dimecres, 30 de març del 2022

LA PLOMA PINTADA DE VERMELL

 

Fa uns mesos vam anar a passejar per Sant Boi, enfilant el camí que puja per la riera de la Bòbila. La zona està amenaçada per la urbanització d'un vessant, i malgrat l'oposició de les entitats conservacionistes i d'altres veïns, l'ajuntament no vol alterar la planificació urbanística. A l'obaga del Montbaig anem pujant pel costat dret fins acostar-nos a un replà on es troba una associació de coloms missatgers. Hi ha força gàbies, amples i grans per encabir els ocells. De tant en tant trobes gent per allà al mig, i podem veure com fan volar els coloms i els entrenen perquè puguin tornar. Aquestos coloms missatgers acostumen a estar pintats per poder reconèixer-los. Per això, em vaig fixar en una ploma que es trobava al terra, i sobre el color blanc, presentava tot de tint vermell, més intens que l'aparent a la foto. La vaig recollir per donar-li un cop d'ull. Fos un senyal, o un missatge en clau, això es va esdevenir abans de l'esclat definitiu de la guerra d'Ucraïna. Els sorolls de la plaguèmia sanitària s'esmorteïen substituïts pels de la nova plaga bèl.lica. Si el nostre colom missatger va marxar lluny, segur que quan va arribar als països eslaus, devia fer mitja volta. 

Esmentar l'efecte papallona seria una mica agosarat, però sí que puc parlar amb coneixement de l'efecte bumerang. El cas és que me n'adono que el fracàs del procés d'independència de Catalunya, i el trencament del principi de l'autodeterminació per la via negociada ha estat el detonant de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia. A nivell polític no s'entenia el reconeixement de la revolta de Maidan i l'ofegament de la revolta catalana. Si s'acceptava un, perquè l'altre no. Per què uns poden aplicar els principis de l'estat-nació, amb fronteres inamovibles, i altres poden modificar-les segons les seves conveniències? Aquest és el motiu de la cautela de la Xina en donar suport a Rússia. L'imperi rus està interessat en quedar-se els territoris on són la majoria de la població, i si no pot, serà tot o res.

Un altre dels punts de contradicció, dels quals no s'ha parlat gaire, és del procés d'independència de l'església d'Ucraïna respecte de l'església de Rússia. A nivell religiós, el Vaticà va donar suport i va recolzar aquest procés, i en canvi, ha deixat l'església catalana en mans de la Conferència Episcopal que idolatra l'estat unitari. Què més podem dir, què més ens han ensenyat amb el monestir de Sixena? Té dret el Papa a queixar-se a l'ambaixador rus de Roma? No res més que recordar les paraules adreçades per un càrrec de la jerarquia davant la petició de suport als catalans durant el franquisme: en parlarien quan haguéssim guanyat una guerra!

Ai las, com n'és de difícil sortir d'Egipte! S'oferiren coloms en missatge de pau, i aquestos tornaren amb les ales tacades de vermell. Moltes raons n'hi han, i n'hi hauran. A més dels principis de dret internacional, de la sobirania dels territoris i de la gent, ens trobem amb els principis religiosos, i més endavant, parlarem dels interessos econòmics. De moment, només podem pregar pels innocents, i per la gent que ara, i com en altres països del nostre món, pateixen intentant sobreviure enmig de tant de mal. Aquell que ens volien, i encara ens volen, fer als catalans, com si fóssim els ucraïnesos de l'imperi espanyol.

dimecres, 9 de març del 2022

LA "CLÍCIA" DE MAS CLAVELL

Com un regal, vaig poder trobar en un lloc d'intercanvi de llibres l'edició de l'Institut del Teatre de l'obra de Maquiavel: "Clícia", amb l'excel.lent i premiada traducció de Jordi Ferrer Gràcia. Va rebre el Premi Josep M. de Sagarra 1998, i es va editar dintre de la Col.lecció Popular de Teatre Clàssic Universal l'any 2000. És una obra magnífica, molt recomanable de llegir, i molt vivaç. Tal com recalca el bon pròleg del mateix Jordi Galceran, és una versió renaixentista de l'obra grega de Plaute titulada "Casina". L'argument és semblant, però els personatges i l'acció són prou diferents. El pare i el fill competeixen per la jove Clícia. Certament el Renaixement recupera el món clàssic, malgrat que en aquesta obra de principis del segle XVI existeixen altres referents, i perquè no, altres simbolismes. 

Sota la capa d'aquesta comèdia costumista podem trobar elements que van molt més enllà. Quins podrien destacar? D'entrada, el fet que tot i ser una obra no tant celebrada com la Mandràgora, també ens parla d'uns fets històrics propers. El context ens porta a la guerra per la conquesta d'Itàlia entre Carles de França, i el Regne de Nàpols. I la ciutat de Florença es troba entremig, com un punt de pas. Com és que Maquiavel bescanta d'aquesta manera Carles d'Anjou? Se serveix del vassall del comte de Foix, Bertrand de Gascunya, potser de Comenges, com a excepció de bon cavaller dintre dels rangs angevins. El resultat de la batalla del riu Taro, l'any 1495, permetrà uns anys de pau a la ciutat. I d'aquí vindrà la batalla per la conquesta de Clícia. Una donzella criada a Florència, de qui no es coneix la seva família ni el seu origen, només que va ser un botí de guerra, una hostatge posada en bones mans.

La sort de Clícia no es coneixerà fins al final, com manen els cànons de la intriga. Porta com a nom el d'una nimfa, filla d'Oceà i Tetis. I els altres personatges emmarquen i alhora basteixen la tramoia. . D'entrada Palamedes, heroi grec descobridor de les coses que s'amaguen. Del jove Cleandre, home afortunat que ha de patir més de lo que sembla. O de son pare Nicòmac, que és nom de metge, que assenyala dos metges grecs, com si fossin Sant Cosme i Sant Damià, i potser en segon pla els mateixos Metges, és a dir, els Medici?. Nicòmac representaria un món en decadència, que pels seus vicis cau en la vergonya i el ridícul. Tots els personatges representen uns altres símbols. Pirros, el de cabell vermell, i un bala perduda, contra Eustaqui, el que treballa. Un Dòria, de regal, i un Damó de conseller per protegir l'amo. I les dones, Sòstrata, parella de Damó, i Sofrònia, que es contrapunta amb Nicòmac per evitar la ruïna de sa casa, en interès propi i per escarment del seu marit. Per què aquesta batalla pel futur entre el pare, ja gran i casat, i el fill? No planteja també la decadència d'una classe i l'ascens d'una altra? No és només l'exemple modern de Castelao amb "Os Velhos nom deben de namorarse". Al final triomfa l'amor dels joves, gràcies al llinatge de Clícia. Son pare, Ramon, del Regne de Nàpols, és garantia de noblesa i riquesa. És a dir, la fortuna de Florença provindria del Regne de Nàpols, dels catalans.  

Com tots sabem, els clàssics sempre ens ofereixen diferents capes que besllumen significats diversos. Només cal recordar l'excel.lent treball de Lluís Mandado sobre l'Orlando Furioso i el simbolisme dels seus personatges, actors catalans enmig d'un paisatge italià. De fet, l'imperi català va portar la península italiana a un Renaixement, i no a l'inrevés, com es diu fins avui dia. Aquelles províncies romanes d'Hispània i la Gàl.lia esdevenien les mestresses de l'imperi que havia conquerit el Mediterrani segles enrera. Què ens volia explicar En Niccolò Maquiavelo, o potser ja li podem dir Nicolau Mas Clavell? Rieu de gust, com ho hem fet amb aquesta obra de teatre, i contempleu la ironia de la Història.