La meva admiració, la meva enveja més gran, i més sana, com es diu, per en Nelson Mandela. Un home que ha assolit l'objectiu de la seva vida, i l'hi ha donat un sentit ple. Va fer una aposta i l'ha guanyada. Aconseguir la llibertat, la fi de l'apartheid, i l'assoliment d'un món més just i humà. Ell ha aconseguit ser el catalitzador que va trobar una sortida possible, i va fer un canvi en un estat, i enfront de tot el poder d'un estat, per assolir els desitjos, anhels i esforços de tots els qui el van precedir i acompanyar en el seu camí. Des de Catalunya, la meva felicitació i la meva més gran enveja: President Mandela.
Xhosa i Zulus, entre d'altres. Mandela, Luther King o Malcom X. Siguin del color que siguin, són guerrers que lluitaren fins al final per assolir els seus objectius. Alguns ho han vist en vida, altres en mort, però no va ser una lluita en va. Per a Mandela no seria fàcil mantenir el seu camí dins de la presó. I oblidar-se de que estava, precisament, en una presó. Tant era que estigués darrera o davant dels barrots de la cel.la, va mantenir i obrir una porta en el futur, que va permetre arribar a una entesa de pau per a tothom. Malgrat els companys morts en el camí, i potser gràcies al seu exemple i esperit, ell va mantenir el seu camí i va superar el dilema dels presoner. Qui és més lliure: qui està dintre o fora de la presó? Què empresona al presoner, i què empresona al carceller ?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada