dimarts, 16 de desembre de 2014

Temps de Records i Esperances

Aquesta setmana de novembre, a la Gran Bretanya s’ha celebrat el dia de la Remembrança. Es recorda als soldats morts durant la Primera Guerra Mundial, i se’ls homenatja amb el símbol vermell de les roselles. L’edifici del Parlament apareixia envoltat per un mar d’aquestes flors, i el rellotge Big Ben donava l’hora acompanyat pel voleiar de la bandera de la Union Jack. En aquest centenari, els britànics llueixen aquesta símbol a la pitrera del seu vestit, tot i que també hi ha ciutadans d’altres pobles que s’abstenen de lluir-la, com ha fet observar algun irlandès.
Per casualitat, va arribar a les meves mans un llibret d’Edward Thomas, anglès d’orígen gal.lès,  mort durant aquella contesa. Va escriure poesia de tipus elegíac, de melangia pel temps passat, i del país on va viure. Un cant a la bucòlica terra anglesa. El títol de l’editorial Phoenix és “There was a Time”, que jo traduiria per “En aquell temps” .  D’aquella terra eixia l’espasa Excalibur, en mans del rei Artús. La lluita pel domini de les terres va esclatar a principis del segle XX, i es va ensorrar el mite del progrés social als estats de l’Europa Occidental. La revolució russa triomfaria en la perifèria europea, i sota altres circumstàncies. La solidaritat entre partits socialistes francesos i alemanys no van poder evitar els combats. També es va ensorrar la solidaritat dinàstica, entre les famílies reials europees emparentades, incloent la britànica i l’alemanya.
Si visiteu Alemanya, trobareu pocs monuments funeraris de la Segona, però sí de la Primera Guerra Mundial. La foto il.lustra un cementiri de Wurttemberg, amb les creus plantades en filera. Ells també lluitaven pel mateix objectiu, i per això, la lluita va ser a ultrança. Al 1918 es va firmar l’Armistici, que va ser tant sols una treva, vist en la perspectiva històrica. Un segle després, Alemanya domina aquella Europa que la vèncer, tal com va pronosticar aleshores l’Alexandre Deulofeu. Pel que fa als catalans, també vam perdre-hi molt. Prenent partit en les lluites d’aquestos regnes, en nom d’ideals de progrés. Fos dels aliats o dels germanòfils. És paradigmàtic el cas de les despulles del català Henri Pajau que enguany va ser identificat, i sebollit al seu bonic poble d’Eus, a la Catalunya Nord, amb honors d’estat. La regió del Llenguadoc-Rosselló és la que té les taxes més altes d’atur i pobresa de l’estat francès. Què me’n dieu de l’aventura dels voluntaris sud-catalans prou ben explicada?.
Aquestos mesos també va arribar a les meves mans, gràcies a les taules de canvi de llibres, un exemplar de l’obra teatral de Pep Albanell, “El Rei i el Drac”, editat per Edicions 62 l’any 1985. Recomano la seva lectura i representació per fer-nos veure com funcionen els interessos polítics d’alguns regnes, i les males arts que de vegades fan servir els seus governants. Una paràbola interessant, que ens permet entendre el gran avantatge del poble català, que no ha tingut mai rei. Teníem comtes, que era l’equivalent actual d’un president de república, perquè estava subjecte al compliment dels drets i constitucions. Un d’ells era que els catalans només podien ser cridats a les armes en cas d’atac al nostre territori, amb l’usatge Princeps namque…, doncs no els podien mobilitzar per a guerres exteriors.
Enguany, en un mes de novembre en què coincideixen l’aniversari de la caiguda del Mur de Berlin, i de la Primera Guerra Mundial, veiem clarament que tots els murs d’aquest món seran algun dia enderrocats. Fins i tot els que volen garantir “unitats intemporals”. Només la mort, aquell mur etern, serà per als nostres cossos infranquejable. La gran lliçó de la vida és que els nostres esforços no són en va, si no els aboquem en causes alienes a nosaltres mateixos. Per això podem celebrar amb alegria aquest 9 de novembre, i compartir amb goig la festa de Sant Martí, quan el guerrer fa servir l’espasa per partir la capa amb el necessitat.