En l'anterior escrit parlàvem del París car a nivell econòmic. Tot i les estadístiques de l'excel.lent diari Le Figaro, on assenyala que altres ciutats són més cares, la realitat ja és prou evident. I no ho compensa que es digui que París és la ciutat on es menja millor, que també és veritat en part. Ara en parlarem dels seus museus, cita obligada, i amb tota la raó del món. La gran majoria estan allotjats en edificis monumentals, i que per ells mateixos ja es mereixen una visita. Però aquestos grans edificis acullen més obres no franceses que de la mateixa França. Parlo d'aquelles obres d'art aplegades durant l'apogeu de l'Imperi Francés als segles XVIII i XIX. Incloent obres d'art catalanes magnífiques.
Una visita continuada permet gaudir de totes les obres d'art que acullen els museus de París: des de l'Edat Mitjana, amb el Museu de Cluny, fins al Museu d'Orsay i el de l'Orangerie, a l'Edat Moderna, passant per famós Museu del Louvre. Es poden reseguir les diferents èpoques culturals i artístiques històriques: des de la vella Sumer fins al París dels Impressionistes i la Belle Epoque.
Però la major part dels seus tresors no són francesos. Per exemple, al Museu de Cluny dedicat a l'Edat Mitjana, podem comprovar que en aquells segles la major part d'obres d'art són peces esmaltades procedents del Llemossí. Amb un blau intens molt característic. Respecte als tapissos, la gran majoria eren flamencs. També hi havia moltes peces del Llenguadoc i la Provença. Sense oblidar també obres d'art catalanes: l'excel.lent treball amb argent que es pot admirar en algunes vitrines d'aquest museu o el del Louvre, anyells, creus amb pedreria, etc... amb les quatre barres incloses! Algun retaule del gòtic català. Potser ens ho podrien tornar igual que ens faran donar les obres d'art del Museu de Lleida ?
A mida que el temps va passant, les millors bres d'art provenen de la Borgonya, i d'Orleans, cosa que fa palesa la veritat històrica que una societat en l'apogeu genera obres d'art que influeixen en els seus veïns, i que s'incorporen en les següents generacions, seguint les onades de la Història, com ja exposava el Mestre Deulofeu. La puixança de la França francesa es comença a notar a partir del Renaixement Clàssic. Aleshores l'esclat d'escultures i pintures que arriba fins a l'Impressionisme, i que fins a la primera meitat del segle XX domina les arts. Anotem la paradoxa de Gauguin, que fa obres d'art tahitianes, o del foll Van Gogh, que del fosc nord ens obre a la llum del sud. No oblidem tampoc que a les Avantguardes triomfen els artistes no francesos: Picasso, Dalí. Això sí, cal destacar el gran paper dels marxants francesos, que realment destacaven en la descoberta del talent, com Guillaume, molt ben explicat a l'Orangerie. De la gran quantitat de magnífics museus de París, jo diria que vaig trobar a faltar un museu, el de la França francesa.
Cal anar a París, però cal veure que els seus museus són un excel.lents contenidors d'obres d'art. L'exemple del Centre Pompidou és bastant clar. Un gran embalatge: en l'art de l'exhibició i seducció els francesos són uns mestres. No tant en altres camps. Són aquelles paradoxes de la vida, com que a París existeixi un museu de la "Vie Romantique" ! doncs el romanticisme i el museu són força antagònics i no lliguen gaire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada