Aquesta setmana he sentit l'expressió "fer palestra" que no es recull ni el Diccionari de l'Enciclopèdia ni en l'Alcover Moll. Els diccionaris expliquen que la palestra és el lloc central en el qual es debaten o plantegen determinats afers. Per això sentim a dir que "surt a la palestra", com qui surt a un escenari. Però fer palestra amb el verb té un altre significat, un matís una mica diferent. En boca del Joan Basca de Sant Boi de Llobregat, m'ha explicat que quan eren més joves, l'expressió "fer palestra" volia dir quan l'amo de la finca sortia a defensar el tros dels qui entraven als camps a prendre fruita o verdura. Ell mateix reconeix que feia temps que no la deia, tant antiga com és, però va com l'anell al dit per exposar quin era el nivell literari que teníem, i com cal que defensem la nostra tradició enfront dels que la menyspreen i la fan sentir com una ventafocs.
He estat llegint la narració de "El Cavaller de la Carreta" de Chrétien de Troyes. Editada per Edicions Bromera el 1992, amb la traducció i pròleg de Francesc Machirant. Dintre de la col.lecció juvenil "A la Lluna de València". El traductor ja n'ha fet altres adaptacions com la de Jacob Xalabín o del mateix Tirant lo Blanc. En el pròleg fa el comentari laudatori de l'autor de Troyes que certament el té merescut. Però trobo que tot s'emmarca en el discurs nacional francès, sense tenir en compte el panorama literari contemporani d'aquells segles. Vull dir que aleshores, als segles XI, XII i XIII, el centre de la producció literària europea estava a la nostra Occitània, i es feia en occità, o en llengua romanç. Precisament Chrétien diuen que escrivia en xampanyès, perquè era la llengua romanç encara que formés part de lo que posteriorment s'ha agrupat dintre de la llengua d'oil, que es parlava al seu comtat, La seva comtessa li va encarregar aquest roman. No en va, Maria de França, comtessa de Xampanya, era filla del rei Lluís VII i també d'Elionor d'Aquitània, vés per on, Elionor era qui portava les regnes d'Europa Occidental. Aquest encàrrec estava dedicat a un altre comte, Felip d'Alsàcia, comte de Flandes, i per tant, un veí important de la Xampanya. És encara l'època d'esplendor dels comtats per tot arreu de la Cristiandat. I si en un comtat feien alguna obra de renom, a l'altre provaven de treure una de semblant, però des del seu punt de vista, dotant-la nous matisos que milloressin el resultat de la còpia o plagi.
Podem parlar del roman, o de la novel.la, com l'evolució de la poesia trobadoresca occitana, la qual estava rimada i es cantava per places i per palaus. Amb l'extensió de la poesia, i l'amplitud dels versos, els poemes eren difícils de recordar malgrat els recursos mnemotècnics, com les reiteracions. Si la llibertat de trobar donava marge al joglar, va arribar un moment que calia fixar el text en un document escrit, almenys pel que fa a les obres de més èxit i difusió. Aleshores es produeix un procés de transició i de transcripció del vers a la prosa, cosa que s'esdevé en molts textos, fins i tot els que semblen escrits expressament per al roman. Fins i tot al Llibre dels Fets de Jaume I s'hi endevina el vers.
Pel que fa al tema, o l'ambientació de l'obra, allò que s'agruparia dintre de la matèria de Bretanya, és a dir, de cercar uns avantpassats per a una noblesa que vol justificar i dignificar uns orígens més aviat bàrbars, és a dir, germànics. Una idealització que doni legitimitat a un determinat llinatge dirigent. La revolució feudal ja va passar fa segles. Cal consolidar l'autoritat dels nobles que ja no estan tant pendents de l'Emperador Romà de Constantinoble, com del Papat de Roma. I per això, cal reforçar el prestigi de la nissaga davant de l'autoritat de l'Església, que els pot prendre la potestat com es va veure amb les Croades. Mirat en perspectiva, una de les raons de la tria del món celta es fonamenta en unes creences que precisament no provenen ni dels grecs ni dels romans, ni d'un politeisme que es va convertir al cristianisme.
Per cert, un detall molt interessant del Cavaller de la Carreta: quan surten els cavallers al prat per combatre i d'acord amb el seu escut els van reconeixent d'on són, esmenta el llinatge dels reis d'Aragó i diu que a l'escut porten un àguila i un drac. Al segle XII a més de les quatre barres, l'escut també pot ser amb una àguila i un drac?
Voldria acabar exposant que, malgrat les novetats dels romans i de l'evolució de la poesia dintre de la literatura francesa, aquesta és una còpia pàl.lida de tota la producció literària del món occitano-català. Només cal veure el valor de la producció literària en llengües d'oc i comparar-la amb les d'oil. La Chanson de Roland es queda curta davant la Canso de la Crosada albigesa. De com el Jaufré, o el Blandin de Cornualla, porten unes quantes voltes d'avantatge als romanços de Cristià de Troia. I aquí és on vull fer palestra amb la transmissió d'uns tòpics literaris sobre el predomini de la llengua francesa i les perspectives nacionals que justifiquen el valor d'una literatura posteriorment, i sense tenir en compte el marc històric i social d'aquells segles. Cal sortir a la palestra perquè no entrin a prendre'ns els fruits dels nostres camps, i menys els que siguin de Sant Boi de Llobregat.
