dilluns, 25 d’abril de 2022

PAUS DE PAPER

 

A la paperera que es troba davant d'una escola vam trobar un dels folis que els alumnes havien pintat i penjat a la façana. Acabada d'esclatar la guerra d'Ucraïna, des del món educatiu es volia fer una protesta simbòlica contra la guerra. Per desgràcia, no ha tingut gaire efecte. Al costat del símbol doblegat, una llauna d'un refresc amb la marca comercial de "Monster", que vol dir, és clar, monstre. Una beguda molt consumida pels adolescents, encara més forta que altres de cola. Després diuen que els joves estan que boten, i no m'estranya.  

Com veieu, el símbol de la pau ha estat llençat a la paperera de la història, i ben aprop es troben els monstres culpables. A l'Europa de l'Est continua el procés de construcció dels nous estats-nació, i la descomposició dels imperis antics, incloent la Urss. Un procés que ben gestionat, hauria evitat sang i dolor per a tothom. Especialment entre els pobles eslaus. Però els interessos globals han passat al davant. Si Rússia tindrà una victòria pírrica, la Unió Europea s'ha ficat de ple a la ratera. 

La traïció als principis democràtics fundacionals dels Tractats europeus, corromputs pels interessos polítics i econòmics dels estats actuals, han portat a una crisi existencial. La política de l'estruç ha escampat l'ou de la serp per tot arreu. L'assetjament dels imperis àrabs, xinès i nord-americans han deixat la EU en retirada. Ara entrem en una nova guerra que donarà pas a un mur d'acer més cap a l'est. Què més podem dir que no sapiguem? Com que ens toca més aprop de casa, podem fer un viatge en el temps. Llegim el llibre de Jaume Bartrolí, "De Sibèria al Tròpic" editat per La Magrana el 2001. Ens fixarem en el recull de les cròniques del viatge que va fer amb el Transiberià l'estiu i la tardor del 1994, poc temps després de la caiguda de la Urss. Molt interessants les reflexions finals del viatge sobre les perspectives futures. És molt clarivident com assenyala la presència d'algun demagog que es recolzi en polítiques ultranacionalistes, fins i tot, seguint un esquema semblant a les dictadures llatinoamericanes, amb un exèrcit recolzant la cúpula del poder, i unes classes populars a remolc. 

Quan algú assenyala Putin, no se n'adona que troba la palla a l'ull del veí, i no pas la biga al propi. Zelenski fa el que pot perquè els ucraïnesos no siguin també carn de canó. La comèdia que representava s'ha tornat una tragèdia per al seu poble. Perquè la demagògia s'ha estès per tot el continent, i les lluites pel poder es tornen descarnades i amorals.  Des de l'imperi espanyol ens arriba un magnífic exemple. Dels francesos, cherchez la femme!. Per part dels alemanys, la Merkel ens ha ben mercat a tots. Els britànics han posat els alemanys lluny de la roba, i a veure com quedaran després de la mort de la reina. Les colònies han conquerit l'imperi.

Fa uns anys, durant les vacances d'estiu vam coincidir a l'estació de tren de Colònia amb una parella, el noi parlava català, se sentia ucraïnès, però era conscient que tenia amics russos, i com pressentia el conflicte. De fet, allò que fa avançar els pobles és l'amor i el projecte de futur. Només cal sentir la cançó de Vasilisa per adonar-se'n. Quan no hi ha democràcia, no hi ha pau, no hi ha altre camí que la guerra. Si no és a les bones, a les dolentes. I no cal anar gaire lluny. A la mateixa escola que va penjar aquestos cartells el director va separar un grup de docents qualificades, perquè es van oposar a les seves directrius. Va encetar un assetjament laboral que encara no ha acabat aquest curs. Ja veieu que tot s'aguanta sobre el paper, fins que es mulla. El continent europeu es troba enfangat, perquè d'"aquella pols, vénen aquestos fangs"

dimecres, 30 de març de 2022

LA PLOMA PINTADA DE VERMELL

 

Fa uns mesos vam anar a passejar per Sant Boi, enfilant el camí que puja per la riera de la Bòbila. La zona està amenaçada per la urbanització d'un vessant, i malgrat l'oposició de les entitats conservacionistes i d'altres veïns, l'ajuntament no vol alterar la planificació urbanística. A l'obaga del Montbaig anem pujant pel costat dret fins acostar-nos a un replà on es troba una associació de coloms missatgers. Hi ha força gàbies, amples i grans per encabir els ocells. De tant en tant trobes gent per allà al mig, i podem veure com fan volar els coloms i els entrenen perquè puguin tornar. Aquestos coloms missatgers acostumen a estar pintats per poder reconèixer-los. Per això, em vaig fixar en una ploma que es trobava al terra, i sobre el color blanc, presentava tot de tint vermell, més intens que l'aparent a la foto. La vaig recollir per donar-li un cop d'ull. Fos un senyal, o un missatge en clau, això es va esdevenir abans de l'esclat definitiu de la guerra d'Ucraïna. Els sorolls de la plaguèmia sanitària s'esmorteïen substituïts pels de la nova plaga bèl.lica. Si el nostre colom missatger va marxar lluny, segur que quan va arribar als països eslaus, devia fer mitja volta. 

Esmentar l'efecte papallona seria una mica agosarat, però sí que puc parlar amb coneixement de l'efecte bumerang. El cas és que me n'adono que el fracàs del procés d'independència de Catalunya, i el trencament del principi de l'autodeterminació per la via negociada ha estat el detonant de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia. A nivell polític no s'entenia el reconeixement de la revolta de Maidan i l'ofegament de la revolta catalana. Si s'acceptava un, perquè l'altre no. Per què uns poden aplicar els principis de l'estat-nació, amb fronteres inamovibles, i altres poden modificar-les segons les seves conveniències? Aquest és el motiu de la cautela de la Xina en donar suport a Rússia. L'imperi rus està interessat en quedar-se els territoris on són la majoria de la població, i si no pot, serà tot o res.

Un altre dels punts de contradicció, dels quals no s'ha parlat gaire, és del procés d'independència de l'església d'Ucraïna respecte de l'església de Rússia. A nivell religiós, el Vaticà va donar suport i va recolzar aquest procés, i en canvi, ha deixat l'església catalana en mans de la Conferència Episcopal que idolatra l'estat unitari. Què més podem dir, què més ens han ensenyat amb el monestir de Sixena? Té dret el Papa a queixar-se a l'ambaixador rus de Roma? No res més que recordar les paraules adreçades per un càrrec de la jerarquia davant la petició de suport als catalans durant el franquisme: en parlarien quan haguéssim guanyat una guerra!

Ai las, com n'és de difícil sortir d'Egipte! S'oferiren coloms en missatge de pau, i aquestos tornaren amb les ales tacades de vermell. Moltes raons n'hi han, i n'hi hauran. A més dels principis de dret internacional, de la sobirania dels territoris i de la gent, ens trobem amb els principis religiosos, i més endavant, parlarem dels interessos econòmics. De moment, només podem pregar pels innocents, i per la gent que ara, i com en altres països del nostre món, pateixen intentant sobreviure enmig de tant de mal. Aquell que ens volien, i encara ens volen, fer als catalans, com si fóssim els ucraïnesos de l'imperi espanyol.

dimecres, 9 de març de 2022

LA "CLÍCIA" DE MAS CLAVELL

Com un regal, vaig poder trobar en un lloc d'intercanvi de llibres l'edició de l'Institut del Teatre de l'obra de Maquiavel: "Clícia", amb l'excel.lent i premiada traducció de Jordi Ferrer Gràcia. Va rebre el Premi Josep M. de Sagarra 1998, i es va editar dintre de la Col.lecció Popular de Teatre Clàssic Universal l'any 2000. És una obra magnífica, molt recomanable de llegir, i molt vivaç. Tal com recalca el bon pròleg del mateix Jordi Galceran, és una versió renaixentista de l'obra grega de Plaute titulada "Casina". L'argument és semblant, però els personatges i l'acció són prou diferents. El pare i el fill competeixen per la jove Clícia. Certament el Renaixement recupera el món clàssic, malgrat que en aquesta obra de principis del segle XVI existeixen altres referents, i perquè no, altres simbolismes. 

Sota la capa d'aquesta comèdia costumista podem trobar elements que van molt més enllà. Quins podrien destacar? D'entrada, el fet que tot i ser una obra no tant celebrada com la Mandràgora, també ens parla d'uns fets històrics propers. El context ens porta a la guerra per la conquesta d'Itàlia entre Carles de França, i el Regne de Nàpols. I la ciutat de Florença es troba entremig, com un punt de pas. Com és que Maquiavel bescanta d'aquesta manera Carles d'Anjou? Se serveix del vassall del comte de Foix, Bertrand de Gascunya, potser de Comenges, com a excepció de bon cavaller dintre dels rangs angevins. El resultat de la batalla del riu Taro, l'any 1495, permetrà uns anys de pau a la ciutat. I d'aquí vindrà la batalla per la conquesta de Clícia. Una donzella criada a Florència, de qui no es coneix la seva família ni el seu origen, només que va ser un botí de guerra, una hostatge posada en bones mans.

La sort de Clícia no es coneixerà fins al final, com manen els cànons de la intriga. Porta com a nom el d'una nimfa, filla d'Oceà i Tetis. I els altres personatges emmarquen i alhora basteixen la tramoia. . D'entrada Palamedes, heroi grec descobridor de les coses que s'amaguen. Del jove Cleandre, home afortunat que ha de patir més de lo que sembla. O de son pare Nicòmac, que és nom de metge, que assenyala dos metges grecs, com si fossin Sant Cosme i Sant Damià, i potser en segon pla els mateixos Metges, és a dir, els Medici?. Nicòmac representaria un món en decadència, que pels seus vicis cau en la vergonya i el ridícul. Tots els personatges representen uns altres símbols. Pirros, el de cabell vermell, i un bala perduda, contra Eustaqui, el que treballa. Un Dòria, de regal, i un Damó de conseller per protegir l'amo. I les dones, Sòstrata, parella de Damó, i Sofrònia, que es contrapunta amb Nicòmac per evitar la ruïna de sa casa, en interès propi i per escarment del seu marit. Per què aquesta batalla pel futur entre el pare, ja gran i casat, i el fill? No planteja també la decadència d'una classe i l'ascens d'una altra? No és només l'exemple modern de Castelao amb "Os Velhos nom deben de namorarse". Al final triomfa l'amor dels joves, gràcies al llinatge de Clícia. Son pare, Ramon, del Regne de Nàpols, és garantia de noblesa i riquesa. És a dir, la fortuna de Florença provindria del Regne de Nàpols, dels catalans.  

Com tots sabem, els clàssics sempre ens ofereixen diferents capes que besllumen significats diversos. Només cal recordar l'excel.lent treball de Lluís Mandado sobre l'Orlando Furioso i el simbolisme dels seus personatges, actors catalans enmig d'un paisatge italià. De fet, l'imperi català va portar la península italiana a un Renaixement, i no a l'inrevés, com es diu fins avui dia. Aquelles províncies romanes d'Hispània i la Gàl.lia esdevenien les mestresses de l'imperi que havia conquerit el Mediterrani segles enrera. Què ens volia explicar En Niccolò Maquiavelo, o potser ja li podem dir Nicolau Mas Clavell? Rieu de gust, com ho hem fet amb aquesta obra de teatre, i contempleu la ironia de la Història.

dijous, 17 de febrer de 2022

LO SOMNI DE L'AUMELLER

Adés han florit els ametllers en aquesta terra. Malgrat la sequera que patim des de fa mesos, aquestos arbres no han faltat a la seva promesa d'una primavera que ha d'arribar. Aquest 2022 el nostre pare ens ha deixat als 92 anys, i no arribarà al temps de maig. Malgrat la pena de ma mare, encara donem gràcies que hàgim pogut acomiadar-nos d'ell en pau i tranquil.litat, d'haver agafat les seves mans, i de poder mirar als seus ulls, sabent que ara ens podran veure des d'un altre lloc del cel. Sort de la Mare de Déu de Lurdes, i de Santa Eulàlia. Qui sap, potser enmig de la constel.lació d'Orió hi ha un nou estel. O potser quan arribi l'estiu ens vindrà a veure per Sant Llorenç. 

Perquè el pare era de Sant Llorenç de Montgai, una de les portes del Montsec, a la barreja del Segre i del Noguera Pallaresa. De Cal Turiella, no de la casa antiga que senyorejava el poble, sinó de l'altra branca que feren niu més avall. Casa i terres de pagès, el pare que va morir massa jove, i sa mare d'Alòs. Era els més petit de cinc germanes i germans, i potser el més "tremendo". Una infància marcada a sang i foc per la guerra. Durant nou mesos, el front de guerra va estar allà mateix. El senyal d'una ferida de metralla al mentó li feia un clotet. La cama es va poder salvar amb cataplasmes, després d'infectar-se un tall que li va fer la roda d'una vagoneta que hi havia als túnels del tren. També va fer un temps d'escolà. Però se n'adonava que una cosa era la creença, fos política o religiosa, i una altra com es comportaven les persones en aquest món. 

Va arribar el temps de joventut, i calia cercar feina en el ferrocarril, continuant la línia de tren que havia d'arribar a la Pobla. Per Santa Linya i més amunt, fins i tot va arribar a "capataç".  Això no era per ell, fart de discutir, va decidir buscar feina a la Fecsa, l'empresa que portava l'embassament de Sant Llorenç i Camarasa. Va aterrar a Barcelona, i va començar a treballar a la tèrmica de Sant Adrià, i després cap a la de Mata, que la va veure aixecar. Aleshores, amb la feina assegurada, va conèixer la nostra mare. De Tremp, i cabalera com ell, van casar-se al 1963. Eren immigrants catalans, de Lleida, que baixaven al Cap i Casal. Els primers anys els vam passar al Guinardó. Al dematí d'administratiu i a la tarda a fer de taxista, i ma mare a casa. Després cap a una casa de planta baixa al carrer d'Escòcia, que després vam pujar. Així es feia aleshores, i així han anat pujant els tres fills que ha tingut,  el jove i les joves i els nets. Ens han donat casa i estudis, què més podem demanar? 

Potser hauríem volgut tenir el pare més temps amb nosaltres. Quan podíem el diumenge cap al port, a la Mercè, o al Parc d'Atraccions. I si s'esqueia cap a Montserrat. Festes comptades, i braç de gitano o tortell pels diumenges. Tots els estius cap a Tremp. L'odissea de la carretera fins arribar-hi. Si calia es feia un tomb per la Noguera, i si calia per Andorra, per veure sa família. Cada Nadal anàvem a buscar a l'Hospitalet el paquet que ens arribava del poble, i a l'estiu, fruita, i préssecs que la mare feia en conserva. L'enyorança de l'emigrant també es feia notar. És el destí dels cabalers. Tot i que la pitjor part, al final, va ser pels hereus i pubilles que s'hi van quedar, intentant aguantar el patrimoni familiar. 

El pare també deia allò d'anar fent, i sobretot, aguantant. El seu caràcter era sociable, però quan calia callava. Sabia de les malvestats de les guerres, i s'estimava més lluitar amb una feina constant i tocant de peus a terra, sense jutjar. No calia que li expliquessin als diaris, que cada dia llegia, el concepte de la no-violència. Era un estoïcisme pràctic, conscient d'estar en un país ocupat i enfonsat. Defensava el seu país, la seva llengua, i la seva cultura. Ell evitava tant com podia els conflictes, fossin a la feina com a casa, deia la seva però no hi insistia. Estimava la pau, la llibertat de la gent, i la força de la raó. I ens estimava a tots els de casa, sobretot a la mare, veies que malgrat totes les raons entre ells, s'estimaven. Bé ajudava al tiets Jaume, Susi i la tieta Lola. Ajudava a tothom qui podia, i ell també va rebre l'ajuda d'altra gent, com la Victorina. Tampoc no li agradava pas demanar favors, però n'era agraït.

Mon pare era com un raier que cantava el Mossèn Cinto Verdaguer: "Soc fill del Noguera, dins d'un rai nasquí, ma esposa és raiera, raier vull morir". Els rais ja han arribat al mar, i mon pare ja no tornarà a pujar cap al riu de la vall. Ara se'n va més enllà. Les flors de l'ametller ja s'escampen per terra arrossegades pel vent. La bellesa d'aquestos instants que acompanyen del pare el comiat, com un somni de noranta-dos anys. D'aquestos anys, dintre del cor i del cap, mirarem de guardar la millor part. Estimar-te, Vós com ens heu ensenyat a estimar, i fer-nos costat, sobretot a la mare, per mirar endavant.

dijous, 10 de febrer de 2022

VINCLES CAROLINGIS AMB LA RELIGIÓ JUEVA

A la revista El Món Medieval número 47 hi ha un article de debat: "Eren Jueus, els Carolingis?" signat per Josep Bastardas. En ell exposa la tesi què la dinastia carolíngia, i els catalans, eren de religió jueva. Una proposta agosarada, però com bé diu l'autor, cal fer propostes diferents i conjectures noves que ens permetin contrastar i avançar en el coneixement de la ciència, i en aquest cas, de la Història. Malgrat tots els raonaments, i de prou sòlids, no hi estic d'acord amb la seva tesi. Crec que estableix com a causa la conseqüència de la consolidació d'un llinatge. I un llinatge té més a veure amb la sang, mitjançant el matrimoni, que no pas amb la religió en sí mateixa. 

Cal veure el context d'aquella època, com afecta a les relacions de poder, i per tant, de la sobirania. Recordem que l'Imperi Romà és vigent, i que el seu propietari és l'Emperador de Constantinoble. Fins i tot Carlemany és vassall de l'Emperador de Constantinoble. Per coronar-se Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, poder manar romans, és a dir, llatins, li calia demanar permís a Bizanci. Per això va enviar Waldo de l'Abadia de Reichenau dos cops a negociar la coronació. 

A més a més, recordem que a la Gàl.lia Narbonesa, els comtes gots, nomenats pels carolingis, són a més, els caps o representants dels jueus de la província narbonesa com bé explica l'article. Hem de tenir esment que el títol de senyoria anava lligat al de la població o gent que s'hi vinculava. És a dir, el títol sempre va lligat a la persona, i als seus vassalls, encara que fossin de religió diferent. Els gots majoritàriament eren cristians arrians, i per poder regir els jueus havien de tenir un títol de nom jueu, és clar. Per això els jueus donen als comtes el seu nom en hebraic. 

L'article explora prou bé aquestos vincles religiosos, les diferents branques familiars, però cal recalcar que és sobretot, el lligam familiar i de sang, que segurament per matrimoni passarien als descendents per reforçar el llinatge, i sobretot, la seva legitimitat. Això ens recordarà potser l'argument d'Ivanhoe, però hem d'anar més enllà. A l'Edat Mitjana es tenia clar el principi de la "potestas" i l'"auctoritas". Malgrat que el poderós tingués molta força i recursos, sense tenir autoritat podia ser desposseït de les seves riqueses i rang. 

Per això, al cim es trobava l'Emperador de Constantinoble, i el rang davallava, però no jeràrquicament, és a dir, verticalment, sinó en estrats o rangs horitzontals, com una escala. Per poder pujar esgraons calia anar sumant mèrits, i aquesta era la meritocràcia de l'Alta Edat Mitjana. Calia reforçar l'autoritat, i per això, els nobles catalans mantenien lligams amb els jueus. El principi era que per ser rei calia pertànyer a la nissaga del rei David, que era avantpassat de Jesucrist. De la mateixa manera que els romans es van fer hereus de Troia i d'Enees, els reis calia que tinguessin sang del llinatge de David. 

Després de l'etapa carolíngia, els comtats van cercar la legitimitat per una altra via perquè ja no pertanyien a una Gàl.lia Narbonesa ni a una Hispània Tarraconense. Hi havia una revolució feudal triomfant que cercava un fonament legítim acostant-se a la família de l'Emperador de Constantinoble. Un enllaç directe, o indirecte, depenent del rang. Per exemple, el comte del Pallars es maridava amb la princesa Làscaris. Mentre Pere el Catòlic es va maridar amb Maria de Montpelher, filla de la Princesa Eudòxia Comnè, filla mateixa de l'Emperador. Si l'escut del Pallars portava tres barres, el del comte de Barcelona en portava quatre per ser la bandera imperial. A partir de Jaume I es pot portar a dreta llei la senyera que tots coneixem. El llinatge dels Bel.lònides arribava al cim de l'imperi. Pere el Gran, fill de Jaume I es va fer portar la banyera de pòrfir per ser-hi enterrat, com a senyal del seu naixement, i dels orígens familiars.

diumenge, 6 de febrer de 2022

MOIXERNONS I MOIXERNERES AMAGADES


Adés hem pogut trobar el llibre de Pep Coll "El Secret de la Moixernera" editada per Empúries, en la seva tercera edició de 1989. Forma part de la col.lecció L'Odissea de Narrativa per a Joves. Va ser un llibre que va encetar amb èxit la carrera literària de l'escriptor pallarès. Després d'uns quants anys podem agafar una bona perspectiva amb un dels seus últims llibres "L'Any que va caure la Roca" de l'editorial Proa, del 2020. Us recomano aquesta entrevista del 9Nou on podreu adonar-vos dels canvis que ha patit la gent i el lloc on viuen. 

"El Secret de la Moixernera" forma part d'aquells llibres adreçats més aviat a un públic adolescent, més que infantil, en els quals el protagonista encara és conscient de la seva infància i de com va enfilant el camí de la joventut per esdevenir adult. Un procés de maduració lligat al descobriment de la vida, dels seus misteris, i els seus secrets, tant els íntims com els que s'amaguen enmig del món. Si ens enrecordem de Robert L. Stevenson i "L'Illa del Tresor", també hauríem de tenir en compte altres referents com "Memórias dun Neno Labrego" de Neira Vilas. El creixement personal que va lligat al coneixement de la vida i de la natura. Dos eixos que s'entrellacen en una aventura que, si no fos literària, bé podria sortir als programes "Crims" del Carles Porta.

Us aconsello que compareu l'entrevista del 9Nou amb aquesta altra al diari Segre. Veurem els canvis dels paisatges i de la gent, de principis de segle XX a segle XXI. Així ens adonem de la repercussió que els grans esdeveniments han tingut en la vida d'aquestos pobles. Enguany ens trobem a les portes d'un altre gran projecte per al Pirineu català, el dels Jocs Olímpics d'Hivern per al 2030.  Com s'acostuma a fer en l'actual societat moderna: una proposta feta des dels despatxos que compta al darrera amb el suport d'interessos privats i públics, més aviat aliens, i amb la col.laboració d'una part de la població local. És el conte de sempre, farem una gran fortuna i es portarà el progrés a la colònia. 

Des de la desaparició dels comtats pirinencs, tota la riquesa que hi havia ha estat exportada. Sí, el Pirineu era un territori molt ric i poblat, ple de recursos que permetien un desenvolupament autòcton, i que afavorien el creixement. Aquestos excedents van permetre entre els segles X i XV l'expansió de Catalunya, més enllà de la Gàl.lia Narbonesa i del Llobregat, per dominar i redreçar des d'aquí tota la Hispània. Què més podem dir? El protagonista de la novel.la haurà de cercar el tresor de la moixernera, i sobretot, haurà de triar a quin dels dos mossèns ha d'escoltar. Perquè malgrat que tots dos portin el mateix uniforme, un ens portarà a l'infern i l'altre al cel. Potser el seu secret s'amaga enmig dels versos del Dant a la Divina Comèdia?

dimecres, 26 de gener de 2022

TEMPS DE DODECAEDRE

Adés hem pogut llegir al grup de FB sobre Ibers, Grecs i Romans a Catalunya un comentari al voltant del dodecaedre romà. Fa temps ja vaig tenir esment d'aquesta peça que s'ha trobat en excavacions arqueològiques d'època. Certament, costa trobar una explicació a la utilitat d'aquesta petita eina. A l'article es proposava la teoria que aquesta peça serviria per encaixar els cap dels pals que sostenien les tendes dels soldats. Una cosa possible, però sabent que els forats del dodecaedre són tots desiguals no tindria gaire sentit pràctic. Descartar una proposta és una manera d'acostar-nos a la veritat, no hem de menystenir els errors. Ens fan veure aspectes que no havíem tingut en compte, replantejant l'afer.

Cal centrar-se en l'aparell. Sabem que és una peça petita, amb dotze cares, les quals presenten forats amb diàmetres diferents un dels altres. Cada forat presenta una vora amb un o més cercles concèntrics gravats. I cada cara, presenta una petita bola a cada punta del pentàgon que serveix de suport. També cal tenir en compte la localització d'aquestos aparells en campaments romans, més aviat situats cap als límits nords de l'Imperi. És a dir, en latituds més altes, on la presència de la llum solar escasseja durant els temps hivernals. Aquesta circumstància ja ha estat assenyalada, així com la presència de restes de cera dintre del dodecaedre. Quina utilitat podia tenir per a les legions romanes? Podria ser una eina per xifrar els missatges? La clau que calia aplicar a un document per treure'n l'entrellat? Segurament tenien altres sistemes més eficients per garantir la seguretat d'una informació. 

Tornem a l'aparell, per una banda tenim dotze forats, i a més, cinc puntes de base. Si multipliquem aquestos obtenim 60. Això ens suggereix un aparell per mesurar el temps. I com prendríem la mesura? Si fes prou sol en els llocs que es van trobar, podrien haver posat uns bastons, o palets, que amb l'ombra fessin de rellotge. Però com que no és el cas, cal fer-ho a l'inrevés. Caldria posar el sol dintre del dodecaedre, i el mitjà per fer-ho seria amb espelmes. Cercant per internet trobem el rellotge d'espelma, no és ben bé lo que busquem, però ens explica una manera de comptar diferent de la clepsidra o del rellotge de sorra. A més, aquestos darrers aparells són més fràgils de transportar i d'ajustar, i no permeten portar el comptatge més enllà d'anar girant o tombant. En canvi, el dodecaedre és més robust, i ens permet un període de recompte més llarg. Com que cada forat té una mida diferent, voldria dir que cada espelma tindria un gruix diferent, i potser un temps de fosa més llarg o més curt segons llur gruix. 

En fi, deixo aquesta proposta a la vostra consideració. Més enllà d'aquest dodecaedre, us recomano aquestos enllaços sobre articles que parlen del calendari, les hores o el temps en l'època romana. Alguns molt didàctics i amens. D'això que expliquen, dedueixo que la meva proposta tampoc l'encerta massa. La meva conclusió és que es tracta d'una eina per calcular. Tal com surt el recompte amb les falanges d'una mà, i la base amb els dits de l'altre, és a dir, 12 per 5, que coincideix amb el dodecaedre i els punts del pentàgon. A més diria que els forats serien coincidents amb els dits, on es posarien com si fos un didal, però cada dit comptaria per una desena, una centena, etc... segurament. Per si de cas, continuarem fent els torns de guàrdia dels legionaris del campament, i els relleus quan toquin, no fos cas que el dodecaedre ens fes portar el compte malament.