diumenge, 23 de febrer de 2014

Als dos costats de l'Exili

Aquestos dies es fan les commemoracions per als 75 anys del final de la Guerra dels Tres Anys i l'exili dels vençuts, la majoria nord enllà. També es va fer evident que es va viure un exili exterior, com també un exili interior. La repressió es va estendre durant anys, i encara avui dia la patim de manera més suau, però no per això, menys real. Les persones van haver de decidir entre romandre al nostre país o de fugir. Qui es quedava, més enllà de la derrota, podia trobar-se amb la mort a mans dels vencedors, cosa que va passar a més gent del compte durant la post-guerra.

Qui marxava, sabia que almenys viuria, i podria continuar lluitant des d'un altre costat. L'exili exterior, cap a França, on la majoria s'escampà precisament per terres occitanes. Amb l'aventura excepcional de la senyera d'Orà, en aquells anys, Algèria francesa. Per això, Tolosa de Llenguadoc té més renom entre els catalans que la població de Navarra. Si les Corrandes de l'Exili de Pere Quart resonen, també ho fan les més innocents del poema sobre la Noguera i la Garona de Mossèn Cinto. Els ponts de Tolosa creuant el Garona van ser una perspectiva viscuda per molts catalans.


Imatges que avui dia es poden trobar a les diferents poblacions que van veure passar aquella riuada de gent, travessant les fronteres estatals i els cims dels Pirineus. Dels passos de Banyuls, la Jonquera, la Vajol, el Coll d'Ares, etc... allà a França, que volen endolcir la fugida, amb el nom de Camins de la Retirada. Al mig de l'hivern, com així va ser de cru aquell any. L'estat francès va obrir les portes, però es va cobrar el seu peatge. Com ja havia fet segles enrera als comtats de la Catalunya Nord. De la monarquia borbònica a la república francesa, per als catalans representava que assolies la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Teníem tot això, però no podíem ser catalans. A l'exili interior, vam patir també molt. Podíem ser catalans, a l'estat espanyol, sense llibertat, ni igualtat ni fraternitat. Molts van morir per aquesta raó. La consciència de ser esclaus també ens va mantenir vius. Per això, hom havia de triar entre ser o tenir. I els catalans des de fa segles, ens fan ballar el cap amb aquest dilema. Quan de fet, el que Hamlet planteja que és: "ser o no ser".

Fa cinc anys es va fer un gran exercici de recuperació històrica d'aquells fets, cosa que va permetre rescabalar la memòria d'aquells anys, incloent tots dos bàndols. Un exemple, és el llibre de Joan Manent, "Records d'un sindicalista llibertari català". O el llibre de Vila-Abadal titulat "Catalunya, la meva Nació dissortada i decadent" és un esforç d'honradesa i passar pagina. A Catalunya s'ha fet un gran re-coneixement de les coses que van passar aleshores. I això ens ha permès avançar com a país i com a poble, malgrat tot. En el fons, no hem de triar ni que ens facin triar com Ulisses. Ni Escil.la ni Caribdis ens han de lligar les mans. Espriu deia que un poble no pot ser si no és lliure. En aquell vers resumia la veritat que cada persona, com un tot, ha de ser lliure, ser fratern i ser igual perquè el seu poble sigui com tots els altres.

Cap comentari: