diumenge, 7 de desembre de 2008

Imperi Universal i Domini Propi

En l'aniversari de la Constitución Española del 1978, vulgues o no, els catalans fem balanç. El temps ha passat per veure tot el que ha donat de sí, i allò que molts van preveure s'ha acomplert. Com que aquestos darrers van ser titllats de radicals, i foragitats dels beneficis del pacte, als que s'han quedat amb el règim establert se'ls pot donar els mèrits i els demèrits de tot el que ha passat. Una altra qüestió serà si nosaltres volem encarar el futur i el present sota aquesta Constitución o no?
Però ara que és moment d'espera, no només pel Nadal, hem d'esperar també unes quantes sentències. L'any vinent tornarem a les urnes, i ens deixaran dir algunes coses. Els catalans estem molt marejats, ens trobem com el toro que no fa més que empaitar una capa de colors vius mentre el torero està preparant l'estocada final. El toro només té dues solucions, atacar al torero i no a la capa, o bé saltar la barrera i sortir per on pugui. A l'arena no l'espera sinó la mort. Metàfores apart, hem de pensar i repensar qui són els catalans, i què volem ser quan siguem grans.


En les condicions actuals i mirant a la nostra història com a poble, uns quants volem la independència. Però encara que no ho sembli, hi ha moltes menes d'independència. En general, s'entèn que volem tenir un estat propi. Aquesta via portaria a una guerra total, i podria suposar l'expulsió dels catalans de Catalunya. Seria una mort amb més honor que l'agonia lenta a que estem sotmesos. L'altra opció seria la lluita per la independència individual: als barris de Les Corts i Bonanova, a les mansions d'Olot, o Girona, a Reus, etc... també molts catalans han aconseguit una independència personal il.limitada. La meva proposta vol triar el camí del mig, on sempre hem estat de fet, aconseguir la independència personal i col.lectiva alhora. I com es menja això? , què vull dir? La resposta és senzilla: drets civils i constitucions catalanes.
Fixeu-vos que no parlo d'una constitució catalana, ni d'un estat català propi. En això sempre hem fracassat, i el motiu és que nosaltres no som estatistes ni nacionalistes com els espanyols o els francesos. I avui dia, a Europa Occidental, l'estat va camí de la seva desintegració tal com el coneixem. En tot cas, anem cap a unes noves institucions polítiques. I la Unió Europea (d'estats) no serà la nostra solució ni la dels espanyols ni la dels francesos, per exemple). Lluitar per una cosa que va camí de desaparéixer és perdre el temps. Podríem tenir un "estat", però el nom no seria allò que entenem com a tal. De fet, estem anant cap a l'estat universal, que és l'imperi, liderat pels nordamericans. Per això vaig fer la proposta d'estat lliure associat als EUA, o bé, seguir la tradició catalana de la neutralitat. Com es troben a Andorra.
Si existeix un imperi global, cal aleshores establir el domini local. Això vol dir que els pobles dintre de l'imperi han de poder mantenir el seu dret civil, estiguin dintre de les fronteres que es trobin, o com a poble federat. I el dret civil és un cos jurídic que neix de la gent i de les persones, com era el dret civil català a la gloriosa i revolucionària Edat Mitjana. On les Corts catalanes es reunien per atendre les peticions dels comtes, i no al revés com passa avui dia amb els reis.
Des de Sant Boi, on Rafael Casanova està enterrat, podreu veure el seu ofici: doctor en drets (catalans). Drets plurals i constitucions plurals, que recullen la sobirania i la font del dret que són les persones i els pobles lliures.

Cap comentari: