diumenge, 28 de juny de 2009

De peus a terra i aixecant el cap al cel


Aquest dissabte, 27 de juliol, 27/06/2009 per als qui els agrada jugar amb els números, a les cinc de la tarda es va fer una manifestació al passeig de Lluís Companys, que sortia de l'Arc de Triomf convocada per Acte per la Sobirania. La bona assistència el dia de Corpus a la plaça Sant Jaume feia preveure una bona participació, fins a 20000 persones. Amb aquest nombre es volia arribar fins al Parlament de Catalunya per demanar als parlamentaris la proclamació de la independència. Ja es feia en cap de setmana per no destorbar el funcionament normal, i es volia fer un acte simbòlic. En teoria l'acte volia que els partits s'afegissin al manifest independentista. Tan sols ERC i CiU els van rebre amb cortesia. Cal agrair-los el respecte, tant a uns a com als altres que van fer acte de presència. I tant a qui va firmar com als qui no, van donar la cara. En el fons, ahir va ser un acte de fracàs. Va ser un acte de derrota, per tancar portes i dir que no. De picar a la porta d'una casa i veure que no surt gairebé ningú a obrir-te la porta. I aquest va ser el seu gran valor i el seu èxit. Ja no es tornarà a picar en aquesta porta. Es buscaran altres que s'obrin.

Una manifestació a les cinc de la tarda d'un mes de juny, amb el sol picant de ple, o és per anar a la platja o per posar-se moreno. Sort que molts anaven amb banderes, barrets, gorres i altres opcions, com el mocador negre amb el poema de Foix, que van servir per cobrir el cap, i evitar alguna insolació. Ahir s'esperaven 20.000 persones, però només 1000 segadors s'hi van aplegar. La collita d'enguany ha estat molt minsa a nivell polític, i en aquest sentit, prou valents van venir a donar el seu testimoni. No van arribar ni a cinc ni a tres mil persones, això pot ser efecte d'algun miratge del desert de l'avinguda pavimentada o de la pols del parc de la Ciutadella. Les banderes ens feien companyia i omplien la gernació. De fet, la manifestació reivindicativa pels drets dels homosexuals va aplegar més gent, algú potser va haver de triar, no es pot estar a tot arreu. Però és simptomàtic que alhora de la veritat, els drets dels catalans tenen menys recolzament que els drets sexuals d'altres ciutadans.
Però no vull que us penseu que vull fer d'esgarriacries, Déu n'hi do la paraula! Al contrari, va ser una manifestació exitosa i de gran transcendència per al nostre poble. Més enllà de les xifres, ja us he dit que el seu valor simbòlic era molt més gran. Era una manifestació per dir no, per dir prou! Per dir, no és això, companys, no és això...! No va ser només la lletra d'una cançó, va ser el gest d'expressar-la amb fets. També va ser el moment de cantar cançons de l'Ovidi Montllor, del Llach, fins i tot, de la República, com un cant d'enyor. Ahir es va anar enrera per tirar endavant: per recordar al president de la Generalitat Lluís Companys, i per aprendre de la seva darrera llicó: morir amb els peus tocant a terra, ja que ell va ser confiat i il.lús, però honrat.
A nivell personal, vaig estar content de retrobar companys i amics d'altres temps, els Josep, els Toni, el Roger, els Ramons, ... vaig agrair molt el regal d'aniversari que ens va fer el Carles, en forma de beguda refrescant, des d'aquí et torno a felicitar. Els companys i amics, els altres polítics que estaven anant d'aquí a allà, xerrant i parlant, els més coneguts com el Carretero, el Santiago Espot, el Pedro Morón, etc... i els més joves que prendran el relleu algun dia. Ahir, sota el sol inclement d'Espanya vam anar pel carrer, i sabem que caldrà tornar a passar pel desert per arribar a la Terra Promesa. Fent com el títol del llibre escrit per l'abat Cassià Just, "Viure amb fe, esperança i caritat". Amén.

Cap comentari: