Els Balls de Cal Jaumet o del Jimmy's Hall

Vam anar al cine a veure la darrera pel.lícula del director Ken Loach: Jimmy's Hall. De factura sòbria i estil naturalista, explica la història d'un ateneu popular irlandès creat pel diputat Jimmy Gralton. El seu cine està al servei de l'argument: la lluita per la supervivència del casal fora del control de la dominant església catòlica d'aquells anys. Dos cops aixecat, i dos cops enderrocat, en un moment de por al contagi de la revolució russa i del moviment comunista a Irlanda. Tot i que sembli un conflicte local, no ho és pas, precisament aquest cas planteja clarament la lluita per la llibertat cultural, i de pensament.

Potser hi ha la temptació d'assignar a la jerarquia catòlica el típic paper de censor i cacic. Però aquest paper es pot trobar en altres moments de la història, i per altres personatges o institucions, siguin polítiques, o religioses. En aquells mateixos anys 30, la Unió Soviètica vivia unes purgues terribles també. Per no parlar de la República a Espanya i a Catalunya, i de les repressions per part de l'estat espanyol i francès sobre els moviments culturals fora del seu control. Tampoc no cal caure en la temptació de la lluita entre tradició i modernitat, perquè això sempre ha estat així, i normalment, s'encavalquen.

Des del segle XIX, i durant tot el segle XX, existeix un esclat d'ateneus o casals de tot tipus al nostre país. Catalunya vivia un moment cultural fantàstic, tant fos de la banda dretana o de l'esquerrana: casals familiars, cercles catòlics, ateneus populars, enciclopèdics, etc... La cultura i l'educació eren instruments de creixement personal i social, i la gent els cuidava com cal. Només cal valorar la ingent tasca cultural de la Mancomunitat a principis del segle passat. Per això, és molt fàcil traslladar el Saló del Jimmy, i trasplantar-lo pel Casal del Jaumet, en to familiar, gens a veure amb el "jaimitismo" actual. Les comparacions amb Sant Boi mateix parlen del passat esplendorós de tots aquells ateneus i casals, la majoria dels quals aguantaren el franquisme, però ja no van poder amb la "transición". El balanç cultural de la "democracia española", i del balanç que podem fer a "l'autonomia catalana" no són gaire bons. La gent, que omplia i donava sentit als edificis,ja no hi són en la seva majoria, i els edificis que van bastir, com els teatres, sales de ball, etc... es van enrunant a poc a poc.

Encara més, les polítiques culturals dels ajuntaments han tendit a dominar la creació, producció i distribució cultural, marginalitzant els antics casals, i ofegant les iniciatives que no tenien un carnet del partit al darrera. I els ciutadans s'han anat acomodant a la situació. El seu nivell cultural ha anat baixant de tal manera que no passa de programes tipus "salvados", o d'alguns personatges de cartró-pedra, doncs ja no sé qui ens salvarà de tot això. La fractura social no és de tipus polític, per més que alguns aprofitats en parlin per als seus interessos, sinó per la profunda fractura cultural entre la massa i una elit, totes dues de molt poc talent i amb finalitats productivistes.

Homes com el mossèn irlandès de la pel.lícula almenys eren plenament conscients dels seus actes, sabien perquè i contra qui lluitaven. Sabien amb quina parella de ball els hi tocava. En Jimmy sabia quin contrincant tenia al davant, però a Sant Boi em sembla que no. El nostre Jaumet té davant seu un personatge equivalent que és regidor, i no precisament de cultura, que té una carrera tant llarga com la del nostre mossèn, i que té uns interessos no tant ex-celsos. Al final el nostre Jimmy o Jaumet també va haver de sortir amb la cua entre cames, però amb el cap ben alt. El seu combat no va ser en va, els joves van admirar-lo, i ell va poder sembrar per a la següent generació.

Els Apocalipsis de Joan Jorès i Frederic Mistral

Aquestos dies s’està emetent una sèrie documental per la televisió sobre la Primera Guerra Mundial. Amb unes bones imatges d’arxiu, va mostrant-nos aquells anys de mort i patiment, als quals atorguen la categoria d’apocalipsi. No va ser literalment la fi de tot el món,  però sí el d’un món nascut sobre el progrés racionalista de l’home. I el primer esclat dels que se succeïren al segle XX: la Segona Guerra Mundial acabaria amb l’apriorisme del progrés material de la humanitat, amb el fenomen de la bomba atòmica.

Tornant a la Primera Guerra, una de les escenes que em va corprendre va ser la que ensenyava el polític Jean Jaurès, dies o setmanes abans de la seva mort. Estava enmig d’altres personalitats, tots vestits d’esmoking i cofats amb barret de copa, Jorès sembla que portava un bastó també. El cas és que la seva figura era més baixa i corpulenta que la dels seus companys, i en comparança, més rabassut. Es notava que pertanyia més al món de pagès, del Midi, dels camps occitans, que a la típica estampa dels francs, llargs i estirats. Suposo que l’esguardaven de dalt a baix, com si miressin un patufet. Però estic segur que dintre del seu cor, tenien tanta por com si veièssin un gegant. Ja va donar proves del seu talent aturant  algunes pràctiques manipuladores durant la seva carrera política. Una de les seves habilitats era la de poder veure cap a on s’adreçaven les intencions dels seus oponents, què s’amagava darrera de les seves accions. Precisament per aquest motiu, Jorès va lluitar fins a l’últim alè per frenar l’entrada de l’estat francès a la Primera Guerra. S’adonava que era el final de les idees socials que va defensar a França, i que volia estendre a tot arreu. El final d’aquell món obrer i pagès que havia viscut i defensat. Paradoxalment, la revolució va donar fruits ben lluny del seu país, a la llunyana Rússia. A França la pàtria nacional va avantposar-se a la societat internacionalista. Encara li hauria de doldre més que al final de la seva carrera, quan va començar a viatjar fora de les seves fronteres, es va adonar que la diversitat del món era una riquesa, i que es podia defensar Occitània sense perdre de vista el progrés social. La disjuntiva que es va plantejar entre Jaurès i Mistral, entre pàtria o progrés, es va demostrar que era falsa. Precisament la mort els va agermanar el mateix any 1914.

Enguany, 2014, els esdeveniments polítics a Catalunya també volen plantejar aquesta falsa disjuntiva filosòfica: cal superar la tesi i l’antitesi, cal superar l’aparent contradicció entre pàtria i progrés, per entendre que la seva síntesi les engloba.  Com Jorès o Mistral, no hi ha disjuntiva entre dos pols, n’hi ha més d’una, i la metàfora televisiva i ben catalana, de no voler baixar del burro és força encertada. Els burros són animals molt coneixents, no trepitjaran un bassal d’aigua tèrbola perquè saben que si no veuen el fons es poden trobar amb un esvoranc que els faci caure, trencar les potes i perdre la vida. De fet, no caldria fer baixar a ningú del burro. En aquestos casos, cal que algú tibi de la corda per fer-los tirar endavant. I per això, sempre és millor un xicot més jove i més àgil que ells que passi al davant, i que tingui prou fe per veure que es pot passar per allà.

Més acostada a la realitat és la perspectiva del ying i el yang, els quals conformen el tao,  la vida. És aquest camí vital que hem de recórrer els catalans tots junts. Cal superar les individualitats separades, per poder fonamentar la unió sobre un projecte de superació del present, i amb la vista posada en el futur esdevenidor.

Temps de Records i Esperances

Aquesta setmana de novembre, a la Gran Bretanya s’ha celebrat el dia de la Remembrança. Es recorda als soldats morts durant la Primera Guerra Mundial, i se’ls homenatja amb el símbol vermell de les roselles. L’edifici del Parlament apareixia envoltat per un mar d’aquestes flors, i el rellotge Big Ben donava l’hora acompanyat pel voleiar de la bandera de la Union Jack. En aquest centenari, els britànics llueixen aquesta símbol a la pitrera del seu vestit, tot i que també hi ha ciutadans d’altres pobles que s’abstenen de lluir-la, com ha fet observar algun irlandès.

Per casualitat, va arribar a les meves mans un llibret d’Edward Thomas, anglès d’orígen gal.lès,  mort durant aquella contesa. Va escriure poesia de tipus elegíac, de melangia pel temps passat, i del país on va viure. Un cant a la bucòlica terra anglesa. El títol de l’editorial Phoenix és “There was a Time”, que jo traduiria per “En aquell temps” .  D’aquella terra eixia l’espasa Excalibur, en mans del rei Artús. La lluita pel domini de les terres va esclatar a principis del segle XX, i es va ensorrar el mite del progrés social als estats de l’Europa Occidental. La revolució russa triomfaria en la perifèria europea, i sota altres circumstàncies. La solidaritat entre partits socialistes francesos i alemanys no van poder evitar els combats. També es va ensorrar la solidaritat dinàstica, entre les famílies reials europees emparentades, incloent la britànica i l’alemanya.

Si visiteu Alemanya, trobareu pocs monuments funeraris de la Segona, però sí de la Primera Guerra Mundial. La foto il.lustra un cementiri de Wurttemberg, amb les creus plantades en filera. Ells també lluitaven pel mateix objectiu, i per això, la lluita va ser a ultrança. Al 1918 es va firmar l’Armistici, que va ser tant sols una treva, vist en la perspectiva històrica. Un segle després, Alemanya domina aquella Europa que la vèncer, tal com va pronosticar aleshores l’Alexandre Deulofeu. Pel que fa als catalans, també vam perdre-hi molt. Prenent partit en les lluites d’aquestos regnes, en nom d’ideals de progrés. Fos dels aliats o dels germanòfils. És paradigmàtic el cas de les despulles del català Henri Pajau que enguany va ser identificat, i sebollit al seu bonic poble d’Eus, a la Catalunya Nord, amb honors d’estat. La regió del Llenguadoc-Rosselló és la que té les taxes més altes d’atur i pobresa de l’estat francès. Què me’n dieu de l’aventura dels voluntaris sud-catalans prou ben explicada?.

Aquestos mesos també va arribar a les meves mans, gràcies a les taules de canvi de llibres, un exemplar de l’obra teatral de Pep Albanell, “El Rei i el Drac”, editat per Edicions 62 l’any 1985. Recomano la seva lectura i representació per fer-nos veure com funcionen els interessos polítics d’alguns regnes, i les males arts que de vegades fan servir els seus governants. Una paràbola interessant, que ens permet entendre el gran avantatge del poble català, que no ha tingut mai rei. Teníem comtes, que era l’equivalent actual d’un president de república, perquè estava subjecte al compliment dels drets i constitucions. Un d’ells era que els catalans només podien ser cridats a les armes en cas d’atac al nostre territori, amb l’usatge Princeps namque…, doncs no els podien mobilitzar per a guerres exteriors.

Enguany, en un mes de novembre en què coincideixen l’aniversari de la caiguda del Mur de Berlin, i de la Primera Guerra Mundial, veiem clarament que tots els murs d’aquest món seran algun dia enderrocats. Fins i tot els que volen garantir “unitats intemporals”. Només la mort, aquell mur etern, serà per als nostres cossos infranquejable. La gran lliçó de la vida és que els nostres esforços no són en va, si no els aboquem en causes alienes a nosaltres mateixos. Per això podem celebrar amb alegria aquest 9 de novembre, i compartir amb goig la festa de Sant Martí, quan el guerrer fa servir l’espasa per partir la capa amb el necessitat.

Aquella Girona Aimada

Fa mesos vam visitar en un cap de setmana la ciutat de Girona. Era la festa de Temps de Flors, l’edició estava dedicada pòstumament a la fundadora Maria Cobarsí. Ens n’havien parlat molt de la festa, i la fama era completament merescuda. Una ciutat més aviat tranquil.la, com poden ser Vic, Manresa, o Lleida, s’oferia coberta per tot arreu de flors i altres ornaments, com si fos una núvia per anar al casament. Un esdeveniment que fa descobrir als forasters tots els encants d’aquesta ciutat, fent resseguir tots els carrers i places a la recerca de les formes, colors i olors que eixamplen l’esperit.

La bellesa de la ciutat antiga presentava alguna ombra més que la projectada pels edificis arraïmats. Una bandera de l’arc de Sant Martí onejava en el màstil aprop del riu Onyar. Potser era un símbol de pau, potser també de resposta a la sentència eclesial dictada sobre Mossèn Reixach. El cas del crim passional, que va commoure aquest estiu tot el bisbat, encara es troba pendent dels jutjats penals. Uns fets que s’han congriat des de fa anys, i que han esclatat d’una manera tràgica. Un cas que s’emmarcaria en la homosexualitat, suposada o no, dels protagonistes. Un escàndol que esquitxa les organitzacions religioses, però tampoc no he vist sortir cap entitat dels drets del col.lectiu gai sortint en defensa dels afectats. Els prejudicis s’entreveuen pel mig del panorama reivindicatiu de la societat. De fet, avui dia el capitalisme ha integrat el col.lectiu homosexual, d’acord amb el seu nivell adquisitiu, és clar. Mentre la sexualitat no interfereixi en els interessos del gran capital, fes lo que vulguis amb el teu cos, com a consigna vestida de tolerància. Una tolerància que no s’aplica econòmicament sobre les classes socials més baixes.

Tornant al cas de Mossèn Reixach, el bisbe, i els seus superiors a Roma, ha volgut prendre una actitud exemplaritzant. I certament és comprensible d’acord amb les seves obligacions eclesials. Trobo, fins a cert punt, adient l’apartament de l’activitat eclesial, com a mínim fins que surti la sentència dels jutjats civils. Tanmateix, la prohibició de publicar cap mena d’escrit, imposant un silenci total després de tants anys sembla l’oportunitat d’apartar un articulista heterodox per a la línia oficial de l’esglèsia catòlica. En aquesta tragèdia, amb el seu crim i càstig, la imatge que es dona és la del mossèn clavat de les dues mans. Una doble pena, que sembla excessiva abans d’hora. I més tenint en compte que el Vaticà presumeix de la seva diplomàcia discreta.

De fora estant, es veu com el bisbe de Girona no ha aplicat a Mossèn Reixach el grau de “finezza” que exhibeix des del seu càrrec a la Fundación Príncipe de Gerona, davant del nou rei Felipe VI de Castella, i el nomenament d’Elionor per a fer-se càrrec de la seva presidència. Una herència perjura dels nostres Drets i Constitucions, no ho oblidem. Aquesta diferència de tracte  en l’aplicació de les escriptures sagrades no ens quadra gaire. Si per al Mossèn s’apliquen els rigors de l’Antic Testament, mentre que per a la infanta s’apliquen els beneficis del Nou Testament, el bisbe es comporta més com a jueu rigorós que com a cristià compassiu. El record del Call jueu de Girona hauria d’anar més en el sentit d’un retrobament religiós que no el dels interessos mundans.

Bola de Gelat a 1 Euro

Aquestos dies surten notícies econòmiques que els diaris titulen de poc encoratjadores a nivell d'Europa, o a nivell mundial. Les xifres estadístiques generals parlen d'estancament, però veig que a cada lloc no té el mateix significat. Sobretot quan m'enrecordo de les vacances passades a Alemanya, al land de Baden-Wurttemberg. Va ser al mes de juliol, aterrant a Stuttgart el cap de setmana del mundial de futbol del Brasil. El diumenge, la ciutat celebrava amb alegria la victòria, i les banderes s'exhibien desacomplexadament, sense recança. L'ambient era el d'una societat dinàmica, que malgrat els seus problemes, viu còmodament, i la prosperitat va agafada de la seva mà. Es pot comparar la situació d'aquest país amb el de Catalunya? O amb la de Portugal, la de Rússia o els USA? La veritat, que es troba al carrer, no quadra gaire amb les estadístiques que sorgeixen dels ministeris d'economia dels estats. Els indicadors econòmics nascuts de les facultats semblen sotmesos a la llei dels interessos aliens. 

Cal relativitzar una mica les grans xifres que apareixen als titulars. No és el mateix una reducció de preus quan el nivell és molt alt, que quan estan més ajustats. Com a exemple, tenim el preu d'una bola de gelat en aquell land, un dels més pròspers de l'estat. Els immigrants italians dels anys seixanta i setanta van obrir moltes pizzeries i gelateries d'excel.lent qualitat, i ara els amos dirigeixen equips de cambrers, de diferents països, que han vingut per la feina. Doncs venen cada bola de gelat a 1 euro, dues boles són dos euros. Pel que fa a Catalunya, si agafes un gelat de qualitat semblant, et costa més de 3 euros! I això que allà els salaris són força més alts que aquí. Ens adonem clarament de dues coses, que el cost de la vida a Alemanya és més baix, i segona, que aquí ens estan prenent el pel, o la cabellera. Altres informacions diuen que en un altre land alemany, el de Rin del Nord-Westfàlia, la bola de gelat baixa cap a noranta o vuitanta cèntims. De manera semblant, el cost de la vida a Castella o Andalusia és més barat que a Catalunya, cosa que referma la tendència dels immigrants a tornar al poble d'orígen perquè aquí no podem mantenir dignament la població, i els catalans ens convertim altra vegada en emigrants sota les pressions del latifundistes espanyols i col.laboradors.

Això sí, vam poder veure que a Alemanya estan al mig d'una bombolla immobiliària. No hi ha cap poble gran o petit que no tingui una grua com a mínim, o que es vanti de fer una biblioteca nova o una piscina com la que tenen els del poble del costat. També cal dir que els nivells són relatius, que no té les magnituds que es van donar a l'estat espanyol, i d'altres llocs. Per afavorir la demanda interna, el president del Banc Central alemany encoratjava als empresaris a pujar els salaris en un 3% com a mínim!. En conjunt, això significa que abans del final del mandat, l'Angela Merkel i del govern de grossa coalició, CDU i SPD, hauran d'afrontar problemes grans. Més grans que no la pujada del preu del gas que preparen els russos la tardor vinent, per a compensar, com a mínim, les rebaixes que han hagut de pactar amb els xinesos. . La sensació que tinc sobre la victòria d'Alemanya en el Campionat Mundial de Futbol em recorda la història del Cavall de Troia. Estic segur que se'n sortiran millor que aquí! Almenys mentre el canvi de divisa gelat/euro estigui 1 a 1.

Exàmens de Consciència

Els mesos d'estiu, un cop acabat el curs escolar, i quan la gent enceta el període de vacances, també són moments propicis per a la reflexió. Encara que no sembli que el temps s'adigui a aquesta activitat, el descans , sigui de manera activa o passiva, permet estones de solitud. Prenent el sol a la platja, contemplant el paisatge, llegint algun llibre, o altres instants en que vola lliurement el pensament. Per contemplar el voltant, però sobretot, el nostre interior. Donem un cop d'ull als mesos passats, tant o més que al cap d'any, per fer balanç. Aleshores podem trobar-nos amb situacions que ens comprometen, i que cal afrontar. 

A la tornada d'un parell de setmanes de vacances al juliol, la notícia sobre les revelacions de Jordi Pujol van sorprendre'm per l'impacte que havien generat entre la gent del nostre poble. Considero que ha estat dur per a molts que el tenien idealitzat, però crec que ha estat una cosa molt bona per a tothom, incloent al mateix polític. Com ja intuïem uns quants, però d'altres no n'eren prou conscients, la neteja havia de ser profunda per encarar el futur. Per evitar que dels pecats del pares, els fills surtin geperuts. Catalunya s'ha tret una bona gepa, i podrem continuar caminant envers la terra promesa. 

Mossèn Ballarin defensa a l'ex-president en nom de l'amistat, i jo tampoc li faré estelles. O és que el pacte de la "transición" no incloïa un benestar per a la majoria, i especialment, per a les classes dirigents? Això s'ha vist que tenia uns fonaments de sorra, que malgrat el ciment posat, s'estan desfent amb el pas del temps. Ningú recorda quan la terra es va empassar els adoradors del vedell d'or a la muntanya del Sinaí? Des de les muntanyes també ens arriben algunes altres lliçons. 

En aquest cas, parlo del Pedraforca i de l'actitud exemplar de l'Agustí Torrents, de Sant Boi de Llobregat. Providencialment es va recuperar d'una lesió perillosa en una expedició a l'Everest, per trobar-se amb la mort l'any 2006 al cim de la muntanya que s'estimava. Després d'uns quants anys, ara al juliol del 2014, es va celebrar un merescut homenatge del seu partit polític, CiU, al qual va assistir com a convidat estrella el president Pujol. Encara mantenia intacte el seu carisma, malgrat el pes de l'edat en el cos i en la seva memòria prodigiosa, la qual també li començava a fallar. Potser els noms no li sortien com cal, però crec que va comprendre perfectament el cas de l'Agustí Torrents. L'experimentat escalador es va separar del seu grup per pujar per una drecera més curta, acompanyat d'un jove. Els càlculs li van fallar, i es va trobar en una situació compromesa quan va relliscar sobre les roques. El jove li va donar la mà per aguantar-lo, i ell, en veure que la seva caiguda els arrossegaria a tots dos, es va deixar anar. Ara mateix no sabem del cert si aquesta lliçó exemplar va servir per decantar o no la decisió de Pujol setmanes més tard. Això només ho sap ell, però la seva confessió donarà pas als joves que vindran. 

Per una altra casualitat, vaig trobar a la taula de canvi de llibres l'edició en català de "Les Confessions" d'En Rousseau. Editades dintre de la col.lecció de les Millors Obres de la Literatura Universal. No sé si algun dia me'l llegiré, però estic segur que les noves generacions no cauran pas en el perill de ser tant "càndides voltairianes", com alguns que al seu dia vam confiar en aquella "transición". Haurem de rellegir més aviat "l'Emili o de l'Educació" per poder fer pedagogia política. Molts ponts ja s'han caigut, com el del Pacte del Majestic, que oferia en un pacte no escrit, beneficiar-se dels guanys de les classes altes espanyoles, com també amb el cas igualment paradigmàtic de Maria Antònia Munar, a les Illes. O l'ensorrada de la reforma de l'Estatut. Ara cal traçar i aixecar camins nous per poder assolir la nostra llibertat. I pagar el preu que cal per la llibertat, com va fer al seu dia, l'Agustí Torrents.

Danses Universals de Falgars

Ara que les flors de la magnòlia es baden aquestos principis de juliol al Baix Llobregat, encara recordem la segona Pasqua de juny passada a l'Alt Llobregat, a la vall de Lillet. Un cap de setmana intens a la capçalera del riu, fins a les fonts del Llobregat. Allà als peus de Castellar de N'Hug, vam poder sentir encara la força de l'aigua del desglaç primaveral corrent riu avall.  La seva corrent ens refrescava de l'aire xafogós d'aquells dies. L'ombra dels arbres i les prades verdes convidàven aviat a fer parades durant les excursions. Per sort, les nits passades a la Pobla van ser fresques i suaus, ajudant al descans i la son.

Tant per la banda del Bastareny, a Bagà, com pel Llobregat, a la Pobla, són valls fresques d'est a oest, que acompanyen pel sud la serra del Cadí-Moixeró. I quan estan nevats, els seus cims hivernals encara es poden divisar des de les alçades del Montbaig-Montpedrós, a la part baixa del riu Llobregat. Com que el transport públic no cobreix prou bé tot el seu recorregut, amb horaris escadussers, esperem amb molta il.lusió que la Diputació de Barcelona enllesteixi el projecte de fer tot el riu practicable a peu i en bicicleta.

Tot i que l'alcalde de la Pobla ens va comentar que treballàven en el projecte, de moment en alguns trams, segur que estava més pendent de la notícia que hem conegut aquesta setmana: una fàbrica d'embotits al poble. Està prou bé la idea, perquè el Bergadà hi gaudeix abastament d'una bona fama. Aprofitant l'ocasió, us recomano els productes de l'Aranyonet, per exemple, o si us agrada el dolç, els del vermut Muscarols, amb parents a tots els llocs, fins i tot, es ven a Sant Boi mateix...

De fet, el dia que en vam parlar era la Festa de Cinquagesma, que enguany va coincidir amb el dilluns de Pasqua Granada. I és clar, amb l'aplec de Falgars. Estava una mica seriòs, i potser el vam atabalar en un moment que estava més pendent de si faria bon paper al ball. L'ermita, ampliada en una bona esglèsia, i hostal annex, acull a l'esplanada de davant la Dansa de Falgars. És el moment culminant per als poblatans, després de la visita a la capella i del dinar popular a les prades generoses del seu voltant. Tothom hi fa cap, gairebé tothom en cotxe, fins i tot els músics. Pocs fan el camí a peu amunt des de la Pobla, com feien els seus avantpassats. L'esforç és recompensat, però l'esperit de poble viu que es manifesta durant el ball encara ho és més. Vestits amb roba del segle XIX, la parella d'amos i l'hereu i pubilla obren el ball fent cercle. Després d'algunes passades a pas de ball pla, es va convidant a tothom a seguir la rotllana. Aleshores, gairebé tothom s'hi afegeix, i qui no ho fa, també ho contempla amb emoció. És una ofrena a la Mare de Déu Trobada, a una comunió popular entre la gent i la seva terra. Després, encara es ballaran corrandes, i al capdavall, sardanes.

L'aplec té allò que molts diuen de tradició carrinclona, o pagesota, sobretot per part dels partidaris de Can Fanga, i una bona capelleta de progressistes també depassats pel post-modernisme, vés per on, que impera a moltes ciutats. S'establiran comparances, competicions entre dos pols que es voldran oposats, sense tenir en compte que tot és cultura. I que posats a fer, la revista Monocle, abanderada d'un cosmopolitisme global, centrada en una cultura urbana potent, però més aviat de disseny, no té prou empenta. Per cert, el darrer número porta un reportatge sobre les cases Walden de Sant Just Desvern, per la qual cosa, també us la recomano.

Tot i aquesta suggerència, us diré que la Dansa de Falgars encara us agradarà molt més. En tantes danses populars o etnopolistes, ens adonem que totes van més enllà, són danses universals. Són més autèntiques i reals que el turisme cosmopolita al qual la ciutat de Barcelona, com moltes altres del món, s'hi han entregat. Com que el sentit cosmopolita s'ha reduït a l'homogeneïtzació de gustos, el sentit universal fa que poguem parlar de respecte per les persones i la diversitat dels pobles. Per això, a la dansa de Falgars, tots ens podem vantar de ser catalans universals.

Economia d'Aparador

Aquest mes de maig s'ha celebrat la sessió inaugural d'una ronda de finançament de projectes empresarials novells. El lloc triat ha estat la sala d'actes d'una prestigiada escola de Barcelona, Diagonal amunt, un dimarts entre setmana. A més del representant del centre educatiu, calia afegir el d'un banc, d'una empresa energètica, i d'una agència de la municipalitat. Tots ells quatre van fer servir un castellà ben farcit d'americanismes econòmics per demostrar que, malgrat ser provincians, estaven al cas de les influències que els arriben de fora. Com que era a Barcelona, van recalcar que aquesta era una segona sessió, doncs la primera s'havia celebrat ja a Madrid. L'ambient era prou relaxat, perquè van començar un quart d'hora més tard de l'horari programat. Després van apressar als jovençans a exposar els seus projectes en menys temps del que van gaudir ells quatre, a cadascuna de les intervencions respectives. Amb gran naturalitat, van fer notar que l'acte més interessant seria el coctel posterior per poder fer conversa i coneixences, si cal ben entrada la nit. Suposo que l'endemà dimecres tenien horari flexible al seu lloc de treball. No sé si amb aquestes pinzellades ens hem fet una idea dels vicis adquirits. Característics d'una economia de relacions públiques i connexions, on sembla que la crisi no els afecta gaire, i no ho podrà pas esmenar.

La ronda de finançament va aplegar força gent, però no sabem si hi havia molts inversors, o molts acompanyants. Alguna de les idees no estava malament, i es notava l'esforç de tothom per tirar endavant. Però no hi vaig trobar creativitat: els ponents feien les exposicions calcades en el disseny, un ús familiar de les tècniques informàtiques i del vocabulari econòmic que fa al cas, com a bons escolans, seguien les regles que els han ensenyat d'acord amb un patró determinat. Algú haurà vist "Padre Padrone" dels Germans Taviani?. Pel que fa als padrins, es van fer més autopublicitat que altra cosa, i alguna cosa no quadrava: si els tutors dels projectes ja havien apostat per tirar-los endavant, per què l'obrien al finançament d'altres socis? les empreses patrocinadores tenien, i tenen, capital de sobres per fer-les rodar sense parar.

La resposta la vaig trobar reflexionant sobre un curt passeig que vaig fer abans d'entrar a l'acte. Carrer avall, vaig trobar la famosa porta gaudiniana que guarda l'entrada a uns jardins. Un porta amb el drac bramant, boca oberta, ensenyant els ullals i remenant una cua amb maces punxegudes. Obra d'artesans, més que de fabricants. Els senyors de Barcelona de principis del segle XX contemplaven aquest treball. Admiraven el talent, l'originalitat, i la distinció. Avui dia, cent anys més tard, ja no tenim gaires artesans ni grans senyors.

Potser hem guanyat en tranquilitat i bons aliments, però això ha convertit l'economia en aquesta mena de marketing, d'anunci que s'estava rodant just al carrer del costat. Un "spot", que dirien en anglès, una escena en un bar. Una economia de cartró pedra, els focus enlluernadors i pensat per durar una campanya, que és tant com un sospir de focs artificials. I aleshores l'economia va de bombolla en bombolla, de campanya a campanya, de manera permanent. La ronda de finançament, la qual es va desenvolupar després d'aquest rodatge premonitori, estava enfocada a mostrar la generositat i els pectorals de les empreses patrocinadores. Els altres estàvem de comparses. Si l'economia ha de dependre d'un anunci publicitari provincià com aquest, tenim crisi, no per anys, per dècades!. Lluny de la roba, que deien els meus pares d'aquesta gent. També sabem com n'és d'estreta la porta del cel.

La Vall baixa del Ges sota son Esguard

Des del santuari de Rocaprevera es pot veure Torelló, el seu castell, i als seus peus s'intueixen Sant Vicenç i Sant Pere. I com des de dalt la carena de la serra de Bellmunt, dividida pel forat Micó, la seva ermita fa partió de la part alta i baixa del riu Ges. Vam passar aquest maig per fer el camí que ressegueix les ribes del Ges, aprofitant aquesta primavera irregular que ofereix flors de colors escampades sobre les catifes de verds de ribera i camps, en contrast amb el gris argilòs que els sustenta. Una ruta molt recomanable per fer a peu, a cavall, i fins i tot, en bicicleta, millor potser en BTT.

L'ambient era primaveral, i convidava a passejar, tot i els núvols amenaçadors. Diferents publicacions comarcals explicaven fets i notícies de la seva gent, algunes d'impacte internacional. L'orgull per la victòria de la torellonenca Clàudia Galícia a la competició bicicletera de la Titan Desert, es contraposava al sentit dol per la mort de la professora d'anglè Marian Thompson, d'orígen gal.lès, que tanta bona feina ha fet pel seu i nostre país. Iniciatives positives com el centre d'innovació del Mas Vinyoles de Sant Pere, o la promoció d'alternatives a la carn de porc com la de poltre, tenien el seu toc d'alerta amb un article de l'ecologista Joan Nogué sobre l'impacte del canvi climàtic a Osona.

Què més podem dir? parlar del museu de la Torneria, de la tradició mobiliària d'aquesta zona, amb la cooperativa Mobles Pirineus celebrant els cinquanta anys, amb la forta reclamació de la figura de l'aprenent. La reducció dels valors cadastrals promoguda per l'ajuntament de Sant Pere, d'importància relativa, però beneficiosa per als seus habitants. Els bons productes de la Granja Armengol, i el menjar de nivell europeu, per qualitat i horaris, de Cal Pagès, etc ... Malgrat la duresa i llargada de la crisi, la terra encara dóna prou fruit per a sostenir la seva gent. Una altra cosa, és com els homes fem el repartiment dels seus fruits, i de com treballem per aconseguir-los. Les fàbriques en estat precari són el testimoni del pas del temps, com cal mirar endavant i lluitar per un futur per a tothom, amb l'exemple dels nostres avantpassats. Mirem els núvols que tapen el cel, per veure si ens porta una bona pluja que apagui la nostra set. Sota l'empara protectora de la Mare de Déu de tots, i la seva, la de Rocaprevera.

Ucraïna i el Didukh

L'any passat vam estar de vacances pel pont de la Puríssima a Portugal, un país de l'oest d'Europa. Com que era ja el temps d'Advent, a la parròquia de Sant Martí estaven exposats uns quants pessebres dels feligresos. Entre ells destacava un, acompanyat per una bandera ucraïnesa i al seu costat una petit feix de blat amb un text explicatiu. Així com els catalans posem la nota escatològica amb el caganer, els ucraïnesos posen una cosa més natural i ecològica com el Didukh. És un costum popular que en el temps de Nadal s'escampa o es posen unes garbes de blat a cada casa, explicant la llegenda que a l'establia van agafar una mica de palla per tapar els forats per on s'escolava el vent fred. Un ritual amb fortes reminiscències paganes, com a símbol de benaurança i fecunditat. Mentres els emigrants ucraïnesos exposaven el seu pessebre a l'oest, al país de l'est europeu s'esdevenia la Maidan a Kiev, la seva capital.

Els fets des d'aleshores s'han anat precipitant: caiguda del govern, establiment d'un govern provisional, la tornada de Crimea a Rússia, una escalada en el conflicte militar que s'estendrà fins a les noves eleccions i, segurament fins a Sant Joan. A hores d'ara, els pobles i els protagonistes ja han estat presentats a escena: ucraïnesos, rusos, tàtars, americans, i organitzacions internacionals, com la UE, la Nato, etc... el desenllaç de tot això posarà punt final a l'onada d'independència i consolidació dels nous estats a l'est del continent europeu, tal com ens explicaria l'Alexandre Deulofeu.

El final dels acords de Potsdam, amb la imatge més destacada de la caiguda del mur de Berlin, de la qual es compleixen els 25 anys amb una petita exposició fotogràfica al Palau Robert de Barcelona, ha marcat tota una generació. La construcció dels nous estats de l'est comporta una redifinició de pobles i països, i per això, també comporta noves fronteres.  Ara és el torn d'Ucraïna, que està trencant amb els esquemes antics per donar pas a un nou projecte polític. Tenint en compte que el nacionalisme, fonamentat en cada poble, marca aquest projecte. Per això, les fronteres heretades de la URSS ja no serveixen. Crimea és el primer pas. Però potser seguiran d'altres territoris que entraran a la Federació Russa. Per una banda, o Ucraïna esdevé tota un estat fronterer amb Rússia, o es partirà en funció de les poblacions majoritàries a cada regió. Com que la primera opció està descartada tant pels ucraïnesos com pels russos, la lluita que s'està desenvolupant jugada rera jugada, ha de permetre arribar amb el màxim avantatge possible a cada contrincant a la taula de les negociacions. Veurem que el nou estat d'Ucraïna ha desfet el joc d'equilibris entre pobles rus i ucraïnès, i que es va a un trencament territorial, o a l'establiment d'una confederació.

Aquí tothom ha atiat el foc tant com ha estat possible, des dels americans fins als russos, passant per Alemanya mitjançant la Unió Europea. Els americans sembla que siguin els senyors del temps, i els russos els senyors de l'espai: la mobilització popular i els oferiments de diners i suport polític  han tingut la seva contrapart a l'altre costat. Els jocs d'aliances amb Polònia i Croàcia, tenen també els flancs russos amb Hongria o Bielorússia. Els russos sembla que juguin als escacs, i van movent els seus peons, i els americans fan els seus jocs de rol. Entremig, els alemanys, ja fa anys que estan acostumats a practicar la seva Mittelpolitik.

I no és només el control de l'accés al Mediterrani, ni el del subministrament del gas, també, com ens recordava en un excel.lent article periodístic Gustavo Duch, es tracta del control per les collites de les pròsperes terres d'Ucraïna. Fins i tot els àrabs i els xinesos tenen contractes de compra de la producció agrícola. Si ens fixem bé en tots els escenaris bèl.lics, veurem com només apareixen ciutats i els seus accessos. Al camp no estan per a batalles, tenen una guerra molt més important que es planteja cada any, amb l'obtenció d'una bona collita que permetrà pagar el gas, allò que fa falta per viure la resta de l'any, i els ucraïnesos comerciaran una altra vegada amb alemanys, russos, xinesos, americans, i àrabs si fa falta. Perquè com deien a casa, amb el menjar no s'hi juga, que sinó tothom passaria molta fam i portaria moltes més morts que els que hi ha ara mateix, per desgràcia.

A partir de Sant Joan, amb els resultats de la collita sobre la taula, les cotitzacions als mercats mundials del preu del blat fixat, i amb el nou govern escollit, s'estabilitzarà la situació. El nou estatus quo decidirà el futur dels ucraïnesos i dels rusos. En el fons, lo més important és el projecte de poble, de cadascun, i si cal redistribuir la gent o el territori, tenint en compte les zones de frontera... Aleshores, quan hagi acabat el conflicte, tornaran els traginers de Sebastopol, si Déu vol, com ens va recordar la dita un polític català. D'aquí a cinc anys s'hauran completat tota una sèrie de canvis, i començarà un cicle nou a l'Europa Occidental.

La Creu de Jean Jaurés

Aquest 2014 se celebren a Occitània els cents anys de la mort de Frederic Mistral i de Joan Jaurés. Amb ells se n'anaven els seus somnis i les seves lluites per aquest món, malgrat que també van ser conscients del fracàs dels seus ideals. Mistral va arrencar de la seva terra una literatura per a la posteritat, potser el seu cant del cigne. Jaurés la va portar a l'avantguarda social, potser més enllà. Tots dos van coincidir al seu dia a Albi, el poeta presidia la trobada felibrista, i el polític exercia d'organitzador com a professor d'institut. No van arribar a connectar, malgrat que tots dos defensaven l'aportació del seu país occità a la construcció i el progrés de la França, com a estat i com a imperi. Així ho exposa prou bé l'escriptor i editor Jordi Blanc en el seu llibre "Jaurés e Occitània" editat el 1985 per Vent Terral.

La vida i obra de Joan Jaurés és reconeguda i homenatjada en nombroses estàtues i carrers de la Republique Française. És al seu bressol, al departament del Tarn, on podem trobar les passes que el van projectar amunt, cap a París i el parlament nacional. Nascut a Castra, exerceix de professor a Albi, per dedicar-se a escriure i fer carrera política com a diputat per Caramaus, on les mines de carbó i altres indústries annexes, com la del vidre, permetien l'existència d'uns treballadors que havien deixat el camp. La millora de les seves condicions a nivell educatiu, sanitari i laboral van ser el motor de la seva acció política mitjançant el partit socialista. A diferència del felibrisme que no va implicar-se gaire en la qüestió social, el socialisme de Jaurés feia d'aquesta implicació en la lluita de classes el seu eix programàtic. Però establir el lligam entre el progrés social i el progrés de l'estat-nació, va condemnar Jaurés i el seu projecte a la mort. Pocs dies abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial va ser assassinat. Els interessos de França enfront l'emergència d'una Alemanya que li disputa l'hegemonia al continent europeu l'aboquen, doncs, a sacrificar els seus treballadors com a carn de canó a les trinxeres del front.

Avui, 23 d'abril, diada de Sant Jordi, l'escriptor Jordi Blanc podrà celebrar el seu sant. Enguany coincidirà amb una visita del president francès a Caramaus, Carmaux en francès. El president Hollande posarà flors a l'estàtua del polític tarnès. Un homenatge preparat discretament amb motiu de l'aniversari de Joan Jaurés. Calen aquestos gestos per als temps difícils que ja fa anys que afronta França. Encara més governant els hereus d'aquell partit socialista del segle XIX. Els treballadors del segle XXI ja no senten gaire el soroll de les mines ni de les factories, i s'estimen més escoltar altres cants, que no són precisament els de Mistral. Ja veurem si el nou primer ministre Valls redreçarà el paper absolutista d'una Republique en decadència.

La Paradoxa Casanova

Ahir, 28 de març, es va celebrar un acte molt important amb la presentació de la Taula pel Dret a Decidir al Baix Llobregat. Més enllà de la significació política pel nombre i la qualitat dels representants que hi van participar, com pel lloc on es va fer, el punt central és la lluita pel dret a votar, el qual és un dels fonaments dels drets civils.
Aquest acte polític s'ha esdevingut pocs dies després d'una sentència d'un tribunal espanyol al voltant de les diferències en els registres de parelles de fet, que existeixen per raó del dret civil privat. Com que els jutges del tribunal han dit que això no pot ser perquè "todos los españoles son iguales ante la ley", han decidit que aquestes registres no són legals. Una cosa tant forassenyada i demagògica elevada a sentència judicial diu molt poc d'aquests funcionaris de la justícia. No només s'han saltat qualsevol significat d'equitat, sinó que a més s'han saltat el seu dret castellà! Ja podem recitar "Setze jutges d'un jutjat es mengen el fetge d'un penjat..."
Com que no crec pas que sigui l'última, ni ha estat la darrera atzagaiada justiciera, cal tenir ben present, com a catalans, que som lliures i que el nostre dret civil és vigent. I només pel "justo derecho de conquista" ens poden aplicar el dret espanyol. Existeix una contradicció evident, que es manifesta en allò que anomeno "la paradoxa Casanova".

Per entendre aquesta paradoxa, us recomano l'acte que avui, 29 de març, a partir de les sis de la tarda, se celebrarà a l'Ateneu de Cervelló, al carrer santa Anna. El programa presenta dues conferències. La primera parlarà de la Guerra de Successió al Baix Llobregat, presentada per En Josep Llurba, i la segona, parlarà de les Constitucions catalanes, presentada per En Miquel Manubens. Aquest darrer conferenciant català fa anys que va recordant als desmemoriats que tenim dret i constitucions pròpies. La seva pàgina fa pedagogia amb la paraula Devolució, un concepte legal que vol fer entenedor als seus oients catalans, i també, als de la resta del món, equiparant-lo a l'ordenament jurídic anglosaxó, que s'hi escau més.
Més enllà de les qüestions semàntiques, en el fons, els catalans estem reclamant les llibertats perdudes fa tres segles. Com que la llibertat té molts camps d'expressió, però es té o no es té, cal tenir en compte que és un dret fonamental de la persona i dels pobles. Doncs, cada gent per ser poble té el seu propi i ple dret civil.
Us vull recalcar la paraula ple, perquè amb el Decreto de Nueva Planta el rei Felip V de Castella, IV d'Aragó, va establir que ell dictaria els dret aplicable als catalans. I en el seu redactat va determinar que mentre no legislès, es continuarien aplicant els Drets i Constitucions de Catalunya...? En aquest punt es manifesta la paradoxa Casanova. A Rafael Casanova, doctor en drets, i a tots aquells juristes que defensaren i lluitaren pels nostres drets, els dono l'autoria d'aquesta formulació jurídica.
El dret civil català és general, o ple, no hi ha diferenciació entre dret públic ni privat, com passa amb al dret anglosaxó, i es fonamenta en l'usatge i el dret consuetudinari. A efectes legals pràctics, el Decreto de Nueva Planta, així com els altres edictes monàrquics, van deixar en mans del rei el dret públic, i els catalans vam poder mantenir el dret civil privat. La pervivència del dret civil privat ens ha salvat com a poble. Malgrat que el rei, amb les seves disposicions, l'anava sepultant amb els seus enterramorts o jutges.
Un altre punt de la paradoxa està en qui nomena el rei? Es fa per dret de sang, és clar. Però els catalans no tenim rei. El nostre sobirà és el comte de Barcelona, i per ser-ho, no val el dret de sang. Cal un jurament. I per això, tant Felip V com l'Arxiduc Carles, van ser comtes de Barcelona. Tots dos ho van ser, però tots dos van cometre perjuri. Perquè havien de defensar els nostres drets i constitucions i no ho van fer. El rei actual, proclamant-se hereu d'aquesta nissaga borbònica tampoc ho fa. Per això, per amagar aquest crim, el sistema judicial espanyol vol acabar d'extingir el dret privat català amb aquestes sentències, com per exemple, el dels registres. Aquestos funcionaris tan escrupulosos en la defensa de la igualtat "entre todos los españoles" no són conscients que acabant amb el dret privat, estan fomentant el renaixement del nostre dret civil ple? No se n'adonen que dicten, en nom del seu rei que els nomena, no ho oblidèssim mai!, sentències absurdes. Al final, ens estan dient que l'únic espanyol que quedarà igual davant de la seva llei serà, precisament, el seu rei. El qual, per més inri, és inviolable i irresponsable...
Els catalans estem caminant cap a la nostra llibertat, sigui amb una sola cama, la voluntat d'independència, o amb les dues, que inclouria el dret civil. Sempre serà millor anar ben calçats, no amb sabates desaparellades, si cal tots dos amb espardenyes o amb sabata, però amb el pas ferm.

Als dos costats de l'Exili

Aquestos dies es fan les commemoracions per als 75 anys del final de la Guerra dels Tres Anys i l'exili dels vençuts, la majoria nord enllà. També es va fer evident que es va viure un exili exterior, com també un exili interior. La repressió es va estendre durant anys, i encara avui dia la patim de manera més suau, però no per això, menys real. Les persones van haver de decidir entre romandre al nostre país o de fugir. Qui es quedava, més enllà de la derrota, podia trobar-se amb la mort a mans dels vencedors, cosa que va passar a més gent del compte durant la post-guerra.

Qui marxava, sabia que almenys viuria, i podria continuar lluitant des d'un altre costat. L'exili exterior, cap a França, on la majoria s'escampà precisament per terres occitanes. Amb l'aventura excepcional de la senyera d'Orà, en aquells anys, Algèria francesa. Per això, Tolosa de Llenguadoc té més renom entre els catalans que la població de Navarra. Si les Corrandes de l'Exili de Pere Quart resonen, també ho fan les més innocents del poema sobre la Noguera i la Garona de Mossèn Cinto. Els ponts de Tolosa creuant el Garona van ser una perspectiva viscuda per molts catalans.

Imatges que avui dia es poden trobar a les diferents poblacions que van veure passar aquella riuada de gent, travessant les fronteres estatals i els cims dels Pirineus. Dels passos de Banyuls, la Jonquera, la Vajol, el Coll d'Ares, etc... allà a França, que volen endolcir la fugida, amb el nom de Camins de la Retirada. Al mig de l'hivern, com així va ser de cru aquell any. L'estat francès va obrir les portes, però es va cobrar el seu peatge. Com ja havia fet segles enrera als comtats de la Catalunya Nord. De la monarquia borbònica a la república francesa, per als catalans representava que assolies la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Teníem tot això, però no podíem ser catalans. A l'exili interior, vam patir també molt. Podíem ser catalans, a l'estat espanyol, sense llibertat, ni igualtat ni fraternitat. Molts van morir per aquesta raó. La consciència de ser esclaus també ens va mantenir vius. Per això, hom havia de triar entre ser o tenir. I els catalans des de fa segles, ens fan ballar el cap amb aquest dilema. Quan de fet, el que Hamlet planteja que és: "ser o no ser".

Fa cinc anys es va fer un gran exercici de recuperació històrica d'aquells fets, cosa que va permetre rescabalar la memòria d'aquells anys, incloent tots dos bàndols. Un exemple, és el llibre de Joan Manent, "Records d'un sindicalista llibertari català". O el llibre de Vila-Abadal titulat "Catalunya, la meva Nació dissortada i decadent" és un esforç d'honradesa i passar pagina. A Catalunya s'ha fet un gran re-coneixement de les coses que van passar aleshores. I això ens ha permès avançar com a país i com a poble, malgrat tot. En el fons, no hem de triar ni que ens facin triar com Ulisses. Ni Escil.la ni Caribdis ens han de lligar les mans. Espriu deia que un poble no pot ser si no és lliure. En aquell vers resumia la veritat que cada persona, com un tot, ha de ser lliure, ser fratern i ser igual perquè el seu poble sigui com tots els altres.

Diàlegs de Joan Mascaró amb l'Índia

L'any passat vaig demanar uns llibres a l'editorial Moll, que em van ser enviats de seguida. Una campanya de suport per internet havia fet que donés un cop d'ull al seu catàleg, el qual em va fer recordar En Joan Mascaró, i el seu magnífic llibre "Llànties de Foc". Com que ja el tenia, em vaig fixar en uns altres, com el de "Diàlegs amb l'Ìndia", que he acabat de llegir aques mes de gener. Entremig han coincidit tota una série de notícies relacionades entre Catalunya i aquest llunyà país. La visita castellera als govindes, o el casament d'una rica hereva hindú a la ciutat de Barcelona, fins a les més recents com l'entrevista periodística amb el rector de la universitat americana de Harvard, o les relacionades amb una empresa mixta que importa xals del Caixmir.

Les relacions de Catalunya amb l'Índia han estat fluctuant entre un eix espiritual, i un altre més material. Al primer trobaríem el filòsof i religiós Raimon Panikkar, i també Mascaró. Vicenç Ferrer, així com altres, es trobarien en un camí intermig. Aquesta dimensió espiritual amara la perspectiva cultural entre catalans i altres pobles d'aquell subcontinent. Però com explicita Joan Mascaró en el seu llibre, allò més important és l'esperit que es manifesta en la nostra vida, i la comunió amb Déu com un tot.

El llibre editat per Moll és precisament un recull de textos, pròlegs i escrits aplegats al voltant d'aquesta idea. Des de la justificació de les traduccions poètiques de l'autor, amb l'ànim d'arribar a tots els lectors, especialment als oients. Fins a la cosmogonia de les religions hindú i budista. De paraules de saviesa fetes per homes i adreçades a d'altres, del lligam entre Orient i Occident, sense maniqueismes ni dualitats contraposades. D'allò oriental que sembla politeista, o panteista, però que hom pot trobar també en les nostres religions monoteistes. És allò que ens fa conscients, malgrat tot, de la nostra unitat amb l'univers, i amb Déu. I del camí que representa la nostra vida per assolir aquesta comunió.

Després d'admirar de lluny les idees de Gandhi, els viatges dels famosos Beatles, de veure films com la "Boda del Montsó", etc.... resulta que aquí a Catalunya vam tenir una boda de pel.lícula, que Panikkar resta enterrat al petit cementiri de Tavertet, i que en Mascaró va construir un pont de paraules entre aquestes galàxies, que conformen moltes estrelles, i que a manera de petites llànties de foc van il.luminant les nostres passes per la terra.