Prim, Prim, Prim i mort ... de gana?

Està bé que es facin conmemoracions al voltant del 200 aniversari del naixement del general Prim, que es farà precisament l'any 2014. Les celebracions són molt lluïdes, els vestits militars força ben fets, aprofitant que el dia 27 de desembre del 1870 es va produir l'atemptat polític que va acabar amb la seva vida. A Madrid en saben molt d'aquestes coses d'honorar els morts, sobretot, si ells mateixos els traspassen. I sinó que li preguntin a José Rizal. Les intencions d'aquestos actes poden ser correctes, però tothom vol escombrar cap a casa seva.

Ja es veu que el diàleg democràtic traspua per tots els racons de la capital de l'estat. I està bé que es recordin de personatges catalans famosos i relevants en la governació de l'estat espanyol. Com Víctor Balaguer, Pi i Margall, etc... on els jocs de poder eren més equitatius entre els diferents pobles de l'estat. També en trobaríem uns quants d'aquestos personatges a l'estat francès: cal recordar el pintor Rigalt, Aragó, o el mariscal Jofre. En Francesc Pujols va defensar aquestes opcions en "La Solució Cambó", però va comprovar amb amargor que això només era vàlid en un marc català, vista la repressió política que va patir. En tot cas, es va adonar que calia ampliar aquesta solució a tot el món.

Tanmateix el diàleg passa molt sovint a l'"ultima ratio regis", és a dir, al monopoli de la força, que no és ben bé el joc del Monopoly amb fitxes d'armes. Quan es traspassen les línies vermelles que a Madrid han decidit, es va per la via directa. Per sort, això està molt mal vist a nivell internacional de la Unió Europea i de la Nato. Ara es fan servir altres estratègies, de caire indirecte, però efectives per a establir un setge en tota regla. Sobretot, en l'àmbit econòmic, amb la interrupció dels subministraments a l'enemic de tipus monetari o mercantilista, com el crèdit, o l'increment de la pressió fiscal a nivell públic i privat.

Tenim clar que el castell català acostuma a ser més petit, i actualment tenim força problemes defensius. Cal tenir en compte que els fossats del castell estan plens també de molta porqueria, i que l'aigua bruta no deixa veure per on s'escolarà tot. Fins al 2014 estic segur que tindrem molts moments per escoltar la famosa canço de la Trinca "Prim, prim, prim... i morts de ... gana"? Com deia un escriptor català que va escriure un llibre titulat precisament "La Fam", aquesta és font d'espavilament personal i col.lectiu, sens dubte. Esperem que no ens calgui remenar massa les escombraries per trobar allò que desitgem.

Defensant la VIX Naturae Medicatrix

Aquestos dies de brogit consumista que ens allunyen del repòs i del silenci que hauria d'acompanyar el temps de Nadal són els que perverteixen el seu sentit. Preferim omplir la nostra buidor amb presses i objectes. I ja ens costa prou fer el pessebre i anar a veure els pastorets, tal com estan les coses. Per sort, de tant en tant, encara tenim aquella sensació de recolliment per poder parlar i escoltar. I això es fa amb delit quan hem agafat aquell llibre que teníem pendent a la nostra biblioteca, i confirmar que ha estat una gran troballa. Està escrit pel metge valencià Enric Costa, l'any 1994. Son títol és expressiu, però la seva intenció no és la que ens imaginem: "S.I.D.A. Juí a un virus innocent. Història d'una al.lucinació".

Es tracta d'un llibre molt ben raonat i conscienciós sobre aquesta malaltia, i en la qual, com en un judici, fa d'advocat defensor del virus VIH acusat d'aquestos crims. Com diu el Cant de la Sibil.la, "en el dia del Judici tothom sabrà si ha fet servici". I l'Enric Costa ens fa palès que el virus és el boc expiatori dels mals de la nostra societat. Abastant una perspectiva àmplia de la història biològica i social de la Humanitat, i passant a debatre les proves contra el virus pressumptament assassí, fins a a rebatre-les amb intel.ligència.

Potser algunes coses poden discutir-se, és clar, però el marc conceptual és clar. Cal tenir en compte que la natura ha dotat als homes d'unes armes defensives a nivell biològic molt bones. I que ens han permès sobreviure i adaptar-nos al món. Ara amb els avenços mèdics es fa evident que intentem adaptar el món a l'home, i això és un error de base. La societat moderna ha comportat avantatges, però ha fet la persona dependent d'aquesta mateixa societat. Ja no és autònom, ni per guarir-se, ni per la contaminació en què estem immersos: tant a nivell bacteriològic, com del medi ambient aquàtic, gasòs o terrestre. Això afecta a la nostra vida, a com vivim, i en quines condicions. És aquell perill que va denunciar Mary Shelley amb el seu "Frankenstein", vivim com si fòssim zombis?.

El doctor Costa obre el camí a reconsiderar i valorar la tradició mèdica dels mil.lenis anteriors en la seva gran vàlua conceptual. En el treball del metge per ajudar al pacient a guarir-se material i espiritualment. No hi ha VIH si no hi ha ocasió per atacar a la persona. Cal enfortir la "Vix Naturae Medicatrix", la força natural protectora o defensiva de cadascú. Un sistema immunològic fort no deixaria passar la malaltia. I si estem febles, tot ens pot ferir. Hem d'evitar confondre les causes amb les conseqüències, principi de tot raonament científic. Per sort, ja n'hi ha més gent que està treballant en redreçar les parets de la medicina.

A Catalunya tenim un exemple ben clar amb la fortalesa inexpugnable de Cardona. Situada dalt d'aquest imponent tossal, no la pogueren rendir mai sense que els de dins ho fessin per causes alienes. Per això, al 1714 va haver de capitular després de Barcelona. La societat catalana estava feble, i aleshores van entrar els Borbons. De fet, no van entrar, ja hi eren dins nostre. Però el cos català tenia les defenses immunològiques dèbils. Ara després de 300 anys, els catalans ens estem reforçant per poder vèncer les malalties que tenim.

Els Camins de les Rebaixes

Aquest Nadal del 2012 se'ns presenta rebaixat abans d'arribar als dies de Reis. Les il.lusions, tant polítiques, com socials i econòmiques, han quedat força aigualides. El mateix fred és, fins i tot, aigualit, massa temperat per a les èpoques que vivim. Doncs els neguits personals superen les esperances d'un futur millor, d'un futur que creiem fonamentat en una prosperitat material. I aquesta ja se l'han menjat uns quants responsables una dècada abans, amb la col.laboració de molta gent, per passiva o per activa.

L'acudit del Nadal del 2012 va ser "benvingut 2013!", amb la idea de saltar-se el temps, per arribar a la meta airosos. Acabant l'any, la realitat ens diu que el vinent encara serà molt més cru, i caldrà empassar-nos aquesta amargor. A Madrid han aplicat el "catenaccio", i el "Santiago y cierra España", per això el 2013 serà un any perdut. L'Estat acollarà als de baix, i  esperen que en el vaixell no entri més aigua tancant els compartiments estancs. Però la tempesta és impressionant, i molts s'ofegaran. Al Principat ja ens podem preparar, que voldran enviar-nos al fons del mar. No podem continuar fent cas d'unes ordres suicides, i caldrà fer via.

Les solucions existeixen, i cadascú haurà de mirar quina triarà. Tampoc no crec que Hispania s'acabi del tot, com apunta el magnífic llibre: "Delenda est Hispania". Però segur que patirà una gran rebaixa, molt més sentida tenint en compte que ningú s'enrecorda del Campionat del Món ni de l'Europeu de futbol, oi? L'autor del llibre, Albert Pont, va fer una presentació del seu llibre, i de les raons que hi exposa, molt amena i entenedora per a tothom. Va ser agradable veure entre el públic persones del poble que no pertanyien a cap partit polític, i que hi eren per escoltar amb les orelles ben obertes. A fe que vam gaudir de l'acte.

Després d'una setmana intensa a Sant Boi, el cansament ens venç. Sentim el pes de les pedres que haurem d'empenyer per obrir camí, però sabem que el goig del treball ben fet ens reviscolarà amb escreix. Com els pastors al mig de la muntanya, esperem secretament l'anunci de l'Àngel, i que torni a ser Nadal per poder arribar a l'establia.

Paciència dins l'Atzur

Hi ha un llibre d'astronomia que es titula així. Amb l'afegit L'Evolució del Cosmos. El seu autor és Hubert Reeves, del Quebec, traduït del francès per l'editorial Empúries l'any 1985. Un bon llibre sobre cosmologia, encara que aquest autor potser no sigui tan famós com els senyors Stephen Hawkings o Carl Sagan. Va bé per poder anar des d'una perspectiva inimaginable, i anar davallant per una escala enorme. Aquesta escala ens arriba fins al filòsof català Francesc Pujols. Ell tenia una perspectiva molt àmplia de la vida, però també era conscient que calia tenir molta paciència. No debades, també va escriure el seu "Llibre de Job", reeditat el 2007.

Encara més, després de dècades sense reedicions ni reimpressions, enguany el 2012 es reedita el seu gran llibre "Concepte General de la Ciència Catalana". El Nadal ens portarà un acte al seu Ateneu Barcelonès que tant va trepitjar aprofitant la tant desitjada reedició d'aquest llibre en un bon format. Enlloc de paper, els catalans també gravaríem les seves paraules en marbre, com va fer Salvador Dalí al davant del seu Museu de Figueres. Genis que es tenien una gran devoció, tot i que Dalí no es relacionava tant amb el gran Alexandre Deulofeu, doncs el tenia massa aprop de casa seva. Alguna sucosa anècdota es pot trobar en el llibre "Els Darrers Mots" d'en Deulofeu editat pel seu net.

Aquestos genis van aixecar les anècdotes de l'Eugeni d'Ors a categories filosòfiques i històriques que portaran la raó catalana a il.luminar els segles vinents. Nosaltres serem com els Reis Mags que seguiran aquestos estels vivents que ens van ensenyant el camí.
Gràcies a tots ells podrem superar els temps difícils que vindran, amb l'esperança posada en un futur que farà justícia als catalans. Més enllà de les Generalitats, partits, polítiques, estats enemics, i altres dels quals, com ens diu la Bíblia, no quedarà pedra sobre pedra. "Nadal Encara" diu la nadala occitana, i nosaltres respondrem amb el "25 de Desembre", cantem amb fe.

Democràcia sense Demòcrates?

Cada votació és important en democràcia, cada persona dona el seu vot per a una opció. Pot ser per a una persona o per a una cosa. Hom pensa que la propera és la més important de la història, o ens ho fan pensar. Doncs dependrà de les coses en joc, però sobretot de la perspectiva de la gent. Tanmateix, les eleccions no deixa de ser un instrument més de la democràcia, entre d'altres com poden ser la divisió de potestats o d'autoritats, l'imperi del dret, etc... que conformem un conjunt, un tot general que anomenaríem democràcia. I són instruments en mans de les persones, aquestes són les protagonistes. Per què de què serveix la democràcia sense demòcrates?

És més, val més tenir o ser? Els filòsofs, pensadors i religiosos responen que és més important ser en aquesta vida, que tenir moltes coses. Per això, és més fàcil fer un referèndum a la Gran Bretanya, amb la seva tradició consuetudinària, que a Espanya. A la Gran Bretanya, tot i que encara són un imperi, són demòcrates. Mentres que a l'imperi espanyol tenen "democràcia" però no són "demòcrates".

La Segona Restauració Borbònica, d'aquestos 30 anys, va ser una estafa o una comèdia?. La defensa dels privilegis dels espanyols, i sobretot dels poderosos, davant dels altres pobles i els humils, així com la continuació dels anys de perjuri, tant d'uns com d'altres, no seria el despotisme il.lustrat, que acaba amb revolucions, i amb coses com les de Líbia? En el fons, la transició va ser la continuació de l'esperpento que va explicitar Valle-Inclán. Podem recordar la modificació de la Constitución Española en quinze dies? I per a això calia fer un referèndum per a l'estatut de Catalunya, i després al Tribunal Constitucional després de quants anys? Quina presa de pèl! Cada dia es veu més que la democràcia "espanyola" s'està quedant sense demòcrates, i tot va com l'ordeno i mando, cosa més evident! O potser serà que no, que resulta que els demòcrates d'España s'estan quedant sense democràcia?

Però els catalans també ens hauríem d'adonar que nosaltres hem de fer neteja, agafar aigua i sabó, i rentar-nos bé, molt bé. Ser conscients que la llibertat comporta baixar del cotxe luxós i agafar un d'utilitari, significa llogar un cotxe abans que no pas comprar-lo, i molt sovint anar a peu i en bicicleta. Em sap greu dir-ho, però la majoria de partits polítics defensen la "seva" paradeta, posada enmig d'aquestes rambles de Catalunya. El producte que venen està una mica passat, i fa pinta de "congelat", fins i tot aquells que diuen que "són" el poble i els més "progres". La llibertat ens demana fer una tasca de reflexió profunda, de deixar coses enrera, fins i tot la Generalitat, per fer foc nou i tornar a començar. I aquesta llibertat estic segur que és tant beneficiosa per als catalans com per als castellans.

Cal mostrar la nostra ensenya, però també hauríem de deixar de donar voltes a la rotonda. El llibre "Els Darrers Mots" d'Alexandre Deulofeu , editat pel seu net Juli Gutiérrez Deulofeu, recull un petit diàleg amb l'Abelardo Gabancho. "- Per què les cultures estan condemnades a desaparèixer després de repetir-se? i el nostre Alexandre li va contestar: - Perquè no han estat capaces d'ensenyar l'home a conèixe's a si mateix i doncs a escapar del seu destí material!".

Homes de la Diagonal

Aquestos dies han sortit als diaris entrevistes a l'antic director general de la Caixa d'Estalvis i Pensions, en Josep Vilarasau. El motiu era, també, promocionar el seu llibre, on recull la trajectòria professional. La primera impressió era contradictòria: per una banda, hom tenia la curiositat d'escoltar a un protagonista destacat del món econòmic de la transició, i per l'altra, copsar que l'èxit espanyol d'aleshores ha portat al fracàs d'ara mateix.

 

Va començar a dirigir l'entitat financera a principis dels anys vuitanta. Agafava el relleu als directors que romanien, com el Dr. Luño. Aquest pertanyia a una tradició conservadora de les finances lligades al final del franquisme. El paternalisme imperant es va anar esvaint, i la "Santa Institució" va començar a créixer exponencialment. El director general estava envoltat, a més a més, per un bon equip de sotsdirectors, provinents de la burgesia catalana que feien pinya per anar endavant. Un d'ells, per exemple, Abel del Ruste, ha mort recentment. En Vilarasau arribava des de l'empresa pública, i la carrera a l'administració de l'estat espanyol li garantia un recolzament que no el feia dependre directament dels  partits polítics. En aquest sentit, va ser un gestor eficaç, de l'escola de l'antic INI, però més a l'americana.

Encara recordo quan Trias Fargas o Maria Aurèlia Campmany pujaven les escales de la Via Laietana per anar a demanar finançament. Ara ja no és així, van canviar la seu central, d'estil neogòtic, i la de l'antiga Caixa de Barcelona, a la plaça Sant Jaume, per les torres negres a la Diagonal. Tota una declaració d'intencions: el triomf de les elits que viuen per sobre d'aquesta avinguda. Les escales es substituïen pels ascensors. Potser és llei de vida, però cal entendre que una escala puja o baixa més a poc a poc, i l'ascensor, de la mateixa manera que puja molt ràpid també baixa igual. Es van incrementar els beneficis, la plantilla, i les remuneracions del personal i l'expansió territorial, acompanyada d'un creixement de les oficines per tot arreu. La bonança econòmica permetia superar els entrebancs, tant financers com polítics, però transformava una entitat d'estalvis en un banc.

Poc o molt, el camí ja va començar amb el nou logotip de l'estrella. El requadre negre amb l'estel blau gran i els punts groc i vermell, tant espanyol com català, ves per on, era ple de contingut. Miró va fer el tapís així, el simbolisme del quadrat negre, com el mur que protegia l'estrella interior de les maltempsades de l'exterior, a la manera oriental. Amb els anys, el creixement de l'entitat va deixar enrera la filosofia de l'estalvi, d'una obra social assistencialista: escola d'infermeria, hospital de Santa Madrona, la xarxa de bibilioteques, reminiscències dels plantejaments de la Mancomunitat de Prat de la Riba, que amaraven l'esperit del fundador de la Caixa, el Sr. Moragues. La guardiola va quedar arraconada per la capsa.

Es va canviar tot això per un enfocament de grans equipaments culturals, seguint l'estil francès presidencialista. Es deixava lo vell enrera, i la progressia beneïa tot en nom d'aquest ideal, en el fons, força materialista. El traç negre anava fent-se cada vegada més gruixut, i omplint l'espai blanc del tapís. Però el temps ens posa al nostre lloc. Tot i que està millor que altres entitats bancàries, la Caixa s'encamina cap a un nou model que deixarà enrera també l'època del Sr. Vilarasau. Hi ha nostàlgia dels anys de benestar econòmic, però no ens enganyem: "de aquellas aguas, vinieron estos lodos".

Bagà, a les Ribes del Bastareny

Vam aprofitar el pont de Tots Sants, i el dijous vam sortir cap a Bagà. Una mica més tard del compte perquè la nit abans vam celebrar una castanyada amb els amics i vam ballar amb el grup de música Riu de Sant Boi de Llobregat.  Amb un bon regust, vam agafar l'autobús entre Manresa i Bagà, que surt cap al tard. Al dematí no tenen un bon horari, i en això, donem plenament suport a les reivindicacions de millora del transport públic al Pirineu. Doncs allà s'hi troba l'Alt Berguedà, on l'alta muntanya agombola arbres i rius a les seves valls.

Bagà també s'arrecera a la vall, en un petit turó a la vora del riu Bastareny. Aquest és un afluent del Llobregat, i des de Sant Boi no vam fer altre cosa que pujar aigües amunt. A veure si el projecte de recuperar els camins de la conca del riu Llobregat per anar a peu i en bicicleta que impulsa la Diputació de Barcelona arriben a bona fi. Jo estic segur que seria un projecte tant exitós com el de la Via Verda del Carrilet d'Olot. No debades, encara es troben els senders del carrilets que baixaven des de la Pobla de Lillet i Bagà fins a Guardiola de Bergadà, i continuaven fins a Berga i Manresa. Avui dia, la carretera per als cotxes ho aplega tot, i les caravanes hi són habituals, doncs no hi ha cap via alternativa.

Per sort, encara trobem camins i racons per passejar i respirar, com l'arranjament de la Via Nicolau. Prou apta per anar fins a Guardiola, o riu amunt fins a Sant Joan de l'Avellanet, tant a peu com en bicicleta. Si voleu fer cicloturisme, la carretera que surt de Bagà en direcció a les fonts del Bastareny és fantàstica!. Podeu arribar-vos fins a La Salle Natura, una casa de colònies ben equipada i posada en l'antiga masia coneguda com Cal Cerdanyola. En aquestos dies de tardor, els arbres verds s'esquitxen dels colors daurats d'aurons o arços, i roures, mentre la remor del riu s'escolta alegre per les pluges que han portat el mes d'octubre.

Per l'altra banda de Bagà, us podeu enfilar cap al santuari del Paller, també amb hostal i refugi, on podeu escalfar-vos amb el sol que s'escola com per entre la finestra que forma aquesta petita vall. El santuari conserva un bonic altar barroc ben restaurat, amb una Mare de Déu molt maca, acompanyada en un lateral per Santa Teresa de Jesús.  Un cop tornats a Bagà, podeu fer l'acabat d'estrenar camí de la serra, que us donarà la possibilitat de veure la vall de dalt a baix.

I al final, però no us la perdeu, Bagà mateix us conduirà pels seus carrers antics, la magnífica plaça porxada, esguardar la font de l'isard, i passar per l'esglèsia de Sant Esteve. Davallar cap al pont medieval, que creua el Bastareny, i arribar-vos al seu cuidat parc de la vila. Potser trobareu que Bagà no és gaire gran, però sí que condensa moltes coses: és una cruïlla en l'espai de les valls pirinenques, i en la història de la nostra gent. Bé val qui a Bagà hi va.

Plantant la nostra Bandera

Tothom té una bandera, potser no és oficial, potser no és política, potser no és pas real. I per això, de tant en tant convé ensenyar-la, convé mostrar-la per saber qui som. Algunes vegades per fer el mal, i altres per fer el bé. Si és per defensar-se, qui pot discutir son dret sinó per la força, i aquesta força opressora esdevé il.legítima. És quan et demanen que ensenyis un DNI, que no és el teu, i que si no el portes a sobre, et poden dur a presó, posar-te una multa. I és la seva llei, però no el nostre dret.

Si un vaixell de guerra fa els controls rutinaris a unes naus catalanes, aquestes només haurien de respondre davant de les naus que portessin la bandera amb tres franges blaves sobre fons blanc. Aquesta és la bandera de la marina catalana. Curiosament s'assembla molt a la del club de fútbol que té el camp a Cornellà!

Si som persones, tenim dret a fer voleiar les banderes al vent, com si fossin estels. A plantar-les, o a cremar-les nosaltres mateixos, si creiem que cal fer-ho, doncs respectem i estimem sense sacralitzar. Qui sacralitza una cosa viva, se la fa seva, però d'allò que està mort i és de pedra, només es tracta d'un monument, d'un record. D'una tomba funerària a la qual alguns voldrien amb mala ànima que ens hi esvaïssim els catalans, esdevenint uns fantasmes. O una cosa arqueològica, digna això sí, de figurar en un museu, millor si és francès. Per sort, encara estem vius, i com diu la lletra de la cançó de Maria Roanet, "sota el gel, l'aigua camina".

Encara podem escoltar el "Cant de la Senyera", emocionar-nos, i si cal, posar-li una estrella. O bé adaptar la lletra d'altres himnes com el de Puerto Rico: "Que bonita bandera..." passant-la a "Com és de bonica la nostra senyera... ".

 Estirant el fil musical, encara podem escoltar en Pau Casals en l'Himne de les Nacions Unides. Si la nostra pàtria és el món, els catalans tenim una casa anomenada Can Catalunya. Gran o petita, és la nostra.

Contemplant l'Estel de Joan Fuster

Els pensaments i raonaments del Joan Fuster s'aixequen des de terra valenciana per enlairar-se i prendre perspectives generals del món català. Amb diferents punts de vista, agermanats amb la tasca de Mossèn Antoni Alcover, de ses Illes, dels quals celebrem els seus aniversaris amb complaença i agraïment. I en contrast amb un altre intel.lectual contemporani, com fou Manuel de Pedrolo. En Pedrolo va ser intel.lectual de posició presa, ferma, i combativa i d'acord amb aquest tarannà bastí la seva obra i la seva vida. Per contra, en Joan Fuster bastí sobre l'enraonar i sobre el dubte vital tota la seva obra.

Ni tant sols l'anomenar Països Catalans fou un principi categòric, ni un mot inqüestionable. Va ser un nom de proposta, de comparació i de mirall reflex dels Països Castellans, que és la consigna amagada de l'imperi espanyol, des d'una perspectiva territorial. Com a bon savi, calia posar nom a les coses, i si hi havia una qüestió de noms, era perquè la pregunta ja contenia la resposta. Joan Fuster sabia que el País Valencià era la frontissa i la frontera entre Castella i Catalunya. Un lloc que té un Regne de València, amb Furs, i  que a més, té gent de nacionalitat i Dret Civil català. Un mosaic acolorit amb diferents formes de veure el món.

Celebrem amb orgull l'aniversari d'en Joan Fuster, dels seus escrits que ens feien pensar, i de les seves troballes, que com espurnes saltant del mall il.luminen el nostre pensament. Com el so de la campana que travessa la boira per fer-nos adonar de quina és la nostra posició, o com aquell llum dels estels que serveix de full de ruta per als mariners. D'aquestes i altres maneres, les naus catalanes fan el seu camí per evitar embarrancar en els esculls i roques que ens han posat en el nostre cap. Celebrem que també nosaltres som valencians.

L'Art de Volar per la Vida

Existeix l'art de trobar, això és lo que podem certificar quan anem als punts d'intercanvi de llibres. Tant a casals, centres o associacions, de per tot arreu dels països trobarem taules de "bookcrossing", que de fet són uns encants per als interessats. És cert que el paper pot passar una crisi greu, que s'hagi metamorfosat en xips, però les idees i allò que transmeten és el punt més important.

Enmig d'allò que és la palla trobarem l'agulla daurada, com el llibre "L'Art de Volar" d'Antonio Altarriba i el dibuixant Kim. Sí, doncs és una història contada en el format de còmic, i en català. No és una història qualsevol, sinó la biografia d'Antonio Altarriba Lope, aragonès, un retaule que exposa diferents etapes vitals al llarg del segle XX. Com deia Guillem d'Efak, li va tocar a ell ser l'Antonio que neix per a viure i sobreviure la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Per suportar la Dictadura, i fins i tot, la Transició. Va mereixer el Premi Nacional de Còmic de Catalunya d'enguany, 2012, i jo dic, que amb tots els honors.

És un magnífic treball fet entre el seu fill i el dibuixant Kim que reten l'homenatge a unes generacions lluitadores, per bé i per mal. Aquelles que ara se'n van, com el nostre Heribert Barrera, o els seus Fraga i Carrillo. Tant sols el cel els podrà jutjar del cert. Amb aquest relat es dóna testimoni molt ben explicat i entenedor. Formalment clàssic, en un esquema cinematogràfic que arrenca amb el suicidi del protagonista, i recomença des de petit, les peripècies de cada edat. També destacaria l'ús del blanc i negre, amb uns diàlegs planers i expressius, molt naturals, que entrelliguen tota l'acció i el pensament. Que entrelliguen l'amargor amb el sucre, el plor amb el riure, que amaren les passes per aquest món.

Un món posat al servei de la idea, de l'actitud de lluita i superació de les adversitats, sabent que només podem volar si fem prou força per superar la resistència del vent, i que aleshores ens enlairarem. Potser el nostre cos caurà per la gravetat, però l'esperit sempre podrà anar més alt. Com ens passa a cada persona, i a la generació que li toca viure. Mentre l'home sigui home, cadascú posarà el seu gra i gravarà a la platja les petjades que esborren les onades del mar.

S&P versus S&P

Aquest joc de paraules és molt fàcil de fer, però cal ser català per entendre'l una mica. Si els nordamericans veuen el símbol de l'agència qualificació de riscos financers Standard&Poors, nosaltres encara podem llegir els pobres estàndards, traduint-lo literalment al català. Vés per on, ja tenim un fals amic en la llengua, i matèria de debat per al Màrius Serra i l'enigmística catalana. Ja sabem prou bé que per a molta gent és un enigma la manera com es qualifica la situació financera d'una persona, d'una entitat financera, o fins i tot, d'un estat. Jo no dic que sempre s'equivoquin, però les qualificacions queden en mans de persones que sembla que apliquen procediments químics per trobar un resultat, un valor que recull i simbolitza el preu en que cal taxar una cosa. Especialment en el mercat, i en el món financer globalitzat. El fet que la Generalitat de Catalunya, com a institució, hagi demanat el rescat financer al Gobierno del Reino de España comporta evidentment una repercusió en el nivell de risc. No és una cosa només moral, sinó que hi ha una traducció financera implícita que s'exposa a la vergonya pública.

Per sort, podem estar contents que només es tracta de la Generalitat, doncs jo crec que Catalunya i la seva gent, tot i la crisi, tiraran endavant. Estic segur que el nostre nivell de rating personal i local és una triple A, i més en els temps que vindran. Ho podeu preguntar als mateixos de S&P. Però són els nostres S&P locals, no els globals, i m'explicaré.

Cal explicar que si passem de la perspectiva global a la local, o de la categoria a l'anècdota, fent el procés invers d'Eugeni d'Ors, ens trobarem amb la nostra S&P. A la comarca del Ripollès la coneixen des de fa dècades. Tot i la crisi, va lluitant per tirar endavant l'empresa Soler&Palau. Aquestos dies han celebrat el funeral d'un dels fundadors, en Josep Palau, que juntament amb Eduard Soler van crear aquesta empresa de ventiladors. Des de Ripoll van saber expandir l'empresa a altres pobles catalans, i exportar a tot el món, amb una qualitat reconeguda. Ja sabem que la crisi també els afecta com a tothom, però sabem que el seu rating és bo per a tots nosaltres. L'esperit empresarial els ha permès donar feina, crear i compartir riquesa per a la seva gent, i fer arrelar en un lloc difícil com Ripoll una empresa de categoria, com si estiguessin en plena Suïssa.

Hauríem de convidar als nordamericans de Standards and Poors a Ripoll, i es meravellarien que en el monestir, en el marc del XXXIII Festival Internacional de Música, vam poder escoltar un magnífic concert de jazz americà a càrrec d'Ignasi Terraza, l'Esteve Pi, el Joan Chamorro i la seva estrella revelació, l'Andrea Motis. Els quals han estat justament guardonats amb un dels Premis Altaveu del 2012. Estic segur que haurien valorat molt més alt el nivell dels catalans. No sabem si el futur sempre serà tant bo, però si podem tenir confiança en nosaltres mateixos. De les pedres del Pirineu s'han fet pans al ritme dels cants, però també de totes les pedres que n'hi ha pel món també en podrem fer pa, i fer-ne per a tothom!

Noves arribades des de Galícia

Normalment no escric si no són coses viscudes, però faré una excepció amb les notícies que m'han arribat de Galícia. Més d'una amistat hi ha anat aquest estiu per passar les vacances. Jo fa anys que no hi vaig, però el record d'aquest país tant llunyà encara manté son caliu. Molts van a Galícia pensant que a més de parlar castellà, també trobarien més frescor i bon menjar, encara tenim el cap ben tancat per les fronteres estatals. Però qui vulgui descobrir aquest país celta ho ha de fer amb ulls d'estranger. Com a català, en el nostre cas.

Un dels amics ha anat a caminar, fent un tros del camí de Sant Jaume; un altre ha agafat l'autocaravana; i l'altre el cotxe, doncs han fet les ries baixes, més la costa que l'interior. D'ells, qui ha visitat Lugo n'ha quedat meravellat, doncs no s'ho podia imaginar que en realitat fós així. També han destacat l'excel.lent relació qualitat-preu del menjar, on el producte fresc, tot i haver pujat, encara manté un preu raonable. Per què aquest any s'han posat d'acord en anar-hi? no ho sé, és una crida, o precisament la recerca d'allò que es troba a la riba d'un altre mar?

La veritat és que les novetats que arriben d'altres països són molt repetitives, i enfocades en una direcció. Per evitar els enganys estem tornant a les noves que ens arriben per diferents camins per poder valorar la realitat. Per exemple, un dels amics s'ha trobat amb les manifestacions dels afectats per la venda de títols d'empresa per part dels bancs, coneguda com a "preferents". Allà està gairebé tot en mans de l'antiga Caixa Galícia i Caixa de Vigo, actualment NocaCaixaGalícia, intervinguda per l'estat, i esperant les condicions de quitança que imposarà el rescat financer des de la Unió Europea. Un passeig marítim ple de gent, la majoria gran, que al seu dia ja van ocupar el Parlament de Galícia, amb el seu president del PP a dins. Aquest company també m'ha comentat la gran quantitat d'estructures i cases que estan parades per tot el país sense vendre, cosa que confirma la relació entre la bombolla immobiliària i les preferents, doncs això no s'ho ha trobat a Astúries!

Una altra notícia, aquesta coneguda per internet, és la de la mort del Sr. Pousa Antelo, un dels "bons e generosos filhos de Breogan" que diu l'himne gallec. Impulsant el cooperativisme al camp gallec durant els períodes foscos de la dictadura, i lluitant pel seu país com Isaac Díaz o Valentín Paz, tots seguint les petjades dels patriotes Castelao i Poveda. Potser n'hauran tingut un record a les jornades cooperativistes de la UCE de Prada que organitza la fundació Roca i Galès?

Galícia va del verd al negre, i si Pousa Antelo es quedaria en el color verd, el negre el reservaria per al Sr. Feijoo, actual president autonòmic que recorda més als reaccionaris del segle XVIII que al famós escriptor il.lustrat, el pare Feijoo.  La convocatòria anticipada de les properes eleccions del 21 d'octubre estan marcades pels interessos de Madrid, personificats en el Sr. Mariano Raxoi, president analfabet a la cap i a la fi. Doncs cal vendre l'ànima per manar a la capital?. O és que el Sr. Rajoy s'ha llegit "Sempre en Galiza" de Castelao i es pensa que encara dorm al Pazo de Raxoi?

Davant de la catedral de Santiago es troba aquest palau, i la seva història és mereix un conte de Merlí redactat per Àlvaro Cunqueiro. Edificat al segle XVIII pel bisbe del mateix cognom Raxoi, en gallec castellanitzat, i Rajoy en reintegrat, conserva les sales esplèndides, de l'ajuntament i del seminari, però també els soterranis amb les presons per a la gent. No serà que a Madrid el president està mirant cap amunt mentre els seus peus es troben agafats pels grillons dels condemnats? Des de Catalunya, mantinguem la mirada atenta als gallecs "bons e generosos". A Galícia també tenim molts aliats, i moltes coses per compartir, incloent una bona taula.

El Príncep del Mas Clavell

De tant en tant, trobem llibres que ens fan repensar algunes idees preconcebudes. Idees establertes de fa temps a la societat actual, i que quan tenim la gosadia d'anar al text original les posem en qüestió. Un d'aquestos prejudicis, les pors que embolcallen els misteris, correspon al pensament de Maquiavel: "el fi justifica els mitjans. Aquest és el resum escampat com un "leiv motiv", el qual trontolla en llegir el text, i dialoga amb l'autor més enllà dels segles. Sobretot gràcies al llibre d'"El Príncep" editat per Laia l'any 1982 dintre de la col.lecció Textos Filosòfics, que compta amb una excel.lent traducció i encara millor introducció de Jordi Moners, signada a Sant Boi de Llobregat.

Quants estudiants de ciències polítiques o de gestió i administració pública se l'han llegit? Jo diria que molt pocs. Jo fins ara he de confessar que tampoc. Més aviat, la majoria de la gent s'ha quedat amb la idea preconcebuda, i posada en pràctica en el dia a dia de forma "natural", d'una manera més aviat "darwinista". I aquest plantejament no explica gaire el lligam entre Maquiavel i Darwin. De fet, tots dos formen part en diferents segles del torrent que neix en el Renaixement Clàssic, i que fonamenta l'Edat Moderna i el triomf de la Il.lustració. La pregunta que ens fem avui dia és per què la raó ja no il.lumina prou la societat de l'Europa Occidental?

Doncs perquè estem en una època de canvi, igual que ho estava Maquiavel. Sabem que l'Europa dels estats-nació occidentals està entrant en decadència, els símptomes són evidents. Els fonaments o les arrels estan exhaurides, i rellegir Niccolò de Ma Chiavelli ens permet tenir una perspectiva històrica adient. Maquiavel vol redactar "El Príncep" com una proposta de futur. Per entendre aquesta cal veure la seva vida emmarcada en el context d'aquell canvi de segle. La magnífica edició de Jordi Moners ens ho explica ben explicat.

Davant de l'acabament de l'Edat Mitjana, amb l'esquizofrènia entre la radicalitat religiosa d'un Savoranola i la radicalitat cavalleresca dels mercenaris, Maquiavel redacta un text que vol portar una experiència pràctica i raonada als governs en mans dels prínceps. Una proposta gens cínica, i menys encara nihilista. És una crítica constructiva: malgrat no creure en el tacticisme de la "via del mezzo", el del mig, ell la defensarà donant suport a Cèsar Borgia. El fracàs de Cèsar també serà el de Maquiavel en aquells moments. Els seus escrits no portaran a la regeneració de la Itàlia on viu, ni l'alliberaran dels mals interns ni de les invasions exteriors. Les paradoxes de la vida faran que els seus pensaments fonamentin els nous estats-nació moderns, sobretot Espanya i França, que en mans de reis assumiran el paper dels prínceps. Una altra paradoxa històrica serà l'expansió i el triomf de la casa dels Medici de Florència per tota Europa i força segles.

Nicolau del Mas dels Clavells serà testimoni d'un canvi de cicle cultural enorme, i serà un dels pilars que fan de pont entre l'Edat Mitjana i l'Edat Moderna. És el pas de la noblesa, militar i religiosa, compartint raó i sentiment, cap a una nova societat que separarà raó i sentiment en diferents camps, cap a una burgesia que sosté l'estat i una religió contraposada a la laïcitat, que oscil.larà entre la Contrareforma i el Protestantisme.

Ara, en el canvi de segle i de mil.leni, també estem en un moment de transformació. També trobarem personatges que faran de pont entre un món que s'està esvaint, i el que neixerà i fruitarà en els propers segles. Voldríem que Catalunya tingués un pes important en aquest futur, i que fos de manera global o universal, però no sabem com serà ni de quina manera. En tot cas, no creiem que el Principat actual en mans de la Generalitat, ni la proposta d'un estat-nació tingui èxit sense padrins. Tampoc no sabem quin paper tindran Pujol i Mas en aquest canvi, però els catalans, com diu Maquiavel, només hauríem de confiar en les nostres pròpies forces. I no hem de tenir por, ja que per trobar Sant Jordi primer hem de trobar el drac!

Les Tombes Flamejants de les Constitucions Catalanes

Si un poeta català serà recordat per un senzill poema més que per les seves altres obres literàries i polítiques serà en Ventura Gassol. Es tracta de "Les Tombes Flamejants" on qualsevol català s'omple d'aire els pulmons per inspirar i expirar l'alé del Fènix. Un Fénix mitològic de la llibertat veritable en aquest món, tot un repte que s'ha combatut en molts camps. També s'ha volgut portar a Espanya i França, però aquesta oferta ha estat rebutjada durant segles. No és culpa d'ells, també ho és dels catalans que no escolten el proverbi gallec: "quem trabalha en leira alheia, nom terá a sua casa cheia". Sigui doncs així que cal portar aquest combat, en tot cas, a tot el món. Si els marcs propers s'han quedat asfixiats i opressius, només ens queda fer profecia per tot l'univers, com a catalans universals.

Els profetes escolten la llei del Senyor i l'escampen de viva veu. Jesús, Fill de Déu, entèn que cal fer extensiva la bona nova a tota la Humanitat. I recull la tradició jueva per transformar-la i oferir-la com un do de Déu. L'Evangeli fa renèixer l'esperit de la llei que s'havia mort per donar-li una nova Vida. Els catalans hem d'estar atents al missatge de Nostre Senyor, i cal que fem renèixer com l'Au Fènix l'esperit dels nostres Drets i Constitucions. La bona nova rau en el fet que els catalans tenim Drets i Constitucions, els quals són vigents i legítims, encara que els últims reculls siguin del 1705, jurats per Felip IV d'Aragó, com a comte de Barcelona, Cerdanya i Conflent, el títol del nostre sobirà. Del perjuri que va cometre la dinastia borbònica van voler esborrar-ne el rastre, fins i tot, les parets del convent de Sant Francesc. Aquest va ser un desastre pitjor que el de la Ciutadella, doncs també va voler esborrar aquestos fets de la nostra memòria. Per això, cal rellegir i estudiar els nostres drets civils,  escampar-los per tot el món, per fer renèixer el Fènix català.

Estats-Nació i Democràcies Tricolors

Aquesta Setmana Santa pel Llenguadoc encara porta cua. El pensament se'n va cap a Alet, Cuixà, i Quillan, riu Aude amunt. D'Alet m'enrecordo de la catedral enderrocada durant la Revolució francesa. De Couissan, en francès, el palau dels senyors de la Joia. I de Quillan, el seu casc antic als peus del castell enrunat. Aquest darrer li fa de pare, amenaçador però alhora protector. Recordaré sobretot les tres bitlles que apareixen en el seu escut, i l'explicació que li dona avui dia la gent sobre el seu significat. Com en un conte, diuen que quan estàs arribant al poble, es veuen tres muntanyes. Una explicació agafada pels pels, ja que de fet, tota Quillan està envoltada per muntanyes, enmig de la vall formada pel riu ufanós.

Per als coneixents de l'Edat Mitjana, tant per les seves ombres, com per les seves llums, són ben visibles aquestes muntanyes: són els tres ordres feudals: guerrers, religiosos i artesans. L'Edat Moderna va escombrar aquestos i els va substituir pels seus valors socials. Va transformar-los en la Liberté, Egalité et Fraternité. I els valors socials de l'Edat Mitjana els va deformar i convertir en monstres. Però el temps posa la seva mesura a totes les èpoques, tal com va fer amb el triomf de l'Edat Mitjana sobre el Món Clàssic, i ara serà el torn amb la caiguda de l'Edat Moderna. Una caiguda que arrossega la seva societat, i les institucions de l'Estat-Nació.

Per això, la crisi econòmica actual en els estats-nació occidentals és un símptoma de la decadència social i política d'aquesta Edat Moderna. I les protestes "indignades" són la seva febre contemporània. La seva cura necessita anar al fons del cos. El mal es fa present en la crisi i el desordre dels valors de la llibertat, igualtat i fraternitat, els quals s'exhibeixen en les banderes d'aquestos estats-nació. Els poderosos aprofiten per esvair les fronteres entre el poder executiu, legislatiu i judicial aplicant a la seva conveniència els valors socials.

Vull dir que en un cas que potser necessita més igualtat i fraternitat, imposen la llibertat. Per exemple, a Catalunya tenim el cas dels peatges o de la implantació dels supermercats, passant pel greuge comparatiu amb la resta de l'estat, o en la desaparició de les botigues. En el cas del dèficit fiscal, imposen els valors d'igualtat i fraternitat, per sobre del de llibertat, ja que Catalunya és la seva esclava. I aquesta descompensació en l'aplicació justa de cadascun d'aquestos valors s'ha fet servir contra la societat que deia defensar-los. Tant és que s'aixequi una bandera espanyola republicana, no deixa de ser una tricolor descolorida, com una de francesa. El triomf dels estats-nació occidentals sobre els seus pobles ha fet que després del cim comencès la seva davallada.

Encara fa més gràcia, o amarga, la crua realitat de França, on després de carregar-se els seus pobles, es troba que on parlen més francès són en les regions conquerides i colonitzades a fons pel seu esperit "republicaine", i alhora les més pobres. No és estrany considerar el vot amarg del Front Nationale com el fracàs de l'estat, i del seu paper com a garant de la cohesió social. Oi més, quan enguany es commemoraven els cinquanta anys dels acords d'Evian i la descolonització d'Algèria. Amb unes efectes comparables als del 1898 per als espanyols. I comptant la repatriació dels colons, tot seguida dels "pauvres harkis" que hi van col.laborar, com expressen molts poemes. Què podem dir de la por a la marginació dels francs francesos per part de les zones o barriades dominades pels musulmans, quan ells van fer el mateix amb els "patois" i els seus pobles?. Els entenem, perquè sabem què sentim nosaltres davant d'ells. No és un símptoma evident d'aquesta crisi el fet que la diferència electoral dels candidats a la segona volta de les presidencials franceses fos precisament d'un tres per cent? Un ú per cent de liberté, egalité i fraternité? O com deien uns turistes brasilers davant del lema tricolor: aquest només és vàlid per als francesos?

No ploris pas per mi, Argentina

Aquesta setmana el Senat argentí va aprovar la nacionalització de l'empresa YPF, filial de la multinacional Repsol. Com sempre, alguns s'han emportat una alegria i altres no, tant per motius polítics com econòmics. Aquest cas d'YPF ha estat prou parlat arreu, però em centraré en les lluites polítiques i pel petroli a nivell econòmic. Queda lluny el record de la guerra per les Malvines o Falkland, que s'ha fet servir més com a maniobra de distracció sobre l'objectiu real de l'estat argentí. He pensat en l'encreuament de dues línies elèctriques de molt alta tensió, MAT, i una ha fet escac i mat a l'altra.

Sentiments i raons semblants són les que he tingut quan aquest mes d'abril em va arribar una carta amb deu folis numerats per banda i banda amb la resolució de l'expedient 42781 lliurat pel director de la secretaria general tècnica de la entitat pública etc...etc... Aena, sobre els fets del dia 3 i 4 de desembre del 2010. Gairebé després de divuit mesos, m'arribava una carta en la llengua imperial, malgrat que vaig demanar explícitament en l'escrit que volia les comunicacions en català. Ni cas! Els números no tenen idioma. Val més explicar tot això com un melodrama.

I un melodrama dels bons, ja us ho dic jo, amb l'acompanyament inexcusable de la famosa cançó "Don't cry for me, Argentina". Ja ens podem riure dels serials sudamericans, que aquest s'emporta la palma. Un serial que va començar fa força anys, i que després de mil no sé quants capítols, sembla ser que han guanyat els "bons". És clar, que tot dependrà de qui expliqui la seva història, o el seu conte. Els protagonistes han estat de tots els països i nacions: des dels "gringos", els "british", els "gallegos", passant pels "xinos" o els "jueus". I sectors immobiliaris, petrolífers, fons d'inversió, agents, famílies, ministres, directius executius, ... tot un serial que deixaria en segon pla la magnífica obra satírica i paròdica teatral "El Xarlatan", de la factoria del Teatre de Guerrilla. No us la perdeu tampoc, val la pena veure-la, i gaudir-la.

Com a bon melodrama, sempre trobareu la cara amable de la ficció, acompanyada d'un regust amargós. En fi, una barreja de sensacions, com us deia, que també se m'han fet presents amb l'arribada de la famosa resolució de l'expedient de la vaga dels controladors. Una fita en la lluita per desestabilitzar el final de mandat d'un partit polític espanyol per part dels partits opositors. Vist en perspectiva, a més dels motius econòmics d'un sector corporativista important de l'estat, que poc tenen a veure amb els treballadors que innocentment van ocupar les pistes, pensant que ocupaven l'aeroport. Jo vaig ser un d'entre tanta gent que es va trobar més penjada que un fuet.

Bé, tampoc no em puc queixar gaire, era moment de prendre-s'ho amb filosofia, i anar cap a casa, a descansar també. Cosa que també recomano als que se sentin perjudicats pel tema YPF, ja se sap que qui cull petroli les mans s'embruta. En tot cas, posarem per acabar un tango de Carlos Gardel, o potser Carles, ja que la seva mare era occitana. Ben mirat, si els passatgers de la vaga dels controladors es van trobar abandonats per un estat, que al final t'envia una resolució administrativa de vint folis, en ple segle XXI, jo ho reenviaria a Buenos Aires, a veure quina resposta donen a una resolució administrativa d'alt nivell. Potser se'ls hi escaparia un expressiu: qué boludos!. Per mi, no cal que pateixin pas, ja que nosaltres no som d'eixe món!

Fer la Clica o fer els meus Trinquets

La cosmovisió de les persones s'expressa mitjançant la llengua. La paraula cosmovisió tindria un so diferent en alemany, "Weltanschauung", per exemple, perquè ja sabem que diferents paraules poden significar lo mateix. Encara més, la riquesa dels pobles del món es veu en com aquesta idea presenta matisos diferents. Davant de la mateixa visió, no trobarem cap fotògraf que la faci igual. Aquesta riquesa es transmet de pares a fills, de mares a filles, i allò que no havies sentit mai de petit, avui l'has escoltat d'adult i ens hem meravellat que encara descobrim coses noves per primer cop a la vida.

Ma mare va dir fa mesos l'expressió: "fer la clica". I no tenia res a veure amb el teclat de l'ordinador. Vés per on resulta que vol dir ajuntar-se amb segons quines companyies de no gaire conveniència, i fer una colla per a propòsits poc clars. Encara em vaig meravellar més quan hi ha una expressió semblant en altres idiomes, fins i tot en alemany i en anglès, "Clique". Aquesta coincidència em fa pensar que davant del panorama social i polític a Catalunya, ma mare ha recuperat aquesta expressió. Davant de les amistats perilloses que estan practicant certs grups polítics, socials i econòmics. Un exemple serien els pactes entre CiU i PP, tal com van ser amb el segon tripartit, ... etc a nivell d'Estat Central i Generalitat. M'he sorprès més quan recentment he escoltat i trobat una segona dita: fer els meus trinquets. 

Fer els meus trinquets vol dir que una persona vol fer les seves coses en pau i tranquilitat, sense que la molestin, especialment quan està a casa seva. Pot ser que de moment CiU faci la clica amb el PP, però ara mateix els catalans tenim més ganes de que ens deixin tranquils i no ens emprenyin més els espanyols. Ells ja tenen el "Santiago y Cierra España" quan estan escarmentats d'anar pel món, però nosaltres ja n'estem farts dels de dins, dels de fora, i de la gent de ponent. En tot cas, que no ens atabalin, que ens deixin fer els nostres trinquets.

Això són paraules que condensen un sentiment i una voluntat, la resta és literatura, i no precisament de la bona. La gent està farta de paraules, i per això comencen a veure's actes de desobediència civil, que no cal confondre amb les accions violentes que són fàcilment manipulables. Estic segur que per les altes esferes capitalines, tant de Madrid com de Barcelona, estan més preocupats pel tema dels peatges que pels incidents de la vaga general d'enguany.

Verge Bruna i Vi Blanc de Llimós

Les vacances de Setmana Santa per la regió del Rasès, tocant a Carcassona, ens van portar fins a Llimós, Limós en occità. Aquesta ciutat conforma una zona prepirinenca, abans d'enfilar-nos riu Aude amunt, envoltada de turons que s'omplen de vinyes. No té un gran atractiu turístic ni paisatgístic, però trobareu uns quants tresors amagats. Ni els mateixos habitants s'hi fixen, tanta és la seva pobresa: el monocultiu del vi, del cotxe i de la cultura francesa han encegat a la seva gent. La prova és que quan vas a l'oficina de turisme i preguntes per a poder fer passejos i caminades des de la ciutat et fan cara de pensar que estàs boig. Si vols anar a passejar, "gentilment" et donen un mapa de la regió on podràs anar en vehicle particular. Els turistes avesats a aquestos prejudicis "oficials" vam anar a la descoberta mirant el mapa i preguntant a la gent del carrer.

Primer, podeu començar pel casc antic, que agombola el pas del riu a banda i banda, creuat per diferents ponts, incloent un de medieval molt bonic, que fa conjunt amb la magnífica esglèsia de Sant Martí. No us perdeu l'ambient de la plaça de la Republique, amb un terra central que recull la llegenda del sant. I passegeu pels seus carrers tranquils, amb una tranquilitat que s'acaba a les seves rondes, on retruny el pas dels cotxes i camions.

Podeu enfilar-vos als turons que envolten la ciutat. La segona opció va per la banda dreta, pujant pel carrer de la Canal, que segueix un rierol i s'enfila amunt, anireu a parar a unes zones urbanitzades que comparteixen amb les vinyes el terreny argilòs. Seguint la ruta, fem la volta cap a Flassian, per la zona comercial de l'extraradi, i d'allà creuem el pont sobre el riu per anar cap a l'esglèsia de la Mare de Déu de Marceille. En un mirador privilegiat sobre Limós, s'alça aquesta bonica edificació de diferents èpoques que reculen fins al gòtic. Trobareu una esglèsia ben cuidada i restaurada, on en un lateral rau la imatge original de la Verge amb el Nen asseguda. També és una Mare de Déu Trobada: no és negra com la de Montserrat, però els seus cabells són bruns, i tant Ella com el Nen tenen un somriure captivador: un dels versos dedicats en parlen. Des d'aquí, ja vam fer la baixada a la ciutat.

La tercera passejada que us recomanem surt de darrera l'estació de tren, carrer amunt per anar als turons que s'enfilen pel marge esquerra del riu, i que porten als tranquils camps de vinya per retornar al cap d'unes hores a Limós. És un recorregut prou senyalitzat per a fer esport. Des d'aquesta banda, en un dia clar podreu veure uns quants cims dels Pirineus, els quals en aquest mes d'abril presentaven un bon mantell de neu tardana.

Encara us podria recomanar el vi d'aquesta zona, que sobre la base del "chardonnay" fan vi blanc força bo, i sobretot, l'anomenat "blanquette". Aquest vi amb una agulla grossa, però més petita que el xampany català o el francès, és força bo, tot i que hi ha disparitat en la seva qualitat. Se sap promocionar en el mercat estatal acompanyant el carnaval de Limós, que fan a finals d'abril?, i amb les campanyes dels Tocs i Campanars que ressegueixen els diferents cellers i pobles productors. Encara els hi queda camí per a millorar en la seva qualitat, si no volen ser pas una alternativa barata al xampany. També vam recollir tres fulletons sobre l'anuari Òc per l'Occitan de capses al terra de l'oficina de turisme, allò més acostat al català que vam trobar. Com veieu, encara queden tresors per descobrir en aquest món.

Quin Gall Francès ens cantarà?

Aquest diumenge, 22 d'abril, celebren la primera volta de les eleccions presidencials als territoris de l'estat francès, sota el règim de la Republique Française. Aquest 2012 els ciutadans-citoyens triaran quin gall els hi cantarà, i entre els oients involuntaris es troben uns quants catalans no ho oblidem. Cal tenir esment que n'hi ha molts més dels que pensem, tant amunt de la frontera com a sota, tal és l'atracció que encara desperta entre certs catalans "il.lustrats".

Aquesta Setmana Santa vam estar al Llenguadoc-Rosselló, una de les regions més pobres de l'estat. Tant rica com havia estat feia segles, ara fa les feines més denigrades de la Republique: turisme i serveis socials per a la tercera edat. Mon pare ja esmentava la dita que deia que "els francesos peguen, però donen...", tot i que a canvi de la República i la "cul-tura" francesa no crec que hagin sortit guanyant gaire. Carcassona s'ha transformat en "Madame Carcàs", i només falta que posin un fanalet vermell a la porta, tant han buidat tot el país. Els Càtars són un reclam turístic per vendre unes cases que poques s'aguanten dretes, esperant que els anglesos els hi comprin malgrat no es suportin com a veïns! Quan la llegenda del tresor de Rennes le Chateau ja no funciona, s'inventen una altra, com la salvació de la fi del món del 2012 a la muntanya de Bugarach.

Vam estar distrets amb la campanya de les eleccions franceses, tant com la gent del país feia la viu-viu, esperant els resultats. Sabent del cert que desprès de la segona volta, l'economia francesa es treurà el maquillatge, ni els seus perfums no taparan pas la ferum que desprèn aquest estat. També trobareu gent amable, i millor servei i comprensió que en altres llocs d'Hispània. Cal dir al seu favor que tenen una gentilesa i educació envejable, i això sempre dóna esperances en el futur d'aquest país desestructurat: el símbol més evident és la decadència dels centres dels pobles i el domini abassegador del cotxe privat.

Ja ho diu la Bíblia, que no hem de tèmer als enemics que maten el cos però no maten l'esperit, com s'esdevingué amb la Croada contra els albigesos a l'Edat Mitjana, sinó que encara hem de tèmer més a aquells que maten l'esperit i deixen el cos, com va fer la Revolució Francesa amb els seus pobles. Tot i la situació tant dolenta, cal tenir fe en l'Occitània, no la dels Trobadors, tant folcloritzats com la nostra llengua en mans dels jacobins. Es fan passes per recuperar la seva vida, encara en mans de petites minories, realment són els gals d'Astèrix que es defensen de l'estat napoleònic.

Primavera d'Hivern, Primavera d'Estiu

Aquesta setmana s'ha celebrat el Dia Mundial de la Poesia a casa nostra amb un magnífic poema del Narcís Comadira, Quatre Mots, editat també en diferents idiomes del món. Malgrat la fi de la sequera, esperem encara més aigua per apaivagar la nostra set i la de la nostra terra. També la poesia ens porta aliment al nostre esperit tant atabalat per fets i notícies interessades. Ens cal centrar-nos, i mirar horitzó enllà cercant les nuvolades d'aquest cel esventat. Potser la poesia no ens salvarà l'ànima sencera, potser n'hi haurà prou per obrir el nostre cor i el nostre pensament encerclats i closos, i deixar que ens amarem a poc a poc. Sinó encendre el llum que no s'apaga en la tenebra.

Veurem que en el temps dels segles sempre els homes hem estat posats a prova, i cal que donem resposta. Podeu rellegir els nostres clàssics de l'edat mitjana, amb moments de gran esplendor i joia, i com reaccionaven davant les adversitats. Com aquella que va passar Bernat Metge quan va morir son senyor Joan I, el Caçador, vistaire de Sant Boi de Llobregat i de la seva Torre de Benviure. Com en "Lo Somni" s'enfronta als seus dubtes religiosos i com encara la vida i el misteri de la seva fi.

Acceptar que la vida sempre serà inacabada, com va escriure en el gran poeta Gabriel Ferrater, amb el seu biogràfic "Poema Inacabat". O arribar a entendre son final, o la mort del poeta Salvador Iborra. És la saviesa de conèixer que el nostre món té les seves limitacions, i la gran meravella que amb Quatre Mots realment gosem atansar-nos al nostre esperit. Contemplar allò que encertadament va dir Guillem d'Efak: "Em va tocar a mi ser jo", i la resta deixar que ho completi nostre Senyor.

Gràcies, Josep !

Aquest ha estat un Sant Josep una mica diferent. No tant per tots aquells a qui ens agradaria felicitar pel seu sant: creients o no, porten el seu nom, doncs és un motiu de record. De fer-nos-hi pensar, més aviat, en aquestes persones! Tot i ser un nom força comú entre nosaltres, sempre n'hi ha que destaquen. Són aquells que ens deixen una empremta, la qual ens queda gravada en la memòria, i encara més fort, en el nostre cor. I aquest senyal no es veu fins que aquesta persona ja no és aprop teu. És com el fuster que va treballant la fusta fins que li ha donat forma, i no ens adonem fins que la feina ha estat feta. Contemplem l'obra feta des de fora, però moltes vegades aquesta obra està feta per dins.

Un d'aquests, per mi, i per a molts santboians, ha estat el Josep Borràs. Cal dir que a la nostra ciutat trobarem una plaça dedicada al José Borràs, però no és ell. Sé que aquesta persona va ser un lluitador sindicalista, molt recordat en els ambients treballadors dels anys setanta i vuitanta. Però jo em refereixo al Josep Borràs Bosch, pagès, un altre gran lluitador santboià!

El Josep ens va deixar al gener. La seva família, i amics, encara noten la seva absència. Sabem que els carrers de Sant Boi guarden memòria de la seva naixença, i de totes aquelles coses que hi va viure, i estimar. De petit, per exemple, fent esment del tresor que una colla d'amics es va trobar al casc antic, i no deixant que es perdès en l'oblit. Defensava aquest poble en tot allò que va fer, fos  més bé o malament, millor o pitjor. I a la seva gent, encara més!

Si de pagès venia, no va canviar la seva manera de treballar quan va fer de transportista, de professor i dinamitzador d'informàtica, al bar de Cal Ninyo, amb la bicicleta o en el tema de la salut. Sempre s'hi va ficar de cap, amb molta empenta, i tirant del carro si calia. Guanyès o no, era valent en el combat, i bon company per animar als qui l'envoltaven. Malgrat que la collita fos minsa o abundant, estava a punt per a tornar a sembrar aquells camps tant grans que se li posaven al davant dels seus ulls. Sempre mirant al cel, sense deixar-se enlluernar per aquells que en aquest món xerren molt, es pengen les medalles de llautó i busquen els honors efímers d'aquest món. Potser ell no tindrà cap placa, cap monument ni cap carrer, però no li fan falta. El Josep Borràs va aconseguir tenir tot això en cada un dels cors dels que han tingut l'honor de créixer amb ell, conèixe'l, i estimar-lo. Patriotes santboians i  catalans com ell han fet gran el nostre país! Moltes gràcies, Josep!

Les Vaques Cegues

Aquesta setmana passada el ple de l'actual Ajuntament de Sant Boi de Llobregat va rebutjar la moció presentada per un partit a favor de l'adhesió a la xarxa dels municipis per la independència. En aquest cas CiU va presentar la moció en nom d'altres partits santboians sense representació com ERC, CUP, SI, i altres entitats com la Coral Renaixença o l'Agrupament Escolta Sant Ramon Nonat. Aquesta vegada en Jaume Pujadas va fer honor al traspassat Agustí Torrent! Per als que es van abstenir, com IC-Verds, també m'abstindré: però quan facin actes contra la violència de gènere, quina credibilitat tindran davant de la violència que patim com a catalans? no van comptar quants independentistes hi eren a la plaça de l'Ajuntament en un acte contra la violència masclista fa uns mesos?

Potser tampoc no van comptar els que com a santboians estimem i creiem que cal defensar els nostre poble, malgrat que això no agradi a molts votants: no havien de fer pedagògia política el PSC, PP i PxC? Van votar en contra, quina vergonya per a alguns i per a molts!, ja se sabia que la batalla estava perduda abans de començar. Em sap greu, aquesta és la realitat, i tanmateix cal lliurar les batalles sabent que caldrà girar amb la cua entre les cames. Ni a la consulta popular organitzada per Sant Boi Decideix es va assolir el 10%, màxim el 8 per cent. És bo lluitar per allò que hom creu, però davant de l'evidència, no hauríem de replantejar-nos les coses, i deixar de picar contra la paret, deixar de plorar entre nosaltres i el mur de les lamentacions?

De fet, els catalans continuem picant de cap contra les soques. Sí, som tant cecs com la vaca cega. Tant nosaltres com ells encara estem jugant en aquest pati, passant la pilota amunt i avall. Quan creixerem, quan ens centrarem i deixarem les paraules buides i ens convertirem per passar a predicar l'evangeli dels drets civils i de les llibertats? No hauríem d'abandonar el sentiment de ser aquesta "vaca cega" que tant encertadament va poetitzar des del fons del cor en Joan Maragall, i que ens fa estremir l'ànima? Certament, la vaca és cega d'un cop de roc, però el tel es pot operar i almenys ens podrem veure d'un ull! Tornarem a guaitar l'ampla prada i el cel tant clar!

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

       Joan Maragall

Obligacions Comestibles

Aquest títol no és invenció meva, sinó el lapsus d'una persona qui va provocar aquesta afortunada troballa. Van ser els nervis i l'emoció de trobar-se enmig del daltabaix que han patit els títols emesos per empreses i bancs aquestos darrers mesos. Tothom té algun conegut o familiar que s'ha trobat amb la depreciació del valor d'aquestos bons, anomenats convertibles. Com que donaven un millor interès que els dipòsits a plaç, molta gent no preguntava gaire.
Així és que per una mica d'avarícia d'uns que volien i d'altres que els oferien, sense tenir en compte unes petites normes de precaució, com per exemple, la diversificació. Aquest cas és semblant al dels menyscaptes ocasionats pel mercat immobiliari, i el globus s'ha desunflat també, tot i que no en la mateixa proporció, cal dir-ho. De fet, s'ha posat a preu de mercat el valor artificial que tenien aquestes empreses a nivell internacional: fossin bans, caixes o industrials, la depreciació del nominal és la seva conseqüència. Com és que no es van fer manifestacions multitudinàries quan els interessos hipotecaris baixaven i el preu dels pisos pujaven, com és que els espanyols no sospitaven res quan algú s'omplia la boca amb "España va bien"? Tots els espanyols tenien part en el repartiment del botí o de la bicoca?

Els símptomes d'aquesta crisi financera es feien evidents fa mesos, i després de la depreciació immobiliària, era normal que més tard o d'hora es veiés en els balanços, no només de les empreses, sinó també dels particulars. Per a molts ha estat una bona patacada, per a uns quants que han tingut nas, un bon ensurt només. Doncs s'han donat casos d'informació privilegiada.

És deplorable també el paper dels mitjans de comunicació en tot aquest afer, tant els generals com els d'informació econòmica especialitzada: l'ordre de la Comisión Nacional del Mercado de Valores es va publicar al mes d'octubre, i fins al desembre no va arribar l'impacte al gran públic. Després encara feia més vergonya veure com es focalitzava l'afer en una sola entitat financera, quan totes les entitats hi estaven implicades. El mal ja estava fet: l'abús ha provocat la pèrdua de confiança, i es buscava un cap de turc, o més aviat, el mur on plorar.

Els taurons ja s'estan preparant per recollir el seu botí: com que aquestos títols es convertiran una part en obligacions, i altra part en accions, molts es freguen les mans. Les obligacions no deixen de ser una bona alternativa, tenint en compte que també passen a cotitzar al mercat lliure. Pitjor ho tindran aquelles persones que veuran tot convertit en accions cotitzades a borsa, hi ha entitats que canvien el cent per cent en accions!. Algun intermediari financer, conegut com a "broker"- en anglès "trencador"?- s'ha dedicat a escriure un article en un diari català recent oferint tota la seva comprensió per als afectats de les participacions. Un famós broker que es dedica a fer d'"iron man" en son temps lliure, però al qual se li veu el llautó: està comptant quantes accions d'aquestes ell farà cotitzar per a cobrar les seves bones comissions! Què lluny queda tot d'aquelles paraules del Josep Moragues, fundador de la Caixa, que repetia sovint en la seva feina: "primer la gent, segon la gent... i després la gent"!

Les Minves d'aquest Gener

Les portades dels diaris obriran amb el naufrafi del vaixell de creuer a la costa toscana. Davant del drama esdevingut tothom buscarà una explicació, fins i tot un culpable, però qui coneix la vida, sap que no hi ha mai un únic responsable: normalment està repartida, i en diferent proporció respecte als protagonistes. Durant l'entrevista feta al Canal 3/24 la nit de dissabte amb el director de la companyia naviliera es van fer evidents les grandeses i misèries dels homes. En aquella entrevista vam recordar la previsió del temps del divendres a la nit, on el presentador ens mostrava amb una fotografia d'un aficionat presa a l'Escala el fenòmen de la natura que coneixem amb el nom de les minves de gener.

Les fortes pressions atmosfèriques fan baixar el nivell de l'aigua, i els illots o rocams estan més aprop de la superfície del mar. No és que després desapareguin, sinó que en situació normal no es veuen, ni acostumen a estar ben assenyalats en els mapes. Això devia passar amb aquesta nau, dissenyada per a encabir el màxim nombre de persones, i aconseguir una estabilitat d'equilibrista. Uns illots van perforar el buc del vaixell, i com al Titanic, es sabia que s'aniria enfonsant. Però un port amb prou calat estava lluny, no hi havia temps d'arribar abans que tota la nau bolqués i s'enfonsés. Perduda la nau, només es podia salvar el màxim de gent buscant un lloc a terra on embarrancar el vaixell. Les escenes d'aquella pel.lícula sobre el "Poseidó" ens venen al cap ben aviat, i el trident estava aixecat. 

Però a diferència del film, la maniobra del capità va tenir força èxit! Quan els passatgers anaven a sopar, el vaixell acabava d'embarrancar, i es van apagar els llums doncs els generadors ja no funcionaven correctament. Calia treure a tothom i aleshores es va saber fins on podem arribar els homes: en heroisme i en baixesa competidors. La gran majoria de gent es van salvar, i això és va poder fer degut a la perícia dels tripulants. Cal respectar la natura, i els homes no acostumem a fer-ho, i passa lo que podia passar amb les minves de gener. "Oh, Captain, my Captain!" deia el poeta, el qual ha estat empresonat, i anirà a judici. Enmig de la tragèdia heu fet tant com heu sabut. Que més es pot demanar?

En tot cas, les companyies han de tenir personal qualificat per atendre als passatgers, no quan va tot bé, sinó quan les coses van malament. No es pot contractar gent amb sous baixos: la majoria era força gent immigrant com es veia a les imatges, per abaratir costos en uns creuers que tenen un preu molt alt per als passatgers. Si el responsable de la companyia a l'estat espanyol va respondre l'entrevista amb seny, també hauria d'haver-lo tingut reclamant als seus superiors que calia tenir el personal ben pagat, ben format, i més professionalitzat.

La natura té les seves lleis, i no acostuma a enganyar. Som els homes qui no fem servir els nostres sentits, embafats pel nostre orgull o els diners. Sigui la tecnologia, o les raons que ens justifiquen, de tant en tant, topem de cap contra una i altra soca, com "la Vaca Cega" del Joan Maragall. Què en direm del capità de la nau, quan altres dirigeixen empreses navilieres? No ens podem enrecordar dels executius de moltes companyies, estats o autonomies, i és que en gran part, molta culpa és dels generals? No hi ha gent que es vanta de tenir un timó penjat a la paret del seu despatx, i no sap quan la nau s'està enfonsant?

Wilkommen in Katalonien 2012

Deixem l'any enrera, i sota aquest sol benigne i tranquil, estem al cas de l'any que encetem 2012. Les previsions no són gaire bones, i els presagis dolents, guaitem com s'acosta el front de la tempesta, i com a bons mariners, ens enrecordem de la tonada de la cançó: "no et fiïs mai de la calma...". Ens encomanarem a la Verge del Carme, ja que molta gent que viu a Catalunya es pensa que els polítics espanyols o francesos els hi arreglaran la seva vida. "A partir de mañana estos van a arreglar la situación, ya lo verás..." que Santa Llúcia ens conservi la vista, i més als catalans!

Deixem l'any enrera, i allò que el temps s'endugué. Ens enrecordarem de molta gent que ens ha deixat, i d'aquells fets que ens han colpit més. Per una banda recordarem la mort de la poesia, del Salvador Iborra, amb un rèquiem mereixedor del títol de "Poeta en Bicicleta", el qual estarà recitant en companyia d'en Guillem d'Efak. O de l'artista poc conegut Oriol Russet: "era com aquest ocell que sempre estava dalt la branca i no baixava mai a tocar terra" va ser la bonica metàfora dita al seu enterrament. Un record també per a l'Enric Garriga, un dels pilars del Caoc, i fidel tresorer de la tradició catalano-occitana. I de la mort de l'estalvi, amb la desaparició de les caixes. Ja ningú s'enrecorda de l'esperit d'en Francesc Moragues, de qui trobareu molts carrers al seu nom en els pobles i ciutats del país, malgrat que el seu retrat resta ple de pols i oblidat en els arxius de les oficines bancàries.

Què en direm de l'estalvi, doncs, o dels diners, els quals s'han convertit en un camp de batalla mundial?. A escala hispànica, ja veiem com el president d'Extramadura segueix el camí basc i català, i  fins i tot, aprèn la llengua respectiva, fent pedagògia política davant de la seva gent. Una frase molt maca: "no som més que ningú, ni menys que ningú". Crec que trobarà més suport dintre de l'Extremadura portuguesa. O a Sant Boi de Llobregat. Jo subscric la seva frase, però el context no m'agrada gaire, és com allò de reclamar als petits allò que no faràs davant dels forts, de cara a Madrid, el Estado. Ja es veu que ja no està, ha "estado", i es diu en passat, perquè aviat serà una institució del passat.

Parlant de llengues, a Catalunya ja sembla que el govern autonòmic, també Estado, es dedica a retallar allò que els altres partits van dilapidar. Un exemple seria la línia 9 del metro de Barcelona. Però no ens enganyem, tots ells la van començar a construir. Ara veurem quin segle l'acaben: obres faraòniques en deien dels egipcis. Ja no saps si el perfil egipci és de donar o de parar la mà?. I com que ara no es poden fer obres, també negociarem amb la llengua catalana: "deixarem que sigui llemosina, i els espanyols ens donaran diners per anar en limusina". Cal aprendre de la història, i d'Extremadura recordar que van prometre d'alliberar l'Inca si omplia l'habitació d'or fins a mà alçada. Quan van recollir tot l'or, Pizarro va complir la seva promesa tallant-li el cap. Després surt el conseller de Benestar Social parlant de la campanya sobre educació en valors: ens enrecordem de la faula d'Isop, i la seva república dels crancs.

En fi, veient que aviat podrem parlar en la "language of the empire", ja que la tindrem a l'escola, i podrem practicar-la amb la gent del "Estado en pasado". Ja es veu que això és per despistar, perquè tots a Europa estan fent servir el llibre de text: "Aprendre alemany en tres dies", per poder entendre la voluntat de l'Angela Merkel. Aleshores el president extremeny podrà dir-li "Mein Schatz!", que literalment vol dir "Mon tresor!". Els catalans ens conformarem en anar a veure les actuacions del  Circ Catalunya i la seva increïble font dansant. Un fantàstic espectacle al ritme de la cançó "Nou pometes té el pomer". Serà la pomera dansant, més aviat, i si mireu d'on vé el vent, veureu com dansa, veureu com dansa el pomer, ... l'any que ve!