El Pit-Roig de Sant Boi

Al pic del migdia, a la cantonada del meu carrer vaig trobar un ocell petit mort. Era un pit-roig, difícils de trobar a la ciutat. Un altre detall interessant era que estava anellat. Com que conec gent d'associacions de medi ambient, i natura, que en saben molt del tema dels ocells a Sant Boi, el vaig recollir.
El vaig ficar en una bossa de plàstic, i el vaig guardar en el congelador fins a trobar el dia de portar-lo als entesos. Com que la reunió del Consell de Medi Ambient no era fins al dilluns a la tarda, allà es va quedar. Tanmateix, un fet inesperat va passar dilluns al matí. Em vaig assabentar que en Joan Puig havia mort. Era un santboià de tota la vida. I havia treballat a la Caixa durant molts anys. El darrer any estava de baixa per culpa del càncer que el va assetjar. No se n'havia sortit. I tot i que potser no el coneixia gaire, però si a alguns companys seus, vaig afegir-me a la missa que es va fer a la parròquia. Quin estiu, l'Agustí, i ara ell, van aplegar molts santboians que van omplir a vessar l'esglèsia. A dos quarts de cinc ja t'havies de posar als laterals de la gent que hi havia. A la sortida vaig poder saludar i parlar amb alguns companys. Ja estava tot dit. O no?
Cap a les set vaig anar a la reunió. A la cartera portava la bossa de plàstic amb el pit-roig. I quan va acabar el consell, em vaig acostar a l'Andrés, d'una associació naturalista santboiana, i li vaig ensenyar l'ocell perquè poguessin fer el seguiment de l'anella, i poder saber-ne més. Quan l'hi va donar un cop d'ull, la seva cara va canviar. Estava emprenyat, resultava que l'anella del pit-roig no era oficial, que en tot cas, pertanyia a un ocellaire particular. Això volia dir que el pit-roig havia estat engabiat, i que s'havia mort perquè són aus silvestres que mengen insectes i no poden estar tancades. Amb disgust, em va dir que llencés l'ocell a les escombraries.
Així ho vaig fer, però aquesta anecdota em va fer pensar. I més després de tot lo que havia passat aquell dia, i els anteriors. La natura havia donat al pit-roig el seu sentit, però els homes de vegades el canviem. I no pensem que les coses, i les persones, som com som. Voler-les tancar, quan no toca, o voler-les d'una altra manera, és com jugar a ser Déu. I el fruit de l'arbre del coneixement és amarg per als homes. En tot cas, no crec que la mort de l'ocell fos en va. Tanmateix, la qüestió que em faig és si la lliçó apresa es referia al Joan, a mi o a qualsevol de nosaltres mateixos?