diumenge, 30 d’agost de 2009

Car París de les Ideologies i Revolucions - III


Vam tornar de París amb el Talgo nocturn que sortia de París Austerlitz per arribar a Barcelona, a l'estació de França precisament, a primera hora del matí. Va escaure el dilluns, quan a París era la Nit de Sant Bartomeu, i es fa remembrança de la matança de protestants, anomenats hugonots, que van fer els catòlics. El dimarts que arribàvem a Barcelona, París celebrava el seu alliberament durant la Segona Guerra Mundial. Els mesos d'agost són especials per als francesos, ja que aquesta setmana també es recorda el 26 d'agost l'aprovació de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Entre un extrem i l'altre trobarem les grandeses i misèries dels francesos. L'antiga "Ciutat de la Llum" també projecta la seva ombra i les seves foscors.

El París que coneixem al voltant de l'Illa de França és en gran part una ciutat encorada en el segle XIX. D'una bellesa elegant i serena a la qual s'han afegit elements moderns, però que es troben en la seva perifèria. L'excepció seria el Centre Pompidou. Una ciutat compacta amb bons jardins i parcs, que s'han quedat petits per a la seva densitat de població actual. Els pulmons del Bosc de Bolònia i de Vincennes acullen molta gent a la recerca d'espais verds. És curiós observar que aquestos boscos acullen dues petites illes envoltades d'un llac, que serveixen de recordatori d'allò que és Notre Dame i Saint Louis, al mig del Sena. Aquest paradigma es repeteix ja que forma part de la cosmovisió dels francesos. El seu món és una nau envoltada per l'aigua, com porta l'escut de la ciutat de París, igual que les illetes envoltades pel riu, .
Precisament a l'Illa on es troba la catedral de Nostra Senyora, es troba també el Palau de Justícia, amb la Santa Capella. I a davant la Prefectura General de Policia, on a la porta s'inscriu el lema de la República. Uns turistes brasilers van comentar amb ironia el lema de "liberté, egalité, fraternité", ja que tenien clar que es referia només als que són francesos. I amb això, anirem a parar en el fet que els pobles han desenvolupat un imperi en base a una ideologia política determinada que acompanyava la seva expansió, ja que anaven de bracet. Així, els francesos van agafar el portaestandard de la seva Revolució i el van expandir amb el seu imperi. Els russos van fer servir el comunisme per projectar el seu imperi a tot el món, i els alemanys es van servir del nazisme. Igual fan els nordamericans amb la seva Revolució, d'un tarannà diferent. Totes aquestes ideologies nascudes de la mà de la Raó i de la Il.lustració, però allunyades del Sentiment i de la Foscor del Món real. Hagin fracassat aquestes revolucions o no, aquestos corrents de pensament, en el seu dia eren un signe de progrés i d'avenç per a la Humanitat. I no cal negar-ho, però també hem de tenir en compte els costos i els preus que s'han pagat i es pagaran per aquestos moviments socials.
Com a exemple, tenim l'arc de triomf situat als Camps Elisis, enmig de la plaça De Gaulle, coneguda com l'Etoile o l'Estrella. L'arc està dedicat a les victòries de l'exèrcit francès durant les guerres napoleòniques. Tot ell és un símbol del coratge i dels triomfs aconseguits per la Gran Armada, on s'exposen les grans batalles guanyades. A sota es troba el monument al soldat desconegut, on crema la seva flama. Per desgràcia encara no hem trobat enlloc el monument a les víctimes, ni cap mostra de penediment. Certament així és la vida, però què els explicarem a la gent de Vic, Tarragona, Valls, etc... esmentats en el pilar dedicat a les victòries de la Península Ibèrica? Si els alemanys han de fer-se perdonar pel nazisme, no ho haurien de fer també els francesos? Si avui dia cal anar de la mà, i cal fer confiança als antics enemics, no cal també fer un acte de reconciliació?
No fos cas que les nostes paraules de progrés per a la Humanitat fossin vanes. Com és que l'aprovació de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà no va formar part del sistema jurídic francès fins al segle XX com ens va recordar l'Alfons Quintà. En el segle XXI a l'Europa Occidental les paraules es buiden de contingut, es tergiversen i capgiren camí d'un 1984 orwellià que reflexa al degradació del cicle del Renaixement Clàssic encetat fa cinc cents anys. Mai és tard per afrontar la realitat, i per mirar endavant a la recerca de l'Home Nou, que sempre serà un Nen.

Cap comentari: