diumenge, 18 de desembre de 2011

Homenatjant la Mancomunitat i sa Gent

Avui 18 de desembre es recorda l'efemèride de la signatura a Madrid, per part del rei Alfons XIII, del decret per a la creació de mancomunitat de diputacions provincials. L'any 1913 va encetar una etapa llargament recordada a Catalunya pel lideratge d'Enric Prat de la Riba. La creació de la Mancomunitat de Catalunya va ser un dels intents per crear una administració pública al servei d'un país, tal com havia expressat Prat de la Riba amb "La Nacionalitat Catalana". En pocs anys la seva tasca va servir per modernitzar el país i va plantar les llavors de la collita que assoliria la seva maduresa durant els anys de la República. L'intent de reforma que volia fer-se extensiu a l'estat espanyol va ser esclafat per la Guerra dels Tres Anys. Del 1913 fins al 1931 ja es va veure que les Espanyes no estaven disposades a anar més enllà, i la monarquia va caure perquè havia tallat precisament allò que els hauria pogut salvar: la via reformista, amb l'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera.

Quan es visita la Casa Museu de Prat de la Riba a Castellterçol ens podem fer una idea més propera dels valors que va defensar el patrici català: una casa benestant, però sense cap luxe, on l'austeritat no calia pregonar-la, ja que hi era present. Detalls com l'escriptori doble, amb calaixos darrera per a ell, i davant per al seu secretari, o un seient amb doble respatllera per a esquerrans i dretans, donen la idea d'aquest esperit. El co-mandament, que era entre qui manava i a qui servia. Això, i saber envoltar-se d'un gran equip de gent preparada, sense pensar en el seu carnet o partit polític.

Però el 1917 la tuberculosi es va emportar Prat de la Riba. L'havia agafat a la presó espanyola quan va ser arrestat per publicar un article a la Veu de Catalunya anys abans. Precisament un article que va comentar al seu bloc en Josep Serra, "Cala", del qual ens arriba la notícia recent de la seva mort després d'una vida ferrenya plena de treballs i lluita. Com ells, molts catalans han esmerçat la seva vida per un ideal de progrés per al nostre país, i fins i tot, fer-lo extensiu fins a la imposició, no ens enganyem, als espanyols i als francesos. La reacció d'aquestos estats-nació sempre ha estat negativa. És la por de l'elefant davant del ratolí. I aquesta por els ha paralitzat i portat a mantenir tancat el seu corral. Per això, com el Titanic, s'aniran enfonsant lentament mentre l'orquestra toca al saló principal. Els catalans haurem d'anar a buscar altres llocs del món on algú ens vulgui escoltar, i puguem enraonar. Bon viatge als lliutadors, més enllà d'Itaca, doncs caldrà voltar tot el món per tornar algun dia al born.