyor Manuel Cuyàs i les bicicletes. En tot cas, si l'articulista encara no ha fet prou dies de festa, m'agradaria suggerir-li algunes destinacions d'acord amb les seves preferències.

Per exemple, l'India. Un país famós per la seva espiritualitat, on podrà resoldre la seva pregunta existencial. Allà trobarà com s'ho fan per portar el bolígraf, sense butxaques. La gent fa servir bicicletes de pinyó fix per carregar aliments fent una pila més gran que el ciclista, o deixar-se portar per un d'aquestos "rikshaws" o bicitaxis.
Una altra destinació aconsellable seria Califòrnia, amb sol i platja, i una costa on podrà trobar tot de policies que li respondran com han solucionat el tema de la suor quan es va en bicicleta. En cas que no pugui anar-hi, es pot conformar veient la sèrie de televisió "Pacific Blue".
Però si s'estima més una destinació més propera, li recomanaria Alemanya, per resoldre els seus dubtes sobre la bicicleta. Ja no parlo d'Holanda, que després dirà que allò és molt pla, malgrat que no sap que també fa molt vent. En fi, respecte a Alemanya, pot preguntar a la seva president, de la CDU, Angela Merkel si s'ha passat al partit dels Verds alemanys. Ho dic perquè a Alemanya la gent té cotxe, però també té bicicletes. I sempre les han tingut. Com que en general són bastant conservadors, van conservar la bicicleta, perquè també té els seus avantatges. Allò de la intermodalitat funciona fa anys perquè pots portar la bicicleta als trens, i als autobusos també. No com aquí, on per cert, Iniciativa no té gairebé res de verd. Poden preguntar al pares que la TMB , el 6 d'agost, no els va deixar pujar a l'autobús perquè portaven el nen petit amb la seva bicicleta petita, i és clar, això era un perill. Pot preguntar a tots els escolars d'Alemanya que amb 10 anys fan classes de circulació viària en bicicleta, i els ensenyen a anar per la dreta, i a respectar els vianants, és clar. Jo encara no sé on és el circuit d'educació viària de Barcelona, o el de Sant Boi de Llobregat, després que les entitats ho hagin demanat fa més de deu anys.
Però si no vol anar gaire lluny, el senyor Manuel Cuyàs pot anar a Montserrat. Caldria que agafés els Ferrocarrils de la Generalitat, amb els seus vagons adaptats perfectament per a tota mena d'usuaris, i plenament accesibles a la gent amb cadira de rodes, el carro de la compra, el del nen, o la bicicleta. Tothom pot defensar els seus interessos, però quan es defensen els de tothom, tots hi sortim guanyant. Inclús el senyor Cuyàs, que també hauria de mirar si el seu seient li va a la seva mida.

El Nou Pasqual

Si algú ha vist el títol, pensarà de seguida que vaig a parlar sobre el president de la Generalitat de Catalunya, en Pasqual Maragall. Però no serà així. Parlaré d'un llibre editat ara fa cent anys, el 1906, per Francesc Pujols: "El Nuevo Pascual o La Prostitución" reeditat el 2005 per Edicions i Propostes Culturals Andana SL de Vilafranca del Penedès. Com que en Francesc Pujols tenia una relació molt estreta amb Joan Maragall, el poeta, i avantpassat de l'actual president, si no és una casualitat, és una de tantes paradoxes de la vida.

Perquè en Francesc Pujols va compondre amb el pseudònim d'Augusto Altozanos aquest llibre en la seva joventut. Però en ell, més enllà de la filosofia, assistim al desplegament de l'art de la paradoxa. I aquesta forma vital fa de Pujols un mestre en el seu camp. Perquè si la paradoxa forma part de la vida, en Pujols dóna nova vida a la paradoxa. Algú s'escandalitzaria del llibre, però de fet, ens podem escandalitzar de la vida? podem donar una perspectiva diferent a la nostra manera de viure?. D'això parla Pujols: la filosofia de la vida ens obliga a acarar-nos a les seves veritats i a les seves mentides, i en tot cas, a prendre partit. A acceptar la vida, i a acceptar-nos com som. I d'aquí surt el concepte de saviesa, que rau en "la joia de viure".
Per aquells que els hi vingui de gust trobaran en la seva lectura moltes paradoxes. I molts nivells metafòrics: des de l'amor i el sexe, el seu lligam o no amb la religió, la creença o no en Déu que comporta viure o no amb Ell, la vida a la terra i al cel, i el cristianisme en la nostra existència. També trobarà aquesta paradoxa lingüística, el llibre està escrit en castellà traduït literalment del català, per allò de "alquilar sillas". En aquest àmbit juga i se'n riu amb els catalans que escriuen en castellà, potser Pujols serà present a la Fira de Frankfurt?. O potser és a l'inrevès?.

Sobre l'Orígen d'un President

Aquestos dies s'està fent un gran debat sobre si una persona nascuda fora de Catalunya pot ser president de la Generalitat de Catalunya? Tant uns, com altres, fan jugar els conceptes en funció dels seus interessos polítics. I això no fa més que confondre la gent. Entre el discurs políticament correcte i les mitges veritats se'ns amaga la realitat. Però aquesta l'haurà de trobar la gent. En tot cas, intentaré veure quins són els fonaments jurídics de tot això.

Per començar, un bàndol diu que és correcte que qualsevol persona pot ser president de la Generalitat, independentment del seu orígen. Des d'aquest punt de vista, podria ser-ho qualsevol veí de Catalunya. Tant socialistes com convergents van a favor d'aquest punt de vista, seguint la cèlebre frase de Jordi Pujol: "és català qui viu i treballa a Catalunya". Tanmateix, aquestes paraules són una veritat a mitges, i per tant, una mentida a mitges. Aquesta expressió afavoreix el concepte de dret territorial, o "ius soli". I de retop, el concepte d'estat-nació.
Des dels temps del grecs, ja sabem que la natura de les coses està formada per quatre aspectes: la terra, el foc, l'aigua, i l'aire. En aquesta comparació tenim que la terra seria el viure, i el foc, el treball. Però i l'aigua i l'aire? L'aigua seria el sentiment de pertinença a una gent, i l'aire la voluntat de formar-ne part. I això se'n ha amagat en profit dels seus interessos particulars, que han passat davant dels de la gent i el país.
D'acord amb el dret espanyol vigent, és clar que qualsevol pot ser president de la Generalitat. Però no ens enganyem, en altres estats, com els Estats Units, només pot ser president una persona nascuda en el seu territori. Ni per Kissinger es va canviar la seva Constitució.
Algú pot dir aleshores que existeixen precedents entre els catalans: és clar, els comtes de Barcelona eren els oficials més grans, i van haver-hi comtes com els Trastàmara de Castella o Lluís XIII de França, però no ens hem d'enganyar. Tots ells estaven subjectes a les Constitucions de Catalunya, i aquesta era la màxima autoritat. Però els mateixos espanyols les van deslegitimar. Per tant, ells no poden fer-les servir al seu favor.

Colom i Amèrica

Hem llegit amb molt d'interès el llibre de Jordi Bilbeny titulat "Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya", d'editorial Proa. En la seva recerca sobre Colom, ha pujat un graó més. I per als catalans és una cosa molt important. Si sobre el navegant existeix el misteri, on es barreja l'admiració i la vergonya a causa de les conseqüències de la colonització, cal afrontar els fets cara a cara. I si cal desaprendre allò que ens han ensenyat, no tinguem por. Perquè com diu la Bíblia, "la veritat us farà lliures".

La recerca de Jordi Bilbeny va avançant. Enmig de la boira que s'aixeca del mar de documents, es poden trobar ports segurs i arrecerats. En aquest cas, amb l'ajuda inestimable de Víctor Ferro, que amb el seu llibre "Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta", de l'editorial Eumo, posa en el bon camí els seus treballs. Aquest llibre permet entendre tota la part pública del dret civil dels catalans, i d'aquesta manera, Bilbeny pot demostrar que la descoberta d'Amèrica parteix d'un sistema jurídic català. I això sense necessitat de recòrrer a altres fonts com el dret de sang.
Certament, el llibre de vegades es fa reiteratiu, o una mica espès. Però sempre sobre aspectes secundaris. Cosa disculpable davant la necessitat de justificació que els historiadors oficials demanen, per allò de la palla a l'ull de l'altre.
La seva recerca deductiva es fa tan interessant com una novel.la de Sherlock Holmes. I encara caldrà arribar fins al final. En aquest sentit, cal tenir en compte que el sistema jurídic català es fonamenta en el dret civil, i per a aquest, no hi ha distinció entre dret privat i públic. Per la qual cosa, caldrà continuar observant tot el conjunt. I per entendre això, cal tenir en compte que el dret català és el més acostat al dret anglosaxó. Si Colom va descobrir Amèrica, ara Amèrica descobrirà que Colom era català.

La Mare i la Filla

La setmana passada vaig anar a buscar el diari El Punt, com cada dia, al quiosc de la Riera Basté. Però aquell dijous estava tancat. Al davant es trobava el cunyat de l'Alfonso explicant als clients habituals que la seva filla havia mort. Només tenia 38 anys. Li deien Paqui, i havia deixat dos nens petits. No la coneixia personalment, potser de vista, però sempre et sap greu per la repercussió en les persones que tractes. En aquest cas, el "meu quiosquer". En aquestos casos, les paraules sempre es queden curtes.
Aleshores vaig marxar cap a una jornada sobre empreses d'inserció laboral que es feia a la biblioteca de la Muntanyeta. Una d'aquestes empreses que es diu Txoko havia de servir la pausa del cafè i l'aperitiu del migdia. A la pausa que van muntar puntualment, només es trobava una noia. I la seva expressió era una mica seriosa. De vegades, no hi donem gaire importància, perquè pensem que són impressions pròpies sense gaire trascendència. Però aquest no va ser el cas.
L'aperitiu del migdia es va suspendre, i extranyat vaig preguntar als responsables de l'acte perquè havien canviat el programa. Va resultar que la cap d'aquest equip, qui dirigia aquestos treballadors amb problemes d'inserció laboral, havia mort el dia abans. El seu nom era Paqui. No calia ser gaire espavilat per lligar caps. En unes hores vaig conèixer més d'aquella persona que durant tots els anys que he estat vivint a Sant Boi. Per a l'Alfonso era la seva filla, i per als altres era la seva mare. En el seu record i de tots aquells que la van conèixer i estimar.

El Pit-Roig de Sant Boi

Al pic del migdia, a la cantonada del meu carrer vaig trobar un ocell petit mort. Era un pit-roig, difícils de trobar a la ciutat. Un altre detall interessant era que estava anellat. Com que conec gent d'associacions de medi ambient, i natura, que en saben molt del tema dels ocells a Sant Boi, el vaig recollir.
El vaig ficar en una bossa de plàstic, i el vaig guardar en el congelador fins a trobar el dia de portar-lo als entesos. Com que la reunió del Consell de Medi Ambient no era fins al dilluns a la tarda, allà es va quedar. Tanmateix, un fet inesperat va passar dilluns al matí. Em vaig assabentar que en Joan Puig havia mort. Era un santboià de tota la vida. I havia treballat a la Caixa durant molts anys. El darrer any estava de baixa per culpa del càncer que el va assetjar. No se n'havia sortit. I tot i que potser no el coneixia gaire, però si a alguns companys seus, vaig afegir-me a la missa que es va fer a la parròquia. Quin estiu, l'Agustí, i ara ell, van aplegar molts santboians que van omplir a vessar l'esglèsia. A dos quarts de cinc ja t'havies de posar als laterals de la gent que hi havia. A la sortida vaig poder saludar i parlar amb alguns companys. Ja estava tot dit. O no?
Cap a les set vaig anar a la reunió. A la cartera portava la bossa de plàstic amb el pit-roig. I quan va acabar el consell, em vaig acostar a l'Andrés, d'una associació naturalista santboiana, i li vaig ensenyar l'ocell perquè poguessin fer el seguiment de l'anella, i poder saber-ne més. Quan l'hi va donar un cop d'ull, la seva cara va canviar. Estava emprenyat, resultava que l'anella del pit-roig no era oficial, que en tot cas, pertanyia a un ocellaire particular. Això volia dir que el pit-roig havia estat engabiat, i que s'havia mort perquè són aus silvestres que mengen insectes i no poden estar tancades. Amb disgust, em va dir que llencés l'ocell a les escombraries.
Així ho vaig fer, però aquesta anecdota em va fer pensar. I més després de tot lo que havia passat aquell dia, i els anteriors. La natura havia donat al pit-roig el seu sentit, però els homes de vegades el canviem. I no pensem que les coses, i les persones, som com som. Voler-les tancar, quan no toca, o voler-les d'una altra manera, és com jugar a ser Déu. I el fruit de l'arbre del coneixement és amarg per als homes. En tot cas, no crec que la mort de l'ocell fos en va. Tanmateix, la qüestió que em faig és si la lliçó apresa es referia al Joan, a mi o a qualsevol de nosaltres mateixos?

Elegia d'Agustí Torrents

Aquest migdia estava mirant les notícies a la televisió quan han parlat de l'accident d'un escalador a la muntanya del Pedraforca. Al cap ha vingut el pensament que no fós algun membre del Centre Excursionista de Sant Boi, però sense el nom, això era un suposar. Tanmateix una hora més tard em trucava un amic per avisar que l'Agustí Torrents havia mort. Una mica sobtat i incrèdul, perquè d'ell no t'ho podies pas imaginar. La seva experiència i coratge l'havien portat a molts cims. Alguns, com l'Everest, se li havien resistit. Mai per la seva causa, en tot cas, per coses com el temps o altres inconvenients externs. De l'Everest va tornar amb una infecció als pulmons que va superar amb esforç, però de la qual ja no paràvem esment. De l'any passat fins ara s'havia refet, i ple d'ànims tornava a estar al capdavant en les seves lluites i projectes vitals. Sense saber-ho, ha estat un període de gràcia.
Tres Francescs m'han trucat aquesta tarda per parlar-me dels trist esdeveniment. Tots ells el coneixien personalment, tots tres d'àmbits socials i laborals completament diferents, tal era la seva capacitat de respecte per tothom i de diàleg. Tots tres el trobaran a faltar, no tant potser com la seva família i amics més íntims.
Tanmateix, era un "prohom" santboià si encara hi ha algú que es mereixi aquest títol. Era un referent de la nostra ciutat, i malgrat que no sempre va fer el cim de les muntanyes, l'Agustí Torrents sempre serà respectat i admirat com una persona que va portar al cim la seva vida.

Pel nostre Honor

Avui dia no es fa servir la paraula "honor". En tot cas, queda molt protocolària, i en català es fa servir honorable per als consellers i el president de la Generalitat. Ara que el judici per al nou Estatut de Catalunya està vist per sentència el dia 18 de juny, diada de Corpus, cadascú decidirà en consciència quin serà el veredicte. Altres paraules s'han utilitzat molt: dignitat, drets històrics, nació, etc... però hem perdut el sentit dels mots, i en aquesta Patum que hem viscut durant aquestos dos anys, tot ha canviat per continuar igual: el comte de Lampedusa "dixit".
Tanmateix, entre totes les possibilitats d'enfocar el vot, cap ha apelat a l'honor. Serà que com a catalans ja ens queda poc, o potser que durant segles no n'hem tingut cap. L'esclau no té res, i l'amo s'emporta tot lo que aquest guanya, segons les lleis antigues i les modernes. Però si donem un cop d'ull, hem de prendre nota d'algunes expressions apreses i actuar en conseqüència. Aquelles cites o frases memorables que ens ensenyàven a l'escola: una era la de Méndez Núñez: "Más vale honra sin barcos que barcos sin honra". O aquella de l'alcalde de Zalamea: "Al Rey, la vida y la hacienda se le han de dar, pero el Honor es patrimonio del alma, y el alma solo es de Dios".
Per això, el dia 18 de juny anirem a votar el Nou Estatut. I jo votaré NO.
Altres votareu una altra cosa. I cal que sigui així. Però jo crec que ens trobarem entre el NO i l'OU a l'Estatut. I per desgràcia o per sort, aquest ou ja fa molta olor de podrit.

El Jardí d'Eddy Merckx

El mes passat es va publicar la llista dels millors ciclistes professionals de tots els temps. El màxim rang l'ostenta el belga Eddy Merckx. Els criteris de la puntuació els estableix el polonès Daniel Marszalek amb una autoritat reconeguda en aquest camp. I valora el ciclista més complet, qui ha guanyat més proves i de quin tipus. Per això, Lance Armstrong que s'ha especialitzat en el Tour de França no està al capdavant. I això no li treu cap mèrit a aquest nord-americà resident a Girona.
Però avui parlaríem del país d'Eddy Merckx, i què podem dir des del Baix Llobregat.

El nostre ciclista Eddy Merckx és belga, i veí de Brusel.les. Això fa que la dualitat valona i flamenca sigui menys evident. Potser el país belga té alguna cosa especial que produeix grans ciclistes. Però en la seva època, les infraestructures ciclistes, com carrils bici o vies verdes no eren moltes. Tot i que fa uns tres anys vam poder fer un viatge per Flandes en un entorn molt diferent. Arribar a Brusel.les va ser un xoc, perquè no està gens preparada per als ciclistes, i el tràfic és caòtic. Tanmateix, si viatgeu al nord, cap a Flandes passareu de la nit al dia. En cinc anys han construït tota una xarxa per anar a peu i en bicicleta entre totes les ciutats i pobles de la nació. I al costat de carreteres, trens, etc... Aquí han pensat en tothom, i tothom té els mateixos drets. L'equilibri del paisatge i de les seves cases amb jardí és comfortant, i transmet el plaer de les coses senzilles i ben fetes. Però el nostre campió no surt del no res, és l'exponent de la gran tradició ciclista, tant dels professionals com dels usuaris de la bicicleta que omplen els carrers del país. Abans que un carril-bici hi ha una persona que va en bicicleta.
Ara al Baix Llobregat ens trobarem que Sant Feliu i l'Hospitalet han fet un pla director de la bicicleta. Una iniciativa lloable. Però fer carrils-bici no és l'objectiu principal dels usuaris de la bicicleta. Sinó ens convertiríem només en un lobby de pressió per repartir-nos els pastís. L'objectiu principal dels usuaris de la bicicleta és compartir l'espai i pacificar el trànsit. Això vol dir que som un més en la circulació, amb els mateixos drets i deures, sense voler ser uns privilegiats com els que van en cotxe. I que cal poder anar pel carrer amb seguretat, i sense jugar-se la vida. I això vol dir que aquí tenim un jardí que cal cuidar i millorar dia a dia. Més enllà de les qüestions polítiques i electorals.

Es busquen Còmplices per acabar amb l'Ateneu Santboià

Sembla ser que la fi de l'Ateneu Santboià està pròxima. El seu estat és de coma profund des de fa anys. I ara l'empresa que es va quedar tot en la subhasta està a punt de pactar amb l'equip de govern de l'Ajuntament. Els tants per cent ja no són gaire importants, quan ja no es parla del 100 per cent. Els socis santboians van deixar a les últimes l'ateneu, i quan la gent ja no dóna suport a una cosa, aquesta decau i es marceix. L'ajuntament era la última esperança d'alguns socis que mantenien vius els records sentimentals i els valors que representava com a símbol de progrés dels ciutadans. Però a la subhasta el govern municipal no hi va anar. Per a ells representava una altra cosa. I ara és la seva.

Qui mana a l'Ajuntament vol anar per feina. De cara a les eleccions quedaran molt bé perquè podran urbanitzar la zona, fer calaix i a més a més, diran que hauran tret la discoteca del poble. S'hauran acabat els problemes de soroll, de convivència i brutícia. Tota una sèrie de problemes que els ciutadans de Sant Boi ens hauríem estalviat si l'ajuntament haguès anat a la subhasta. Ara ho arreglaran, quan tot això ens ho podíem haver estalviat si fessin bé la feina.
Com que són molt generosos, o potser és que no tenen la consciència gaire tranquil.la, busquen còmplices entre l'oposició. A canvi d'alguna part en el botí, que ells decidiran, que per això manen, enrolaran algun soldat més al pelotó d'execució. Aquest és el truc de la bala de fogueig, perquè hi hagi dubte en la culpabilitat. Però no dubtaran a delatar-se entre ells, si cal salvar la pell. Sonen els cants de sirena que volen atrapar Ulises en el seu viatge a Itaca. Podran els regidors acceptar la voluntat dels votants que els van escollir per representar-los?
En nom del progrés, la riquesa, els valors i el "bon rotllo" , que va denunciar l'antropòleg Manuel Delgado, es poden matar moltes coses. Serà casualitat que el dilema que es planteja a Sant Boi és el mateix que l'escriptor Paulo Coelho descriu en la seva novel.la "El dimoni i la senyora Prym"?

Perpectives Catalanes

Aquestos dies he estat llegint "La Solució Cambó" del Francesc Pujols editada per l'editorial L'Esfera dels Llibres. Com que tot allò que prové del Pujols no té desperdici, aquesta lectura us aprofitarà més que qualsevol llicenciatura en politiqueses. Com sempre, no us deixarà indiferents perquè aporta una perspectiva catalana de les coses. Amb això vull dir que parla de què pensem, què fem i com som. La solució que proposa als nostres mals podia ser bona o dolenta, de fet, va ser impossible. La raó, com l'enraonar, no va triomfar. Ara per ara.

Allò important del nostre escriptor és que fa un esborrany i neteja el mirall en el qual els catalans ens mirem. De manera que podem veure si el nostre vestit ens va curt, si està arrugat o tacat. I només per això, el Francesc Pujols és un dels grans filòsofs catalans, i potser universals. Com diu el seu ofici, filo sofia, és a dir amic del coneixement o la veritat.
Però sent com som els catalans, caldria actuar en conseqüència, però de vegades no és fàcil. Els nostres enemics ens tenen engabiats. Però es que nosaltres tampoc no som pas uns sants. Sigui com sigui, i si Déu vol, existeixen diferents camins per aconseguir la llibertat. Una opció seria encongir-nos tant que poguèssim passar pels barrots de la presó. I l'altra seria engrandir-nos tant que trenquèssim igualment les reixes. Si ens fem petits abandonant qualsevol aspiració a Madrid o a París. Si ens fem grans posant els nostres ulls en la conquesta de l'imperi nord-americà.
En tot cas, si un president dels Estats Units va aconseguir que un president d'Espanya parlés americà, nosaltres hauríem d'aconseguir que un president nord-americà parlés català.

Més que un Nom en una Llista

Fa mesos, almenys des de finals del 2005, que tots els partits polítics de Sant Boi estan preparant les properes eleccions del 2007. A un any vista, les associacions organitzaven els afiliats, i es feien les propostes internes de candidats. Així com les "quinieles" i les combinacions més possibles dintre de cada partit estaven en boca de tothom. Algunes ja eren segures, i les altres que estaven més amagades comencen a sortir a la llum pública. CiU, PP i ERC ho tenien més clar, i el PSC-PSOE i IC-Verds no tant.
Durant aquestos mesos s'ha pogut sentir un cert nerviosisme dintre de l'ajuntament, i una remor sorda que no tenia un orígen cert. L'alcaldessa Montserrat Gibert va manifestar públicament la seva voluntat de continuar, però el seu partit no ho ha volgut així. Més enllà de les relacions entre candidats i aparells polítics, aquestos tenen la paella pel mànec. Amb llistes tancades, la democràcia també es troba tancada. Però si algú pensa que només són qüestions personals s'equivoca. N'hi ha més coses al darrera.

Sense fer balanç definitiu del govern de Montserrat Gibert durant aquestos dotze anys, ja que aquest s'escriurà a les properes eleccions. Perquè l'alcaldessa no es vol plegar a fer el relleu tal com ella va entrar a l'alcaldia al seu dia. Potser és un darrer gest, que l'honora, perquè aquest any serà llarg. Cal dir que es nota l'absència de la seva amiga Roser Suriol. Però les coses bones o dolentes no depenen només d'una persona. Durant aquestos anys la nostra població s'ha quedat aïllada dintre del Baix Llobregat. Tot i el redreçament i l'equilibri entre el respecte mediambiental, la construcció i la indústria, la manca de recolzament a nivell institucional per part de la Generalitat, de Madrid o del propi partit socialista han colocat Sant Boi sota les servituds i interessos d'altres poblacions. Amb la qual cosa, els ciutadans de Sant Boi no acabem d'aixecar el cap. Més que un capità calia un exèrcit, i més enllà del nucli de l'alcaldessa, no hi havia un suport real per afavorir la nostra població. Però a part de les persones, també hi ha un model o projecte de futur. Potser a Sant Boi aquest s'aguanta amb tres potes: pagesia, serveis logístics i treballadors. Però amb la marxa de Montserrat Gibert, la seva defensa del parc agrari també marxa. L'alcalde entrant, com va dir a la Nit de l'Esport, té predilecció per la logística i els serveis. Amb la manca de terreny a la zona metropolitana, i amb els nostres polígons ocupats al cent per cent, l'aposta és clara: els polígons s'eixamplaran i Sant Boi quedarà enganxat al Prat, a Viladecans i a Santa Coloma en els propers anys. Tal com passa ara al marge esquerra del riu. Si serà això el que volen els ciutadans de Sant Boi es veurà a les properes eleccions. Sigui per bé o per mal.

El RACC i el Català

Sobre la carta escrita pel senyor Josep Pujades publicada en l'edició del dia 25 d'agost passat(2005, Diari El Punt), opino que expressa un sentiment de sorpresa. És comprensible que també s'amoïni pel fet que una entitat catalana faci publicitat en un centre comercial de Salt(Gironès) , a Catalunya, majoritàriament en castellà.
Però la reacció que té el senyor Josep Pujades ens hauria de portar a les arrels del nostre problema. En primer lloc, em preguntaria si el RACC és una entitat catalana. Certament, la seu i la base principal les té a Catalunya, però el nostre país se li ha fet petit.

Crec que els catalans de cor sabem que som un poble petit comparat amb altres pobles, però tampoc no som menys que ningú. Aleshores ens trobem que empreses que han tocat sostre en nombre de clients a Catalunya busquen nous mercats. Però no obren empreses filials, obren sucursals. No en tenen prou, ni volen millorar gaire els serveis que haurien d'oferir, perquè costa molt anar més enllà. I l'ambició ens porta per altres camins: ho volem tot; volem el que és nostre i el que és del veí.
En aquest cas, el RACC, fora de Catalunya obre oficines, i fa la competància al RACE, i, és clar, cal utilitzar la llengua castellana. La torna és que aleshores s'imposa l'economia d'escala a costa del petit, i el català passa a segon terme. Ha canviat la perspectiva. Per sort, avui dia el món s'ha fet global, i sabem que podem canviar de perspectiva quan vulguem. Per això, animo tothom a saber on som, quina perspectiva volem aplicar i les conseqüències que tot plegat comporta.
Si no fo per la coincidència, crec que alguns partits polítics també s'ho haurien de fer mirar bé. Perquè em sembla que fan com el RACC, que, en comptes de millorar el servei que donen, només miren d'influir en mercats veïns.

Un DRACC per a Catalunya

Avui parlaré d'un drac de Catalunya bastant gran. Gran en edat i gros de mides. Enguany farà 100 anys, i com qui no vol la cosa, va nèixer com un club esportiu. Avui dia ha crescut molt, i el trobareu a moltes poblacions del nostre país i de l'estranger. Els darrers cinquanta anys l'han permès posar-se al davant d'altres animals que li feien ombra, i els ha escombrat del camí. En part perquè els altres s'havien quedat antiquats i també perquè no s'havien situat en el grup dels poderosos. És el nostre RACC. Ha aconseguit transformar un país i una societat, suposo que haurà aplicat la filosofia marxista de la transformació social. Com a títol de reialesa, ha fet que el cotxe sigui el rei absolut.
Perquè pugui circular amb comoditat ha construït autopistes que es van eixamplant i eixamplant, les seves carreteres han tallat camins antics i no deixen passar vianants ni bicicletes, la seva xarxa ha arraconat els altres mitjans de tranport com el tren o el vaixell. No com en altres països europeus on coexisteixen tots junts i tothom és respectat per allà on va. I la seva gana creix cada dia més: s'estèn fora de les nostres fronteres, crea una fundació sobre mobilitat per donar lliçons als altres, vol més ciment i carreteres quan les existents són un caos absolut i kafkià, compta els seus números de vehicles però no els de víctimes i accidents de trànsit, etc ...

Molts diran que no sé que m'empatollo, però puc estirar el fil de la memòria i recordar alguns fets: la Setmana de la Mobilitat ja no es celebra com a tal; s'ampliarà l'AP-7 quan encara no s'ha construït el ferrocarril transversal; obre oficines en la zona del RACE espanyol; ha aconseguit "l'exclusiva" dels cursos de recuperació del carnet de conduir per punts; està a favor del pla que està destruint el Delta del Llobregat i les reserves d'aigua de Barcelona, amb obres de ferrocarril mal dissenyades. Com és que a Catalunya no s'ha tancat mai una ciutat al trànsit rodat pels alts índexs de contaminació com a Europa? Ha aconseguit portar grans premis de velocitat a Catalunya: rallies, motos, cotxes. Per a ells tot són facilitats. I cap problema.
Els problemes són dels altres i les culpes també. Si un s'estavella en el cotxe és culpa del conductor, o de la carretera. O en tot cas, que l'Administració ha d'encarregar-se de la feina bruta, que ells estan nets de culpa, com deia en una editorial de la revista RACC el seu president Sebastià Salvador. Però com que són vanitosos, a la mateixa revista anuncien que ells solets van convidar a Barcelona a la senyora de Palacios quan portava el ministeri de Transports a la Unió Europea, ni que el primer viatge que va fer l'ara conseller en cap, el senyor Bargalló fós per anar amb totes les despeses pagades al Gran Premi de Fòrmula 1 de Dubai. O que el PTOP estigui en mans d'un alcalde que va dir que la vall de Sant Daniel de Girona no es tocaria. No serà que al DRACC l'administració sí que els escolta. Ja se sap, els culpables del desastre de la mobilitat que tots patim a Catalunya són tots els altres. Per molts anys, RACC, que a nosaltres ens queden pocs!

Els Processos de Participació Ciutadana

Avui dia, pels nostres verals, té gran predicament fer, per part dels polítics, els processos de participació ciutadana. La idea és recollir les opinions i les propostes dels ciutadans. Amb aquesta finalitat es fan trobades dirigides per tècnics especialitzats en la matèria que es debat, i per monitors que dirigeixen els debats. Així es vol aprofundir en la democràcia. Però la corrupció de la democràcia ens aboca a la demagògia. I això passa quan l'esperit del procés està viciat.
Els ciutadans fan les seves propostes, algunes realitzables o altres no, però massa vegades tenen dues sensacions. Primer es troben que algunes idees no són escoltades. I segon, les que són escoltades es giren del revés com un mitjó, o com una volea de tenis. Així, la sensació de desànim es va apoderant dels ciutadans, i de mica en mica van desapareixent. Si almenys se'ls digués clarament, sí o no, no se'ls hi faria perdre el temps.
I aquesta és la sortida trampa d'aquestos problemes que no se solucionen, tant sols es dilaten en el temps. Pel mig queden els ciutadans desencisats, i els processos de participació es converteixen en eines de legitimació de les actuacions dels polítics. Legitimitats manipulades, que només ajornen la decisió que ja s'ha pres anteriorment. Per a molts d'aquestos casos, els podríem anomenar PPC.
Aquesta seria la abreviatura del Procés de Pilatos contra Crist. I qui tingui ulls per veure, que vegi; i qui tingui orelles per escoltar, escolti.

Almogàvers i Xarnegos

Aquella gent que estava a primera línia de batalla els anomenàven almogàvers. Temuts i respectats, el seu nom significava "els homes de la frontera". Batejats pels seus enemics perquè anaven sempre endavant, empenyent i engrandint el territori que deixaven lliure al darrera per als que els seguien. Aquestes tropes catalanes estàven formades en part per gent de diferents orígens ètnics que s'hi afegien al cos principal. Era una adhesió lliure normalment. Qui s'enrolava sabia on se ficava.
Avui dia, els catalans recorden aquella gent amb admiració. I es pregunten si són o no són descendents d'aquells guerrers. Si la sang té res a veure, si l'esperit ens acompanya o ha fugit. Avui dia que l'imperi català s'està desfent. Amb uns Països Catalans competint amb els espanyols per uns territoris físics que hom somnia, i que no es corresponen a la realitat. De fet, el nostre error és l'orgull que ens porta a voler canviar els altres. I no som capaços de convertir-nos nosaltres mateixos.

Aquesta conversió que s'espera, la llibertat somniada i la real, però per la qual haurem de lluitar-hi nosaltres. Anar a la recerca d'aquesta veritat amagada dins nostre. Aquella veritat compartida per gent de moltes generacions. De sempre i de fa poc, però que han triat quedar-se en la companyia dels catalans. D'aquells que podent ser reis, han preferit convertir-se en xarnegos. Aquella paraula que sona a les nostres orelles carregada de diferents significacions. Sons que ens recorden la immigració gascona dels segles passats, i que fa poc vam retrobar en el Tradicionàrius amb el grup de música Xarnegue. Ells van prendre el nom d'una zona de transició i frontera entre la Gascunya i altres llocs. Com veiem, tornem a ser en zona de frontera. Nosaltres, els catalans no serem tots "homes de frontera"? . Homes sense rei, perquè de rei i príncep dels catalans només n'hi ha un, i està al cel. Per això, som a Catalunya un Principat. Jesús és el nostre príncep, tal com diu la cançó dels Segadors , Catalunya Comtat Gran.

Des de Cafarnaüm

Aquest títol es refereix al text de l'Evangeli de Sant Marc (Mc 1,21-28) que s'ha llegit a les esglèsies aquest diumenge. Els catalans associem el lloc de Cafarnaüm amb el mercat de Calaf, com una imatge de desgavell, molt soroll o guirigall. I a on trobem de tot i a tothom.Com que aquestos dies això sembla que està passant amb el projecte de nou estatut de Catalunya, m'agradaria respondre a totes aquelles posicions interessades que estiren cap al seu cantó, sense tenir en compte que al mig es troben tots els catalans. Perquè molts sembla que s'obliden de la gent, i això farà que la gent se'ls hi giri d'esquena.

Com que no sóc gaire sant al respecte, només m'agradaria respondre algunes actituds que des de posicions de poder parlen sense autoritat. Parlo de crítiques que arriben des d'institucions eclesials que són respectables sobre qüestions com l'avortament, la sexualitat, etc., però que quan ho contraposen a la lluita per una millora de les condicions de vida i dignitat dels catalans, van errats. Precisament quan aquesta és una crítica ferotge sense tenir en compte que primer caldria fer sortir els dimonis i mals esperits que viuen dintre de mitjans de comunicació que estan al seu servei. Aprofitant que aquestos dies ha sortit la primera encíclica del papa Benet XVI, Déus és Amor, que parla de la caritat i de l'amor, envers uns i altres, seria una bona oportunitat perquè aquells qui més la necessiten fessin una lectura adient, i obressin en conseqüència, com va fer Jesús traient el dimoni d'aquell home a la sinagoga.

Sant Boi de la Marca

Es parla molt de la nova organització territorial de Catalunya. Potser no s'acabarà fent, perquè com va lligada a l'Estatut també correrà la seva sort. De totes maneres, això ha provocat que es parli del tema perquè afecta al futur dels habitants de cada regió. Així, sembla que ens trobarem amb set regions. Entre elles la de l'àrea metropolitana de Barcelona. I aquí dins es trobaria Sant Boi. La qüestió que plantejo és si, fins avui dia, la nostra ciutat ha tret profit d'aquesta vinculació. Dintre d'aquesta zona els interessos de Sant Boi i dels seus ciutadans han estat defensats prou bé?
Mirant l'evolució dels darrers anys, i posant les coses a la balança, sembla que no ha estat així. Sant Boi té coses bones i que s'han fet bé, cal dir-ho sense dubtar-ho. Comparat amb altres poblacions del Baix hem tingut prou sort. Però si mirem les coses negatives, i les que ens esperen, inclinen la balança en sentit negatiu. No comptem gaire a nivell comarcal ni metropolità, el paper dels santboians sembla el de suplent de luxe a qui l'entrenador no vol fer jugar. I la veritat, com a tot bon professional, crec que un jugador de futbol es buscaria un altre equip. Per això, proposo que Sant Boi, i faig extensiva la meva proposta a totes les poblacions del marge dret del riu Llobregat, s'inclogui en la futura vegueria del Penedès i del Garraf. D'aquesta manera es trencaria la dependència de Barcelona i podríem equiparar-nos en pla d'igualtat amb altres poblacions que presenten característiques semblants: com Sitges, Vilanova, Vilafranca, etc... Semblances no només de població sinó també geogràfiques, culturals i econòmiques. Potser algú diria que això és impossible, però com en tot judici, podem apel.lar a casos anteriors que s'han succeït: i aquest és el de la Marca Hispànica.

Buscant el Pont de Sant Boi

Diuen que el pont de Sant Boi no va existir mai. Parlo d'un de debó, de pedra. Que potser hi havia una barca, o que en tot cas, era de fusta. Però tenim un carrer amb aquest nom al nucli antic, i una imatge gravada en una pedra que representa un àngel sobre un pont de pedra.
Malgrat que aquestes evidències són menyspreades, i considerades llegendes, responen a una realitat. Ara són passat. Però cal saber que formen part del nostre present. No volem mirar enrera per quedar-nos-hi. Senzillament, volem trobar allò que perviu. I retrobar-nos amb nosaltres mateixos per mirar endavant.
Com a exemple, podem suposar que quan es va construir el pont de Molins de Rei, es devia desfer el de Sant Boi. El lloc on potser trobaríem les seves pedres és a la nostra Catedral.