"La Visió que els Ulls no obliden" de Joan Vinuesa Baliu

A l'Edat Mitjana els joglars tocaven i cantaven en places i carrers del nostre país, d'aquella Catalunya, Occitana i Llemosina que va morir. A la Catalunya actual, després de molts segles, els joglars reciten els versos dels poetes en locals i cellers amagats de nit. No per ganes, sinó per poder dir ben clar, fent una semblança del poema "És quan és de nit que puc parlar ben alt..." , tal com fa en Joan Vinuesa Baliu. Així, en un local del Poble Sec es va presentar aquest divendres el nou disc titulat "La Visió que els Ulls no obliden", títol tret del poema del seu pare. Ben acompanyat dels seus fans, va anar enfilant cada una de les cançons que ha composat versionant diferents poetes, la majoria catalans, amb un toc musical auster proper al folc nordamericà.

De Joan Vinuesa podem dir que és més joglar que trobador, que pren els poemes i els hi dona un caire nou, una nova faceta, on escoltar i sentir el mateix vers d'una altra manera. Tant fa que siguin els seus propis poemes o no, antics o nous, els versos sempre els fa viure en el moment d'ara, ja que tot i sent un joglar modern, no deixa de banda la tradició de la nostra poesia, i la porta al dia amb aquesta música del folc nordamericà, que no deixa de ser per tant "popular" en el sentit de cançó del poble.
Podem destacar del disc, el poema de "La Font" del Francesc Pujols, que de l'estil maragallià, ens acosta al sentit imaginari d'en Verdaguer, que tant bé ha cantat el Roger Mas. Tant de trobar pla com de trobar clos ens fa el joglar, tal com feia el Celdoni Fonoll. De "Plegar Cargols" ens porta a "La Sabata", d'en Palau i Fabra, que és tot un sabatot llençat al cap de les patums i capelletes, de tipus cultural, però també polític, amb un vers que diu: "Vaig donar el meu cor a una dona barata, i se m'està podrint a les mans..." que tots hem experimentat a la vida. D'aquí cap a "Com si morís", doncs! Per fer-nos arribar "És quan dormo que hi veig clar" d'en Foix, com si fos una mena d'himne, amb un to reivindicatiu, i perquè no, carregat de sexualitat, ....
Per acabar, una cançó d'homenatge al seu pare, Andreu Vinuesa, cantada amb respecte i amor, el mateix que l'autor dels versos expressa per Barcelona. En Joan Vinuesa ja no sent el mateix per la ciutat, però sí pel seu pare, i així anomena aquest disc de maduresa "La visió que els ulls no obliden". Tot un homenatge i un record de les meravelles que els ulls de cadascú ha pogut veure al llarg de la vida. Un disc vital i sincer, com un llum de Nadal enmig de la foscor de l'Hivern català.

El Sis d'Octubre i la República d'Amadeu Hurtado

En aquest 75è aniversari de la proclamació de l'Estat Català dintre de la República Federal Espanyola, el 6 d'octubre del 1934, cal recordar la visió d'un dels protagonistes i testimoni d'aquells anys, sobretot des del punt de vista jurídic. Parlo de l'advocat Amadeu Hurtado, diputat i president de l'Acadèmia de Jurisprudència de Catalunya, el qual va publicar l'any 1967 ??? per edicions Ariel el tercer volum de les seves memòries: Quaranta Anys d'Advocat. El tercer volum es titula "Història del meu Temps 1931-1936" i el subtitula Visió Catalana de la República i la Generalitat.
Tot i el pas del temps, podem veure que des d'un punt de vista compromès amb el país, amb el poble i la justícia i el dret, ens va enfilant les vicissituds d'aquella època, i de com es va anar a parar a la Guerra dels Tres Anys. Algunes qüestions poden ser discutides, però el seu llibre es constitueix en una lliçó magistral per a tots els catalans i les generacions futures.

Aquest llibre dóna un punt de vista diferent del que estem acostumats a veure, i més en aquells dies, els quals giraven tots al voltant de la política. En aquella època predominava el conflicte entre els burgesos i els propietaris, i els treballadors i els jornalers. I les lluites econòmiques tenien una traducció política, per sobre de les qüestions socials, que també tenien un reflex cultural i jurídic. El predomini de la política i dels partits davant de les necessitats socials i del poble en el seu conjunt van abocar a una guerra civil. Per desgràcia, això ens recorda la situació de final de règim polític que vivim a principis del segle XXI, immersa en una crisi general. No només a Catalunya, sinó també, i encara més agreujada a l'Estat Espanyol.
El punt de vista d'Amadeu Hurtado recull el nivell cultural d'aquella generació catalana que hagués volgut dirigir el país per un camí de pau i progrés racional, i enraonat. I que per les circumstàncies i els errors del nostre poble, no van acomplir la seva voluntat. La majoria s'aplegaren en Acció Catalana, depassant la vella Lliga, i sense entrar en la triomfant ERC d'aleshores, que es va veure superada pels esdeveniments. Aquesta visió jurídica dóna compte de les situacions complicades de la República, sobretot des de dintre, i des del punt de vista d'un participant. Amadeu Hurtado no és un observador privilegiat, va intervenir en el procés, i va conéixer als seus protagonistes, per la qual cosa, en pondera i valora de forma prou equitativa. Alguns aprofitats d'avui dia, passats força anys, utilitzen aquest advocat per atacar la figura de Companys, quan ell dóna la seva valoració, sense desmereixer a ningú. Per desgràcia, el nostre poble no estava preparat ni madur per a la llibertat, i crec que avui dia, al 2009 encara tampoc, enmig de la corrupció política, social i econòmica en què vivim.
Em sap greu dir que aquestes memòries són més profitoses per als catalans que moltes de les que fan diferents polítics, estiguin en actiu o retirats de la primera línia. El motiu és que volen defensar al seu partit, quan les memòries de l'Amadeu Hurtado volen defensar Catalunya. En tot cas, només cal recordar el paràgraf que va escriure en el seu discurs del I Congrés Jurídic Català del maig del 1936: "Pobles com Catalunya, d'una tan fonda i tan perdurable tradició democràtica, poden i deuen intentar l'esforç de trobar solucions jurídiques, dintre del joc normal de les pròpies institucions, als problemes del dolor social que són la porta oberta a la invasió dels absolutismes imperials." També va remarcar que el mínim comú denominador dels juristes catalans durant el Congrés : "respondria sempre a tres afirmacions essencials: un sentiment que és l'amor a la terra, un principi que és la llibertat, i un règim que és la democràcia". No ho dubteu gens, un llibre imprescindible de la nostra Història, i una gran lliçó per a totes les generacions de catalans, les presents i les que vindran.

Donem suport a la Independència de Castella-2016

Quan l'antic alcalde Joan Clos va sortir a ballar amb el Carlinhos Brown, segur que ja sabia que la ciutat de Rio de Janeiro, o el Brasil, s'emportaria un dia els Jocs Olímpics. No és que Rio de Janeiro no s'ho mereixi, ni tampoc Brasil, que prou penes han passat, i ara que la situació econòmica va remuntant, l'atorgament dels Jocs serà la cirerata d'un pastís després de dècades de "saudade" pels temps de bonança, doncs feia una mica de pena. L'arribada de Lula amb els lemes de "Brasil a um paso de ser feliç!" no anaven desencaminats. Tot i així, ja es veurà com se'n sortiran amb la càrrega dels Jogos.
De moment, cal tenir en compte que Madrid tenia algunes circumstàncies a favor i altres en contra. Jo crec que la més important, i que no s'ha dit encara, és que ja es va celebrar no fa gaire el Jocs en una ciutat del mateix estat, Barcelona, per la qual cosa, era massa aviat en el temps i en el lloc geogràfic. A part del tema dels torns continentals. Jo crec que aquest argument en contra de Madrid es podria positivitzar clarament: cal que Castella demani la independència, amb la qual cosa sempre podran aduir que a Espanya no s'han celebrat mai uns Jocs Olímpics. Aquell dia seré el primer en felicitar-los.

La Clau de Volta de l'Onze de Setembre

La clau de volta de l'Onze de Setembre és el triomf de la llibertat. Catalunya i els catalans van estimar-se més convertir-se en esclaus que en un poble submís i asservit. No van voler que hi haguès cap gris en aquest punt. O eren esclaus o eren homes lliures. Per això, o som lliures o no som catalans, ja que la missió del nostre poble és portar la llibertat real als pobles i a la gent. Llibertat de religió, de pensament, d'economia i de cultura, les quals es fonamenten en la persona i en Nostre Senyor. Per això, no podem ser catalans sense ser lliures. Lliures de les cadenes que ens lliguen avui i sempre al poder econòmic, polític, religiós, etc ... No es tracta d'abolir les institucions sinó com diu la Bíblia, de que aquestes sempre han d'estar al servei de l'Home, i no a l'inrevés. Mentres no ens deslliurem d'aquestes cadenes i posem Catalunya i la seva llibertat al davant dels interessos partidistes, ideològics, no serem lliures ni podrem aportar la nostra llibertat al Món. La llibertat de cada persona a triar una religió, a triar un país per viure-hi, a triar la gent i la família amb qui vol viure, a triar allò que vol ser com a persona en aquest món i a conquerir la seva llibertat.

Aquest és el combat "sagrat", la croada i la jihad, de la nostra gent. I si la base és la persona, passa per la conquesta dels Drets Civils. Aquestos drets civils no són drets de l'home entesos com a dret abstracte, sinó com a dret real. Per això, a la Diada es commemora el triomf de la llibertat, la qual no pot ser mediatitzada ni pot ser una figura retòrica en mans dels poderosos. Els catalans l'Onze de Setembre del 1714 van enterrar la llibertat sabent que algun dia la tornarien a retrobar, com així ho celebrem cada 8 de setembre amb les Mares de Déu Trobades. Enguany, el 2009 encara mantenim l'esperança de retrobar aquesta llibertat. Hi ha un acudit alemany que ensenya una gàbia buida del zoo amb la parala "la llibertat". O com ja deia Salvador Espriu des de la Sinera o Arenys: "Sefarad, els homes no poden ser si no són lliures...".

L'enveja per Mandela

La meva admiració, la meva enveja més gran, i més sana, com es diu, per en Nelson Mandela. Un home que ha assolit l'objectiu de la seva vida, i l'hi ha donat un sentit ple. Va fer una aposta i l'ha guanyada. Aconseguir la llibertat, la fi de l'apartheid, i l'assoliment d'un món més just i humà. Ell ha aconseguit ser el catalitzador que va trobar una sortida possible, i va fer un canvi en un estat, i enfront de tot el poder d'un estat, per assolir els desitjos, anhels i esforços de tots els qui el van precedir i acompanyar en el seu camí. Des de Catalunya, la meva felicitació i la meva més gran enveja: President Mandela.
Xhosa i Zulus, entre d'altres. Mandela, Luther King o Malcom X. Siguin del color que siguin, són guerrers que lluitaren fins al final per assolir els seus objectius. Alguns ho han vist en vida, altres en mort, però no va ser una lluita en va. Per a Mandela no seria fàcil mantenir el seu camí dins de la presó. I oblidar-se de que estava, precisament, en una presó. Tant era que estigués darrera o davant dels barrots de la cel.la, va mantenir i obrir una porta en el futur, que va permetre arribar a una entesa de pau per a tothom. Malgrat els companys morts en el camí, i potser gràcies al seu exemple i esperit, ell va mantenir el seu camí i va superar el dilema dels presoner. Qui és més lliure: qui està dintre o fora de la presó? Què empresona al presoner, i què empresona al carceller ?

Anant amb Compte pels Paisatges del Ter

Aquest mes de juliol vam anar a veure el tros del sender GR-210, anomenat de Vora Ter, que va des de Montesquiu fins a Borgonyà. Vam arribar en tren des de l'Hospitalet fins a Sant Quirze de Besora, i vam enfilar cap al Parc de Montesquiu que pertany actualment a la Diputació de Barcelona. En una bona situació, i ben cuidat, és un parc relativament petit, però que ofereix moltes possibilitats al turisme familiar. Un senzilla ruta per l'Obaga del castell ens pot portar fins al poble de Montesquiu, travessant la via del tren, la central elèctrica i el riu. Val la pena la visita al poble de Montesquiu, i veure la casa on va nèixer el Carles Muñoz Espinalt, patriota i excel.lent psicòleg, que volia agermanar la forma i el fons de la vida de cada persona.
Després de dinar a Montesquiu vam enfilar cap a la nova ruta turística batejada com a Paisatges del Ter, que segueix les seves ribes fins a la desembocadura. Tot i que encara hi ha trossos incomplets, alguns ja s'han obert. Tanmateix, caldria tenir esment del nivell de dificultat que impliquen. Certament hi ha llocs que només són aptes per a excursionistes experimentats. Almenys en alguns trossos del trajecte fins a Borgonyà, colònia industrial pertanyent a Sant Vicenç de Torelló.

A la web de Paisatges del Ter el recorregut està ben senyalitzat i temporitzat, i a la realitat s'hi adiu correctament. Però hi ha un parell de punts d'alta dificultat, si no s'està acostumat a trescar per la muntanya. No hi compto, per la seva incongruència, quan passada la Masia de l'Illa ens trobem que el GR segueix la vora del riu per un caminet ple d'ortigues, que dificulten el camí. Una cosa innecessària si es segueix el camí que passa per mig de la plantació d'un bosc, i que va a parar al mateix lloc. Però sí quan a partir d'allà es va a pujar al Serrat del Balcó, on amb un punt delicat de força desnivell s'ha procedit a fer un esglaó lateral poc consistent. En cas de pluja, existeix el perill d'una relliscada. Un altre punt no tant complicat, però que també requereix alguns equilibrismes quan cal remuntar el camí que passa vora la via del tren. D'allà fins a Borgonyà ja queda poc tros, per això.
La bellesa de la ruta queda alterada per les obres de desdoblament de la carretera fins a Ripoll. Són obres de molta envergadura, i deixaran unes cicatrius fondes en el territori, molt visibles abans des del Molí de l'Espona. L'arribada a Borgonyà revifa els ànims cansats, i una visita al poble i colònia industrial s'ho val. Tant per a les ombres tan agraïdes durant l'estiu com per a l'acolliment de la seva gent.
Respecte a la valoració global d'aquest tram del GR-210, crec que els seus valors naturals són molt alts, amb el bosc de ribera i la seva fauna i flora. Ha estat un bona idea, que cal treballar encara molt més. Pel que fa a nivell de bicicleta, caldria també fer millores en la senyalització i orientació del camí. I que caldria assenyalar el nivell de dificultat, si es vol obrir als turistes i fer una nova ruta a tenir en compte en el nostre país. Cal felicitar als autors de l'excel.lent web de Paisatges del Ter, però cal fer que les rutes reals siguin del mateix nivell, i això portarà més temps. Creiem que val la pena.

Car París de les Ideologies i Revolucions - III

Vam tornar de París amb el Talgo nocturn que sortia de París Austerlitz per arribar a Barcelona, a l'estació de França precisament, a primera hora del matí. Va escaure el dilluns, quan a París era la Nit de Sant Bartomeu, i es fa remembrança de la matança de protestants, anomenats hugonots, que van fer els catòlics. El dimarts que arribàvem a Barcelona, París celebrava el seu alliberament durant la Segona Guerra Mundial. Els mesos d'agost són especials per als francesos, ja que aquesta setmana també es recorda el 26 d'agost l'aprovació de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Entre un extrem i l'altre trobarem les grandeses i misèries dels francesos. L'antiga "Ciutat de la Llum" també projecta la seva ombra i les seves foscors.

El París que coneixem al voltant de l'Illa de França és en gran part una ciutat encorada en el segle XIX. D'una bellesa elegant i serena a la qual s'han afegit elements moderns, però que es troben en la seva perifèria. L'excepció seria el Centre Pompidou. Una ciutat compacta amb bons jardins i parcs, que s'han quedat petits per a la seva densitat de població actual. Els pulmons del Bosc de Bolònia i de Vincennes acullen molta gent a la recerca d'espais verds. És curiós observar que aquestos boscos acullen dues petites illes envoltades d'un llac, que serveixen de recordatori d'allò que és Notre Dame i Saint Louis, al mig del Sena. Aquest paradigma es repeteix ja que forma part de la cosmovisió dels francesos. El seu món és una nau envoltada per l'aigua, com porta l'escut de la ciutat de París, igual que les illetes envoltades pel riu, .
Precisament a l'Illa on es troba la catedral de Nostra Senyora, es troba també el Palau de Justícia, amb la Santa Capella. I a davant la Prefectura General de Policia, on a la porta s'inscriu el lema de la República. Uns turistes brasilers van comentar amb ironia el lema de "liberté, egalité, fraternité", ja que tenien clar que es referia només als que són francesos. I amb això, anirem a parar en el fet que els pobles han desenvolupat un imperi en base a una ideologia política determinada que acompanyava la seva expansió, ja que anaven de bracet. Així, els francesos van agafar el portaestandard de la seva Revolució i el van expandir amb el seu imperi. Els russos van fer servir el comunisme per projectar el seu imperi a tot el món, i els alemanys es van servir del nazisme. Igual fan els nordamericans amb la seva Revolució, d'un tarannà diferent. Totes aquestes ideologies nascudes de la mà de la Raó i de la Il.lustració, però allunyades del Sentiment i de la Foscor del Món real. Hagin fracassat aquestes revolucions o no, aquestos corrents de pensament, en el seu dia eren un signe de progrés i d'avenç per a la Humanitat. I no cal negar-ho, però també hem de tenir en compte els costos i els preus que s'han pagat i es pagaran per aquestos moviments socials.
Com a exemple, tenim l'arc de triomf situat als Camps Elisis, enmig de la plaça De Gaulle, coneguda com l'Etoile o l'Estrella. L'arc està dedicat a les victòries de l'exèrcit francès durant les guerres napoleòniques. Tot ell és un símbol del coratge i dels triomfs aconseguits per la Gran Armada, on s'exposen les grans batalles guanyades. A sota es troba el monument al soldat desconegut, on crema la seva flama. Per desgràcia encara no hem trobat enlloc el monument a les víctimes, ni cap mostra de penediment. Certament així és la vida, però què els explicarem a la gent de Vic, Tarragona, Valls, etc... esmentats en el pilar dedicat a les victòries de la Península Ibèrica? Si els alemanys han de fer-se perdonar pel nazisme, no ho haurien de fer també els francesos? Si avui dia cal anar de la mà, i cal fer confiança als antics enemics, no cal també fer un acte de reconciliació?
No fos cas que les nostes paraules de progrés per a la Humanitat fossin vanes. Com és que l'aprovació de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà no va formar part del sistema jurídic francès fins al segle XX com ens va recordar l'Alfons Quintà. En el segle XXI a l'Europa Occidental les paraules es buiden de contingut, es tergiversen i capgiren camí d'un 1984 orwellià que reflexa al degradació del cicle del Renaixement Clàssic encetat fa cinc cents anys. Mai és tard per afrontar la realitat, i per mirar endavant a la recerca de l'Home Nou, que sempre serà un Nen.

El llaç del riu Saar

Aquest estiu vam passar una setmana de vacances al país del riu Saar, afluent del Mosela i per tant, del Rin. Vam aprofitar per anar a veure uns amics a la capital. Aleshores vam coincidir amb la campanya de les eleccions comunals, és a dir, municipals, i del land o regió. Es veien força cartells i es preparaven mítins, tot això, d'una manera endreçada i discreta, a l'alemanya. És clar que al Saar, tocant a la Renània-Palatinat, i limítrof amb la frontera de l'estat francès, sempre es posa accent en aquesta influència, que més aviat correspon a la zona del Luxemburg i de la Lorena. En aquesta euroregió es troba la petita població d'Schengen, famosa ara pel Tractat aprovat per la Unió Europea.
Diuen que el Saar és un dels lands pobres d'Alemanya. La situació econòmica paeix la crisi siderúrgica i minera des de la dècada dels setanta, tot i que manté un potencial productiu envejable. La seva capital Saarbruecken, és a dir, els Ponts del Saar és un mosaic de part noves i antigues recosides i sargides que reflexen l'esperit d'aquest país de frontera.

Durant la campanya vam veure els cartells de la CDU, de l'esquerra de Die Linke amb la cara d'Oskar Lafontaine originari d'aquest land, "el lleó del Saar", de l'SPD, dels Verds, i dels liberals dels FDP. Era curiosa la seu de l'FPD ja que estava situada en una botiga que feia cantonada i exhibia lemes que recordaven les publicitats de les empreses de dietètica i salut. Durant aquella setmana d'agost es parlava molt de la campanya de la CDU, on s'exhibien les sines generoses de la Cancellera alemanya Angela Merkel i de la candidata del Saar. El lema deia més o menys que "n'hi havia més per poder triar", o que "en tenien per donar i vendre si calia". Un missatge que apel.lava als sentiments maternals dels alemanys, perquè en temps de crisi sempre queda el recer dels pits de la mare. Segons sembla a les enquestes electorals, els alemanys es reservaran aquesta preferència per a les eleccions presidencials. A les regionals i municipals ha triomfat l'aposta per plantar cara amb les adversitats, si cal amb la dietètica i fent règim, per aprimar-se. No a l'estil dels Verds dels Gruenen, sinó dels liberals del FDP, que pregonen una Reform-Haus, o de rehabilitació. Les coalicions d'esquerra no seran fàcils d'aconseguir, i més aviat, es buscarà una aliança entre la CDU i els del FDP, ja de cara a les eleccions generals del setembre vinent. De moment, les coalicions per governar a partir del 2009 es decantaran en funció dels Verds, segons sembla. El president del land tindrà el cognom començat per M, i seran Maas o Mueller.
De fet, no deixa de ser normal per al riu Saar contemplar aquestos fenòmens, ja que el riu és famós pel meandre que dibuixa un llaç gairebé tancat a la zona de Metlach. Semblant al del riu Mosela. L'aigua seguirà el seu curs, i a la vora del Saar continuarà havent fàbriques d'acer, tèrmiques, camps i vinya, compartint el seu espai, com si d'un riu Llobregat en verd es tractés. A Metlach mateix trobarem la famosa ceràmica de Villeroy i Boch, a Volkslingen la Saarstahl d'acer, a Homburg la cerveseria Karlsberg, i a Saarbruecken la de la Bit. Encara hi ha molt potencial en aquesta zona d'Alemanya.

Car París dels Museus - II

En l'anterior escrit parlàvem del París car a nivell econòmic. Tot i les estadístiques de l'excel.lent diari Le Figaro, on assenyala que altres ciutats són més cares, la realitat ja és prou evident. I no ho compensa que es digui que París és la ciutat on es menja millor, que també és veritat en part. Ara en parlarem dels seus museus, cita obligada, i amb tota la raó del món. La gran majoria estan allotjats en edificis monumentals, i que per ells mateixos ja es mereixen una visita. Però aquestos grans edificis acullen més obres no franceses que de la mateixa França. Parlo d'aquelles obres d'art aplegades durant l'apogeu de l'Imperi Francés als segles XVIII i XIX. Incloent obres d'art catalanes magnífiques.

Una visita continuada permet gaudir de totes les obres d'art que acullen els museus de París: des de l'Edat Mitjana, amb el Museu de Cluny, fins al Museu d'Orsay i el de l'Orangerie, a l'Edat Moderna, passant per famós Museu del Louvre. Es poden reseguir les diferents èpoques culturals i artístiques històriques: des de la vella Sumer fins al París dels Impressionistes i la Belle Epoque.
Però la major part dels seus tresors no són francesos. Per exemple, al Museu de Cluny dedicat a l'Edat Mitjana, podem comprovar que en aquells segles la major part d'obres d'art són peces esmaltades procedents del Llemossí. Amb un blau intens molt característic. Respecte als tapissos, la gran majoria eren flamencs. També hi havia moltes peces del Llenguadoc i la Provença. Sense oblidar també obres d'art catalanes: l'excel.lent treball amb argent que es pot admirar en algunes vitrines d'aquest museu o el del Louvre, anyells, creus amb pedreria, etc... amb les quatre barres incloses! Algun retaule del gòtic català. Potser ens ho podrien tornar igual que ens faran donar les obres d'art del Museu de Lleida ?
A mida que el temps va passant, les millors bres d'art provenen de la Borgonya, i d'Orleans, cosa que fa palesa la veritat històrica que una societat en l'apogeu genera obres d'art que influeixen en els seus veïns, i que s'incorporen en les següents generacions, seguint les onades de la Història, com ja exposava el Mestre Deulofeu. La puixança de la França francesa es comença a notar a partir del Renaixement Clàssic. Aleshores l'esclat d'escultures i pintures que arriba fins a l'Impressionisme, i que fins a la primera meitat del segle XX domina les arts. Anotem la paradoxa de Gauguin, que fa obres d'art tahitianes, o del foll Van Gogh, que del fosc nord ens obre a la llum del sud. No oblidem tampoc que a les Avantguardes triomfen els artistes no francesos: Picasso, Dalí. Això sí, cal destacar el gran paper dels marxants francesos, que realment destacaven en la descoberta del talent, com Guillaume, molt ben explicat a l'Orangerie. De la gran quantitat de magnífics museus de París, jo diria que vaig trobar a faltar un museu, el de la França francesa.
Cal anar a París, però cal veure que els seus museus són un excel.lents contenidors d'obres d'art. L'exemple del Centre Pompidou és bastant clar. Un gran embalatge: en l'art de l'exhibició i seducció els francesos són uns mestres. No tant en altres camps. Són aquelles paradoxes de la vida, com que a París existeixi un museu de la "Vie Romantique" ! doncs el romanticisme i el museu són força antagònics i no lliguen gaire.

Car París - I

París, com Madrid, capital de l'altre estat, ens és molt car. I aquesta paraula l'esmento per tot els seus significats: per una banda, és una ciutat estimada, tant per l'afegit romàntic com per la idealització política; per l'altra banda, cara pels seus preus i el cost de vida. Jo afegiria al "car" el sentit antic que té de la conseqüències que aquestes coses tenen per als catalans. Durant aquest mes d'agost he visitat com a turista la ciutat de París. No he escapat als seus encants, però em sembla que hi estic prou imnunitzat, i he descobert les seves coses bones i també les dolentes. M'he patejat gran part de París, a peu i en transport públic, que és la millor manera de conèixer món. He format part d'aquest nombrós grup de turistes que, tot i la baixada d'un 15%, conformaven una gernació per la ciutat. Compartint lloc amb els parisencs, els altres francesos dels departaments, i els que provenen de les ex-colònies: negres de l'oest d'Àfrica i moros del Magreb. Que per un moment em semblava que més que a Paris estàvem a "l'Afric".

Durant els mesos de juliol i agost podeu aprofitar que és temporada baixa a la ciutat. L'alta comença al setembre amb els congressos i fires!. Vam trobar allotjament a l'Hotel BeauSejour, petit, clàssic i agradable, un dels pocs amb jardí, un luxe en aquestos dies d'agost en que hi va fer tanta calor a la ciutat. La gent jove s'aplegava cada nit a les ribes del Sena per beure, parlar i divertir-se a la fresca.
A més dels monuments destacats com la Torre d'Eiffel, de les catedrals, també vam recòrrer bona part dels seus museus. La mida de tota la ciutat és gran. Tant gran que no te l'acabes, i calen encara més dies. Però et pots fer una bona idea del seu atractiu cultural, i del seu esperit més vital, més polit i endreçat si el comparem amb qualsevol altre ciutat d'aquesta banda de la frontera. Potser Barcelona recull una part d'aquest esperit a una escala més reduïda, és clar.
Cal destacar que els preus són molt alts per a les nostres butxaques, ja no parlem del preu dels pisos o dels lloguers. El govern francès va rebaixar una part de l'impost en la restauració en alguns productes, cosa que va fer passar un cafè exprés de 2,20€ a 2€ !. En fi, que el turisme fa molt per la ciutat i que es cuida, i es vigila, amb la policia que faci falta, i avisant dels carteristes per tot arreu. Una presència discreta però efectiva, i amb un tracte de guant blanc, la veritat. Una altra cosa que em va sobtar va ser en aquest sector l'anglès és la llengua imprescindible. Molts treballadors no són francesos: polonesos, brasilers, sudamericans, etc... que venen a la ciutat per assolir prestigi i curriculum. La gran majoria dominen anglès, i és clar, el francès. Sobta sentir dones sudamericanes adreçant-se't en un francès impecable: algú pot dir que a Catalunya no estan capacitades per fer-ho en català?.

L'Alliberament de Paris, un Museu per als Morts per França

La tradició francesa de convertir allò que vol apropiar-se i fer-se'l seu és convertir-ho en un museu. El museu pot ser de diferents maneres: una placa al carrer, un monument en una plaça, una cerimònia oficial, un edifici com a museu, etc ... tot molt ben polit, encara que els morts no siguin francesos.
Aquest dimarts, 25 d'agost, Paris celebrava l'alliberament de la ciutat per part dels exèrcits aliats. Ho celebrava de la mateixa manera que van celebrar l'ocupació per part de l'exèrcit alemany anys enrera, per altres motius no gaire políticament correctes. De fet, la minoria de francesos que seguien el general De Gaulle eren això, una minoria, a la qual es va afegir la major part d'exiliats de la República espanyola. La resistència va ser qui va salvar l'honor del país, però Francia només podia oferir-los un museu.

Una mica lluny de Paris, ple de museus d'art, a Champigny a la vall del riu Marne, es troba el Museu de la Resistència "Nacional". Una mica abans de trobar-se l'Eurodisney, quina ironia! El museu allotja diferents peces i exhibeix els diferents episodis d'aquella lluita sorda i fosca, on no ho oblidem, tots els combatents creien defensar la veritat i el seu país. Malgrat recòrrer als mètodes més terribles.
Per contra, aquestos dies s'estrena als cines de França la pel.lícula de Tarantino, "Inglorius Bastards", la qual desenvolupa l'acció en aquells anys de la Segona Guerra Mundial. A l'estil Tarantino, és clar, on no compta el component ideològic sinó només la venjança i la revenja. Res més lluny de la realitat d'aquells anys terribles que van encetar-se a l'Estat espanyol el 1936. I que a França van rebre tan "amablement", tant abans com després durant "la retirada", doncs així es coneix l'exili republicà. Encara sort.
Aquest dimarts, doncs, a la plaça de l'ajuntament de Paris s'ha desenvolupat una cerimònia de record i homenatge als soldats supervivents encara d'aquella entrada a la ciutat l'agost del 1944. Els americans van cedir el pas a la unitat de blindats francesa, composada per una majoria d'exiliats republicans espanyols, també catalans, i d'ideologia anarquista i comunista, entre d'altres. Per als francesos que van lluitar als carrers de Paris i hi van morir una placa recorda el dia i el lloc on van caure per la pàtria. Un ram de flors amb la bandera tricolor s'ha col.locat a cadascuna. Honors per a tots ells, moltes reverències, però poca cosa de més. Així, dintre d'una vitrina es conserven millor les coses, i sota una llosa no fan gaire soroll. Tot allò que hi havia de resposta vital d'aquelles persones no s'hi explica gaire. Si algú vol preguntar-se quina història real hi havia al darrera, caldria que aixequès les llambordes de Paris per trobar els grans de sorra de la platja de la Història, com deien al Maig del 1968. Encara hi estan, igual que les piràmides d'Egipte estan envoltades per la sorra del desert.

Les Cadenes del Cotxe

Aquest diumenge, 12 de juliol, es va celebrar la festivitat de Sant Cristòfol, el patró dels conductors. Malgrat que molta gent és conductora d'algun tipus de vehicle com camions, trens, bicicletes, etc... moltes vegades queda reduït a l'àmbit dels cotxes. En fi, com que cal veure les coses des d'un punt de vista més global, intentaré explicar alguns fets que sorprendrien a més d'un en aquest món modern. Si la roda és la base del cotxe, no podem deixar de veure totes les cadenes que hi van lligades al seu moviment. I em centraré més en aspectes econòmics, per intentar veure què passa al voltant dels vehicles, i com precisament la crisi econòmica és una crisi del vehicle com a tal, i què és una ruïna per als seus propietaris.

Començaria parlant de les famoses subvencions a l'automoció concedides a l'Estat Espanyol pel Govern Central i el de la Generalitat, sense anar més lluny. Tant pel que fa als cotxes, com a les motos. La idea de subvencionar la compra d'aquestos vehicles per afavorir el nivell de consum no seria una idea tan dolenta, si no fós per tota una sèrie de realitats. Una d'elles seria que el parc automobilístic està en prou bon estat i encara no s'ha esgotat la vida útil de la majoria de vehicles comprats en els darrers anys de bonança econòmica. Per tant, es tracta d'un mercat madur, i que només necessita reposar les existències. Ja no està en expansió, i la capacitat productiva de les fàbriques és excedentària, i les marques acumulen estocs de més. L'altre tema seria que el sostre del preu del vehicle fins a uns 49000€ afavoreix clarament a rendes mitjanes altes, tot i que el percentatge relatiu sigui més favorable a les classes populars. Si parlem de la fiscalitat de l'automòbil, l'Informe Mensual de "la Caixa" del mes de març del 2006 exposa que el creixement impositiu per als vehicles és més baix que el d'altres impostos. Tenint en compte que la sèrie comença a l'any 1995, i que en tots aquestos anys de prosperitat i bombolla econòmica s'ha seguit aquesta tendència a la baixa en el percentatge de recaptació, encara és més flagrant la contradicció en aquest període de crisi. D'aquesta manera es demostra el favoritisme econòmic cap a aquest sector, i com les polítiques actuals no han trencat aquest fet.
El cas paradoxal seria que la percepció dels propietaris de vehicles és clarament inversa, i es pensen que estan exposats a un increment de la pressió fiscal en aquest cas. És clar que no tenen en compte tota la despesa que es genera per poder circular: siguin autopistes, autovies, carreteres, carrers, etc... i tot lo que hi va lligat. Per exemple, el manteniment, la senyalització, la policia, etc ...
No es diu pas que el dèficit econòmic de l'estat avui dia prové de les grans inversions en infraestructures viàries, incloent les autonomies i els ajuntaments. La fallida de l'administració pública rau en que la recaptació per impostos, tant directes com indirectes, per peatges, per benzina, etc... no arriba a cobrir tota la despesa necessària posada a disposició dels vehicles de motor. Aleshores, una de les vies per aconseguir més diners prové de l'increment d'impostos, però la que l'estat explota amb molt èxit és la recaptació per multes i infraccions de trànsit. Tot i la millora en les lleis de seguretat viària, i en el tema dels accidents i de la violència en la carretera, encara ha millorat molt més el sistema de recaptació i pagament de multes. D'aquesta manera, les subvencions que es donen generosament amb una mà es recapten amb avidesa mitjançant el sistema molt rigorós de les multes, palesant que de vegades compta més l'increment d'ingressos que la protecció de les víctimes dels accidents.
L'exemple més clar d'aquesta paradoxa rau en la Fira de l'Automòbil celebrada el 2009 a Barcelona. L'administració pública va pagar tota la despesa per assistir a les marques de l'automòbil davant l'amenaça de vaga general del sector. No crec que els empresaris paguin res als treballadors en vaga, com acostuma a passar sempre. De fet, ja fa temps que les regles del lliure mercat s'han trencat, i ja no existeixen línies ni ratlles contínues. El món de l'automòbil avui dia ha deixat de ser una font de progrés, i s'ha convertit en una màquina que avança per inèrcia, i per ironies de la vida, sembla un tren que no pot sortir de la via que el porta a un xoc frontal.

De peus a terra i aixecant el cap al cel

Aquest dissabte, 27 de juliol, 27/06/2009 per als qui els agrada jugar amb els números, a les cinc de la tarda es va fer una manifestació al passeig de Lluís Companys, que sortia de l'Arc de Triomf convocada per Acte per la Sobirania. La bona assistència el dia de Corpus a la plaça Sant Jaume feia preveure una bona participació, fins a 20000 persones. Amb aquest nombre es volia arribar fins al Parlament de Catalunya per demanar als parlamentaris la proclamació de la independència. Ja es feia en cap de setmana per no destorbar el funcionament normal, i es volia fer un acte simbòlic. En teoria l'acte volia que els partits s'afegissin al manifest independentista. Tan sols ERC i CiU els van rebre amb cortesia. Cal agrair-los el respecte, tant a uns a com als altres que van fer acte de presència. I tant a qui va firmar com als qui no, van donar la cara. En el fons, ahir va ser un acte de fracàs. Va ser un acte de derrota, per tancar portes i dir que no. De picar a la porta d'una casa i veure que no surt gairebé ningú a obrir-te la porta. I aquest va ser el seu gran valor i el seu èxit. Ja no es tornarà a picar en aquesta porta. Es buscaran altres que s'obrin.

Una manifestació a les cinc de la tarda d'un mes de juny, amb el sol picant de ple, o és per anar a la platja o per posar-se moreno. Sort que molts anaven amb banderes, barrets, gorres i altres opcions, com el mocador negre amb el poema de Foix, que van servir per cobrir el cap, i evitar alguna insolació. Ahir s'esperaven 20.000 persones, però només 1000 segadors s'hi van aplegar. La collita d'enguany ha estat molt minsa a nivell polític, i en aquest sentit, prou valents van venir a donar el seu testimoni. No van arribar ni a cinc ni a tres mil persones, això pot ser efecte d'algun miratge del desert de l'avinguda pavimentada o de la pols del parc de la Ciutadella. Les banderes ens feien companyia i omplien la gernació. De fet, la manifestació reivindicativa pels drets dels homosexuals va aplegar més gent, algú potser va haver de triar, no es pot estar a tot arreu. Però és simptomàtic que alhora de la veritat, els drets dels catalans tenen menys recolzament que els drets sexuals d'altres ciutadans.
Però no vull que us penseu que vull fer d'esgarriacries, Déu n'hi do la paraula! Al contrari, va ser una manifestació exitosa i de gran transcendència per al nostre poble. Més enllà de les xifres, ja us he dit que el seu valor simbòlic era molt més gran. Era una manifestació per dir no, per dir prou! Per dir, no és això, companys, no és això...! No va ser només la lletra d'una cançó, va ser el gest d'expressar-la amb fets. També va ser el moment de cantar cançons de l'Ovidi Montllor, del Llach, fins i tot, de la República, com un cant d'enyor. Ahir es va anar enrera per tirar endavant: per recordar al president de la Generalitat Lluís Companys, i per aprendre de la seva darrera llicó: morir amb els peus tocant a terra, ja que ell va ser confiat i il.lús, però honrat.
A nivell personal, vaig estar content de retrobar companys i amics d'altres temps, els Josep, els Toni, el Roger, els Ramons, ... vaig agrair molt el regal d'aniversari que ens va fer el Carles, en forma de beguda refrescant, des d'aquí et torno a felicitar. Els companys i amics, els altres polítics que estaven anant d'aquí a allà, xerrant i parlant, els més coneguts com el Carretero, el Santiago Espot, el Pedro Morón, etc... i els més joves que prendran el relleu algun dia. Ahir, sota el sol inclement d'Espanya vam anar pel carrer, i sabem que caldrà tornar a passar pel desert per arribar a la Terra Promesa. Fent com el títol del llibre escrit per l'abat Cassià Just, "Viure amb fe, esperança i caritat". Amén.

El Cotxe contra la Paret

Aquestos dies s'estan fent els darrers esforços econòmics per salvar de l'enfonsament el sector de l'automòbil a Catalunya. La Generalitat està escurant les butxaques per donar diners a les empreses del país. Són els darrers intents del capità per salvar el vaixell que s'enfonsa. Tot i que pot haver un interès legítim al darrera, crec que no hi ha gran cosa a fer. Allò que semblava un Titanic també s'està anant cap avall. I en tot cas, no crec que posar pedaços salvi la situació. El marc econòmic i global s'assembla massa a un iceberg que ha xocat contra la línia de flotació del vaixell. Ni la Generalitat té prou recursos, i l'Estat Central tampoc no en té gaires més, no ens enganyem. La crisi de la construcció ha deixat l'estat sense finançament del circulant, i per tant, tampoc no podrà abocar gaires diners de la seva part sense tocar els ingressos dels ciutadans, molts al caire de l'abisme. Els diners que es donin ara només allargaran el dolorós procés i engreixaran les butxaques dels més ben situats. En tot cas, crec que cal posar els fonaments per fer un canvi en l'automoció: una metamorfosi o una revolució completa en aquest camp. I existeixen solucions, no ho oblidem.

Solucions que passen per racionalitzar l'ús dels mitjans de transport. No només els materials, em refereixo també als immaterials, com la informació o la comunicació. Si l'autèntica revolució de la comunicació ha consistir en la difusió i transmissió d'una gran quantitat de dades i d'informació entre la gent, perquè encara es fonamenta la nostra economia en el transport de coses materials sense tenir en compte l'eficiència d'aquest transport material? Cal fer totes les reunions entre dues persones de manera física i presencial? Cal desplaçar sempre la gent per poder "anar a treballar"? Bé, aquesta seria una de les línies de treball.
Una altra afecta a la mateixa eficiència en el transport. Molts vegades ens trobem amb cotxes conduïts per una sola persona, per exemple. Hi ha molt espai desaprofitat en un simple cotxe! També ens trobem que molts transports públics, especialment, algunes línies d'autobús estan desaprofitades, degut a que existeixen interessos contradictoris d'explotació. O la manca de promoció del sector del taxi, per exemple. La Federació Catalana de Taxis va fer un document dient que cal reduir el nombre de llicències per millorar els ingressos dels taxistes. No estic gens d'acord, ja que precisament el sector del taxi és deficitari perquè precisament el que sobren són cotxes particulars!!! A les ciutats es veu més aquest fenòmen: la gran massa de cotxes en circulació allunya els clients del taxi, els quals normalment van a peu o en bicicleta. Els clients del taxi són precisament aquells que no poden conduir o anar en cotxe particular!!!
Un altre tema serien els costos directes i indirectes del cotxe particular: perquè no es "nacionalitza" el sector de l'automòbil? perquè no ha d'haver una gestió pública, com la de qualsevol altre bé "social"?

Encara no som Deu Mil, però ens hi acostem!

La manifestació d'aquest dissabte a Brussel.les ha estat un èxit relatiu. Potser no hem assolit la xifra esperada i desitjada, però Déu n'hi Do, dels que van poder anar-hi. I molts que encara estàvem més en ànima que en cos. Ja sabem que la convocatòria tenia un component de clau electoral, de cara a les eleccions del juny al Parlament europeu. I que potser al darrera estaven ERC i CiU fent manetes de cara a les properes autonòmiques. Però, de totes maneres, crec que era una bona iniciativa. A més, fins i tot va fer prou sol enmig del fred belga!. Els belgues, flamencs i valons, deurien pensar que els catalans portaven una mica de calor i color a l'avorrida ciutat comunitària. No ho diguin gaire alt, però a Estrasburg hi ha més marxa, i un bon ambient universitari!!!.

Bé, no tot són il.lusions. El bany de realitat de la senyora Clinton sobre la no ingerència dels Estats Units en afers d'un altre estat és una prova de que, malgrat el Bush o l'Obama, tot està a les nostres mans. En fi, una passa més en el noste caminar cap a la llibertat. Sigui en un país lliure o en un món més lliure, que aquest és la promesa dels catalans per a un món millor. Donar seny al nostre món, i deixar viure a tothom! Per animar la marxa, us poso el vídeo de Joan Baez "We shall overcome..." some day, diu la lletra. Però aquell dia arribarà.

La Misèria dels Latifundismes Espanyols

Com un altre tòpic espanyol, semblant als toros, existeix un fenòmen econòmic característic: el latifundisme. Entenem per latifundisme l'existència de grans extensions de terra en mans de poques persones, que dirigeixen la producció, i que manen sobre molts jornalers o treballadors a sou. Normalment pensem que aquest fenòmen es limita al sector agrari, especialment amb les imatges d'Andalusia, Extremadura o Castella. El latifundisme comporta uns inconvenients i uns avantatges, això cal tenir-ho en compte, sinó no s'aguantaria dret. Una altra cosa és que les persones vulguin viure o no d'aquesta manera.
Tanmateix, vull explicar que el latifundisme existeix en altres sectors productius: estic parlant de l'automoció i de la construcció en aquest estat. I no podem entendre la crisi espanyola i les seves conseqüències sense tenir present el latifundisme en aquestos camps.

Em centraré en el latifundisme del sector de l'automòbil, en el qual tinc una mica més de coneixements. En aquest cas, veurem si la tesi s'ajusta a la realitat. Podem veure que el latifundi presenta una gran concentració de la propietat en poques mans. I la resta queda subsidiària o dependent de les decisions que els amos prenguin. A més a més, seguint una estricta jerarquia i una acceptació de l'autoritat sense discussions. Els amos controlen i acaparen la riquesa que es genera en el latifundi, i quan venen mal dades, no pateixen els cops directament, ja que disposen d'un bon coixi. Això els permetrà mantenir la propietat, raó dels seus esforços, i de la qual en gaudeixen. Els jornalers, o treballadors assalariats, viuran depenent dels beneficis que obtinguin el propietari. Com que la producció es fonamenta en un sistema estructurat i rígid, que és poc flexible, com pot ser l'agricultura fonamentada normalment en el monocultiu, només es pot mantenir la propietat si existeix un element prou flexible com el jornaler o la mà d'obra barata, i temporera. Quan hi ha guanys, els treballadors viuran prou bé, però quan no sigui així, els jornalers hauran de subsistir amb un plat a taula i un sostre on dormir. No es quedaran sense menjar, però passaran prou gana. Han de viure depenent completament de l'amo, ja que tampoc tenen capacitat econòmica per construir una alternativa econòmica. "O lo tomas o lo dejas", la famosa frase dels capataços delegats i intermediaris de l'amo. Per tant, en aquestos casos, la misèria arriba al límit de la subsistència.
Ara compararem aquest esquema amb la realitat que s'està aplicant al sector de l'automòbil. En el cas de la construcció, no ens anem gaire d'osca, i més tenint en compte que aquestos dos sectors són dominants al Baix Llobregat. En primer lloc, determinaríem que existeixen unes determinades empreses automobilistiques, de tipus nacional o multinacional, que semblen moltes, però que de fet, a escala del món, són una proporció petita. El canvi a un món globalitzat ha fet que els mercats esdevinguin molt competitius a nivells de preus. Per tant, el benefici net per cotxe venut ha baixat. Com que tothom té uns costos industrials fixos de producció, no es pot baixar més el preu, llevat que afecti als materials emprats o al cost de la mà d'obra. A la dècada dels 90, SuperLópez era el paradigma de la reducció de costos via qualitat del material i de collar als proveidors, els quals van passar a dependre completament de les marques compradores, i sense gaires possibilitats de diversificar. Això va fer que la cadena productiva s'allargués, però que alhora fos més ferrenya per als fabricants de components auxiliars. Ara, en aquesta primera dècada del segle XXI assistim a la reducció de costos via reducció de preu en la mà d'obra. Així, Espanya està patint el mateix fenòmen que es va donar a la dècada dels seixanta a Alemanya o França, per exemple, amb una diferència, les fàbriques alemanyes estan en mans alemanyes, i les franceses en mans franceses. Van obrir delegacions, i van repartir el treball, però no van tancar les "seves" fàbriques. Ara a Espanya no existeix cap companyia "estatal", ni la Seat, vaja!
Per tant, la crisi en el sector de l'automòbil a Espanya està convertint els seus treballadors en jornalers i mà d'obra cada dia més barata. I l'estat està actuant de capataç, només faltava veure els beneficis fiscals que ha donat a les empreses per assistir al Saló de l'Automòbil de Barcelona que es farà el proper mes de maig. Diríem que l'Anfac ha tret la faca, i ha dit "o caixa o faixa"... amb els resultats evidents per a les butxaques dels "españolitos". Encara hi ha diaris que fan editorials lloant aquest atracament??? Per cert, el paper de la solidaritat internacional i dels sindicats torna a quedar sota mínims. Com que la Nissan s'emportava la producció de la nova furgoneta a Tànger, al Marroc, ja han signat el que faci falta. La Seat només cal que amenaci amb Skoda, i tots a còrrer. Després diran que venen molts moros i molts eslaus, precisament al Baix Llobregat??? En fi, ja tenim el cortijo "catalán" instal.lat a la nostra comarca. Què més volem?
Doncs, sí, volem un Circuit de Catalunya on se celebri el Gran Premio de España de Fórmula 1. Per poder promocionar les curses de cap de setmana als estadis, és clar, però això després passa factura als nostres carrers i carreteres de cada dia. Que el vicepresident català parli dels beneficis que aporta el Circuit de Catalunya, del qual forma part del consell d'administració, i lloi la motorització del nostre país, promovent la formació de joves conductors catalans, per aconseguir que algun dia sonin Els Segadors al podi és paradoxal. Precisament el sector de l'automòbil és un dels pilars de l'estat espanyol! A no ser que es comporti com la "Pimpinel.la Escarlata"? I no cal parlar de la joventut catalana, ja que aquest cap de setmana mateix han mort set persones a les nostres carreteres, d'elles cinc joves. A aquest pas no hi haurà joves pilots catalans, el tribut que paguem a aquest dRACC és molt, i molt alt.

Els Americans d'Europa

Preparant el camí de les properes eleccions de juny per escollir els parlamentaris de la Unió Europea, els partits oficials s'han afanyat a presentar els candidats. Com sempre, tot es barreja en les reivindicacions i tothom ofereix el mostrari dels productes per veure si els votants el trien. Com passa en altres estats de la Unió, els catalans haurem de votar en funció de l'estat que ens governa: sigui espanyol, francès, etc... Aleshores es veurà si els escollits defensaran els interessos d'Espanya, o de què. Com que la Unió és una agrupació d'estats, no deixaran gaires escletxes per a models socials, o polítics diferents. Ho tenen força clar: mana el concepte "territorial", i el concepte "personal", que rau en els pobles, queda força amagat. I encara hi ha molts catalans que confien en Europa: però de quina Europa en parlem?

Els Catalans sabem que som europeus, ja que estem al continent europeu. El nom d'una realitat geogràfica, i que hauria d'implicar una realitat social i política determinada. Però això no és així. Confondre Europa amb la Unió Europea és una visió reduccionista, precisament "eurocèntrica"?. Seria confondre l'estat amb els ciutadans, per exemple? Rússia també és europea, almenys fins al Urals, per exemple. O Suïssa. I no estan a la Unió Europea. Però el model estatalista tampoc no és l'únic possible. L'estat-nació neix de les monarquies absolutes, però l'estat-poble neix de l'home lliure. Un va de dalt cap avall, i l'altre d'avall cap amunt.
Si els Catalans ens considerem un poble sobirà, no podem acceptar la imposició del mateix tipus d'estat que trobem a la Unió Europea. Més aviat, hauríem de buscar el tipus o model americà. Quan un president de la República Txeca parla d'estat totalitari referint-se a la UE, molts s'escandalitzen sense entendre el que vol dir, ni els problemes que honradament està denunciant. De la mateixa manera, es convoca una manifestació dels Deu Mil a Brusel.les per denunciar la ideologia estatal imperant: es vol un estat propi, i això vol dir per als catalans, que no pot ser un estat com el francès o l'espanyol. Volem ser iguals però no de la mateixa manera. Tot això, pica, i força, a moltes bandes. A fora de Catalunya, però també a dins, no ho oblidem. Per què Colom assenyala sempre Amèrica? Per què ens caldrà triar entre una Unió Europea i uns Estats Units d'Europa? Si voleu encara allargo més el títol: Unió Europea d'Estats o Estats Units dels Pobles d'Europa. Per això, vull recordar-vos com comença la Declaració d'Independència Nord-Americana: "Nós, el Poble...". Els catalans encara ens hem de descolonitzar d'Europa, en molts sentits.

El Pepe Rubianes se n'ha anat a votar a Galícia

Avui, fent honor a la seva ascendència gallega, en Pepe Rubianes se n'ha anat d'aquest món. L'ha reclamat la seva "retranca" en el dia de les eleccions autonòmiques. I demà l'enterraran, quan ja sàpiguem el resultat de tot el recompte. Segur que guanyarà l'acta de "deputat".
A més, ha tingut el gran detall de deixar-nos passat el Carnaval perquè en gaudim a plaer, ja que la Quaresma se l'ha emportat. En aquest món l'hauríem coronat rei del Carnestoltes, i podríem sentir l'amenitat i seducció del seu parlar. Unes paraules rogalloses, però amb un sentiment que no ofenia si no es tenia la pell molt fina. Gracinhas, Pepe!

Història Natural dels Catalans-IV

Ja hem arribat al moment del naixement d'un poble. Gairebé ja tenen un nom, Gotland, però encara passaran segles perquè sigui oficial. El paisatge històric d'aleshores es caracteritza per la progressiva "desaparició" de l'Imperi Romà a Occident. Però no és una cosa de la nit al dia. En el segle V, Roma és saquejada pels gods d'Alaric, i aquest últim es retira. Quan marxen, Roma ja no és la seu d'un emperador civil, però sí d'un emperador religiós, el Papa, anomenat l'Apóstol. I Bizanci ocuparà el seu lloc com a seu de l'Emperador Romà, i per tant, capital de l'Imperi Romà. Malgrat els canvis, l'imperi no ha desaparegut, s'ha traslladat. I el paper de les legions romanes a Occident ha estat posat en mans de les tropes dels diferents pobles bàrbars. Els gods van fer això, i van signar el tractat de "foedus" de fidelitat a l'imperi, el qual els atorgava un territori o residència. Això no implicava que fossin ciutadans romans, sinó que mantenien el seu dret civil propi. I per això, el dret civil romà i el god s'aplicaven en funció del dret personal.

Els gods, menys nombrosos, van anar convivint amb la població romanitzada, aportant costums i llengua. La llengua goda de la família germànica ha traspassat nombroses paraules al català: blau, per exemple. El fet que el català sigui una llengua llatina amb poca comprensió per part dels altres parlants de llengua romanç rau en el fet de tenir aquest "accent germànic". També la religió que professaven no era la mateixa: mentre els romans passaven del politeisme o paganisme al cristianisme de tipus greco-romà, els gods passaven del politeisme germànic cap a un cristinisme de tipus arrià. Encara avui dia, aquesta influència germànica queda arraconada per la majoria d'intel.lectuals orgànics. La reivindicació d'un eix mediterrani, igualat a llatí quan no és només així, no hauria d'amagar aquesta connexió amb l'eix nòrdic, o germànic.
La forja del temps anava donant pas a una nova realitat humana: convergència religiosa, cultural, legal i política: cristianisme oficial romà, el naixement d'un romànic propi, el Liber Judiciorum o Llibre dels Judicis, i la formació de la Gòtia, de la Septimània, dels comtats i del nou ordre feudal. La Gal.lia Narbonesa esdevenia la Catalunya Vella, entre la frontera del Llobregat i del Ròdan. La decadència de l'imperi romà d'Occident permet el naixement d'una nova albada històrica: el feudalisme neix de la crisi de la ciutat romana centralitzada, i es fonamenta en el camp, i en una nova societat més horitzontal i autònoma. Com el món dels monestirs, o dels castells. El signe espiritual d'aquells temps seran les Mares de Déu Trobades: Núria, Meritxell, Montserrat, etc... com a retrobament de l'harmonia entre l'Home i Déu. Un home que honora el Fill de Déu i la seva Mare.

Un Hivern que arrosseguem des de fa 70 Anys

A finals de gener del 1939 les tropes del Caudillo arribaven a la capital catalana de Barcelona. Abans ja havien entrat a la Catalunya Occidental, ocupat el Pirineu, i destrossat l'exèrcit republicà espanyol a l'Ebre. El dia 13 de febrer, l'àguila imperial espanyola onejava a la frontera del Coll d'Ares. Van ser els últims dies d'una Segona República espanyola que va enfonsar amb ella Catalunya, un dels seus pilars. Si la batalla ideològica ja es va perdre, ni la revolució feixista ni la anarquista ni comunista van triomfar, no es pot dir que no hi haguès una victòria de l'imperi espanyol. Una victòria pírrica, és cert, però que ha marcat el destí dels catalans durant moltes dècades. Encara ara, la majoria som "fills de Franco".
Per recordar-ho, i per poder arribar al final de túnel, fem aquestes ratlles d'homenatge a tots els que lluiten per la llibertat dels homes i de cada poble, ja que és la llibertat de tot el món.

A Sant Boi les tropes "nacionales" acompanyades per moros, italians, alemanys, etc.. van entrar el 25 de gener. L'acte de record es va haver de suspendre per la ventada de ponent mortal a la nostra ciutat el dia 24 de gener del 2009. Com diu la dita catalan: "de ponent, ni vent ni gent". Alguns se n'havien oblidat, però la natura ens va fer un cruel recordatori d'allò que va succeir feia 70 anys. Un recordatori simbòlic, davant dels nostres ulls. El vent rabent va desfer el túnel de bateig del béisbol, i va matar a tres nanos al moment, i un quart al cap de poca estona. I un cinquè amb ferides greus ingressat a la Vall d'Hebron, el qual s'està recuperant de les ferides físiques. De les ferides psicològiques, tots ens hem ressentit.
És sorprenent el paral.lelisme entre els fets d'avui i els de fa 70 anys: quan va caure la República representada per la tricolor, al darrera va caure Catalunya, representada per la quadribarrada. I encara més, podeu imaginar-vos els pins i arbres caiguts a tot el Baix Llobregat com totes aquelles vides que la dalla va segar durant la guerra. I el cinquè nen representaria a tots aquells que vam patir les conseqüències traumàtiques d'una post-guerra de 40 anys. I els arbres inclinats per tots aquells que ja no es van poder redreçar durant la resta de la seva vida.

Entre el Cotxe i la Paret - I

Ara que estem enmig de la tempesta, i el remolí ens arrossega a la majoria, veurem d'on bufa el vent per saber cap a on anirem a parar, i si podem fer-ne un bon rai per surar. Especialment en el riu Llobregat, en la comarca del Baix Llobregat.
Per als que no s'enrecordin de física, us recordo que un remolí es genera per l'efecte de dues forces contràries que xoquen entre sí. Per una banda tenim l'economia del cotxe i la del totxo, i abans teníem el vent a favor de la globalització i la deslocalització que afavoria l'estat espanyol. Però ara que aquest vent ens arriba de cara, el remolí està xuclant els diners cap altres costats. I no crec que atorgant subvencions de l'estat, sigui Madrid o Barcelona, s'arreglin aquestes coses. Més aviat, sembla allò de llençar sal al mar, que tot s'ho empassa. I és que la fera és un pou sense fons, i la seva gana no es sadolla mai. També és trist que alguns encara facin negoci amb aquesta situació i s'omplin les butxaques amb la crisi a costa de les subvencions i els impostos recaptats. Robin Hood, o el Serrallonga, no estaven pas en lloc de poder per fer la seva feina. Més aviat, ens enrecordarem de l'Alí Babà.

L'economia espanyola, incloent la que es fa a Catalunya, ha fonamentat el seu creixement econòmic durant els cinquanta darrers anys en una industrialització que s'ha concentrat les darreres dècades en la construcció i l'automobilisme. Tant el periòde de la Dictadura com el de la Segona Restauració Borbònica han aprofitat els vents favorables per tirar endavant, malgrat alguna crisi puntual. Formaven part d'una economia internacional, que els ha garantit un salvavides en molts moments, i encara ho fa, per exemple, amb l'euro. Si no fos així, potser ens trobaríem en la situació actual d'Islàndia. L'anàlisi d'aquestos anys està molt ben explicada en un article de Xavier Diez, "L'estat del malestar", on es retrata aquest període històric que ens ha portat a on som ara.
La crisi mundial que ens està afectant és molt forta, ja que a més del final d'un cicle, sembla que entrem en una nova època econòmica, i per tant la crisit no és puntual, sinó de la mateixa estructura. Això implica una metamorfosi de l'economia vigent. I el cicle de la papellona s'està acomplint. La fase de la larva s'està acabant, i ara començarà la fase de la crisàlida, amb el tancament en el capoll. Serà el moment del proteccionisme, i de la política de blocs. El canvi de Jordi Bosch, president dels Estats Units d'Amèrica, i la seva política intervencionista, assenyala un nou temps, encarnat per Barack Obama. Els nordamericans giraran cua per centrar-se en Sudamèrica, Àfrica i Àsia. I els europeus s'hauran d'espavilar amb els russos i els àrabs, per no dir res dels xinesos.
En fi, tornem al Born. Al Baix Llobregat, el totxo i el cotxe han esgotat el seu cicle. Molta gent, amics, veïns i clients, en depenen, i viuen d'això. Les ajudes i subvencions que s'estan donant a les empreses en forma d'ajuts als fabricants, o d'ARE's i compres de pisos a preu subvencionat, per evitar que baixin els preus, només són pedaços per tenir més temps. Cal trencar molts interessos creats per poder reduir el paper de les administracions públiques, tenir empresaris i treballadors qualificats, sí, també cal incloure empresaris, i repartir equitativament els guanys i el treball. Arriben bons temps per al cooperativisme i l'economia diversificada. El turisme, l'educació i la logística han arribat al sostre, però no patiran tant la crisi. Com podeu veure són sectors vinculats al territori, com a capital material, i a les persones, com a capital immaterial. Arriben temps difícils, però el missatge, realment, serà "Yes, we can!".