dilluns, 21 de maig del 2007

Imago Cataloniae, els Canvis de Mapes a la Història

Aquest mes he estat mirant, més que llegint, el magnífic volum editat per la Generalitat l'any 2005: "Imago Cataloniae". En ell es recull un compendi de mapes sobre el nostre país des del final de l'Edat Mitjana fins als temps moderns. Els mapes van representar una revolució i són el símbol del món modern. A l'Edat Mitjana la realitat es representava amb els llaços de vassallatge i de familiars, i el Renaixement va portar a veure el món d'una altra manera primant el territori físic. Amb la voluntat des de l'inici de cartografiar tota la Terra, l'Orbe.

Com que els mapes eren una eina molt útil, també pateixen les vicissituds de la Història. I amb això vull dir que estan sotmesos a pressions polítiques, i que no tenen un ús tècnic neutral. Dels primers mapes o portolans ja es poden veure que es dibuixaven d'acord amb la seva finalitat. Una finalitat militar assenyalant els castells en alguns, en altres una finalitat religiosa, en altres civil.
Com a exemples, el mapa encarregat per l'orde religiós dels caputxins. Els mapes nàutics amb la indicació dels llocs: un portolà català amb els noms de les illes Canàries com aquestos: Ferro, Forteventura, Lancelot, etc... Us recomano l'ús de la lupa, encara que fixant-vos-hi podreu llegir-los. Per defecte, en un proper escrit parlaré d'alguns canvis en el Baix Llobregat,.
Ara mateix, només volia apuntar que el fet d'assolir el cim de la cartografia, que és conèixer tota la Terra, almenys en la seva part física, des del fons de l'Àfrica fins a l'Antàrtida, implica la davallada en l'ús dels mapes. I com s'entèn això, ara que tothom té accés en qualsevol moment, incloent internet o el gps? Perque passen a ocupar un lloc secundari en el món que neix. Com que ja sabem tot de la terra, ara és més important saber tot allò pertanyent a la gent. El mapa del genoma humà, el mapa de relacions interpersonals, allò que en cert sentit identifica les persones, i que era tan important a l'Edat Mitjana. No és ben bé igual, és clar, però per aquest camí anem.

dilluns, 14 de maig del 2007

Les Pedres del Camí

A Montpeller vaig comprar per Setmana Santa el llibre de Joan Bodon "La grava sul camin"-"L'Evangeli de Bertomeu" que recull les seves vivències de la II Guerra Mundial i la Postguerra. Aquest gran escriptor occità va començar a escriure aleshores. Va ser la seva manera d'expressar i treure fora tot allò que es va haver d'empassar en aquells anys tan difícils. Més proper, podem recòrrer en català a "Les Amnèsies de Déu" d'en Beszonoff.

El dolor d'aquelles experiències va ser inenarrable. L'Evangeli de Bartomeu d'en Bodon és el primer text que s'hauria de llegir d'ell. No estava acabat, perquè els seus silencis parlen més que la seva prosa escrita. Després "La grava del camí" ja ens porta a l'acceptació i duresa del viure quan ja no hi ha marxa enrera, aquestes pedres del camí que fan que el cos i l'ànima pateixin quan caminen. Allò que ens ha endurit i aixecat l'esperit. Potser la grava del camí o del riu, tant se val. Al darrera del temple jueu de Budapest trobareu el monument a l'Holocaust format per tot de pedres i còdols. Sense comentaris.

Potser això té preparat Nicolas Sarkozy als francesos. Ell que precisament és d'origen hongarès. Certament, el model d'esquerres estava esgotat a França. Ni la "grandeur" ho dissimulava. Però les meves preferències per Segolene Royal no amaguen la meva lluita contra els estats que no compleixen la Declaració dels Drets Humans. Francesos que ens trobavem pel altres camins parlaven dels abusos de la societat de la subvenció. Els treballadors que pagaven les pensions dels altres estaven cansats. Tanmateix, la classe dirigent francesa no els salvarà. I Sarkozy és el seu representant. Del foc han anat a parar a les brases. El sol de Montpeller ens va acompanyar, allà on dies després feia el seu darrer miting de campanya Nicolas Sarkozy. El Midi ha votat per Sarkozy, ja veurem els resultats amb el temps.

dissabte, 5 de maig del 2007

Ja t'hi pots morir!

Aquestes última setmana, Sant Boi ha acaparat l'atenció informativa de tot Catalunya pels incidents amb el cantant de la Cabra Mecànica al Carrer Major. Com que es tractava d'un personatge famós, i els fets seguien el corrent informatiu dels abusos de la policia, alguns veritat i altres no ho crec pas, tothom en va parlar força. Aquest cantant tenia l'esquena ben coberta, i una bona veu, sinó ningú li hauria fet cas. Però quan això o altres coses de veritat passen a un ciutadà normal, o anònim, com qualsevol de nosaltres, ja t'hi pots morir! A dos d'aquestos ciutadans de Sant Boi els hi va passar una cosa semblant.


Un d'ells estava malalt de l'esperit i l'altre del cos, però cap dels dos ha pogut arribar fins al dia d'avui. El primer veí es deia Enric. Vivia en una casa antiga del barri centre. Una casa on vivia de lloguer, un lloguer antic dels temps dels pares i potser dels seus avis. Però ara a casa seva estava sol. Era conegut entre els veïns, no gaire a fons, ja que sempre saludava i era cortés, però no anava explicant gaire les seves penes. Ja gran, amb pensió de jubilat, els veïns comentaven al carrer que l'havien trobat a casa penjat. Havia estat en tractament psiquiàtric un temps, i ara sembla que ja no prenia medicació. Algun comentari desafortunat sobre el desnonament i trasllat a una residència potser el van fer recaure.

L'altre santboià va morir al carrer. El seu cas ha tingut més repercussió, ja que ironies del destí, va encetar el conflicte que va portar a la vaga de les ambulàncies, amb sis treballadors acomiadats. Aquells que van tenir el coratge de dir no als seus caps han estat acomiadats. A l'inrevés dels treballadors que a cent metres de l'Hospital de Sant Boi van obeir les ordres dels seus caps i van esperar una ambulància medicalitzada per portar el malalt que s'estava morint al carrer. Aquestos han estat felicitats per complir les lleis.
En tots dos casos, aquestos dos veïns nostres ja no hi són. Potser algun dia ens pot passar a nosaltres. Per por s'han complert les normes i les lleis dels homes. Però s'ha vulnerat la llei més important, la llei de l'amor. Si no tens ningú al costat, ja ens hi podem morir tranquils, doncs!