dimecres, 28 de maig de 2014

Economia d'Aparador

Aquest mes de maig s'ha celebrat la sessió inaugural d'una ronda de finançament de projectes empresarials novells. El lloc triat ha estat la sala d'actes d'una prestigiada escola de Barcelona, Diagonal amunt, un dimarts entre setmana. A més del representant del centre educatiu, calia afegir el d'un banc, d'una empresa energètica, i d'una agència de la municipalitat. Tots ells quatre van fer servir un castellà ben farcit d'americanismes econòmics per demostrar que, malgrat ser provincians, estaven al cas de les influències que els arriben de fora. Com que era a Barcelona, van recalcar que aquesta era una segona sessió, doncs la primera s'havia celebrat ja a Madrid. L'ambient era prou relaxat, perquè van començar un quart d'hora més tard de l'horari programat. Després van apressar als jovençans a exposar els seus projectes en menys temps del que van gaudir ells quatre, a cadascuna de les intervencions respectives. Amb gran naturalitat, van fer notar que l'acte més interessant seria el coctel posterior per poder fer conversa i coneixences, si cal ben entrada la nit. Suposo que l'endemà dimecres tenien horari flexible al seu lloc de treball. No sé si amb aquestes pinzellades ens hem fet una idea dels vicis adquirits. Característics d'una economia de relacions públiques i connexions, on sembla que la crisi no els afecta gaire, i no ho podrà pas esmenar.


La ronda de finançament va aplegar força gent, però no sabem si hi havia molts inversors, o molts acompanyants. Alguna de les idees no estava malament, i es notava l'esforç de tothom per tirar endavant. Però no hi vaig trobar creativitat: els ponents feien les exposicions calcades en el disseny, un ús familiar de les tècniques informàtiques i del vocabulari econòmic que fa al cas, com a bons escolans, seguien les regles que els han ensenyat d'acord amb un patró determinat. Algú haurà vist "Padre Padrone" dels Germans Taviani?. Pel que fa als padrins, es van fer més autopublicitat que altra cosa, i alguna cosa no quadrava: si els tutors dels projectes ja havien apostat per tirar-los endavant, per què l'obrien al finançament d'altres socis? les empreses patrocinadores tenien, i tenen, capital de sobres per fer-les rodar sense parar.

La resposta la vaig trobar reflexionant sobre un curt passeig que vaig fer abans d'entrar a l'acte. Carrer avall, vaig trobar la famosa porta gaudiniana que guarda l'entrada a uns jardins. Un porta amb el drac bramant, boca oberta, ensenyant els ullals i remenant una cua amb maces punxegudes. Obra d'artesans, més que de fabricants. Els senyors de Barcelona de principis del segle XX contemplaven aquest treball. Admiraven el talent, l'originalitat, i la distinció. Avui dia, cent anys més tard, ja no tenim gaires artesans ni grans senyors.

Potser hem guanyat en tranquilitat i bons aliments, però això ha convertit l'economia en aquesta mena de marketing, d'anunci que s'estava rodant just al carrer del costat. Un "spot", que dirien en anglès, una escena en un bar. Una economia de cartró pedra, els focus enlluernadors i pensat per durar una campanya, que és tant com un sospir de focs artificials. I aleshores l'economia va de bombolla en bombolla, de campanya a campanya, de manera permanent. La ronda de finançament, la qual es va desenvolupar després d'aquest rodatge premonitori, estava enfocada a mostrar la generositat i els pectorals de les empreses patrocinadores. Els altres estàvem de comparses. Si l'economia ha de dependre d'un anunci publicitari provincià com aquest, tenim crisi, no per anys, per dècades!. Lluny de la roba, que deien els meus pares d'aquesta gent. També sabem com n'és d'estreta la porta del cel.