dimecres, 14 de novembre de 2012

Homes de la Diagonal

Aquestos dies han sortit als diaris entrevistes a l'antic director general de la Caixa d'Estalvis i Pensions, en Josep Vilarasau. El motiu era, també, promocionar el seu llibre, on recull la trajectòria professional. La primera impressió era contradictòria: per una banda, hom tenia la curiositat d'escoltar a un protagonista destacat del món econòmic de la transició, i per l'altra, copsar que l'èxit espanyol d'aleshores ha portat al fracàs d'ara mateix.
 
Va començar a dirigir l'entitat financera a principis dels anys vuitanta. Agafava el relleu als directors que romanien, com el Dr. Luño. Aquest pertanyia a una tradició conservadora de les finances lligades al final del franquisme. El paternalisme imperant es va anar esvaint, i la "Santa Institució" va començar a créixer exponencialment. El director general estava envoltat, a més a més, per un bon equip de sotsdirectors, provinents de la burgesia catalana que feien pinya per anar endavant. Un d'ells, per exemple, Abel del Ruste, ha mort recentment. En Vilarasau arribava des de l'empresa pública, i la carrera a l'administració de l'estat espanyol li garantia un recolzament que no el feia dependre directament dels  partits polítics. En aquest sentit, va ser un gestor eficaç, de l'escola de l'antic INI, però més a l'americana.

Encara recordo quan Trias Fargas o Maria Aurèlia Campmany pujaven les escales de la Via Laietana per anar a demanar finançament. Ara ja no és així, van canviar la seu central, d'estil neogòtic, i la de l'antiga Caixa de Barcelona, a la plaça Sant Jaume, per les torres negres a la Diagonal. Tota una declaració d'intencions: el triomf de les elits que viuen per sobre d'aquesta avinguda. Les escales es substituïen pels ascensors. Potser és llei de vida, però cal entendre que una escala puja o baixa més a poc a poc, i l'ascensor, de la mateixa manera que puja molt ràpid també baixa igual. Es van incrementar els beneficis, la plantilla, i les remuneracions del personal i l'expansió territorial, acompanyada d'un creixement de les oficines per tot arreu. La bonança econòmica permetia superar els entrebancs, tant financers com polítics, però transformava una entitat d'estalvis en un banc.

Poc o molt, el camí ja va començar amb el nou logotip de l'estrella. El requadre negre amb l'estel blau gran i els punts groc i vermell, tant espanyol com català, ves per on, era ple de contingut. Miró va fer el tapís així, el simbolisme del quadrat negre, com el mur que protegia l'estrella interior de les maltempsades de l'exterior, a la manera oriental. Amb els anys, el creixement de l'entitat va deixar enrera la filosofia de l'estalvi, d'una obra social assistencialista: escola d'infermeria, hospital de Santa Madrona, la xarxa de bibilioteques, reminiscències dels plantejaments de la Mancomunitat de Prat de la Riba, que amaraven l'esperit del fundador de la Caixa, el Sr. Moragues. La guardiola va quedar arraconada per la capsa.

Es va canviar tot això per un enfocament de grans equipaments culturals, seguint l'estil francès presidencialista. Es deixava lo vell enrera, i la progressia beneïa tot en nom d'aquest ideal, en el fons, força materialista. El traç negre anava fent-se cada vegada més gruixut, i omplint l'espai blanc del tapís. Però el temps ens posa al nostre lloc. Tot i que està millor que altres entitats bancàries, la Caixa s'encamina cap a un nou model que deixarà enrera també l'època del Sr. Vilarasau. Hi ha nostàlgia dels anys de benestar econòmic, però no ens enganyem: "de aquellas aguas, vinieron estos lodos".

Cap comentari: