dilluns, 18 de desembre de 2006

Woody Allen es mereix la Creu de Sant Jordi

Les crítiques sobre la darrera pel.lícula de Woody Allen són prou bones. Després d'atorgar-li la categoria de bona comèdia, sense gaires pretensions, i sense ser una de les millors, la deixem alegrement de banda. Se suposa que no porta cap missatge, ni cap lliçó. Però el mestre Allen fa màgia i prestidigitació: ha filmat una faula. Un conte que tots els grans escoltem i llegim sense gaire interés. Amb el temps descobrirem el missatge amagat. Com feia aquell gran filòsof català Francesc Pujols que explicava les veritats en broma.

Woody Allen es mereix per la seva pel.lícula la Creu de Sant Jordi. Ja va dir que en faria una a Barcelona, però amb Scoop, l'Exclusiva, ha fet una cosa més interessant: explicar-nos la seva versió de la llegenda de Sant Jordi. Algú no ha reconegut en el màgic Allen a l'heroi del film: inclús mor com el Tirant lo Blanc. I potser no sembla l'antiheroi per excel.lència?. Amb aquesta lliçó demostra que la raó i el coratge tenen una imatge que no sempre són com ens imaginem. La princesa Scarlett Johanson triomfa en la seva aventura: sobreviu a l'amor, malgrat el desengany, i aconsegueix el reportatge. I sobretot descobreix la veritat, i aquesta la fa lliure. I quin és el rerafons de la faula: els americans senten una atracció fatal per Europa, pel seu refinament i la seva façana, que amaga també les seves perversions. Al final es descobreix que sota la crosta no tot és tant bo.
Parlant de Sant Jordi, us recordo que és el patró d'Anglaterra, i també de Catalunya. Per això mateix, m'agradaria fer veure que als catalans els hi passa el mateix que a la protagonista Sondra Pransky. Per una banda, s'ha de fer passar per una altra persona Jade Spence, per sortir amb el ric i criminal Peter Lyman. Això em recorda al paper que fem els catalans, que ens hem de canviar el nom per anar pel món, i amagar allò que som, tant si estem a França o a Espanya.
Per l'altra banda, parlem de l'atracció fatal de la protagonista, que com està enamorada, sembla que té la vena als ulls, i que em recorda la que sentim per les monarquies i estats europeus. Aquestos defensen els seus interessos, que van en contra del nostre poble. Estar i viure al continent europeu no vol dir ser monàrquic europeu, i els estats europeus ho saben, sigui un rei o una Unió Europea que ja no és una Comunitat. La pregunta que em faig com a català és la següent: Quan ens treurem la vena dels ulls? Sabem que estem més aprop dels Estats Units que de la Unió Europea en esperit i manera de pensar? Independentment del president Bush, dels quilòmetres de distància i dels prejudicis adquirits?

Cap comentari: