Imperi Universal i Domini Propi

En l'aniversari de la Constitución Española del 1978, vulgues o no, els catalans fem balanç. El temps ha passat per veure tot el que ha donat de sí, i allò que molts van preveure s'ha acomplert. Com que aquestos darrers van ser titllats de radicals, i foragitats dels beneficis del pacte, als que s'han quedat amb el règim establert se'ls pot donar els mèrits i els demèrits de tot el que ha passat. Una altra qüestió serà si nosaltres volem encarar el futur i el present sota aquesta Constitución o no?
Però ara que és moment d'espera, no només pel Nadal, hem d'esperar també unes quantes sentències. L'any vinent tornarem a les urnes, i ens deixaran dir algunes coses. Els catalans estem molt marejats, ens trobem com el toro que no fa més que empaitar una capa de colors vius mentre el torero està preparant l'estocada final. El toro només té dues solucions, atacar al torero i no a la capa, o bé saltar la barrera i sortir per on pugui. A l'arena no l'espera sinó la mort. Metàfores apart, hem de pensar i repensar qui són els catalans, i què volem ser quan siguem grans.

En les condicions actuals i mirant a la nostra història com a poble, uns quants volem la independència. Però encara que no ho sembli, hi ha moltes menes d'independència. En general, s'entèn que volem tenir un estat propi. Aquesta via portaria a una guerra total, i podria suposar l'expulsió dels catalans de Catalunya. Seria una mort amb més honor que l'agonia lenta a que estem sotmesos. L'altra opció seria la lluita per la independència individual: als barris de Les Corts i Bonanova, a les mansions d'Olot, o Girona, a Reus, etc... també molts catalans han aconseguit una independència personal il.limitada. La meva proposta vol triar el camí del mig, on sempre hem estat de fet, aconseguir la independència personal i col.lectiva alhora. I com es menja això? , què vull dir? La resposta és senzilla: drets civils i constitucions catalanes.
Fixeu-vos que no parlo d'una constitució catalana, ni d'un estat català propi. En això sempre hem fracassat, i el motiu és que nosaltres no som estatistes ni nacionalistes com els espanyols o els francesos. I avui dia, a Europa Occidental, l'estat va camí de la seva desintegració tal com el coneixem. En tot cas, anem cap a unes noves institucions polítiques. I la Unió Europea (d'estats) no serà la nostra solució ni la dels espanyols ni la dels francesos, per exemple). Lluitar per una cosa que va camí de desaparéixer és perdre el temps. Podríem tenir un "estat", però el nom no seria allò que entenem com a tal. De fet, estem anant cap a l'estat universal, que és l'imperi, liderat pels nordamericans. Per això vaig fer la proposta d'estat lliure associat als EUA, o bé, seguir la tradició catalana de la neutralitat. Com es troben a Andorra.
Si existeix un imperi global, cal aleshores establir el domini local. Això vol dir que els pobles dintre de l'imperi han de poder mantenir el seu dret civil, estiguin dintre de les fronteres que es trobin, o com a poble federat. I el dret civil és un cos jurídic que neix de la gent i de les persones, com era el dret civil català a la gloriosa i revolucionària Edat Mitjana. On les Corts catalanes es reunien per atendre les peticions dels comtes, i no al revés com passa avui dia amb els reis.
Des de Sant Boi, on Rafael Casanova està enterrat, podreu veure el seu ofici: doctor en drets (catalans). Drets plurals i constitucions plurals, que recullen la sobirania i la font del dret que són les persones i els pobles lliures.

La Tristesa del Poc

Quan hi ha poques coses més a dir, i quan veus que algú altre també diu coses ben dites, crec que és obligat difondre allò. No tant per l'ànim d'omplir el teu bloc, sinó més aviat, per saber que la teva ànima no està sola al món. Així, anem fent camí amb els companys, els coneguts i els desconeguts, envers un futur, difícil, però com deia la cançó d'en Llach: "Cal que neixin flors a cada instant". I com canta una preciosa cançó de l'occitana Maria Roanet, "sota la capa de gel, l'aigua camina". A sota trobareu dues glosses d'articles publicats al diari El Punt, combinats en el díptic del títol del bloc.

El primer està escrit per Josep Maria Uyà, "Molts trist, tot plegat", i el segon està escrit per Manel Larrosa, "Del quart cinturó a la crisi". D'aquí vé "La tristesa del POC". He rebatejat el PTC (Polític Tòpic Convencional) del Manel Larrosa pel de POC (Polític Oficial Convencional), més sonor crec jo.
El primer parla de la nova llei d'educació de Catalunya, amb totes les coses que es veuen des de fora. La meva glossa afegiria que a més de la qüestió econòmica, es presenta una crisi de model educatiu general. Les estructures actuals estan antiquades, però adaptar un model nord-americà sense tenir en compte les grans beques que reben els estudiants és una cosa poc entenimentada. El cas és que el conflicte d'interessos és tan gran, que al final els grans perjudicats seran els alumnes, i per tant, els nostres fills i els dels veïns. El poder de l'executiu de la Generalitat és massa gran per poder diferenciar entre manar i governar. I trobem a faltar en aquesta "parca" democràcia la divisió de poders, i la garantia d'uns tècnics independents.
Sobre l'actual democràcia, i els polítics oficials convencionals, com a protagonistes de l'escenari, tracta el següent article de Manel Larrosa. Podem veure les actuacions demagògiques d'alguns partits que diuen defensar no sé què per poder deixar fer no sé qui? . Per desgràcia, l'alternativa no existeix, o ha estat anorreada. Això implica que tota una generació està vagant pel desert. Quan arribem a la vista de la Terra Promesa, alguns ja no hi serem, i les noves generacions prendran la seva Catalunya.

La Crisi ja ha arribat de ple

Aquesta setmana m'han confirmat que la crisi ha arribat a Catalunya, i pel que respecte a nosaltres, a Sant Boi. Puc explicar que una persona coneguda va marxar de vacances amb una carta d'acomiadament a la mà. Aquest setembre tindrà la feina de buscar-ne una. I també puc explicar que un xinès es va queixar que la cosa estava malament, i tot molt car: el lloguer, la llum, etc... Si fins i tot, un xinès, considerats gent soferta i treballadora es queixa, ja ens podem calçar. En altres casos, algun treballador ha marxat a Austràlia cridat per la seva germana que ja s'hi estava allà. Un altre persona, un immigrant moro s'ha venut la casa que tenia aquí per tornar al Marroc a treballar en la construcció, que viu un creixement espectacular al seu país, degut als diners que s'hi estan invertint. El pressupost d'una casa allà és de 20.000€.

Aquí ens arriba una crisi econòmica forta, i caldrà veure com la gent va lluitant per tirar endavant. Els grans negocis ja s'estan començant a desunflar, i qui no hagi guardat gra per als anys que vindran, ho passaran magre. Tot i que em sembla que, més o menys, tocarà a tothom. Un exemple notori pot ser el tancament del local de la Cooperativa Agrària a Sant Boi per posar un establiment de venda d'una cadena majorista de fruita, verdura i peix. El lloguer que pagaven compensava als propietaris el tancament, però ara a la cadena ja no els hi surten els números. A finals d'estiu ja l'havien tancada, i ara de moment, la persiana continua baixada. Els productes de la Cooperativa on venien altres pagesos del Baix Llobregat ara ja no arriben a la nostra ciutat.
Com passa en molts altres negocis, l'increment de costos s'ha menjat tot el marge de beneficis. I entre els costos que han pujat més caldria incloure els impostos per part de les administracions públiques. A més de l'increment del petroli. Com podem veure, l'ús del petroli portarà Espanya a la venda del seu patrimoni. I veurem que algun espanyol arribarà a dir: "Espanya, antes mora que rota!". És clar que el primer que ho va posar en pràctica modernament va ser el dictador Franco, amb l'ús de les tropes mores durant la Guerra dels Tres Anys, i amb la seva Guàrdia Mora. Ell mateix no es refiava de cap espanyol!

Dia Mundial d'Alfabetització de les Mares de Déu Trobades

Ara que comença el nou curs escolar, podem veure que a Sant Boi ens trobarem amb molts exàmens per passar . No només els alumnes, sinó també els pares, els professors i altres persones amb alguna autoritat. De moment, els mestres i professors ja s'han incorporat als col.legis i instituts. Tenen a Catalunya una nova Llei d'Ensenyament, que afectarà tant als públics com els privats. Tothom veu que cal canviar coses en l'educació dels alumnes, però també la majoria de professionals està en contra de la nova llei. No oblidem que és una llei aprovada per un govern de coalició i votada en el Parlament favorablement. El cas és que trenta anys després d'una dictadura, el nivell cultural no ha millorat gaire. Per no parlar de les millores en la taxa d'analfabetisme en el Dia Internacional de l'Alfabetització que es celebra el 8 de setembre.

A Sant Boi aquesta taxa està per sobre de la mitjana del Baix Llobregat, i per tant, també de la de Catalunya. El fet que s'hagin construït més escoles i instituts per millorar les condicions materials de l'ensenyament sembla que hagi anat en detriment de les condicions educatives i de la seva qualitat. Però com diuen, de vegades tot depèn de les prioritats. I en la llista de despesa governamental i dels particulars, no ens enganyem, aquesta va al darrera de la construcció d'autopistes i de la compra d'un cotxe.
Si Bertold Brecht va dir que el progrés d'un país va en funció de la proporció que destina a educació, l'estat espanyol queda en els furgons de cua de la UE. I quan diuen que la nova llei millorarà l'ensenyament, semblen paraules vanes. La realitat és el tancament de línies educatives, la reubicació de professors sense avisar, i es retallen altres despeses. El fet que a nivell educatiu el Departament demani que la programació de classes d'un curs s'hagi d'explicar en funció de les competències que han d'assolir els alumnes a classe sembla un artifici retòric que serveix per justificar els posteriors nivells baixos de coneixements. Fer paperassa no és una feina educativa, cal temps i esforços, un bon professorat que no respongui només a criteris corporativistes, i cal una autoritat del professor a l'aula davant de pares i alumnes, no una autoritat centralitzada en el despatx del director. Perquè al final a Catalunya ens trobarem sense potestat ni autoritat de cap tipus.
Si existeix un model educatiu, cal explicar-lo, i sinó cal anar fent les millores necessàries. El futur dels nostres fills, els dels catalans, està en joc. I això no depèn de la India, ni de la Xina ni dels Estats Units ni de Rússia. Que no ens trobem que un dia la saviesa del món es va amagar sota terra, i que caldrà després recuperar-la sota la imatge de les Mares de Déu Trobades. Per totes aquelles Núries, Meritxells, Montserrats, Tures, Flors, etc... que la setmana vinent començaran a estudiar.

Els Totxos de Gal.les

Des de Gal.les han arribat més notícies de tipus polític. Una d'elles parla de la campanya que està duent a terme el partit nacionalista gal.lès Plaid Cymru per aconseguir una nova seu. Es tracta d'apadrinar un totxo, i a un preu de 50 lliures esterlines (65€), tal com explica la revista Presència. El partit està creixent, tant en vots com en càrrecs electes, i estan demanant els diners als seus electors i simpatitzants. Malgrat la crisi institucional i econòmica que els està afectant, el Plaid Cymru busca la complicitat de la seva gent, i fa honor al significat de Cymru, que vol dir els companys o camarades. Una confiança que a Catalunya s'ha perdut fa anys, doncs ha fet que la gent hagi girat l'esquena a la seva classe política.

Els propers mesos es convocaran eleccions a la Gran Bretanya, i els conservadors de David Cameron tornaran al poder. Potser això afectarà al creixement del Plaid Cymru, però també van saber resistir la fortalesa del Partit Laborista durant aquestos anys. Aquestos dies en què es debatia la proposta d'augmentar la capacitat legislativa del parlament gal.lès, i de retruc, del govern, que actua sota l'empara del Home Office des de Londres, existien diversos debats sobre la manera de guanyar més autogovern. Un punt de vista planteja que no cal modificar res de moment, que ja estan bé com estan, i que per augmentar les competències però també els impostos, no cal. És una postura conservadora, però que no compromet. Un altre punt de vista vol demanar més competències, però de manera gradual, i de mica en mica, anar endavant. Però la lluita per aconseguir-ho es presenta difícil ja que la voluntat de fer canvis després de la guerra d'Irlanda del Nord, i de les reivindicacions escoceses, fa que Londres no vulgui afluixar gaire més. El tercer debat planteja obertament una independència d'Anglaterra. En aquest cas, vol aconseguir la Devolution igual que Escòcia o Irlanda, però aquesta via jurídica no és semblant a Gal.les. Resulta que si les altres dues es van unir per acord dels parlaments, per al País de Gal.les va ser diferent. El famós Enric VIII va decretar l'Acta d'Unió per a la integració de Gal.les i Anglaterra, ja que la dinastia dels Tudor era precisament gal.lesa. En aquest cas, el peix petit es va menjar el gros. Però d'això ja fa molts anys.
Encara fa més segles del recull de normes legals i costums gal.lès del Hywel Dda, semblants als nostres Usatges. Però era el dret viu aleshores, i molt avançat en la seva època. Ara per ara, nosaltres també ens hem de conformar amb una Deputació del General que va fent el camí invers en els temps a venir. A més, el control dels partits polítics no deixa gaires espais de debat civil, i qui va més enllà, ha d'agafar el camí de l'exili. Per desgràcia, i això ens passa a molts, alguns hem de tirar enrera per fer dos passos endavant. Però no podem deixar d'admirar-nos que altres partits triïn fer confiança a la seva gent, com el Plaid Cymru, i vulguin apadrinar totxos. I baixar el cap quan un partit polític català va deixar la seu vella del carrer Villarroel amb façana d'obra vista, és a dir, de totxos, per una altra seu millor, semblant a un búnker de disseny modern.

Eisteddfod 2008 al País de Gal.les

Enguany el festival gal.lès per excel.lència, l'Eisteddfod, s'ha celebrat a la capital del país, Cardiff. Aquest festival anual aplega tota la societat gal.lesa durant la primera quinzena d'agost amb l'objectiu de promoure la llengua i el país. Cada any va canviant de població, i aquest ha tingut la gosadia de plantar-se en els jardins de la capital. Un repte en una zona del país de majoria anglòfona, i molt vinculada a l'antic comtat de Gloucester a Anglaterra, que dominava els marges del canal de Bristol. Cal felicitar als organitzadors per la valentia de plantar les tendes en els bonics jardins de Cardiff. No només van desafiar la persistent pluja d'enguany, que va deslluir la festa, sinó també l'assimilació que comporta la globalització en una ciutat amb una majoria anglòfona i immigrant. Així doncs, podem considerar l'edició d'enguany com un punt d'inflexió per a Gal.les, que obligarà a replantejar-se algunes coses, entre elles el mateix Eisteddfod.

Trenta anys després de fer-se l'Esiteddfod a Cardiff, el festival va tornar a les portes de la capital. El 1978 es va inaugurar el primer institut gal.lès a la ciutat, de manera semblant a la recent inauguració de l'institut de la Bressola a la Catalunya Nord. Cal tenir en compte que a Gal.les existeix una doble xarxa educativa: en anglès i en gal.lès. Aquest model ha fet que el coneixement de la llengua gal.lesa s'hagi estès i hagi guanyat prestigi entre la població, degut precisament a la categoria d'aquesta xarxa educativa. Tot i que encara s'arrosseguen els prejudicis anglesos sobre el gal.lès com a llengua pagesa. També hem de tenir en compte que el gal.lès, com a llengua celta, no s'assembla gens a les llengues llatines o saxones. Per això, a tot el país impera un bilingüisme total en qualsevol text escrit, amb els costos que comporta. Però aquest bilingüisme és una altra cosa en l'ús de la llengua, amb una diglòssia marcada pel territori i l'ambient social.
Aconseguit l'objectiu de trencar aquestos prejudicis, els gal.lesos s'enfronten a una crisi institucional. Es reivindiquen més competències i capacitat de legislar autònomament, ja que tot depèn d'un secretari en el Home Office de Londres. La petició de més autogovern ha estat contestada amb una campanya als diaris criticant les despeses excessives d'alguns diputats. La imatge del parlament gal.lès com a despesa supérflua s'ensumava enmig de la pluja. I la resposta de Londres ha estat que cal continuar com sempre. Però de fet, la crisi econòmica posarà a prova la relativa prosperitat del País de Gal.les. El nivell de benestar social és més alt que a Catalunya, però això no ha impedit que la crisi actual estigui afectant profundament al país. I de manera semblant, la construcció i la manca de liquiditat han reduït el consum. També els afecta la reducció de la producció de petroli al Mar del Nord, degut a la pujada en el preu del carburant. En una setmana de viatge, és més barat llogar un cotxe que pagar la seva gasolina. Al seu favor tenen el baix nivell de canvi de la lliura esterlina, més vinculada al dòlar que a l'euro, permetent que les exportacions no es ressenteixin gaire.
Per tant, podem veure com es presenta un panorama polític, social i cultural que qüestionarà el model vigent, i obligarà a sobrepassar-lo. Incloent el mateix Eisteddfod, un festival que haurà de renovar-se per passar de l'afirmació identitària a una proposta atractiva de futur. La dialèctica entre la defensa de la comunitat i la col.laboració amb altres pobles serà determinant. Mentrestant, podrem escoltar les cançons en gal.lès i en anglès de Duffy, i el seu triomf internacional amb Mercy. O anar de viatge a Cymru per escoltar un Croeso de benvinguda!

Què esteu fent amb ...?

Aquesta setmana, el diari Avui ha venut amb la seva edició diària un llibre titulat "Què esteu fent amb Barcelona?", escrit pel senyor Joaquim Roglan, i editat per l'Ara Llibres el 2005 dintre de la col.lecció ESCACC. La seva faixa blava porta el reclam de ser "un al.legat sarcàstic contra la Barcelona del Fem-ho B...". Es tracta, per tant, d'un llibre que vol buscar la polèmica i encetar un debat. Però l'infern és ple de bones intencions, ja que la crítica política i social justa està devaluada amb la demagògia i un treball de documentació matusser no contrastat.

No tenia gaires coses per escriure, ja que de vegades hom no sap què dir o expressar quan altres ja ho fan millor. Però el fet de trobar-me entre les mans aquest llibre del senyor Joaquim Roglan, m'ha donat l'oportunitat de posar-me davant de l'ordinador. És com en aquella escena del tinent O'Calaghan interpretada per Clint Eastwood a punta de pistola encanonant un delinqüent que està robant, i li diu, irònicament: Au va, bellugat una mica, que et podré disparar i m'animaràs el dia!.
I avui, el senyor Roglan m'ha animat el dia, i dispararé. Dispararé contra aquest senyor i els que han tingut la gosadia de publicar un llibre que perd el seu valor de denúncia fins a convertir-lo en un pamflet polític. Sent una mica condescendent, qualificaria el llibre de llarga "carta als lectors o al director", com es diu. Però si el valor d'una carta als lectors rau en la manifestació d'una opinió, en la seva brevetat i en el testimoni de la persona que el signa, no és el cas d'aquest lllibre. De fet, tot el llibre sembla que estigui bastit sobre tot un recull de cartes als lectors publicades pels diaris respecte als fets polítics i socials que s'han esdevingut a Barcelona els darrers anys.
Entre els fets que destaca, i debat, aproximadament un terç del llibre, està dedicada a la política de mobilitat i els seus eslògans. Com s'enceta l'apartat amb un ben trobat "Bon cop de pedal, defensors de la terra..." , faré honor a ell, i com a bon segador, tallaré arran la manipulació informativa i la manca d'informació contrastada. Venint de qualsevol altre persona, encara és disculpable, però no venint d'un reconegut periodista, llicenciat en la carrera, i professor de la universitat Ramon Llull. No puc quedar-me quiet veient que el seu escrit "sarcàstic" provoca víctimes innocents. No tant per les crítiques als polítics, totalment comprensibles, sinó perquè deixa als ciutadans que anem en bicicleta per terra. Si algunes actituds incíviques són denunciables, fer-ho extensiu a tot el col.lectiu vulnera les normes bàsiques del codi deontològic dels periodistes. Com antic soci d'Amics de la Bici, i actual de Bicibaix, no puc quedar-me quiet veient com es perpetra aquest robatori de tantes il.lusions i esforços abocats a aconseguir no un ideal, sinó una cosa real i tangible com el dret a circular. A més, la construcció del discurs narratiu ha estat manipulat grollerament, i sense fer cap contrastació de les dades que presenta o publica. No només es donen errors en alguns fets esdevinguts, altres han estat silenciats i d'altres s'han distorsionat de tal manera en el temps que esdevenen incomprensibles per a qualsevol persona aliena a aquest camp.
Em sap greu que la crítica justa es transformi en un pamflet demagògic, i que la crítica a un pensament polític "políticament correcte" sigui d'un nivell tan baix, com el dels que l'escriptor crítica precisament! També em sap greu que al darrera d'aquest llibre estigui la fundació Escacc, ja que el conformen persones de reconegut prestigi, i que amb l'edició d'aquest pamflet no compleixi amb rigor els objectius que pregona a primera plana de la seva web.

Fa 75 anys a Barcelona- III amb Colom Català

A l'anuari de Barcelona del 1933 apareix un article titulat "Colom y Barcelona" escrit per Ramon Carreres Valls en castellà. En ell reivindica la catalanitat de Cristofor Colom, o Salvador Colom, ja fa 75 anys. Els arguments que exposava aleshores es reprenen avui dia, amb millor que pitjor fortuna, per en Jordi Bilbeny. La documentació que recolza la catalanitat de Colom a partir de la signatura, del fet que era Almirall i que ja tenia escut, i per tant era noble, i que aleshores ja esmenta l'estudiòs peruà Luís de Ulloa com a referent en la reivindicació de l'origen català del navegant i descobridor.




La persistència dels fets farà que algun dia surti a la llum la veritat amagada per interessos aliens, i d'algunes persones d'aquí que no volen alterar l'actual "status quo històric". Altres exemples de les falsificacions històriques comeses pels estats nacionalistes, com el frau de la troballa de la Dama d'Elx.

Esperem que algun dia es pugui veure editat el treball que va fer l'historiador del Baix Llobregat, amb la documentació original trobada a l'Arxiu Parroquial de Sant Boi, sobre el testament fet en salut d'en Salvador Colom l'any 1462. Aquesta persona i les seves circumstàncies coincideixen plenament amb les que va viure Cristòfol Colom. No oblidem que Cristòfol és el nom en grec del llatí Salvador, i que la primera illa que va trobar Colom en el seu viatge va ser la de Guanahaní, batajada amb el nom de Sant Salvador. D'aquesta manera, Sant Boi i el seu terme, que comprenia el Prat de Llobregat, van formar part de la vida del famós descobridor.

Gal.les versus Geòrgia

Aquest dimecres 20 d'agost es va celebrar al The Liberty Stadium de Swansea, al País de Gal.les, el partit internacional amistòs entre els equips de Gal.les i Geòrgia. El resultat va ser de 2 a 1 favorable als georgians. L'encontre estava organitzat feia temps per l'associació de fútbol de Gal.les, i els recents esdeveniments a Geòrgia l'han portat a primera plana esportiva. Malgrat els Jocs Olímpics de Pequin, on només els estats poden participar-hi, les nacions organitzen pel seu compte partits precisament internacionals. Hem d'agrair al senyor Samaranch que les competicions olímpiques siguin només interestatals. Per aquest motiu, cal diferenciar els estats de les nacions, i per això, aquest és el factor determinant de les guerres actuals. La darrera que s'ha esdevingut a Ossètia, a Abjàssia i a Geòrgia.

Els fets de la guerra són tràgics per als que ho estan patint. No cal dir-ho, sempre ho són i ho seran. Però la naturalesa humana no atén a raons de vegades. L'existència de les Nacions Unides, on només estan representats els estats, és insuficient en el món actual. I l'ONU s'ha convertit en un fòrum interestatal que deixa de banda tota la resta de la realitat: el paper de les religions, el dels estats i de les nacions o pobles, les diferents cultures i el seu respecte, etc... Tampoc el dret internacional en el seu conjunt dóna resposta als interrogants, degut a la reduïda eficàcia de les seves institucions, i a la limitació a un dret internacional públic i a un dret internacional privat. La base d'aquest dret rau en la sobirania dels estats, i d'aquí prové la font de la seva ineficàcia. Les lluites de poder es converteixen i decanten a favor del més fort, sense que existeixi una justícia internacional independent. Ni els grans ni els petits volen veure els avantatges d'aquesta instància, ja que els compromet a tots. Si Rússia ha actuat amb prepotència, no ho ha fet menys Geòrgia, impedint el dret d'autodeterminació dels pobles abjàssos i ossets. Precisament una de les qüestions principals és quina és la base del dret: el territori o la gent. Els Estats Units d'Amèrica van donar suport a la independència de Kosovo, on tot i ser "territori serbi", la majoria de població era "albanesa".
Jo des d'aquí també manifesto el meu suport al predomini del dret de la gent a triar el seu futur, per davant del territori. I per aquest motiu, entenc que Rússia ha actuat seguint aquest mateix principi. Els errors de càlcul dels georgians ha fet que la independència de Ossètia i Abjàssia hagi estat acompanyada de la neteja de població d'orígen georgià amb qui estaven convivint. Cal dir-ho ben clar, el fet que l'estat obligui a un sol dret, a una frontera i a un sol govern obligarà sempre a la lluita interna per dominar les minories, i imposar-se sobre la gent d'altres nacions. També cal tenir en compte que a Catalunya ens podria passar el mateix. I si actuem seguint el principi d'acceptar l'autodeterminació de la gent, es podria donar el cas que l'Àrea Metropolitana de Barcelona, incloent el Baix Llobregat, formessin part de l'Estat Espanyol, i la resta del territori català fos independent. Aquesta va ser la fòrmula que es va pactar a Irlanda fa molts anys. I crec que si actuem en consciència, cal tenir-la ben present i com a catalans acceptar-la.
Una altra qüestió seria l'existència d'un dret civil català lliure, coexistent amb altres dret civil com l'espanyol, per exemple, amb el màxim de transferència a les administracions territorials. I això mateix, seria la base d'un ordre internacional fonamentat en els drets humans, però sobretot civils. La globalització implicaria la llibertat de triar i escollir de quin país o nació volem o no formar part. I un govern general per a tots els territoris que s'hi incloguin. Això solucionaria els problemes que cada dia es van fent més evidents: ni gal.lesos ni catalans podien ensenyar la seva bandera en els Jocs Olímpics, tot i que un gal.lès que va guanyar una medalla d'or va desobeir aquesta regla. Així com també un atleta de la Gran Bretanya va desfilar sol exhibint la bandera irlandesa.

Gal.les sobre Rodes

Malgrat que aquest ha estat un estiu de "miserable weather" per als gal.lesos, molts estaven contents amb els exits esportius de la selecció britànica en els Jocs Olímpics de Pequin. La seva animaversió contra els anglesos és proverbial, però enguany han pogut gaudir de les victòries d'esportistes gal.lesos. Sols, o formant part de l'equip del Regne Unit (per poc temps em sembla), el remer Tom James i els ciclistes Geraint Thomas and Nicole Cooke han portat una mica de sol amb algunes medalles d'or i plata. Sembla mentida que els països que estan passant una crisi econòmica més forta, siguin precisament els que obtenen més victòries enguany: Espanya amb l'Eurocopa, les victòries de Rafa Nadal o de Pau Gasol, o que la Gran Bretanya hagi guanyat més medalles en aquestos Jocs Olímpics que en els cent anys anteriors.

La crisi colpeja durament la Gran Bretanya, i a la pujada de preus s'afegeix a la crisi hipotecària i bancària. El canvi de la lliura esterlina amb el dolar i l'euro no ajuda gaire. I per acabar, els "feliços anys laboristes" de Tony Blair s'acabaran amb Gordon Brown preparant l'arribada de David Cameron pels Tories conservadors. Com que el manà del petroli del Mar del Nord també s'està reduint, ara els hi està arribant l'impacte de la pujada del preu del carburant. Com ja vaig comentar en un post anterior, David Cameron fa anys que arriba en bicicleta al Parlament, en un avançament espectacular per l'esquerra laborista. Vistes aquestes i altres coincidències, i seguint el mètode deductiu, estimat Watson, podríem establir la hipòtesi que els britànics s'estan conscienciant per fer front a aquesta nova etapa a cop de pedal. Fins ara, institucions com Sustrans han fet un esforç considerable en aquest àmbit. Tot i així, enguany les associacions d'usuaris recollien firmes per millorar les infraestructures i acabar amb els robatoris de bicicletes.
Els gal.lesos han pogut ensenyar amb orgull la seva bandera, i les victòries esportives que han arribat amb el ciclisme donen ànims a la seva joventut. La bicicleta és necessària, però la manipulació per part del poder i d'alguns partits polítics sembla una manca d'ètica total. Sigui a la Gran Bretanya o a Catalunya, ja que tant va en bicicleta l'Hereu, com el Portabella, com l'Herrera, com el Roca, com el Bush, com el David Cameron, etc... la qüestió principal és com es fan les coses, si bé o malament, i si realment es té en compte la gent. No ens enganyem, tothom pot anar amb bicicleta, si vol. I per tant, el que compta és el dret a poder circular amb llibertat com tothom.

Fa 75 anys a la Ciutat de Barcelona - II

Ara que estem a l'estiu, és bo donar un cop d'ull a les notícies de l'Anuari barceloní del 1933 relacionades amb el Baix Llobregat. En tenim dos temes destacats aleshores: la reclamació de la construcció i millora de les instal.lacions de l'aeroport del Prat, i de la zona de lleure a la costa del Baix Llobregat. Això l'any 1933. Aleshores es va reclamar el nou aeroport del Prat ja que es van trobar que amb prou feines va poder aturar-se el dirigible Hindenburg en el seu viatge per sobre de Barcelona. Una fotografia espectacular del seu vol per sobre la ciutat. I l'altra es tracta d'un reportatge signat pel famòs Gatpac!!

Realment, l'Anuari ens permet comprovar que en ple segle XXI seguim el pensament de principis del segle XX, i que per tant, avui dia això està ultrapassat, i hem comprovat com ha caigut el mite del "progrés" d'aleshores. No vull fer una apologia d'utopies, siguin idealistes, nacionalistes, industrialistes o ecologistes, etc... Precisament formen part d'aquesta manera de pensar nascuda amb el Renaixement Clàssic, i que avui dia estan en plena decadència. Aquesta crisi que s'acosta no és només temporal, sinó que serà estructural perquè a més dels canvis materials implicarà uns canvis immaterials o de pensament humà. Anem cap a la topia, cap allò realitzable al nostre abast humà. Ni més ni menys.
Més enllà de la reivindicació de l'aeroport del Prat, ben actual com ja sabem, encara destaca més el projecte del Gatpac per a Barcelona. En aquest reportatge van establir que la costa del Baix Llobregat seria el lloc ideal per a la zona de lleure de la ciutat. Segons els estudis d'aleshores, es buscava una zona entre 10 i 20 quilòmetres al voltant de la ciutat per permetre als treballadors una zona d'esbargiment. Deixaven en segon terme l'opció nord, la costa del Maresme per la seva estretor i poca disponibilitat d'espai. I es decantaven per les pinedes del Baix Llobregat, seguint el perllongament natural de la Gran Via, que seria l'actual carretera de Castelldefels. De fet, es proposaven muntar uns moduls tipus bungalow prefabricats per a les famílies, amb una capacitat de quatre places, amb totes les comoditats. Les fotos del prototip són fantàstiques: llitera, llit i una cuina americana. Amb aquest projecte es demostra que volien instal.lar aquestos moduls a les pinedes naturals. I fer tota una sèrie de càmpings. Què hem de dir, avui dia?
Quan jo era petit, els barcelonins anàvem a les pinedes de Viladecans, Gavà i Castelldefels, ens banyàvem, paràvem la taula i menjàvem una truita amb patates. Això jo mateix ho he fet, fa trenta anys o trenta-cinc! Però en aquest curt període de temps, els bons propòsits han quedat esguerrats per la construcció i especulació immobiliària: la transició s'ha demostrat un parany, i el "monstre" ho ha engolit tot. Culpables: els que compren una casa a la pineda, els que planifiquen i urbanitzen, etc... I per fer més riure, el reivindicat aeroport col.lisiona amb les cases que s'han edificat al seu voltant sense cap altre seny que els dels diners.

Fa 75 anys a la Ciutat de Barcelona - I

Un company de feina m'ha deixat uns dies l'Anuari de la Ciutat de Barcelona de l'any 1933, editat per la Societat d'Atracció de Forasters, l'antiga oficina de turisme, vaja!. Un gros volum ben editat com a publicació oficial. Els reportatges i articles escrits no tenen desperdici. A més de poder comparar el pas del temps amb les fotos i els anuncis publicitaris, podem veure també què es volia aleshores, i que tenim ara després de 75 anys. La sorpresa ens arriba perquè podem comprovar que els grans projectes d'aleshores no han canviat gaire. En tot cas, sí que ha canviat la mida, i la manera sobretot de portar-los endavant.

Aquest llibre escrit en ple període republicà, i després de la mort d'En Macià, de la qual es fa ressò, conté tota una sèrie de reportatges molt interessants publicats per els homes capdavanters de la seva època: Artur Martorell, R. Batlle, Alfredo Romea, Santiago Brandolí, Magí Valls, Ramon Carreras, etc... L'objectiu del llibre era atreure el turisme, tant el de plaer com l'econòmic, la qual cosa ja manifesta en la seva portada. A més del català, estava escrit en castellà, i contenia resums de l'any en italià, francès i alemany. L'Anuari recollia les commemoracions del 1993: centenari d'Aribau, i per tant, del Renaixement Català, o el centenari de Goethe i el 25è de Wagner, amb la demostració de la influència germànica a la capital. Entre altres coses recollia la XV edició de la Volta a Catalunya, la revolució de la ràdio, amb Ràdio Associació de Catalunya i Ràdio Barcelona, i articles d'interès econòmic.
Un d'aquestos articles estava lligat a la indústria textil, un per al cotó i l'altre per a la llana. En el primer es destaca l'episodi de l'accident a la Colònia Güell. Fixeu-vos com va ser tant excepcional que per salvar la vida d'un xicot, amos i treballadors a l'una es deixessin arrencar un tros de pell. En aquells moments de confrontació social i ideològica, era l'excepció que confirmava la regla. El text recull completament l'esdeveniment, i els seus protagonistes, incloent una fotografia de la sala on s'extreien les pells. El bon desig que va inspirar aquell acte va esdevenir un miracle de l'època, ja que tres anys després esclatava al 1936 la Guerra dels Tres Anys, i posteriorment la II Guerra Mundial.
Furgant al fons de l'arcó de la meva memòria, m'ha vingut al cap la idea que el motiu pel qual Gaudí va deixar inacabada la cripta de la Colònia Güell va ser l'esclat de la I Guerra Mundial el 1914. L'arquitecte no va acceptar la declaració de neutralitat del Regne d'Espanya degut als interessos comercials dels empresaris textils d'aleshores, dels quals el comte de Güell era l'exponent més clar. Un tema d'objecció de consciència que pot explicar-ho perfectament. A més a més, els beneficis extraordinaris d'Espanya durant la neutralitat del 1914-1918 van comportar potser que s'avancés a Espanya la II Guerra Mundial, amb la Guerra Incivil, amb l'afany de recuperar el tresor acumulat. El capital i altres estats, com Rússia, van recuperar amb interessos monetaris, i de sang, els diners que els espanyols havien guanyat sense remordiments.

Pau Casals, la via cap a la independència

L'insigne músic català Pau Casals, català universal, sens dubte, gran músic i gran patriota, ens va donar moltes lliçons. No només en el camp de la música i de la interpretació musical, sobretot amb el violoncel, sinó també en el camp polític i cívic. El seu discurs davant de l'Assemblea General de les Nacions Unides va ser molt emocionant, i una de les poques vegades en què realment, sents que un home diu coses importants, i és escoltat. Però no només amb la paraula s'expressen els homes, també amb els fets i amb les decisions que prenen, les quals són senyals i llum per a altres homes. Especialment per als catalans.
Quan en l'exili català durant el franquisme, el govern provisional de la Generalitat va haver de triar el seu president a la mort d'en Josep Irla, en Pau Casals va rebre l'oferiment en primera instància. La seva autoritat moral era incontestada, i era el català més destacat, conegut i valorat en l'escena internacional de l'època, més que en Dalí, per exemple. Però com sempre passa amb els artistes, tenen les seves intuïcions genials, i aquelles raons que els hi dicta l'esperit. En Pau Casals va renunciar a ser president de la Generalitat, i això va afavorir que Josep Tarradellas assolís el càrrec, malgrat alguna oposició!
Cadascun va triar el seu camí, el president Tarradellas es va desplaçar cap a França, a la Provença, on va esperar pacientment el retorn. Va ser el seu triomf i la seva aposta, i el seu èxit. Però Tarradellas va representar els valors d'una política de caire francès, d'ideologia territorial i institucional. I aquestos valors avui dia estan clarament en retrocès. Ni l'arribada de Pujol ha alterat aquest esquema polític i mental.
En canvi, el camí d'en Pau Casals va ser diferent. L'etapa de Prada de Conflent ens recordava als catalans la importància de la unitat, i de recuperar el nord del nostre geni, més enllà del tòtem del Canigó. És important la nostra muntanya, però encara més allò que representa per al nostre poble. I un altre exemple, va ser el camí pels Estats Units d'Amèrica. Un país diferent amb uns valors polítics fonamentats en la gent, i en el concepte de llibertat. Tot i el seu silenci musical, i el boicot als nordamericans, per protestar pel seu suport a Franco, no va deixar de banda el suport i la fidelitat als catalans. Per la qual cosa, era respectat i admirat. Pau Casals ens va donar una altra senyal, se'n va anar a viure a Puerto Rico. L'antiga colònia espanyola es debat encara avui dia entre la integració plena als Estats Units o la independència total. Però el fet de tenir l'estatus d'estat lliure associat ha fet que mantinguès la seva personalitat sense perdre la seva riquesa econòmica. I aquí està el senyal, quan Europa ens tanca totes les portes per reconeìxer la nostra llibertat, i la Unió Europea ja no és aquell model on emmirallar-se, per què no demanem que Catalunya sigui també un "Estat Lliure Associat dels Estats Units de Nord-Amèrica"? O potser podem fer que el proper Comte de Barcelona sigui també President del Estats Units de Nord-Amèrica?

Jordi Pujol, Herodes de Catalunya?

Segons la Bíblia, i tot i que s'esmenta en alguns passatges la vida i fets d'Herodes com a rei, o governant de Judea, existeixen diferents punts de vista sobre aquesta persona, i allò que va representar per al seu poble. Algunes d'aquestes visions, semblen comparables a les que vivim avui dia a Catalunya, i malgrat la distància de l'espai i el temps, farem política o més aviat, ciència-ficció. I per tant, en què podem comparar Jordi Pujol i Herodes?

Herodes representa l'esperança del poble d'Israel d'esdevenir el Messies, però des del poder. I la seva lluita per aconseguir i retenir el poder van passar per davant de tot, inclús del poble que deia defensar. Primer, crec que podem parlar de què Herodes sembla que va ser més d'una persona, es parla del pare, i després del fill. El pare seria el protagonista de l'episodi dels Sants Innocents, quan van morir degollats tots els infants del poble de Betlem. I si ho comparem amb Jordi Pujol, veurem que totes les persones al seu voltant han estat apartades de la vida pública. Amb més o menys sort, totes elles, sense excepció han deixat de ser possibles rivals: fossin companys, o fossin enemics, tots han quedat enrera. Des de Xirinacs, fins a Joan Rigol, en Benet, o el Cullell o el Roca, o en Trias Fargas, o en Max Cahner, una llista molt llarga de noms, equiparable a la generació dels Sants Inocents.
Es podria dir que, com els pins, a sota seu no han crescut altres plantes que li fessin ombra. Parlant d'arbres, no seria aquest l'arbre de Convergència, el pal de paller que havia d'aguantar tot el país, i que potser només s'ha quedat sol i pelat, ja que tota la palla ha volat empesa pel vent, i ja no ens queda palla per donar de menjar al bestiar durant l'hivern que s'acosta.
No seria aquesta identificació d'un partit amb un home, que quan ha hagut de retirar-se ha nomenat un hereu que sembla dirigit pel Pujol mateix, com és Mas? I encara prou bé que fa el seu paper! Seria el segon Herodes, el fill, aquell que va governar després del pare, i a qui se li atribueix la decapitació de Sant Joan Baptista. Aquell que havia de preparar el camí al Messies, i es va encarregar de fer net, és a dir, explicar tot allò que estava malament del poder, i quin grau de corrupció existia entre els governants i les seves institucions. Per això va perdre el cap. Salomé va acomplir el paper de "cherchez la femme", però més enllà, representava l'eròtica del poder. Com seria la nostra "Salomé" catalana? Qui seria la mare?
Ara, Convergència està preparant el seu retorn a la Generalitat. Potser pactarà amb el PSOE, amb Esquerra, fins i tot amb el PSC, amb Puigcercòs com a president de la Generalitat? La Generalitat serà, doncs, la Salomé catalana? Carretero farà el paper de Sant Joan Baptista, o potser ha estat Carod-Rovira, amb les seves "mans netes" que s'han encarregat de tallar-li?
Pujol tenia una missió personal i de país, i ha convertit el país en una qüestió personal. Però quan creixem, ens adonem que la vida és més que allò que volem i desitgem. I quina és la joia d'un pare quan veu el seu fill gran i independent? Però Pujol, no ha deixat créixer al seu fill, no ha deixat que Catalunya sigui més gran que ell. Per què el pare accepta que el fill s'equivoqui i caigui, per tornar-lo a redreçar i fer-li confiança en el seu camí! Que Nostre Senyor empari a tots els catalans, i ens perdoni.

Lurdes en el Fons del Cor

Aquesta setmana els paisans del Pallars han estat entretinguts amb la picabaralla entre el rector de Tremp, Juan Antonio Mateo, i l'escriptor Pep Coll, sobre el llibre "Les senyoretes de Lourdes". Un fet tòpic en aquestos casos, en què els actors representen una escena de teatre, la qual sempre dóna relleu als protagonistes, permet vendre més llibres, i es fa una descàrrega d'adrenalina. A més a més de ser motiu de conversa jocosa durant una partida de botifarra al cafè.
Però si el tema és, en si, amè i agradable, no per això, no deixarem de passar l'oportunitat de llegir-ho sota un punt de vista més trascendent. En homenatge a totes les noies que porten el nom de Lurdes.

No deixa de ser divertit que aquesta batalla per la possessió de la veritat al voltant del misteri de Lurdes estigui sempre en mans d'homes, entre els quals m'incloc jo mateix per naturalesa. Suposo que com a reacció a la part femenina del mascle, en sentit figurat o manifestat. I establint paral.lelismes, entre el rector i l'escriptor del Pallars, tots dos homes lletrats i saberuts, de la ciència i de la vida. Això mateix va passar en el cas del miracle de l'aparició de la Mare de Déu.
El cas va ser que uns pobres pastorets, tan pobres que només parlaven l'occità gascó del comtat de Bigorra, van veure una senyora blanca unes quantes vegades. D'entre ells, va sobreviure la Bernadeta Subirós. I dic sobreviure, ja que les seves misèries no van acabar pas amb l'anunci de les aparicions. Resulta que tant els homes il.lustrats, tant els laïcs més il.lustrats, com els clergat més adoctrinat, es van malfiar i empaitar aquells nens per saber si deien o no "la veritat". Una veritat a la mida dels seus interessos, és clar. Aquesta era la veritat en minúscula. Ja que aquells que heu visitat Lurdes heu pogut contemplar les valls verdes enmig de les muntanyes del Pirineu, en uns paratges encisadors, dels quals Lurdes era la porta d'entrada. Allà al bell mig de la població, s'aixeca l'imponent castell dels senyors. I més enllà, a les afores la basílica. Però on trobareu la cova, és al seu costat, a la part de sota a la dreta mirant l'esglèsia. Allà en el silenci de la nit, i a la llum de les espelmes, encara es pot tenir uns segons de pau d'esperit.
Perquè tant els senyors, com els manaies del poder civil i eclesiàstic, no tenien gaire de pau d'esperit. Aquells nens que parlaven patois els deixaven en evidència. L'urc no podia admetre que ells no fossin capaços de veure la Verge.
I a finals del segle XIX, amb la puixança de l'imperi francès, encara menys. Crec que en aquell moment, el miracle va ser un avís sobre els perills que sotgen al poble, i les classes més desafavorides, davant de les lluites entre els poderosos. Pocs anys després, els alemanys de Bismarck van derrotar als francesos a la batalla de Sedan, i l'emperador Napoleó III va haver de marxar en la guerra franco-prussiana. Una humiliació històrica, vés per on s'ho van prendre!
En el fons del cor, per a totes les Lurdes resta sempre la gran veritat, amb majúscules, de que sempre existirà el misteri i la fe més enllà d'aquest món. Aquella Veritat que diu: "Que soy era Immaculada Concepciou!". I que ja ens va recomanar: "Aneu a beure a la font, i renteu-vos-hi"!

"Una vella resposta que t'haurà de servir"

"Una vella Resposta que t'haurà de servir"
Ara, rossí de lladres, poble meu Israel,
suportes que s'altivin servidors insolents,
quan els teus homes prínceps, envilits per la fam,
aprenen amb l'esquena les més subtils raons
de la força. Jo sento arribar molta nit
damunt la gran tristesa d'aquests rostres, i el cant
no s'endurà vells somnis de nobilíssim vol
en alta llibertat fins a palaus de llum.
Com heu gosat de sobte des de tan llot clamar
contra la sang que vessen només les vostres mans?
Sords a la veu que us cerca amb nom antic de fills,
esdeveniu per sempre ramat de mal pastor,
car, ja perduts els arbres, abandonant la llei,
us heu alçat morts ídols enfront del vostre Déu.
Salvador Espriu, 1954

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m`agradaria d`allunyar-me`n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure
desvetllada i feliç !
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l`ocell que deixa el niu,
així l`home que se`n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i l`antiga saviesa
d`aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

El Cotxe, Càncer de la Nostra Societat

Quan fa cent anys els cotxes començaven a circular pels carrers de les ciutats i les carreteres dels pobles, pocs s'imaginaven que tindria un èxit tan espectacular en la societat moderna. Arraconant animals, tant difícils de portar, els carros i altres estris com la bicicleta, que eren sinònim de pobresa i humilitat, els vehicles motoritzats van esdevenir els reis de la "creació" de l'home modern. Avui dia, el vehicle motoritzat, sobretot el cotxe particular, és la "vaca sagrada" que circula entremig nostre. A aquest ídol se sacrifica la salut, l'economia, i les persones, esdevenint el càncer de la nostra societat.

Avui mateix, revetlla de Sant Pere, només cal veure les notícies del dia per saber quin ha estat el balanç de víctimes mortals. No cal esmentar els ferits, ni tant sols, les pèrdues causades per guerres del petroli. I amb una hipocresia esfereïdora, amb unes manifestacions enormes en la seva contra, que després es traslladen als embussos de cap de setmana de les autopistes de peatge. On s'arriba al ridícul de pagar per estar aturat, ja que la paradoxa de la velocitat significa que tothom està parat en un mateix punt.
Però si algú diu que pontifico com un exaltat, o un boig, ja veus Sant Boi! només cal afermar que no hem d'eliminar el cotxe. Jo no ho he dit en cap moment! Cal nacionalitzar-lo o socialitzar-lo, ja que els seus costos socials han de ser assumits per tothom, i aquesta és la seva realitat. Podem fer servir biocombustible, o electricitat, però no n'hi ha prou. No hi ha prou places d'aparcament a les ciutats, no hi ha prou carrils a les autopistes, no hi ha prou hospitals per atendre als morts i als ferits, no hi ha prou presons per tancar als assessins del volant, no hi ha prou diners per pagar els vehicles més cars, no hi ha prou impostos per cobrir el dèficit de les administracions, no hi ha prou diners per omplir el dipòsit del cotxe ni per reduir la inflació en una economia fonamentada en el tranport per carretera, no hi ha prou petroli per evitar les guerres, ... perquè no hi ha lloc per viure en pau i seguretat, si només va una persona en un vehicle. Els metges defineixen el càncer com el creixement incontrolat d'unes cel.lules del cos humà, i aquesta és la millor comparació per a la situació actual del cotxe dintre de la nostra societat, a principis del segle XXI.

Després de l'enrenou provocat per Herr Hunold d'Air Berlin, i de veure unes quantes reaccions entre els catalans, així com en la premsa d'aquí i de l'estranger, m'animo a fer quatre ratlles d'agraïment al director de la companyia. Primer, per comprovar que no només hi ha alemanys que saben alemany, sinó també que existeixen catalans capaços de llegir i entendre l'editorial d'Air Berlin en la llengua original germànica, com el mateix Bernat Joan ha demostrat en altres ocasions. Tot i que la reacció del secretari de Política Lingüística de la Generalitat, i antic diputat europeu, ha estat una mica passional, comprensible en aquest cas, m'agradaria exposar alguns raonaments per enlairar els pensaments d'uns i altres.

---

Primer de tot, jo diria que l'editorial d'Air Berlin ha estat dictada per l'esperit irreflexiu d'un cap important, o "jefe", que tenint gravíssims problemes per mantenir una companyia aèria de baix cost, amb el petroli pels núvols, i tenint el pensament prou ocupat i capficat en aquesta qüestió, rebés una carta d'un client demanant ajuda per millorar el servei de l'empresa. Una cosa com aquella de dir: només em faltava que em vinguessin a tocar allò que no sona, i que no m'atabalin amb tonteries. Malgrat que vinguin d'un client com el Govern de les Illes Balears, vaja!
En segon lloc, m'agradaria que el senyor Hunold tornés a graduar-se en Història Europea, ja que la cultura de que fan gala els alemanys queda a l'alçada del betum, amb les afirmacions que en fa. Només recordar que Carles I, era flamenc, nascut a Gant, i per tant, en la seva cort, hi havia molt gent del seu país, amb els quals sempre parlava en flamenc, llengua germànica, cosa de la qual es queixaven precisament els castellans. També es podria parlar de que tot i ser emperador d'Alemanya, Carles només era rei de Castella, i que per tant, allò de "Carlos I de España i V d'Alemania" és una d'aquelles mentides que fan aprendre els espanyols als babaus. En tot cas, se li pot recordar que Carles va ser comte de Barcelona, entre altres títols, i per això era senyor del Regne de Mallorques, d'on té ara els seus principals clients aeris. Afegiria que l'orgull del Sr. Hunold parlant de llengües regionals sona una mica ridícul. Tot i la importància d'una llengua com la germànica, el seu pes és relatiu, no tant a nivell europeu, però sí mundial. En tot cas, què diria el Sr. Hunold si comparés l'alemany amb l'anglès-americà, o amb el rus?
En el descàrrec de Herr Hunold, jo diria que com que els catalans sempre estem jugant a "puta i la ramoneta", no entèn que nosaltres no parlem "clar i català". De fet, el castellà és llengua oficial a Catalunya, les Illes i altres llocs, però això no vol dir que no sigui una llengua estrangera. Com pot ser l'alemany, o el mateix català en altres llocs i països, evidentment. Voldria també esmentar que a més d'anar a la Fira del Llibre de Frankfurt, els catalans hauríem d'encarar-nos als alemanys, i fer-los veure que portem sang goda, més que els espanyols, i que per tant, també som una mica germànics, i que no haurien de tractar així als seus parents del Mediterrani i els Pirineus. Ja que la llengua que ha menyspreat també diu "blau" i "clar". Però si d'alguna cosa greu em queixo del Herr Hunold, és de la seva falta precisament d'hospitalitat, una de les regles més sagrades dels alemanys, i només per això, ja hauria de plegar del seu càrrec.

La Roba Estesa al Terrat Polític

Avui se sabrà el resultat de les eleccions internes del partit Esquerra. Un dels pocs partits polítics de l'estat espanyol on encara els seus militants poden votar i decidir en temes importants per a ells mateixos, i per al seu país. Sigui quin sigui el resultat, només podem dir que "guanyi el millor" i desitjar sort. La resta serà un compromís personal de cada català, i sabent que quan hom vagi a dormir, haurà fet tot allò que estava al seu abast. Per als que no sortiran escollits per als càrrecs representatius, cal animar-los a seguir el seu camí. Perquè la dita "quan es tanca una porta, s'obre una altra" sempre és veritat, malgrat de l'estretor de "la porta del cel".
Aquest cap de setmana s'esdevenen els darrers dies de celebració de la collita de la cirera a Torrelles. La setmana passada van coincidir a Sant Climent i Santa Coloma de Cervelló. I per aquelles casualitats, aquest dissabte també, se sabrà qui remenarà les cireres a Esquerra els propers anys. Malgrat que hi hagi roba estesa en el partit des de fa mesos, els candidats ja estan molt apamats, i cadascun ja sap més o menys com quedarà.
Per a aquells que han seguit aquest període electoral, que afecta a tot Catalunya, no només des de fa mesos, sinó també des de fa anys, i que posa el nostre país en el camí de la "revolució permanent" de que en parlava Trotski, es fa evident que s'estan cremant etapes molt ràpidament.
Ja abans de les eleccions espanyoles de març, es va saber de la visita de Joan Puigcercós a l'Àngel Colom al Marroc. Aquest senyal marca una nova etapa a Catalunya, en funció dels interessos de Madrid, i que farà canviar els papers dels actors en l'escena política. Un possible pacte del PSOE amb CiU, amb l'acord implícit del PSC, que posaria la Generalitat en mans de CiU i ERC, i que donaria més tard un pacte posterior entre CiU i PP a Madrid.
Aprop de les festes de Sant Joan, algú celebrarà com cal el seu sant, i tindrem molta llenya vella per encendre la foguera. Però si algú vol seguir l'exemple de Sant Joan Baptista, qui es va enfrontar al poder representat per Herodes, ja sap que corre el risc de que li tallin el cap. I no per cap capritx de Salomé o la seva mare, precisament. Per això, hem de mantenir l'esperanaça, ja que el Baptista era el darrer dels profetes, i que preparava el camí al Messies. Amén.

Sí, Ministro

Aquest mes de maig va visitar oficialment Catalunya el Secretario de Estado y Presupuestos, Carlos Ocaña. Un excel.lent article del diari El Punt, publicat el dia 15 de maig, anava acompanyat d'una magnífica fotografia de l'agència EFE. No podia ser més oportú el gran retrat fet al Secretario de Estado. Per a aquells que van, i vam, seguir amb delit la sèrie britànnica "Sí, ministre" i "Sí, primer ministre" vam descobrir el nostre "Sir Humphrey Appleby". Clavats, gairebé, vaja!

Per als profans en la matèria que ens interessa, un Secretario de Estado és el càrrec màxim per a un funcionari de carrera de l'estat espanyol. No és un càrrec de designació política, sinó que és el càrrec que no tomba cap tempesta política. I encara més si correspon al que remena els diners, i els pressupostos de l'estat. I fer-lo sortir a la llum pública, i a les portades de la premsa, és un tota una proesa. Comprensible només en els moments tan delicats que estem vivint, i que precisament requereixen tota la habilitat política de Sir Humphrey per acontentar tothom, i fer veure que tots hi guanyen en una nova ronda de negociacions per aconseguir el tros d'un pastís que cada dia es va fent més petit. Sobretot de cara a afrontar la tempesta econòmica que ja estem vivint, i que per tant, obliga a reforçar i reparar les escletxes que es puguin obrir en la línia de flotació del vaixell.
En fi, a veure què passarà els propers mesos. Tot i que Espanya no és la Gran Bretanya, tant admirada per Manuel Fraga, com pot comprovar amb el PP avui dia. Per als catalans, ja ens podem imaginar que a tot estirar podrem omplir la barretina. I tapar-nos les orelles, de tot lo que és dirà i se'ns tirarà a sobre.

Piove, Porco Governo!

Aquesta famosa dita italiana, utilitzada en el sentit que la culpa de tot sempre la té el govern, assoleix una dimensió irònica aquestos dies de pluja primaveral. Una pluja que ens baixa del cel, tant desitjada després de mesos de sequera real. I que per a alguns, arriba com una maledicció que fa veure quanta porqueria s'acumula en els rius i torrents del nostre país. Si per una banda, la gent pagesa intenta sobreviure enmig dels contratemps econòmics, només falta que els governants encara estiguin a l'altre bàndol. Per no parlar-ne d'entitats que apleguen "prohoms" que diuen defensar el país també, com Fomento, el Racc, o el Col.legi d'Enginyers?. A sobre, parlen amb molta naturalitat de "sequera estructural", cosa aquesta que no s'aguanta per enlloc, sinó no s'explica qui està bevent-se tota l'aigua.

És clar que potser només es tracti d'una manera de distreure al personal, ja que em recorda els temps de la "pertinaz sequia". Una excusa ja utilitzada abastament pel franquisme per amagar la crisi econòmica, l'autarquia i l'estraperlo o l'especulació d'aleshores. Podríem analitzar a més a més, com utilitzen els governants d'aquesta època "democràtica" la terminologia més emprada durant la dictadura, com la "desafección política", així, en castellà, per ser més clars i catalans. Només una anàlisi acurada del llenguatge ens podria acostar als pensaments més genuïns de la nostra classe dirigent.
Però no tota la culpa està de la seva part. Esgarrifa veure que amb la "pertinaz sequia", la gent de classes més populars no s'estan de glorificar la dimensió de Franco com a gran "estadista" que construia pantans per preveure aquestes situacions. Una mentida molt arrelada en l'imaginari espanyol. A Catalunya podem dir amb orgull que no va anar igual. A principis del segle XX tenim l'empenta de la Canadenca, liderada pel Doctor Pearson, que va encetar la construcció a les comarques pirinenques, sobretot de la Noguera Pallaresa, d'embassaments per generar electricitat i reg a dojo. També van engegar la línia del Vallès dels FGC. Vull recordar que el Doctor Pearson va morir en el naufragi del Lusitània, torpedinat per un submarí alemany. Potser a compte del senyor March, que es va quedar després la companyia amb el nom de Fecsa.
Aquest article vol ser un homenatge a aquells pioners que van emprendre una tasca molt important. Construir en un país, del primer a l'últim treballador, com un dels meus avis, que va venir de Múrcia a treballar a Catalunya. Va venir a treballar aquí perquè no podia viure a la seva terra. I ara encara els manaires murcians volien que l'aigua de l'Ebre fos per continuar enriquir-se a costa de tots aquells que van alçar les preses el segle passat. A cadascú lo seu!

Blocs i Política, més que Blocs Polítics

Xarxa Santboiana va tenir l'honor d'acollir una tertúlia a Cal Ninyo el divendres 16 de maig sobre Blocs i Política. Un acte que va aconseguir portar a la nostra ciutat l'elit dels blocaires amb representació política, acompanyats de Saül Gordillo i de Marc Vidal, els quals van obrir foc creuat per "agitar a malta" com cantava Zeca Afonso. Durant dues hores una cinquantena d'assistents van seguir amb interès, malgrat el perill de caure en el pamflet. Felicitacions als assistents.

L'acte va estar presentat per Josep Maria Comas, de la Xarxa Santboiana, que va presentar el nou agregador de blocs del Baix Llobregat, que amb els de Sant Boi, sumen gairebé quatre-centes adreces blocaires. Una mostra de la vitalitat i de l'activitat xarxaire a la nostra comarca. A davant seu es trobaven molts blocaires santboians atrets per la convocatòria, així com membres de partits polítics amb representació a l'ajuntament de Sant Boi, militants i alguns regidors.

Marc Vidal va encetar la tertúlia amb foc de morter sobre els blocaires polítics. L'espai d'internet ha permès a la gent fer arribar la seva opinió a tot arreu, establint nous canals de comunicació, i d'aquesta manera, els partits polítics també s'han hagut de posar a la xarxa i mullar-se. Malgrat que els partits fan servir els blocs per a les seves tàctiques: el perill de desinformació, d'endogamia, dels monoblocs o blocs sense comentaris, etc... Aquí ja es va començar a evidenciar el fet que la política és més que la suma dels partits polítics, i que per tant, blocs i política en mans dels ciutadans és més que els blocs dels polítics.

Després va tocar el torn a Saül Gordillo, que va intentar treure ferro al començament, encara que va acabar per esmentar també els mals dels partits polítics. Davant d'aquest foc creuat, va tocar la tanda als blocaires polítics, que amb coratge i experiència, van anar dient la seva. Dolors Camats d'Iniciativa va explicar com el seu bloc inicialment polític, i receptiu, ha acabat moderant els comentaris, davant d'algunes crítiques ferotges i insultants. Va recomanar el bloc del Raül Romeva, destacant l'accessibilitat i visibilitat que donen els blocs a la tasca que es fa en diferents institucions malgrat la distància física. A diferència de Dolors Camats, Carme Porta va recalcar que no volia enquadrar el seu bloc només en el camp polític, i que també volia reflectir altres qüestions personals, tenint clar que com a persones és molt difícil separar unes coses de les altres. En Carles Campuzano va estar més dinàmic en la seva explicació, fent un exemple dels avenços tecnològics amb l'ús del mòbil per captar unes imatges que van aparèixer gairebé a l'instant al seu bloc. Carles Campuzano va recordar que els blocs són un canal més de participació dels partits polítics, i que permeten certa interactivitat, i que alguns partits tenen en compte les opinions dels comentaris. Era la quota masculina, que representava al 75% de blocaires masculins, davant de només el 25% de blocaires femenines, com va esmentar el Josep Maria Comas a la presentació. Per això, Lourdes Muñoz va recalcar la importància de l'accés de les dones a les TIC, i que és necessari que aquestes arribin a tota la població per evitar l'escletxa digital, cosa que alguns ja qualifiquen d'esvoranc.

Hi havien passat una hora i mitja, i encara quedava el torn obert de preguntes. Però malgrat tot, la gent tenia ganes de continuar i fer arribar la seva opinió, tant respectable i tant poc respectada pels polítics. Una de les preguntes va exposar precisament la distància entre els ciutadans i els polítics professionals, no només a nivell català, sinó mundial.

Uns minuts abans de les deu, l'alcalde de Sant Boi, Jaume Bosch, va arribar de l'Escola Llor, on hi havia participat en la festa de lliurament dels diplomes de graduació dels alumnes. Va ser un detall de respecte, tot i que aviat va haver de marxar al pregó d'inici de la Festa Major. Aleshores es va interrompre l'acte uns minuts per lliurar personalment uns obsequis a tots els ponents convidats.

Al cap d'una estona, ja es va donar l'acte per finalitzat, tot i avisant de la convocatòria de la II Trobada de Blocaires el dissabte 24 de maig a Cal Ninyo. A fora, esperava un pica-pica per als assistents, que van poder conversat entre ells, i aconseguir una samarreta dissenyada per a la Xarxa Santboiana, amb el lema "bojos pels blocs". Cal fer un balanç positiu de la tertúlia que va assolir un interès que va trascendir el sentit partidista, per aconseguir un equilibri i un consens sobre la política com a activitat personal i civil. Tot i que a més d'un se li cau la bava quan veu algun polític a la vista, i se sent atret per "l'eròtica del poder".





La tertúlia "Blocs i Política" es va fer al teatre de Cal Ninyo el divendres 16 de maig, a les 8 del vespre. A la tertúlia, que va estar presentada i moderada per Marc Vidal, promotor de les Jornades de la Catosfera 2008 que es van fer el passat mes de gener a Granollers i en les que Xarxa Santboiana hi intervingué com a ponent en una de les taules de debat. A la tertúlia van participar els següents polítics i polítiques dels principals partits del país que comparteixen el fet de ser blocaires:

*
Lourdes Muñoz, del PSC, Diputada al Congrés
*
Carles Campuzano, de CDC, Diputat al Congrés
*
Carme Porta, d'ERC, Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania
*
Dolors Camats, d'ICV, Diputada al Parlament
*
Saül Gordillo, Director de l'Agencia Catalana de Notícies (ACN)

Aquí trobareu algunes imatges de l'acte, així com del sopar posterior.

Els Llibres de les Bèsties

Mossèn Ramon Llull ens va escriure aquesta antologia de contes exemplars fa molts segles. En una edició de butxaca que regalaven amb el diari, molt ben feta, s'ha de dir, podem resseguir les aventures d'aquells animals que anomenem bèsties, i que s'acosten molt a l'home en les faules. S'acosten tant que admeten diferents nivells de lectura: política, educativa, de psicologia i personalitat, etc... que es pot entreveure en aquest llibre esdevingut un Clàssic.

Els savis han explicat que les persones podem aprendre en la vida llegint de tres tipus de llibre: el llibre de la vida, el llibre de la natura i el llibre de l'home. I tots tres estan a l'abast de tothom, cadascú pot triar quin prefereix, i què vol aprendre o trobar.
En Llull, amb el Llibre de les Bèsties ens fa una reflexió global sobre el poder. Com a escriptor general, sempre té en compte a tots els possibles lectors. Com a polític, busca la manera d'ensenyar què és el poder, i quin és el seu costat bo i dolent, i com es poden esmenar els torts, si es produeixen. Aquest lligam amb el poder, va acompanyat del lligam religiós, la qual cosa era comprensible en l'Edat Mitjana, i el feudalisme.
Diem que el poder va lligat a l'autoritat i a la potestat, representats pels dos apòstols del començament. Això és així, per als responsables polítics d'aleshores, i de totes les èpoques, i que el llibre ens ho ensenya a simple vista. Però no podem oblidar altres possibles lectures. El Llibre de les Bèsties no es pot reduir a un nivell estrictament polític, sinó que també amaga un nivell simbòlic que cal cercar, no a l'exterior, sinó al seu interior. Amb això vull exposar que el Llibre de les Bèsties és alhora un retrat de l'ànima i la psicologia de la persona, i que també està abocat a l'educació i el creixement espiritual del lector. L'ús que fa dels animals com a representació de vicis i virtuts, com la vanitat amb el paó, la por amb el conill, l'astúcia amb la guineu, etc... són un món interior que es manifesta paral.lel a l'exterior. De manera semblant a la posterior "La Flauta Màgica", per exemple.

Sant Ramon porta Capa, però no roba l'Aigua

Aquesta és la dita dels santboians: Sant Ramon porta capa? per saber si plourà o no. Quan el temps es presenta dubtós, donen un cop d'ull a la montanya del Montbaig, i miren si els núvols envolten l'ermita de Sant Ramon. Aleshores saben que el vent de llevant portarà aigua al riu Llobregat i a la zona del seu delta. Aquí sabem què plou, i quan, més o menys, hi ha uns marges entre els quals ens movem i vivim. El temps encara no està prou domesticat, i els homes ens hem d'enginyar per fer regs i canals per aprofitar l'aigua. Però el que no hem de fer és robar-la als altres, siguin d'on siguin, ja que l'aigua és de tothom, però ningú la ha de prendre als altres.

On vivim tenim unes característiques naturals força bones, però això no vol dir que siguin perfectes. I si tenim molt sol, és lògic que no tinguem tanta aigua. El Llobregat és el nostre riu. I amb prou feines ens arriba l'aigua del Ter, que ja no ens pertoca. I ho dic amb tots els ets i uts. L'aigua del Ter ha permès mantenir un excès de consum, i ha dilatat durant aquestos anys les solucions possibles. Estem parlant de fa més de vint o trenta anys. Precisament l'aigua necessària per a una regió metropolitana que s'ha convertit en un monstre que xucla la sang de tot el que l'envolta. I el transvasament de l'Ebre, o d'altres llocs, es com prendre l'aigua dels altres, que ells també necessiten per viure. Com sempre, "pan para hoy, y hambre para mañana", "un mañana" que s'acosta perillosament per no voler afrontar els problemes i la realitat de cara.
I ho afirmo ja que algunes preguntes es queden sense resposta, i la veritat ens "espanta": per què es parla tant de la sequera, i menys de la crisi econòmica? per què no es paren les obres de la Línia 9 que es diu que consumeixen molta aigua? per què no es diu quin ha estat l'impacte de les obres de l'Ave i del desviament del riu en l'aqüífer del riu Llobregat? per què es diu que la sequera és culpa del "canvi climàtic" i no es diu que el canvi climàtic prové en part de la contaminació atmosfèrica provocada pels cotxes o els avions? per què els partits polítics del Baix Llobregat han permès una urbanització agressiva i no són capaços de reduir el consum d'aigua potable? per què el Pla Metropolità ha concentrat tot a Barcelona: indústria, béns, serveis i població? per què, en nom de la solidaritat, no es retornen els excedents d'indústria, béns, serveis i població i es distribueixen per tot Catalunya?

El Mercadeig de la Memòria

Avui, dos de març, les efemèrides recorden que el 1943 es va promulgar a Espanya la "Ley de Rebelión Militar" per la qual els delictes polítics es jutjarien en consell de guerra. La seva aplicació durant la dictadura va portar molta gent a la mort. Precisament, el mateix dia del 1974 es va executar Salvador Puig Antich.
El record per les dates assenyalades és una característica ben aprofitada pels espanyols per recordar qui mana. Per exemple, el 26 de gener en que es va produir la batalla de Montjuïc que van perdre durant la guerra dels Segadors es va compensar amb l'entrada de les tropes espanyoles a Barcelona el 1939. El mateix dia va morir als carrers de Barcelona en Martí Marcó.
Alguns volen oblidar això, i volen passar full. Però com la "transición" no ha suposat una reconciliació i perdó per a tothom, les ferides encara estan obertes. I la manera de tancar-les no és mercadejant amb els records, els reconeixements o les compensacions monumentals. Ni per un bàndol ni per l'altre. Cal fer allò que ja han fet altres països: tribunals o comissions de la veritat. Perquè com diu la Bíblia, la veritat ens farà lliures.

Davant de les properes eleccions espanyoles, cal fer memòria per a tots nosaltres, aquells que som "fills del franquisme". Assumir això és bo per a tothom. Alguns encara no ho han fet, sigui de manera vergonyosa, o de manera xulesca. I allò de les dues Espanyes ja va bé per als espanyols, però per als catalans? .

Assumir la nostra vida, i els nostres fets ens permet encarar amb confiança el futur. Però hi ha maneres de fer que no admeten "componendas", hi ha fets que cal afrontar personalment, siguin bons o dolents. I això no vol dir donar les culpes als altres ni fer passar els botxins per víctimes, ni a l'inrevès tampoc. No vol dir que una persona sigui culpable, senzillament cal que el mal sigui verbalitzat, sigui dit i explicat, perquè no tornem a repetir els mateixos errors.

Doncs, la concessió del títol de Fill Predilecte a Joan Martí pel ple de l'Ajuntament de Sant Boi per part dels que van donar suport i dels que es van abstenir és un mal favor per a l'ex-alcalde franquista i de la transició. És un mal favor personal, ja que no li retornarà els greuges personals, ni és un favor polític ja que no farà les paus amb els que va agreujar. És més, no se li ha de donar la culpa a ell. Allò que denunciem és el fet que no es va a l'arrel del problema: què és la democràcia? Si no sabem quins límits té aquest concepte, quina línia no podem travessar sense desvirtuar aquesta idea, és un greu problema dels polítics que governen avui dia. Perquè aleshores tot val, tot és possible, tot es pot arranjar, tot és negociable?

Es pot negociar un vot a favor o una abstenció, es pot continuar governant en coalició amb els socis en contra? Es pot abstenir o votar a favor l'oposició? Es pot compensar això amb una escultura pública a la Rambla Rafael Casanova que homenatgi els represaliats de l'altre costat tal com ha tret a concurs l'Ajuntament de Sant Boi? Aquesta és una democràcia de pedres monumentals a qui portar rams de flors?

L'Agonia Democràtica

Aquestes eleccions espanyoles del mes de març tanquen un cicle de conteses electorals. També diria que tanquen el cicle democràtic de trenta anys de transició política a l'estat. I fins i tot, diria que és el començament del final de la segona restauració borbònica, com alguns preclars historiadors l'han batejat. Aquest tancament hom voldria que fos pacífic, però els signes contradiuen les esperances.

Els signes que veiem avui dia són destacats: una crisi econòmica que s'afegeix a una crisi social i política. I en aquest sentit, l'estat espanyol sembla que entrarà de ple en la mateixa dinàmica mundial, o global si així es vol dir. Amb un element a tenir en compte, la península ibèrica és un punt de frontera. Com que la crisi econòmica està començant a veure's amb força, ara parlaré de la crisi social i política.
Un exemple serien els plens dels ajuntaments. Una sessió plenària un cop al mes, on poden anar tots els ciutadans. Com passava feia trenta anys. Ara no, si un s'acosta al ple, trobarà normalment que el nombre de regidors i funcionaris públics sobrepassa amb escreix el dels ciutadans lliures. Això pot significar dues coses: que la democràcia ja no necessita defensors, o que ja no queden ciutadans.
I em refereixo a aquells ciutadans que lluitaven per tot arreu, fos on fos, al carrer, a les associacions, a la feina, als partits polítics, etc... D'aquestos "ciutadans", als quals alguns partits blasfemen agafant el seu nom, ja no en queden gaires de vius. I els que estan morts, reben homenatges per la feina feta, quan ja no poden molestar. Altres "ciutadans" es refugien en el món virtual, però sense un arrelament a la realitat diària, queda tot en un món il.lusori. Amb ordinador, cotxes, futbol, etc... que cal pagar amb una hipoteca. Ja veurem doncs, com els "mals usos" s'estenen per la nostra societat, en una recordança dels finals d'aquella "edat mitjana". Tot i que recorda més al final de l'Imperi Romà, quan els senadors poderosos estenien l'esclavatge i la burocràcia per tot el món conegut.
De moment, caldrà estar atents als "signes dels temps" i escoltar els gemecs d'aquesta agonia "democràtica".

Apunts Catosfèrics sobre l'òrbita de Granollers

Aquest dissabte vaig poder assistir a les Primeres Jornades de la Catosfera celebrades a Granollers. Juntament amb els companys de Xarxa Santboiana, Ferran Cobo i Josep Mª Comas, vam escoltar i vam parlar una estona entre tots els blocaires que estàvem allà. Per això, vaig fer uns quants apunts catosfèrics, uns entre molts que sortiran a la web aquestos dies, segur!. El primer d'ells és per felicitar als organitzadors de la trobada: per ser la primera, va anar força bé. I alguna observació més que faré.
El Centre Tecnològic de Granollers va ser la seu, i va complir prou bé el seu paper. Una mena de centre cívic dedicat a tota mena de Tic: empreses, xarxa telecentre, etc... que es va fer petit per a la gran quantitat de gent que va venir. Com que ara els blocs estan en plena ebullició, la temperatura humana i de la calefacció va fer que tots estiguèssim com el cafè torrefacte. Les xerrades van ser de temàtiques interessants, però no puc deixar de recalcar la dedicada a les xarxes de blocs, amb una bona participació dels blocaires presents, i dels companys assistents. Tot i que no ens coneixíem, la complicitat de la gent va permetre debats interessants. També estic orgullós de Xarxa Santboiana, que amb l'exposició del Josep Mª Comas i les intervencions del Ferran Cobo, i comparant els objectius assolits, podem destacar que estem a l'avantguarda de Catalunya en directoris de blocs territorials, colze a colze amb Blocs de Terrassa i l'Ebresfera, i amb un cap d'avantatge.
Els tallers del dissabte van ser entretinguts, a més d'interessants, i un bon complement als debats. Tot i així, crec que faltaven activitats adreçades a que els blocaires es coneguessin personalment. Mancava un espai de relació més intens, ja que aquest era l'objectiu principal per a aplegar-nos a Granollers. En fi, un balanç satisfactori, i amb ganes de fer servir les potencialitats dels blocs per anar endavant en la Web 2.0, és a dir, aprofitar el mitjà d'internet per oferir nous espais de relació social, tal com van arrancar a finals dels anys noranta, i es van posar de manifest en el Congrés Mundial de Xarxes Comunitàries celebrades l'any 2000 a Barcelona.

Poder: Autoritat i Potestat

Quan els romans, que ja en sabien molt, van viure com una república, ja tenien molt clar els conceptes d'autoritat i potestat. Ambdos formen part del concepte general que els engloba: el poder. D'això ja en parlaven a les Institucions de Gai, un text jurídic fonamental del dret romà. I malgrat que Roma va esdevenir un imperi, mai van deixar de ser una república. Podeu comparar-los amb els actuals Estats Units d'Amèrica, una república esdevinguda imperi. I que malgrat les seves crisis, la seva fase expansiva encara durarà molt anys. I és que els nordamericans són un poble jove, com tota Amèrica.

Una altra característica del poder és el fet que pot ser gran o petit, però no deixa de ser poder. Catalunya té poder, i potser és petit comparat amb altres pobles, com la mateixa Rússia o França. En aquest cas és un poder relatiu ja que es veu des de la perspectiva de la seva grandària, o mida. Però encara hi ha una característica del poder: per existir ha d'haver una part d'autoritat i una part de potestat. Si falta alguna d'elles, el poder es destrueix ell mateix. Suposem que tenim tota la raó del món, com diem els catalans, però no fem res per actuar. Aleshores veurem que tota la nostra autoritat (raó) no troba cap sortida real (potestat) a la vida nostra. Un altre exemple a la inversa, el tenim quan tenim un govern despòtic, el qual acapara tota la potestat, té tots els mitjans i recursos, però el seu fonament és arbitrari i fals, és a dir, no té cap autoritat on fonamentar la seva força, i per tant, es deslegitima en les seves actuacions.
Per això, els savis que coneixen el perill del poder absolut en mans dels homes, van fer que estigués fragmentat. En el món medieval van dividir les autoritats: noblesa, esglèsia i poble; i en el món modern, van dividir les tres potestats: legislatiu, executiu i judicial. En el moment que qualsevol home o govern aconsegueix tenir tot això sota el seu domini, la societat està en greu perill. Un perill per al seu conjunt, i per als ciutadans que la conformen. I en l'època que ens toca viure, això s'està posant de relleu cada dia més. Davant del poder absolut, els homes només poden posar als seus peus el camí de les revolucions.

Història Natural dels Catalans-IÌI

Aleshores, els romans aixecaran les parets de l'edifici sobre els fonaments enterrats de les poblacions íberes i anteriors. La colonització es farà amb ciutadans romans, la majoria antics soldats, de diferents parts de l'imperi, i els esclaus que tindran per a treballar el nou territori conquerit. Aportacions de gent molt diversa, des dels confins de l'est a Síria, des de la riba sud del Mediterrani, i des de Grècia, molta gent de l'est del mar Mediterrani són enviats a l'oest per colonitzar l'aleshores conegut "far west". Roma estava al centre del Mediterrani, el "Mare Nostrum", i té un somni imperial, de portar la seva civilització, i no ho oblidem, allò que consideraven el progrés.

La colonització comença amb el desembarcament dels Escipions durant les guerres púniques a la badia de Roses. Progressivament s'anirà ocupant el país. L'organització des de Roma estableix el que coneixem com a Gal.lia Narbonesa, que va des de Nimes fins a l'entrada de la Tarraconense, a Torredembara. A cada lloc existeix l'arc d'entrada i sortida d'aquest territori. L'antiga Tarraco era la capital de la Hispània Citerior, és a dir, la Hispània més propera a Roma. I Barcino, o Gerunda quedaven dintre de les Gàl.lies, tal com esmenta Juli Cèsar en el seu llibre de la guerra de les Gàl.lies. Cèsar ja coneixia el territori abans, quan va guanyar la guerra a Pompeu, en la zona d'aiguabarreig de l'Ebre i el Segre. Els monuments de les Cluses controlen el pas del Pirineu per terra, el camí cap a Hispània, però encara no hi han arribat. No hi arribaran fins a l'Arc de Berà, passant per la via Domitia, i la via Augusta. Allò que serà el Principat de Catalunya encara no existeix, es bastirà sobre una part de la Gàl.lia i una part de la Hispània. La capital de la província romana serà Narbona, i Barcino, Gerunda, o Nimes seran ciutats petites. Els Pirineus estan encara poc romanitzats, i amb restes de població d'orígen íber o basc.
Els romans conformaran el cos dels catalans, però encara faltarà el cap. El sostre que tancarà la casa del nostre poble vindrà del nord. Seran els bàrbars vinguts del nord que arriben empesos per altres pobles, i aprofiten la decadència de l'imperi romà. Roma deixa d'existir tal com la coneixíem, i qui aportarà nova gent seran els guerrers germànics. La gent goda que s'establirà en bon nombre a Catalunya, li donaran una personalitat diferenciada i el nom del país. El país del Gots, Cata-lònia.

Història Natural dels Catalans-IÌ

Començant pel començament, que és quan enmig del no res i del temps, com aquells records amagats en la infància, anem rememorant les persones que al llarg del temps han passat per un territori més o menys definit. I al post anterior he dit que ho enfocaria des del punt de vista personal, he d'establir també un marc territorial, o paisatge, que també ha anat canviant. Així, tenim present la coneguda metàfora de la corda, la qual està composta de cordills més prims, i que aquesta corda ha sigut més llarga i més curta, més prima i més gruixuda. Així es conforma el fil de la vida dels catalans.

Si haguèssim d'establir els límits d'un país com el nostre, diríem que és un país entre dos grans rius, l'Ebre i el Ròdan, composat per moltes valls que s'enfilen com esgraons fins a les muntanyes del Pirineu des del mar Mediterrani. Cal tenir en compte que aquestos límits són flexibles, i que funcionen com a zones territorials de frontera, i no com a ratlles definides en un mapa tal com les entenem avui dia. Tot i que sempre, el concepte natural de frontera guarda relació amb la zona geogràfica de transició entre pobles diferents. I que no sempre ve determinat per un riu o per una montanya, ja que la visió del món dels pobladors determinen quin element geogràfic marca la "seva" frontera.
El paisatge que hem establert abans presenta diferents perspectives. Això vol dir que aquest paisatge el podem girar i enfocar des dels quatre punts cardinals, o fins i tot sis si es vol. Feu la prova amb un mapa físic, per exemple. I després podeu comparar-ho amb una mapa polític. El nostre territori ha conformat generalment un punt de pas entre el nord i el sud d'Europa, a tocar del continent africà, i per tant, el pont més occidental entre Europa-Àsia i Àfrica.
Les primeres poblacions d'aquest territori van venir doncs, des del sud, i altres vegades, successives, des del nord. Però també des del mar. No podem oblidar-nos que abans també altres pobles que navegàven per la Mediterrània van arribar-hi des de l'est: les mines neolítiques i la variscita així ho proven. Així, arribaríem al temps dels íbers, arribats des del sud, i procedents d'Àfrica segurament. El seu nom vé del grec, ja que el progrés de l'home va fer que el Mediterrani fos una via d'entrada al país. Així, directament de l'est, van arribar amb vaixell a l'oest de la Mediterrània, i per tant, a les costes actuals, els fenicis i els grecs. A partir d'aleshores, comencem a tenir elements personals "històrics" relevants i documentats amb testimonis materials. Sobre un arc que abasta els dos grans rius de l'Ebre i el Ròdan, tenim una població íbera amb algunes aportacions anteriors escadusseres, que reben una influència exterior, ja que els grecs comercien i estableixen ports, però no arriben en gran quantitat. La referència seria "El Periple" de Ruf Aviè.
El tomb decisiu el donaran els cartaginesos i els romans. La guerra pel domini del món que coneixien els porta cap a la península ibèrica, i el control dels Pirineus és fonamental. Els cartaginesos pugen del sud, i volen conquerir tota la península, i colonitzar-la. En aquella època, les riqueses naturals i minerals eren enormes, i calia controlar el trànsit per l'estret de Gibraltar, aleshores les Torres d'Hèrcules. El xoc entre imperis serà inevitable. La perspectiva de la península ibèrica des de Roma és la d'una zona d'expansió natural. Així, un cop derrotats els cartaginesos, l'imperi romà comença la colonització a costa dels íbers, menys desenvolupats, i per tant, més fàcils de conquerir malgrat la seva resistència ferotge. La conquesta de Roma va reduir a l'esclavatge els supervivents íbers, i va comportar la seva desaparició dintre del magma de l'imperi. Podem comparar l'impacte d'aquesta conquesta a una escala semblant a la conquesta d'Amèrica per part dels europeus sobre la població indígena. Parlar d'integració a gran escala no té gaire sentit, el món íber desapareix gairebé del tot.

Història Natural dels Catalans-I

Parlar de la història d'un poble, d'una gent, no deixa de ser una gosadia tan gran com parlar de la vida d'una persona. Si una persona és tan gran i tan petita en comparació amb d'altres, i si la seva vida interior és tan gran com la seva vida exterior, no podem deixar de meravellar-nos de l'enormitat de la tasca. I si creiem doncs que un poble és la suma de les persones que el composen, i que alhora el doten de personalitat, encara se'ns fa una muntanya molt més gran. Per sort, conscients dels nostres límits, intentarem fer una descripció des del punt de vista "natural" de la nostra Història.

Què entenc per Història Natural? Doncs aquella que recull el naixement, la joventut, la maduresa, la vellesa i la mort d'un poble. És un concepte personalista equivalent al que podem veure d'una sola persona. També entenc per Història Natural aquella que veu els processos històrics com aquells models o formes de vida, de cultura, o de civilització que segueixen un cicle natural: llavor, naixement, maduresa, flor, sembra, decadència i mort per poder passar a un altre cicle. Per exemple, així entenc el pas històric del món clàssic, al món medieval, al renaixement clàssic i la il.lustració, i al cicle de decadència i mort d'aquest que estem vivint a l'Europa Occidental. Així com Alexandre Deulofeu fa ensenyar-nos els grans cicles de les civilitzacions, jo em limitaré a seguir el cicle europeu en el qual vam néixer els catalans.
Abans de passar a fer una descripció, voldria donar els punts de referència de la perspectiva històrica que faré servir. Intentaré centrar-me en el concepte de la gent, de les persones, i li donaré prioritat davant dels altres tres referents. Us recordaré que els grecs establien que la realitat i les coses es composen de quatre parts, en diferent proporció: aigua, aire, foc i terra. I per a qualsevol poble o nació, tots quatre intervenen de manera equivalent amb la sang o família; la voluntat; l'acció, les gestes i els treballs; i el territori, o lloc. Faig aquesta precisió perquè avui dia domina a Europa Occidental el concepte d'estat, on predomina l'element territorial per sobre dels altres. I per als pobles, i per als catalans, aquesta no és la seva base principal, sinó l'aigua o la sang. D'aquí surten conceptes jurídics als quals estan vinculats, "ius soli" per al territori, i "ius sangue" per a les persones, per exemple.
Una altra metàfora de la "vida natural" seria el cicle de les estacions de l'any. Un magnífic exemple català és el Tapís de la Creació de Girona.