Homenatjant la Mancomunitat i sa Gent

Avui 18 de desembre es recorda l'efemèride de la signatura a Madrid, per part del rei Alfons XIII, del decret per a la creació de mancomunitat de diputacions provincials. L'any 1913 va encetar una etapa llargament recordada a Catalunya pel lideratge d'Enric Prat de la Riba. La creació de la Mancomunitat de Catalunya va ser un dels intents per crear una administració pública al servei d'un país, tal com havia expressat Prat de la Riba amb "La Nacionalitat Catalana". En pocs anys la seva tasca va servir per modernitzar el país i va plantar les llavors de la collita que assoliria la seva maduresa durant els anys de la República. L'intent de reforma que volia fer-se extensiu a l'estat espanyol va ser esclafat per la Guerra dels Tres Anys. Del 1913 fins al 1931 ja es va veure que les Espanyes no estaven disposades a anar més enllà, i la monarquia va caure perquè havia tallat precisament allò que els hauria pogut salvar: la via reformista, amb l'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera.

Quan es visita la Casa Museu de Prat de la Riba a Castellterçol ens podem fer una idea més propera dels valors que va defensar el patrici català: una casa benestant, però sense cap luxe, on l'austeritat no calia pregonar-la, ja que hi era present. Detalls com l'escriptori doble, amb calaixos darrera per a ell, i davant per al seu secretari, o un seient amb doble respatllera per a esquerrans i dretans, donen la idea d'aquest esperit. El co-mandament, que era entre qui manava i a qui servia. Això, i saber envoltar-se d'un gran equip de gent preparada, sense pensar en el seu carnet o partit polític.

Però el 1917 la tuberculosi es va emportar Prat de la Riba. L'havia agafat a la presó espanyola quan va ser arrestat per publicar un article a la Veu de Catalunya anys abans. Precisament un article que va comentar al seu bloc en Josep Serra, "Cala", del qual ens arriba la notícia recent de la seva mort després d'una vida ferrenya plena de treballs i lluita. Com ells, molts catalans han esmerçat la seva vida per un ideal de progrés per al nostre país, i fins i tot, fer-lo extensiu fins a la imposició, no ens enganyem, als espanyols i als francesos. La reacció d'aquestos estats-nació sempre ha estat negativa. És la por de l'elefant davant del ratolí. I aquesta por els ha paralitzat i portat a mantenir tancat el seu corral. Per això, com el Titanic, s'aniran enfonsant lentament mentre l'orquestra toca al saló principal. Els catalans haurem d'anar a buscar altres llocs del món on algú ens vulgui escoltar, i puguem enraonar. Bon viatge als lliutadors, més enllà d'Itaca, doncs caldrà voltar tot el món per tornar algun dia al born.

Pastorets per la Independència

Aquesta setmana es va celebrar un debat excepcional a Sant Boi. El casal del barri centre, Cal Ninyo, va acollir el dijous a les 8 del vespre un acte sobre la independència de Catalunya, amb dos punts claus: full de ruta i unitat d'acció. L'associació Sant Boi Decideix va aconseguir organitzar un esdeveniment de gran nivell: amb la excel.lent moderació de Saül Gordillo, que va deixar marge als ponents per a dir la seva. I tots ells eren de primera fila: en Joan Carretero per Reagrupament, en Xavier Anguelergues per la CUP, Jordi Fàbrega per ERC, Uriel Bertran per SI, i Èric Bertran per CiU. Davant d'un públic prou convençut que omplia el teatre, es van anar exposant les visions i les perspectives de cada un d'ells: tant des del més jove fins al més veterà. Escoltats en públic, però sense tenir-los tots junts i a tocar.

En aquestos dies d'Advent, i tenint en compte que en el mateix teatre es representarà "Els Pastorets", vam tenir l'impressió de viure una d'aquelles memorables escenes: entre la duresa de la realitat i la il.lusió per saber què es vol i on es vol arribar. Vam imaginar una conversa de la colla de pastors i rabadans al voltant de la foguera en els crus dies d'hivern, després de guardar la ramada. Una ramada que va creixent lentament, però que igual que els pastors està expectant, no saben encara el què, però esperen una llibertat gran i plena.

Saúl Gordillo ja es coneix prou Sant Boi, i la veritat s'hi sentia com a casa, per això, el debat va anar ben acompanyat, sense gaire tibantors. L'Èric Bertran de CiU va encetar el debat, i malgrat la seva joventut, va estar prou bé defensant els seus punts. Tenia el gust del vi blanc fresc que entra bé. L'Uriel Beltran va fer una bona exposició, i les seves taules de diputat ensenyen els seus mestres, i la força retòrica que l'acompanya. Un tast de vi de la Terra Alta, amb força i una mica afruitat. En Jordi Fàbrega no es va quedar enrera, i va passar al contraatac mitiner, demostrant perquè ha arribat a ser alcalde. Un bon vi negre, més fet com els del Bages. En Xavier Anguelergues de la CUP va estar ben clar en els seus plantejaments, però la seva força quedava contrarestada pel "tot o res". Recordava la frescor àcida del vi novell, bo per a segons quins plats. I al final, en Joan Carretero, pacient i ferreny, va fer una bona anàlisi de la situació al nostre país. Sap que les coses estan millor que fa anys, però que tot està molt difícil encara i que hi ha molta feina a fer. El seu posat el feia digne hereu del corrent del Coronel Macià, tot i que estava també molt a prop del comte Hug Roger del Pallars. Un bon regust de criança, fort i aspre, de vins del Montsant o de la Conca de Tremp.

Fet el tast de vi de les botes de portava cada pastor, encara es va fer una segona ronda a galet, i es va obrir el torn de preguntes al públic. Hi havia ganes a la platea, docns es van fer unes preguntes que també eren exposició de diferents punts de vista. Algú que estava al galliner va intentar esvalotar el pati, però el pollet no va arribar a gall, i es va quedar en pollastre. En fi, que defensar drets i constitucions dels catalans i de Catalunya és encara com parlar "xino", tanta és la ignorància que ens consumeix. Encara cal aprendre moltes lliçons, però tenim la il.lusió d'assolir la fita entre tots algun dia. I que ens arribi el Messies, tot i que potser no serà com nosaltres pensem. Com cada any cantarem el "25 de Desembre, fum, fum, fum...", i acabarem amb el verset "qui dirà més gran mentida".

La Sobirania dels Drets Civils

Aquest dissabte al vespre tornava a casa amb l'autobús, i des de la finestra podia veure com s'havien encès els llums dels edificis i carrers. Em vaig fixar en el rètol de l'Hotel Rey Juan Carlos I, i em va sobtar que llegia J an Carlos I. Resulta que el llum de la U no funcionava, la qual cosa vaig atribuir a que seria la U d'Urdangarin? O és que la crisi també ha arribat als hotels de luxe, aparença durant molts anys i que ara es veu de llautó. O de cromat sospitós escampat per totes les Catalunyes, Espanyes, i altres llocs d'arreu.

La llum del rètol de l'hotel Jan Carlos serà tant anècdotica com la de l'afer Urdangarin per als catalans. Altres interessats ja s'encarregaran de burxar les ferides a Madrid. Però no voldria entrar en el joc de reis i villans. Defensaré la neutralitat en aquestos casos, una neutralitat activa, no violenta, ben catalana. Doncs, per fer justícia no podem afavorir ni als monàrquics ni als villans: entre la dinastia borbònica i els dels promotors d'una tercera república espanyola, amb un Aznar de president com si fos el Cid. Però el títol de Cid, o Sidi, amb que el van batejar els moros vol dir senyor. I els catalans ja sabem que tot vé de mena.
Nosaltres hem de tenir ben clar que el nostre Sobirà no és d'aquest món, i en tot cas, que a la terra, allò que hauria de manar sobre tots els catalans és la primacia dels Drets i Constitucions de Catalunya.

Doncs són el fonament de les nostres llibertats aconseguides davant dels poderosos i pactades amb ells. Tant era si de la casa de Barcelona, Cerdanya i Conflent, si de la Trastàmara, si de Portugal, o si de la casa d'Anjou, tots havien de jurar els Drets i Constitucions per a ser sobirans dels catalans. Per això, cal recordar que Felip IV de Catalunya, i V de Castella, va ser coronat comte de Barcelona durant les Corts desenvolupades al convent de Sant Francesc de Barcelona a principis del segle XVIII. Penseu en tot allò que ens han esborrat a consciència, per saber que a més de construir la fortalesa de la Ciutadella, també es va enderrocar el convent, i no van deixar pedra sobre pedra, tal era la seva voluntat d'esborrar l'escena del crim jurídic que van cometre amb el Decret de Nova Planta.
Allò va ser un perjuri com una casa! Fa que tot des d'aleshores sigui nul de ple dret. Només per conquesta, és clar! En tot cas, tinc l'esperança que algun dia el futur sobirà, comte de Barcelona, juri els Drets i Constitucions, encara que sigui Felip VI de Castella, i V d'Aragó, qui ho sap?

El Poble Català Dibuixa el Món

Els Catalans dibuixem el Món. Això que podria referir-se a la capacitat plàstica dels catalans, amb la presència de grans pintors i artistes universalment coneguts, voldria fer-lo extensiu a la cosmovisió del nostre poble. Si ens fixem en la majoria dels nostres pintors que han destacat, dominen més el dibuix que no pas el color. Tant si són Dalí, o Miró, els colors mantenen un pla secundari davant de la força i la potència de la idea artística expressada amb el seu traç. Això també es veu en el romànic tant viu, on el color omple l'espai deixat per la línia dels pinzells.

I per dibuix entenc allò que percebem com a persones: assimilem més la realitat amb un esbòs que amb una fotografia que ens omple d'informació i satura el nostre enteniment de les coses. A cop d'ull podem fer una composició general que no es podria fer si enfoquèssim algun punt determinat, deixant la realitat fragmentada, en aquell "mirall trencat" que refem mitjançant la tècnica del mosaic. I que me'n dieu dels mosaics i de l'arquitectura orgànica de Gaudí, que va transformar la natura en temple, i el temple en natura. Ell mateix deia que per explicar la seva arquitectura s'havia de fer en llengua catalana!

Anem més enllà, dibuixar el món i la vida també ho fem en el camp de la lògica i la filosofia. I aquest punt de vista es pot veure com una tradició arrelada en el nostre èsser: Francesc Pujols és un magnífic científic cultural, qui ressegueix la història filosòfica en el "Concepte General de la Ciència Catalana". Estableix els fils de contacte des de Ramon Llull, Sibiuda, o Balmes, i això ens permet que el pensament català es projecti cap als segles que vindran en el tercer milenni. Ens fa veure que hi ha una escala de la Vida, com n'hi ha d'altres, no ho oblidem. I aquesta capacitat d'esquematitzar, de sintetitzar la realitat per poder capir-la és un dels grans dons del nostre poble. Només cal recordar l'extraordinari descobriment de les "regles" de la "Matemàtica de la Història" de l'Alexandre Deulofeu.

Tot això ens permet assegurar que malgrat les grans dificultats que passem al nostre país, i malgrat que passem greus perills, el pensament català rebrotarà. Ja ho va provar l'anècdota de Salvador Dalí, quan li van trencar la placa de marbre on figurava aquesta frase, al Museu Dalí de Figueres. Si algun dia haguèssim de deixar casa nostra, fem la profecia que guanyarem el món. També ho va dir Pujols que ho tindríem tot pagat, i ho va dir amb coneixement de causa perquè els catalans fa segles ja érem homes lliures i no pagàvem impostos. Doncs esperem que poguem acomplir la tasca del nostre poble enmig de la Humanitat, i tinguem fe, malgrat tot, en Nostre Senyor.

Històries del Gai Saber a Sant Boi

Allò que avui dia vivim no és pas estrany per als nostres avantpassats. La cita llatina ja ens diu que res de lo humà ens és aliè. Per això, el sexe també forma part de la nostra història. I no aniré segles enllà per saber què feien o ens pensàvem què feien els íbers a dalt del turó, o els romans allà a les termes. Ens acostarem més als segles medievals, després de la conquesta als musulmans, i el repoblament del Baix Llobregat com a zona de frontera ençà. Sant Boi va tenir un paper clau ja que era el pont i porta d'entrada i sortida de Barcelona en direcció a l'Àndalus.

En fi, a l'Edat Mitjana la nostra ciutat va passar a anomenar-se Baldiri o Boi, ja que és nom got, de la família germànica. I per això, d'un xicot en diuen "boy" en anglosaxó. Podem discutir si cal fer volar la imaginació amb algunes cançons, o amb la de xicots ben dotats per la naturalesa. És una cosa evident, que els santboians no volen anar predicant-ho per tot arreu, igual que els de Tremp no tenen ganes que se'ls hi esmenti el gentilici de trempolins per si de cas. Les coses interessants venen dels noms d'orígen no gaire clar, prou incert, que desperten la nostra curiositat. Noms tant originals com el de la part antiga coneguda com a Pobla Arlovina, la qual inclou el carrer Vermell, i que en un extrem del carrer Major trobem un espai que els santboians anomenen el Cupúmu o Pucúmu. Unes paraules enigmàtiques, que ens obren el desig d'arribar fins al final d'una aventura, com si anèssim al cine a veure l'excel.lent animació de "Tintin i el Secret de l'Unicorn".

Començaré pel cas de la Pobla Arlovina. La paraula de Pobla és força evident, com Pobla de Segur, o Pobla de Claramunt, parla d'un lloc de residència. En el nostre cas, pertany a una zona situada al peu de les muralles dels Castell, i al costat d'un portal d'entrada situada segurament al carrer de l'Alou. Aquesta zona de raval de l'època medieval és qualificada com a "arlovina". Paraula derivada d'una altra, que en català antic, és "arlotina", relativa a "l'arlot". I qui és aquest personatge? Doncs es tracta del "macarra", de qui viu de les dones públiques, és a dir, de les bagasses. Ja surt en els textos medievals, i d'allà ha passat a denominar a les dones que viuen del sexe, com en anglès diuen "harlot". També existeix l'expressió com a sinònim de bufó, més aviat d'home públic, caram!. I si cal buscar el seu pedigrí, existeix l'expressió en una de les grans Cròniques catalanes: "a trot i a l'arlot", que ens porta al ritme de la cavalleria.

I que podem dir de la paraula Pucúmu, o Cupúmu, dues maneres de dir. La primera diuen que seria l'abreviatura de Pou Comú perquè allà es trobava un pou de la vila. Però no segueix gaire els costums d'accentuació per passar d'un mot agut a un de pla. Sí que existeix més suc quan ens encarem al Cupúmu: en alemany existeix el nom "kupp" kuppelei, que vol dir doma o acoblament, i vinculat a l'alcavoteria. I això lliga més amb la nostra Pobla Arlotina, oi?

Què podem dir de l'existència del carrer Vermell? no serà que el nostres avantpassats ja sabien què significava un fanalet vermell abans que els encenguèssin a Amsterdam? No encaixen també les freqüents visites del comte de Barcelona, Joan I, anomenat el Caçador, a la nostra Torre de Benviure. Potser la fama santboiana d'hospitalària tenia un sentit més ampli del que pensem avui dia.

En fi, suposo que estareu tan sorpresos com aquest jugador de rugbi, i no sabem si serà de la Santboiana, veient una dona sortint de la seva pilota de rugbi. Per fer-vos-ho passar més de gust, podeu encomanar un vi de la Borgonya, que han batejat amb el nom d'Arlot, de l'excel.lent comarca vinícola de Nuit-Sant Georges (Nit-Sant Jordi), el qual ens relliga providencialment a un article anterior dels nostres Ponts. A la vostra salut i visca Sant Boi!

El Terror dels Cotxes

En aquesta vetlla de Tots Sants molta gent celebrarà la Castanyada, i també, per celebrar més coses, la tradició del "Halloween", importada. Si amb la castanyada podrem menjar castanyes i panellets, i en les imatges de les ànimes, amb el Halloween la gent demanarà dolços per endrapar i la canalla es disfressarà en una mena de carnaval tètric. En fi, que és temps de carbasses, i qui vulgui que balli el "ball de la castanya".

En aquesta barreja de tradicions i costums veiem com les tradicions més imaginatives de la "Santa Companha", per exemple, canvien ja que patim les nostres pors de manera més personal i directa, vull dir que la mort es viu de manera més cinematogràfica amb el Halloween. Per això, m'enrecordo d'aquella pel.lícula de vampirs al desert mexicà que va gravar un famós director nordamericà. Al final, després de litres i, tines, plenes de sang, veiem un devessall de cotxes i camions estimbats. Una metàfora evident sobre els problemes provocats per els vehicles de motor i el culte a la velocitat.

La majoria de conductors dominen el seu vehicle, i saben dominar-se ells mateixos. Ho dic perquè conduir un cotxe és com portar una arma carregada. Cal portar el fermall posat per a que no es dispari. Tot i així, ens trobem amb gent que va lluint el seu revòlver, o es pensa que va sol pel carrer, i sobretot que, quan va per un poble o ciutat, no baixa la velocitat per un sentit de mínima precaució.

Fa décades que les associacions de víctimes d'accidents i altres col.lectius de vianants i ciclistes reclamen que a les zones urbanes es circuli a 30 km/h. No es tracta de posar o no més semàfors, o de tenir-los engegats a la nit o no, es tracta de no còrrer. De que els cotxes no corrin. Aquest pont de Tots Sants hi ha hagut dos atropellaments de nens als carrers: un a Sant Boi, i l'altre a Olot. Tres ferits greus, i una nena morta. Per a ells s'ha acabat la festa, i quedarà sempre el record. Per a tots nosaltres quedarà la por de veure si la mort avui porta la disfressa d'un cotxe.

Festival de Música Celta - Minho Viana do Castelo 2011

Durant les vacances a la regió del Minho, al nord de Portugal tocant amb Galícia, vam coincidir alguns dies amb les actuacions del Festival de Música Celta de Viana do Castelo. Un festival, que tot i no ser tant famós com el d'Ortigueira a Galícia o el de Lorient, a la Bretanya, segur que esdevindrà un punt de referència en aquest estil musical. La bona organització i l'excel.lent situació de l'escenari, en el centre de la ciutat, i a la vora del riu Lima, són uns dels seus punts a favor. Cal destacar la bona tria en els grups i els cantants que conformaven l'edició d'aquest any, obrint un ventall prou ampli. Des de la veterana Uxia, fins als més nous corrents de Marful. 

Vam poder gaudir del concert d'Albaluna de Lisboa, que tot i la seva joventut, van presentar una proposta musical sòlida, a partir del folklore portuguès i de tonades celtes ja conegudes. Per altra banda, els gallecs de Bellonmaceiras van penetrar més en els terrenys jazzístics, a partir del seu domini instrumental. La resposta del públic va ser prou bona, tot i el temps irregular d'aquest estiu. En tot cas, la música s'encomanava, i ens feia bellugar els peus com si res. Ja us podeu anar apuntant aquest esdeveniment per al proper any 2012, que coincidirà amb la celebració de Guimaraes com a Capital Cultural Europea.

La Bicicleta de l'Amic

Aquesta setmana passada vam rebre entre altres notícies la mort d'una persona a Ciutat Vella. A primera vista semblava una més d'entre tantes baralles que passen de matinada i acaben malament. Però al cap de poques hores anem veient que les circumstàncies d'aquesta baralla no són accidentals. En Salvador Iborra era una persona coneguda, que va morir durant un robatori, i per defensar lo seu, el van matar dues persones de dues ganivetades, a mort de nit. Potser no valia la pena lluitar per un objecte, una bicicleta, no massa ben vista moltes vegades per alguna gent. Però era la bicicleta d'un amic, a qui havia convidat, i per hospitalitat, era més que el seu deure. Maleïts aquells que trenquen aquesta regla, diuen al desert!

A quants de nosaltres ens han robat la bicicleta, i quan vas a la policia et trobes que et descoratgen a denunciar el furt, i fan mala cara per donar-los feina. I quan has d'insistir perquè no et deixin desemparat, oh, Mare de Déu dels Desemparats!, i has de tornar a insistir perquè si per un miracle arribes a localitzar la teva bicicleta robada, encara et diuen que tu mateix tallis la tanca del lladre, i has de tornar a insistir i esperar hores a que vinguin a obrir-te el cadenat del lladre, i ja no saps si deixar-ho còrrer, ni saps si estàs perdent el temps...

Aquesta setmana passada a Ciutat Vella una persona va morir per deixar la seva bicicleta aparcada. Quants veïns miraran cap a una altra banda perquè no volen problemes, quants responsables polítics diran que no valia la pena per una bicicleta, que ja poden robar-te tot lo que trobin al país? Aquest país meu on cada dia n'hi ha més porcs que ho enfanguen!

La Mare de Déu Trobada a la Borgonya

Al sud de Dijon es troba la ciutat borgonyona de Beaune (Bon), on trobareu una meravella de l'art, la medicina i la salut. Es tracta de l'Hospital de Déu, un magnífic exemple d'arquitectura baix medieval que va perdurar en la seva funció fins al segle XIX. En les seves magnífiques sales acull també fantàstiques obres d'art, i entre elles destacaria una malmesa Mare de Déu. La seva llegenda recull que va ser cedida al segle XIX per uns pagesos que se la van trobar al seu camp, aprop dels turons de la ciutat, i aquesta imatge presenta la forma d'una Verge asseguda amb l'Infant, semblant a les formes catalanes, com la de Montserrat. No és en principi d'orígen borgonyó, ja que els seus models pertanyen a les Mares de Déu dretes amb el Nen en braços, tal com vam veure en una bonica exposició a l'abadia de Fontanay. D'on i com va arribar a Beaune la nostra misteriosa estrangera no en sabem pràcticament res, tanmateix per a un català ens és molt propera.

De vegades, perdem les coses o les persones, i no ens adonem del seu valor fins que les trobem a faltar. Som així, però recuperar aquesta imatge ens fa veure fins a on podia arribar la influència cultural de la nostra societat, fos en els temps antics o projectada en el futur. Sigui com sigui, la bella ciutat medieval de Beaune es troba a la vall ampla que s'encara al sud de Dijon, camí de Lió. El seu paisatge està  ple de camps de vinyes que produeixen els millors exemplars borgonyons, amb la denominació d'orígen de Beaune, o de Nuits-Saint Georges, Nits-Sant Jordi, encara millor i quina meravellosa coincidència. Un Sant Jordi a la Borgonya, no crec pas que sigui una simple casualitat.

Els poblets es recolzen suaument als vessants d'aquesta ampla vall per acollir millor els rajos del sol, on rau l'esperit de la comarca que ens acosta al nostre Penedès. Us recomano una ruta en bicicleta pels camins, i fer enoturisme. Si el vi és digne de veure, també aquesta ciutat. L'Hospital és la seva joia de la corona, i té l'honor de ser Patrimoni de la Unesco, amb tots els mereixements. El canceller Rolin el va promoure, però qui va fer la feina real va ser la seva dona, Guigone de Salins, més decidida i pietosa que no el marit, el qual estava més per la política d'aleshores. Només per contemplar el retaule de Van der Weyden del Judici Final val la pena la visita. Beaune va ser seu dels tribunals de justícia de la Borgonya, i va acomplir aquest paper durant segles. Cal veure doncs, com la creença en la justícia ha d'anar acompanyada de les creences dels jutges.

D'Est a Oest- Entre Barcelona i Porto

El divendres 26 d'agost s'enfrontaran els equips de futbol del Barça i del Porto. El camp es troba en el Principat de Mònac, a la Provença. Més o menys, els tres llocs es troben aliniats d'est a oest, des del Mediterrani a l'Atlàntic. Tots dos contrincants són molt bons, i segur que serà un partit disputat i emocionant. No gaire semblant als que disputa el Barça amb el Real Madrid, que sembla que tot sigui un camp de batalla gens esportiva. I es que cada partit sembla un combat a ultrança, on tot s'hi val.

Per aquelles casualitats de la vida, en José Mourinho va estar entrenant també al Porto, acompanyant el gentleman Robby Robson. I vés per on, també al Barça amb Van Gaal. Sembla que sempre ha pogut pujar a l'ombra de diferents entrenadors, i d'aquesta manera, fa com els antics escuders que anaven amb els cavallers. Era una manera d'aprendre l'ofici, però també d'aprendre a ser un senyor. I per desgràcia, veiem que en Mourinho no ha après a desfer-se de l'ombra de tots els entrenadors que el van apadrinar. Ha volgut ser protagonista i cavaller, però no ha estat capaç d'entendre el significat de l'honor. Voler ser el millor és bo, però no acceptant la pròpia personalitat es fa mal, a un mateix i als altres. En el fons, sempre serà un secundari, un segon entrenador, i el dit a l'ull al Tito Vilanova ho demostra. En Mourinho s'ha convertit en el segon entrenador del Josep Guardiola!

Tornant al Porto, estic segur que demà gaudirem d'aquest partit. El seu mot és el de "dragao", i el seu drac és molt fer, i et ve de cara. No com el drac que porta dins seu l'entrenador Mourinho, que treu foc pels queixals i se l'acabarà menjant per dins. Bé, demà guanyi o perdi el Barça, ho farà amb honor, i el Porto també!. L'estadi del Porto es troba ben comunicat amb transport públic: estació de tren de Campanyà, de metro i parada d'autobús. Si voleu agafar el tren, us recomano que llegiu l'últim llibre del Paulo Coelho, L'Alef, "O Aleph" en el seu títol en portuguès que vam poder comprar a Portugal. Tot i no ser dels seus millors llibres, torna a recuperar el to d'escriptor, i a fer-nos seguir la seva aventura. L'acompayarem en el seu viatge, i esperem que cadascú sàpiga trobar el seu "alef" en la vida. On trobarem allò que és, ha estat i serà ... com el Barça.

Obrigado Mourinho!

L'altra nit vaig voler anar a dormir d'hora, perquè a l'endemà treballava, malgrat que feien el partit de futbol de la final de la Supercopa d'Espanya del Barça-Madrid a les 11. Més m'haguera valgut veure'l per la televisió, perquè els crits dels aficionats i les celebracions posteriors no em van deixar dormir. Sabent que el Barça havia guanyat, però no com, vaig veure al matí tot el rebombori passat. En fi, apart de la victòria merescuda pel Barcelona, les imatges ens mostraven l'espectacle creat per Mourinho. Això de ficar el dit a l'ull per part de l'entrenador portuguès no deixa de ser tota una declaració de catalanitat. Aquest gest, molt habitual en el nostre país, ens va recordar també la dita bíblica de la "la palla a l'ull de l'altre i la biga al propi". De fet, ja veig que tot això és culpa de les idees que volten pel seu cap, i que no hi veu gaire clar.

El Mourinho diria que té un problema de "falsos amics". Aquest fenòmen és molt habitual en llengües properes, com el català, el portuguès i el castellà, i provoca molts estralls. Quan hom pensa que coneix prou una llengua estrangera, i es troba que la mateixa paraula té un significat una mica diferent.  Per exemple, el mot "obrigado" en portuguès, no vol dir "obligat" en català, per a nosaltres seria un "gràcies" com una casa. I així li passa al Mou, que té greus problemes comunicatius, algun dels quals intentaré aclarir.

El primer d'ells va ser ben evident quan va anomenar el Tito Vilanova. El Tito va ser víctima d'un gest malentès, doncs el Mou es pensava que es deia "Pito", i això en portuguès vol dir "pollastre"! I com que la cosa anava de baralla entre dos gallets al corral, li va ficar l'ungla de la seva pota on no tocava. Parlant de gallets, hi ha la paraula portuguesa "fofo" que com diuen ells "fica muito engraçada". No sé si té relació amb els enyorats pallassos de la tele, el Fofó i el Fofito, però el cert és que un "fofo" vol dir un que es fa molt el pinxo. I de tant que es fa el dur per fora, a la cap i a la fi acabem descobrint que en el fons, és una mica tou! No vaig descobrir aquesta paraula al diccionari, va ser en un excel.lent restaurant de Viana do Castelo, "Casca de Batata", que van fer unes postres delicioses batejades així: un magnífic "coulant" de xocolata negra, dur per fora i fos per dins, acompanyat d'una enorme pilota de vainilla gelada. La meva dona en va quedar enamorada del "fofo", què hi farem!

Ja ho veieu, és un tema de "falsos amics". El Mourinho es pensa que els espanyols són els seus amics, especialment el Florentino, quan li caldria llegir l'entretingut llibre del Marco Horácio: "Como tourear aos espanhois e sair en ombros". És un llibre molt didàctic que obriria els ulls i l'enteniment de Mourinho, encegat per l'enveja i la ràbia, les quals el fan tornar més fosc de cara que a un moret. Jo, del Pep, regalaria al Mou un diccionari Portuguès-Català, i el revers Català-Portuguès, de l'Enciclopèdia Catalana per establir una comunicació autèntica entre tots dos. Qui sap si això seria el principi d'una gran amistat, un cop s'hagin desfet tots els malentesos?

E fico a pensar en Portugal

El desig acomplit aquestes vacances va ser una setmana a Portugal, a la ciutat de Porto. Prou dies com per fer més idea del país que no només la sensació agradable d'unes hores d'escala a Lisboa. Certament el nord té el seu propi encant, no debades queden les brasses de la Gal.laecia romana. Molts ja han fet el camí, i força catalans, des de la nostra cosmovisió. El país està passant per una gran crisi econòmica també. I sent més pobre, encara té prou força i dignitat per tirar endavant. Potser a nivell de riquesa està per sota d'Espanya, però a nivell social he trobat més unió i fortalesa que en aquesta banda de la frontera.

Ara que estan a la Unió Europea, això no els ha estalviat els maldecaps, tot i que a menor escala. Portugal té un gran avantatge, la seva llibertat. Certament ja no són la gent d'Os Lusíades, ni dels grans descobriments, ni de la colonització. Ara les antigues colònies com Brasil o Angola estan comprant les grans companyies portugueses. Encara més les empreses espanyoles. I alguns portuguesos que enyoren l'antiga mentalitat imperial voldrien que Espanya es quedès tot Portugal. No saben que l'estat espanyol serà el següent a entrar en el corral, potser acompanyada d'Itàlia. Ja no parlem de "corralet", aquí a Europa Occidental tot passa pel "corralot", quin horror!

Bé, nosaltres hi confiem, i una bona mostra és la cançó de Deolinda "Parva que sou". Amb aquesta magnífica cançó que reflexa el desencís de les noves generacions podem mantenir l'esperança en un futur més just. Una cançó que signaria l'estimat Zeca Afonso. La seva lletra i la seva música han  triomfat perquè omple la joventut d'aquella "saudade" dels temps millors, d'aquelles promeses fetes alegrement pels pares, i que s'han torçat amargament. No hi ha cap herència, ni cap heretat, només guanyar-se cada dia el pa. En aquest tros de terra, entre el cel i el mar, anomenat Portugal.

La Religió del Petroli

D'aquells anys ençà hem anat seguint un camí força còmode a nivell econòmic. La societat nascuda després de la Segona Guerra Mundial va desenvolupar-se sobre el consum barat de l'energia. El petroli oferia molts més avantatges que altres recursos com el carbó, per exemple. Però després de la primera crisi energètica a principis del 70 amb la guerra del Yom Kippur, s'han anat succeint uns cicles d'expansió i recessió econòmica cada vegada més amplis i globals. D'aquesta manera es posa en qüestió el paper central del petroli, i dels seus derivats, concretats en el cotxe privat.

Cal ser-ne conscient que els països productors de petroli es troben lluny dels països consumidors, per la qual cosa, l'increment de la factura energètica posa aquestos estats darrers en una progressiva asfíxia econòmica en acabar-se el període colonial. Malgrat les guerres lliurades per al control dels recursos, l'increment del seu cost es trasllada a la seva població tard o d'hora. A més a més, la importació del petroli comporta també una immigració de població forània, ja que l'alça dels preus energètics es compensa amb una rebaixa dels costos laborals, que obliguen a cercar una mà d'obra barata. Fins i tot incentivada, cosa que provoca la competència pels recursos socials disponibles.

El fet que els diferents estats consumidors tinguin una religió diferent de la dels estats productors, comporta que la lluita a nivell econòmic tingui una traslació a nivell religiós. Això es fa més patent a Europa respecte a l'Aràbia, i que hi hagi un xoc religiós entre Cristianisme i l'Islam. Però no ens enganyem, la gran lluita no es fa per Déu, es fa pel petroli, i això sí que el converteix en objecte d'idolatria. En el fons, tant els que s'arroguen la defensa d'"un" cristianisme, incloent "un" laicisme agnòstic, com els que s'arroguen la defensa d'"un" islam no deixen de ser "tots" uns "infidels". Doncs, la proclama de la Jihad com de la Croada col.loca a Déu lluny del centre de l'Home. Cal recordar als creients que tant Jesús com Mohamed van anar a predicar muntats a l'esquena d'un ruc.

Si el petroli és l'or negre que necessitem, i som humans, reduim el seu consum tant com poguem. Si el cotxe privat és l'ídol de la societat moderna, reduim el seu ús igualment. Per a que fer Ramadà o Quaresma, si ho deixem tot en la part material del menjar. També hauríem de fer dejú de les coses que ens engreixen el cos i la ment. Si cal donar exemple, millor compartir el menjar i transport tal com Ell ens ha ensenyat?

Canigó de Pluja i Sol

Aquest estiu de temps primaveral, emparasolat pels núvols que la cendra del volcà islandès va escampar l'altre any, vam poder estar una setmana de vacances al Vallespir. Teníem pendent uns dies de descoberta a Prats de Molló, a la vora del riu Tec. Un bon allotjament a l'Hotel Bellavista, amb una excel.lent cuina de base francesa amb aromes catalans, acompanyada dels vins del país, tots ells de denominació d'orígen: Rosselló, Cotlliure, dels quals vam repassar els blancs i rosats.
Des d'aquesta base vam passejar per tots els racons del poble, famós per ser una cruïlla dels Pirineus, cosa que l'ha fet sovint protagonista de la història catalana. També vam poder fer un munt d'excursions pels seus camins força ben senyalitzats, i aprofitàvem el matí abans de les pluges de tarda. El verd vestia tots els vessants de les muntanyes, i el riu feia sentir amb força la remor de l'aigua. Ja ho diu la cançó, "muntanyes regalades..." que per aquesta banda sud acompanyen el Canigó. Del qual en sabrem el seu nom.

Els núvols cobrien el cim de la muntanya, i amb prou feines es veia la base, que a finals de juliol ensenyava un bon tou de neu als seus faldars. Això li donava un aire misteriós, tant com l'orígen del seu nom. Algun historiador local ha donat per bo l'arrel grega de Caligo, que vol dir obscur i esmunyedís. Però jo he seguit la meva tesi etimològica sobre la influència goda, i donant el cop d'ull al diccionari d'alemany he trobat la paraula Kante. Aquest mot femení vol dir caire, cantell o aresta. I encara fa kantig per dir cantellut. Només cal afegir el significat de Gros per trobar un significat més acostat a la realitat de la muntanya, de la qual derivaria el nom màgic de Canigó.
Aquesta muntanya altiva es fa notar pel seu magnetisme, que traspassa la neu, la boira i els núvols quan l'arriben a cobrir. La imatge que ens arriba és forta i potent, com el seu rocam, i també ens fa de mirall als catalans. La muntanya mostra així com els catalans es troben coberts pels núvols i les neus dels nacionalismes d'estat francès i espanyol, els quals amb prou feines ens arriben a maquillar la cara i a vestir. Sota d'ells es troba la personalitat dels catalans. I el dia que la neu es fongui i els núvols escampin, podrem tornar a contemplar el món català fort enmig de la seva nuesa.

Pujant les Escales de Sant Ramon Nonat

El passat 18 de juny es va celebrar el primer Aplec Independentista de Sant Ramon organitzat per Sant Boi Decideix. Acabades les diferents consultes populars que s'han pogut realitzar des d'Arenys de Mar les entitats responsables de cada municipi han quedat sense objectius immediats. Tanmateix ha quedat la necessitat de trobar un espai obert als ciutadans que volen lluitar per la llibertat del nostre país. Per això, l'entitat santboiana va decidir fer la presentació del darrer llibre de Mathew Tree a Sant Boi, i d'engegar aquest aplec a la comarca del Baix Llobregat. A l'aplec s'hi van sumar Sant Climent Decideix i més gent de Viladecans.

Va ser un acte senzill, però ben muntat, que va comptar amb el parlament d'un representant  d'Argentona. Potser per alguns n'hi havia poca gent, però per a altres ja n'hi havia més de les s'esperaven. El cas és que es va fer. I en això rau el petit miracle. Igual que en el cas de les consultes per a la independència. Allò més important ha estat el graó que hem pujat en l'escala de la llibertat del poble. És cert que bufen vents en contra. Fora del nostre país no ens volen escoltar, i alguns d'aquí s'estimen més escoltar cants de sirenes: sigui d'indignats o de polítics. Pitjor que els perills d'Escil.la i Caribdis.

Ara que l'etapa de les consultes s'ha acabat, cal aprofitar les brases que queden per encendre altres fogueres.  I per això, pugem a Sant Ramon. La seva capella acull poca gent, però nosaltres hem de recordar el seu miracle: amb la seva espasa de la dona morta va poder treure el fill viu. Els catalans hem de mirar endavant, i per això cal escoltar a la manifestació del proper 9 de juliol l'eco de la fita històrica de l'any 2010. I malgrat tots els Herodes de Catalunya, fer créixer l'infant de Sant Ramon.

Les Fonts Germàniques del Català

Quan de vegades busquem el significat d'un nom, el qual no se'ns fa evident avui dia, cal buscar en la llengua antiga. Normalment cal recòrrer al llibre d'etimologies, i també cal saber en quina llengua podem buscar l'orígen de la paraula moderna. Per això, tant hem de tenir en compte els textos antics, com la història del país, i de la seva gent. Per als catalans, cal comptar les diferents poblacions que han arribat al territori actual, i en quin percentatge tenien respecte als pobladors indígenes en el seu moment. Dels més antics com els íbers, aniríem als grecs, i als romans. I depenent de la zona com passa amb la població basca dels Pallars. També ens trobarem als moros i als gods, i més tard als occitans i gascons, per exemple, fins a l'Edat Contemporània.

Els nostres filòlegs ja han fet unes grans recerques sobre la llengua catalana, d'una magnitud envejable. Tant respecte a l'àmbit onomàstic com al geogràfic. De totes maneres, veig que en l'àmbit de la llengua llatina, del substracte íber i grec, s'hi ha treballat molt. Fins i tot, Corominas mateix va estudiar a fons les aportacions basques. També s'ha treballat sobre les aportacions de la llengua àrab. Però encara ens queden moltes paraules sense etimologia prou clara o identificada. I això m'ha fet pensar més d'una vegada.

El fet que existeixi un percentatge important de població d'orígen god, és a dir, germànic, en el naixement de Catalunya hauria d'implicar una influència equivalent en la nostra llengua. Al castell de Tona trobareu una pedra commemorativa dels primers fundadors de la població. El text recull el nom dels signataris del document: entre els noms romans que habiten a la Gàl.lia Narbonesa trobarem també els noms gods. I això no és estrany, i tampoc no ens hauria d'extranyar que a la nostra llengua tinguem paraules germàniques: una molt clara, com el color "blau". O quan parlem de "seny", "clica", i d'altres que encara podem trobar en un bon diccionari modern d'alemany. Tona es pot explicar com a derivat d'una tina o dipòsit, però també podem observar que "Ton" en alemany vol dir argila, o per extensió, terrissa. Just als peus del seu turó es conserva un forn ibèric, i l'existència d'una vil.la romana prou important.

Crec que la font d'etimologies godes no ha estat prou estudiada per part dels nostres especialistes, i tampoc no gaire a les universitats. Quan vas a buscar els noms de la toponímia, i no trobes cap explicació convincent, arrufem el nas. I per comprovar la teoria, agafem el diccionari d'alemany de la meva dona, i comencem a fer una recerca de possibles paraules que s'adiguin amb el lloc geogràfic i un possible significat.

Per exemple, a Caldes de Malavella, ja tenim en compte el significat de Caldes. Però de Malavella ja es parla de la llegenda d'una bruixa? Si anem al castell i l'ermita de sant Maurici, trobarem que és un punt geodèsic, i està marcat amb una fita. "Mal" en alemany vol dir "fita" precisament. Si agafem el nom de Sils, podem trobar que la paraula "Siel" vol dir resclosa o canal en alemany. I els aiguamolls fan aquesta funció a la comarca de la Selva. Encara més, en les èpoques primerenques Manresa apareix com a Minorisa llatinitzada, però també en la forma Menresa. En alemany "Man" vol dir home, i "riesen" vol dir "gegants". No serà que des de la ciutat es contempla la serralada de Montserrat, la qual ens dóna una imatge d'un conjunt de guerrers gegants aplegats?
Encara una altra possible interpretació que no passi per un joc de paraules dites, com el nom de Malgrat. Ja hem vist que "Mal" seria "senyal o fita", però si busquem "Grat" en alemany vol dir "cresta", o "carena", i per la situació extrema d'aquesta població a la fi de la serralada del Montnegre al Mareme, ens encaixaria amb el seu entorn. Massa coincidències, o massa poques per a alguns, però es fa palès que existeix una correlació entre els significats en llengua catalana i goda. No en va, un dels primers llibres impresos va ser un vocabulari català-alemany, al segle XVI.

De Festes i Oficis Majors, d'Aplecs i Amassades

El divendres 20 de maig vam celebrar la Festa Major de Sant Boi, i a la parròquia de Sant Baldiri es va celebrar l'ofici religiós. Durant les lectures es va escoltar la pregunta de la Bíblia: "Què en treureu de guanyar aquest món, si perdeu la vostra ànima?". Una pregunta repetida durant el sermó de l'arquebisbe d'Urgell, el qual presidia la cerimònia, i davant de gairebé tots els polítics de la nostra ciutat. No debades, èrem a les portes de les eleccions municipals de diumenge, i que encara tenen més  sentit davant de les coses negatives que veiem a casa nostra. També estàvem sota l'influx de les acampades a la plaça Catalunya, i d'altres ciutats en un moviment reivindicatiu espanyol.

Tot i que no comparteixo aquestes manifestacions, crec que cal respectar-les. Però el respecte hauria de ser correspost, i que si es fa un aplec de gent, al final no degeneri en una "amassada". He aprofitat aquesta paraula occitana que designa un grup nombrós de gent, per l'amplitud del seu significat: fer una massa, i veure com es treballa. Com quan al final el treiem del forn veurem quin és el pa que s'hi dóna!

I per veure quin és el pa que som, recordaré el pregó de Festa Major que es va celebrar la mateixa tarda al Centre Comarcal Lleidatà per part de Mossèn Joan Escales. El títol era prou eloqüent: "No podem renunciar a les nostres arrels". I fent un repàs als seus records va rememorar als oients les vivències personals de cadascun. Jo inclòs. Després vaig poder llegir un dels seus llibres: "Paràbola del Camí", que també va lligat a la nostra vida. Després d'aquestos intensos dies quan molts faran una gran reflexió sobre totes les victòries i les derrotes, caldrà retornar al nostre camí, i recordar qui som.

El bisbe va fer un elogi de Sant Boi durant la seva homilía. Va destacar que som un punt de referència, on deseguida ens veuen de punta a punt de la comarca. Per això, cadascú cal que es respongui a la pregunta: "Què hom treu de guanyar el món, si perd la seva ànima?". Després d'alguns resultats certament alarmants, veiem que a cada elecció es confirma que la democràcia espanyola fa molt de temps que va perdre la seva ànima, com a mínim des de l'època de Felipe González i José Maria Aznar.

Cercant l'Aigua de la Vida

Encara queden molts racons del nostre món per descobrir, tant pel que fa al país com a la gent que hi ha viscut. Per nosaltres Caldes de Malavella era un d'aquestos llocs. Voltar pel centre, de la fàbrica d'un balneari cap a l'altra, d'una font fins a la següent. A la font de la Mina, on l'aigua surt calenta, es troba un petit safareig. Prou gran per fer la bugada, sentir la remor de l'aigua i les paraules de les dones: molta roba i poc sabó. Amb els anys copsem el seu ample sentit, quan la feina ens sobrepassa i no l'acabem mai. Quan el temps se'ns tira a sobre, i la vida se'ns va escurçant.

Per a alguns té un significat ple, com aquell senyor més gran que ens vam trobar pel camí de Sant Maurici. Recuperant-se d'una feridura i amb l'ajut d'un bastó. La temptació de sobrepassar-lo era gran, però la conversa ens va compassar. Castellà de naixement, i esperit culte que recordava l'herència dels romans, vam estirar el fil de la Història fins als nostres dies, quan reconeguérem una amistat comuna de Sant Boi. Aquesta va ser company de seminari, abans de casar-se, i per a mi, Mossèn José, de missa a les Vedrunes. Meravellats ens vam quedar tots tres, fins que vam arribar a les ruïnes del castell de Malavella. Després ens vam separar contents per la trobada, i ell encara més per la fita aconseguida. M'havia callat l'herència dels gots, però mirant al diccionari d'alemany, he trobat que la paraula “mal” vol dir senyal o fita. Així doncs, no calia creure les llegendes sobre dones malèfiques, sinó de llocs determinats per un passat que reviu en el nostre present, i ens dóna esperances per al futur.

Noves Tecnologies, Errors Vells

La nostra societat es vanta d'estar sempre a l'aguait de les novetats i de tot allò que en diem les noves tecnologies. Com per exemple, la informàtica o l'estalvi energètic.
Tot això es crea amb alguna finalitat. Però de vegades, la mala aplicació de la tecnologia pot generar molts problemes.  

 

El cas real és que l'Ajuntament de Barcelona està substituint els semàfors de llum pels més nous de leds, la qual cosa crec que és un bon encert. Tanmateix, m'he trobat que la seva deficient orientació pot provocar un accident de trànsit. Resulta que a la cruílla de l'avinguda Meridiana amb el carrer Espronceda, i fins i tot, amb el carrer Navas, el semàfor corresponent al trànsit en sentit descendent està posat en diagonal, amb la qual cosa, és visible tant per als vianants i ciclistes, que ja tenen el seu, com per als conductors del carrer que van de baixada.
Enlloc d'estar el semàfor de vianants i el de cotxes en perpendicular, les persones que volem creuar pel pas de vianants ens trobem que veiem dos senyals: un més petit en vermell i un altre de més gros en verd, però no ens adonem que correspon al dels cotxes fins que ja pot ser tard. Això va passar el Diumenge de Rams, ja que anant en bicicleta una mica ràpid em vaig equivocar amb el senyal, Per sort, el conductor de l'autobús que baixava va poder reduir la velocitat i va evitar un greu accident, la qual cosa vull agrair-li de tot cor.
Cal que recordem que la velocitat és mala consellera, però que també cal posar bé els senyals i tenir-los ben orientats per evitar els accidents, i d'això també n'hi ha responsables tècnics. Les noves tecnologies són bones si estan ben aplicades als seus destinataris, que som en aquest cas, vianants, ciclistes i conductors, en general.

Camí de Ronda fins a Port de la Selva

Pocs mesos després d'un cap de setmana llarg a Llançà vaig trobar i llegir el llibre de poesies de Tomàs Garcés: "Vint Cançons i Altres Poemes". Dic vaig trobar, perquè es tracta de la cinquena edició de l'any 1949 feta per l'editorial Aymà. Un exemplar antic i groguejat que manté els versos del poeta, del qual enguany es commemoren els noranta anys del seu naixement.
Durant l'estada vam poder gaudir del novell camí de ronda que connecta amb el Port de la Selva. Al Port vam poder passejar pels carrers i placetes encarades al mar, i al seu mirall del nord que és el poble de Llancà, i sota l'esguard del monestir de Sant Pere de Rodes i el més altiu del castell de Sant Salvador.
Prendre el sol en alguna terrassa de bar, i passejar pels seus carrers paral.lels a la costa. Oberts a la llum amarada de blancor de la calç; a la sentor del seu aire i quietud; i a la sorpresa de trobar el carrer amb el nom de Sant Baldiri plaent a tots els santboians. D'allà vam reprendre la tornada arrecerats per l'amfiteatre natural de la serra.
Un retorn que se'm va fer palès mesos després llegint el llibre de Tomàs Garcés, i els seus poemes. Unes imatges que es fan vives al ritme musical de les seves cançons, i que entrellacen el paisatge de la natura amb el de la poesia. Al compàs de les ones i del vent que acaronen, quan no colpegen, aquesta contrada sagrada de l'Alt Empordà.

Ni rendició ni independència: drets civils

Després de la nova etapa encetada després de les eleccions al Parlament de Catalunya, i de tot allò que està tornant com si no haguès passat res aquestos anys, apareixen declaracions públiques per donar resposta a la gent, que està confosa i sense veure-hi clar. Certament són moments difícils per a tothom, i cal afrontar-los amb el cap clar i el cor serè.

A més de la crisi moral, política i econòmica hem de tenir present que en aquestos moments no comptem amb gaires suports nacionals ni internacionals per assolir la llibertat com a catalans. Ni la majoria d'habitants del Principat ho volen pas, ni els Estats de la Unió Europea ni els Estats Units d'Amèrica ens tenen en compte per a res. Per això considero que només ens queda la lluita pels drets civils, i aquesta no passa per cap administració pública actual.

Cal fer reflexió i també memòria de tots els esdeveniments passats per retrobar un camí bo per arribar al nostre destí com a persones i com a poble. I cal recular més enllà dels anys d'aquesta Segona Restauració Borbònica, i més enllà de la Segona República. Jo sóc dels que crec que cal retornar al moment on tota Catalunya se'n va anar en orris. Cal reivindicar els drets i les constitcions de Catalunya de 1705, que són les nostres i les úniques legitimades pel nostre poble i jurades pel comte de Barcelona. La resta ha estat sempre entrar en el laberint de la pell de brau, quan hem de sortir del laberint del minotaure. Els drets i constitucions de Catalunya són i seran el nostre fil d'Ariadna.