dissabte, 20 de desembre de 2014

Els Balls de Cal Jaumet o del Jimmy's Hall

Vam anar al cine a veure la darrera pel.lícula del director Ken Loach: Jimmy's Hall. De factura sòbria i estil naturalista, explica la història d'un ateneu popular irlandès creat pel diputat Jimmy Gralton. El seu cine està al servei de l'argument: la lluita per la supervivència del casal fora del control de la dominant església catòlica d'aquells anys. Dos cops aixecat, i dos cops enderrocat, en un moment de por al contagi de la revolució russa i del moviment comunista a Irlanda. Tot i que sembli un conflicte local, no ho és pas, precisament aquest cas planteja clarament la lluita per la llibertat cultural, i de pensament.
Potser hi ha la temptació d'assignar a la jerarquia catòlica el típic paper de censor i cacic. Però aquest paper es pot trobar en altres moments de la història, i per altres personatges o institucions, siguin polítiques, o religioses. En aquells mateixos anys 30, la Unió Soviètica vivia unes purgues terribles també. Per no parlar de la República a Espanya i a Catalunya, i de les repressions per part de l'estat espanyol i francès sobre els moviments culturals fora del seu control. Tampoc no cal caure en la temptació de la lluita entre tradició i modernitat, perquè això sempre ha estat així, i normalment, s'encavalquen.
Des del segle XIX, i durant tot el segle XX, existeix un esclat d'ateneus o casals de tot tipus al nostre país. Catalunya vivia un moment cultural fantàstic, tant fos de la banda dretana o de l'esquerrana: casals familiars, cercles catòlics, ateneus populars, enciclopèdics, etc... La cultura i l'educació eren instruments de creixement personal i social, i la gent els cuidava com cal. Només cal valorar la ingent tasca cultural de la Mancomunitat a principis del segle passat. Per això, és molt fàcil traslladar el Saló del Jimmy, i trasplantar-lo pel Casal del Jaumet, en to familiar, gens a veure amb el "jaimitismo" actual. Les comparacions amb Sant Boi mateix parlen del passat esplendorós de tots aquells ateneus i casals, la majoria dels quals aguantaren el franquisme, però ja no van poder amb la "transición". El balanç cultural de la "democracia española", i del balanç que podem fer a "l'autonomia catalana" no són gaire bons. La gent, que omplia i donava sentit als edificis,ja no hi són en la seva majoria, i els edificis que van bastir, com els teatres, sales de ball, etc... es van enrunant a poc a poc.
Encara més, les polítiques culturals dels ajuntaments han tendit a dominar la creació, producció i distribució cultural, marginalitzant els antics casals, i ofegant les iniciatives que no tenien un carnet del partit al darrera. I els ciutadans s'han anat acomodant a la situació. El seu nivell cultural ha anat baixant de tal manera que no passa de programes tipus "salvados", o d'alguns personatges de cartró-pedra, doncs ja no sé qui ens salvarà de tot això. La fractura social no és de tipus polític, per més que alguns aprofitats en parlin per als seus interessos, sinó per la profunda fractura cultural entre la massa i una elit, totes dues de molt poc talent i amb finalitats productivistes.
Homes com el mossèn irlandès de la pel.lícula almenys eren plenament conscients dels seus actes, sabien perquè i contra qui lluitaven. Sabien amb quina parella de ball els hi tocava. En Jimmy sabia quin contrincant tenia al davant, però a Sant Boi em sembla que no. El nostre Jaumet té davant seu un personatge equivalent que és regidor, i no precisament de cultura, que té una carrera tant llarga com la del nostre mossèn, i que té uns interessos no tant ex-celsos. Al final el nostre Jimmy o Jaumet també va haver de sortir amb la cua entre cames, però amb el cap ben alt. El seu combat no va ser en va, els joves van admirar-lo, i ell va poder sembrar per a la següent generació.