dimarts, 8 de gener de 2008

Història Natural dels Catalans-IÌ

Començant pel començament, que és quan enmig del no res i del temps, com aquells records amagats en la infància, anem rememorant les persones que al llarg del temps han passat per un territori més o menys definit. I al post anterior he dit que ho enfocaria des del punt de vista personal, he d'establir també un marc territorial, o paisatge, que també ha anat canviant. Així, tenim present la coneguda metàfora de la corda, la qual està composta de cordills més prims, i que aquesta corda ha sigut més llarga i més curta, més prima i més gruixuda. Així es conforma el fil de la vida dels catalans.

Si haguèssim d'establir els límits d'un país com el nostre, diríem que és un país entre dos grans rius, l'Ebre i el Ròdan, composat per moltes valls que s'enfilen com esgraons fins a les muntanyes del Pirineu des del mar Mediterrani. Cal tenir en compte que aquestos límits són flexibles, i que funcionen com a zones territorials de frontera, i no com a ratlles definides en un mapa tal com les entenem avui dia. Tot i que sempre, el concepte natural de frontera guarda relació amb la zona geogràfica de transició entre pobles diferents. I que no sempre ve determinat per un riu o per una montanya, ja que la visió del món dels pobladors determinen quin element geogràfic marca la "seva" frontera.
El paisatge que hem establert abans presenta diferents perspectives. Això vol dir que aquest paisatge el podem girar i enfocar des dels quatre punts cardinals, o fins i tot sis si es vol. Feu la prova amb un mapa físic, per exemple. I després podeu comparar-ho amb una mapa polític. El nostre territori ha conformat generalment un punt de pas entre el nord i el sud d'Europa, a tocar del continent africà, i per tant, el pont més occidental entre Europa-Àsia i Àfrica.
Les primeres poblacions d'aquest territori van venir doncs, des del sud, i altres vegades, successives, des del nord. Però també des del mar. No podem oblidar-nos que abans també altres pobles que navegàven per la Mediterrània van arribar-hi des de l'est: les mines neolítiques i la variscita així ho proven. Així, arribaríem al temps dels íbers, arribats des del sud, i procedents d'Àfrica segurament. El seu nom vé del grec, ja que el progrés de l'home va fer que el Mediterrani fos una via d'entrada al país. Així, directament de l'est, van arribar amb vaixell a l'oest de la Mediterrània, i per tant, a les costes actuals, els fenicis i els grecs. A partir d'aleshores, comencem a tenir elements personals "històrics" relevants i documentats amb testimonis materials. Sobre un arc que abasta els dos grans rius de l'Ebre i el Ròdan, tenim una població íbera amb algunes aportacions anteriors escadusseres, que reben una influència exterior, ja que els grecs comercien i estableixen ports, però no arriben en gran quantitat. La referència seria "El Periple" de Ruf Aviè.
El tomb decisiu el donaran els cartaginesos i els romans. La guerra pel domini del món que coneixien els porta cap a la península ibèrica, i el control dels Pirineus és fonamental. Els cartaginesos pugen del sud, i volen conquerir tota la península, i colonitzar-la. En aquella època, les riqueses naturals i minerals eren enormes, i calia controlar el trànsit per l'estret de Gibraltar, aleshores les Torres d'Hèrcules. El xoc entre imperis serà inevitable. La perspectiva de la península ibèrica des de Roma és la d'una zona d'expansió natural. Així, un cop derrotats els cartaginesos, l'imperi romà comença la colonització a costa dels íbers, menys desenvolupats, i per tant, més fàcils de conquerir malgrat la seva resistència ferotge. La conquesta de Roma va reduir a l'esclavatge els supervivents íbers, i va comportar la seva desaparició dintre del magma de l'imperi. Podem comparar l'impacte d'aquesta conquesta a una escala semblant a la conquesta d'Amèrica per part dels europeus sobre la població indígena. Parlar d'integració a gran escala no té gaire sentit, el món íber desapareix gairebé del tot.

Cap comentari: