dimarts, 4 de maig de 2021

LES VALLS DELS PRATS - II


Aprofitant l'avinentesa de la publicació del nou Quadern del Consell Cultural de les Valls titulat "Pagus Anabiensis" de l'Albert Turull, vam repassar els topònims que apareixen en el llibre. Està força ben editat, i fa un estudi exhaustiu de tots els noms relacionats amb les Valls d'Àneu. Completa reculls anteriors, i a més, té una gran quantitat de fotografies. Si no hem pogut trepitjar el territori, almenys podem tenir una bona perspectiva dels paisatges i d'allò que els homes podem contemplar. En general, segueix la línia filològica del Joan Corominas, i els textos que poden aparèixer els podem encarar amb la consulta en línia que l'Institut d'Estudis Catalans ens posa a l'abast per internet de l'Onomasticon Cataloniae.

Com he comentat a l'article anterior, les tesis del gran filòleg sobre la influència basca en la parla del Pallars obtenen prou bons resultats, i explicacions força convincents en molts casos. Però la indefinició sobre el possible substrat ibèric o celta deixa algunes portes obertes als estudiosos de les llengües cèltiques, especialment al bretó, com a representant que queda al continent europeu. Com a exemple, vull posar en evidència que la paraula "ster" en bretó vol dir riu. Aquí ja podem fer les combinacions familiars respecte al català oriental, amb el Ter, la Tet, el Tec, etc... i respecte al català occidental, amb Esterri "Sterria", Ser, Segre, etc... fins i tot Terradets...

Ara mateix, però voldria fer una relació dels topònims del Pallars més relacionats amb llengües germàniques. Veurem que si apliquem aquest filtre podem aconseguir millorar els significats dels mots. Voldria recordar que a l'Edat Mitjana, la noblesa catalana era majoritàriament goda, i que si la societat es dividia en tres ordres, el percentatge de paraules pujaria del 10 per cent que ens parlen les teories actuals a un 30 per cent. Se'm fa evident que l'evolució de les paraules està sotmesa a una perspectiva dels fluxos al llarg del temps, igual que una pedra es va arrodonint per l'efecte de l'aigua en el riu. Un altre factor visible és que la comparació entre una paraula catalana i una germànica és més fàcil consultant un diccionari modern que no pas un d'antic. Si fem la consulta al Diccionari Alemany-Català de l'Enciclopèdia, de vegades ens serà més convenient que si consultem el Diccionari Etimològic Alemany de finals del segle XIX, disponible a internet. 

Encetarem la llista seguint els noms actuals, les vinculacions amb les paraules germàniques entre cometes, i el significat més probable.  A més d'alguna correlació amb el català oriental.

Àneu – Vall d’Àneu (Pallars Sobirà) - "An – au, aue" – En els prats - 

Barcedana - Vall de Barcedana (Pallars Jussà) – "Barsch" – Aspres – Els Aspres del Montsec - Bàscara (Català Oriental)

Borén – (Pallars Sobirà) –en textos antics Borehnne - "Börde" – plana vora el riu – "ehe" noble o bé, "eben" – suau, pla

Burgal - Sant Pere de Burgal – (Pallars Sobirà) "Burg"- "Alt". Castell antic.

Cerbi – (Pallars Sobirà) Cerdanya (Cerdanya) –" Zer"- molt generalizat com a significat de trencat, desfet,

Gerber (Pallars Sobirà) – "Gern"-"Berg" – Muntanya Desitjada –"Ger"–"Berg" – Muntanya de la Llança -

Eixe - Pala de l’Eixe – ( Pallars Sobirà) - "Pfalz" de "l’Ecke" – Cinglera, caient – Cantonada- Racó

Fals – (Ribagorça) Castell de Fals – "Pfalz" – Pals – cinglera, estimball – veure Pallars-Palau

Jou – (Pallars Sobirà) – "Berg"-"Joch" – pas estret, gorja -en català Jou amb el mateix significat, on s'estreta la Vall d'Àneu, fem notar també la combinació entre J-ou i J-och que es troba en paraules com el Forat de l'Or a Terradets, o el Forat de l'Ou al Ripollès, on la paraula germànica seria "Loch" que vol dir precisament forat. Coll de Jou al Bergadà, amb significat redundant, com Vall d'Aran.

Mata de València– ( Pallars Sobirà ) " matte" – bosc- prada – Mataplana (Ripollès)

Montadó – (Pallars Jussà) – Mont-Odó – compareu amb Montardo (Aran) – "Mont"-"Aar"- Mont de l’Àguila.

Noguera – ( Pallars i les Nogueres) Comarques i Rius -"Nocke" – Muntanyes Punxegudes -tingueu esment que la vinculació amb l'arbre no és especial d'aquestes muntanyes, igual passa amb la paraula palau, que es vol buscar un palau a tot arreu, on només es troben cingleres i penya segats.

Organyà – (Alt Urgell) "Ort" Anyà – "Ort" –"Eng" - Lloc del Congost, de l'Estret. Tresponts.

Pallars – ( Pallars Jussà i Sobirà) Palau – "Pfalz" –es desdobla en Pal i Fall – Cinglera, precipici- Pals-Pallejà-Palafrugell-Palau-Fai. 

Sarga - Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà)– Sarga – derivat de "Zarge" que vol dir frontera, vora, límit, amb el comtat de Ribagorça...

Sixena – derivat de"Zeichen" – "zeichnen" - senyal, marca, regal, dibuixar- lligat a Zeigen – mostrar

Talarn – (Pallars Jussà) – "Tal"-"arm" – Braç de la Vall

Toló – (Pallars Jussà) Sant Salvador de Toló – derivat de "Topf" – tapadora – o de "Zopf" – cua, punta – "Topf – Olt" . Castell antic de Toló .


Com he esmentat amunt, existeixen estudis exhaustius sobre les paraules Cerdanya, o Palau, per tota la geografia. La recerca de vincles familiars, i també de palaus senyorials no s'ajusten pas a la topografia. Alguna d'aquestes propostes etimològiques poden ser errònies. Aquestos bons treballs són essencials per entendre que les possibles etimologies de vegades ens porten a un cul de sac. Cal cercar en un altre camp, que és el que aquí proposo. L'objectiu principal és acostar-se a la cosmovisió del territori i de la gent que el van habitar. Com deia Newton, nosaltres ens aixequem sobre les esquenes dels gegants que ens han passat davant.

dilluns, 3 de maig de 2021

LES VALLS DELS PRATS - I

L'estiu passat vam poder aprofitar per visitar la Vall d'Àneu a la segona quinzena d'agost. Malgrat les restriccions, vam gaudir d'unes bones caminades. Aprofitant l'Alsina i el Bus del Parc vam estar per Esterri, Espot i l'Escaló abans de tornar cap a casa. Estava tot força concorregut, però per sort ja no tenien les gentades de la primera quinzena. Per desgràcia, ens va quedar per veure algun espectacle del Dansàneu 2020. La resta bé, vam poder visitar la Casa Gassia, i comprovar la bona tasca que fan per difondre la cultura del Pallars. Sigui el museu, les activitats, els llibres o la música, o l'empenta dels seus treballadors, tot fa un regust de cultura d'arrel que mereix que arribi a tothom. Defensant lo seu, volen difondre aquestos tresors, i que cadascú pugui valorar-ho com cal. 

Aquesta actitud es feia evident amb la gent del país. Molts portaven samarretes amb paraules característiques del parlar pallarès, com a signe d'identitat. L'associació Cambuleta està fent una bona tasca en aquest camp. A més de la promoció del dialecte nord-occidental, els pallaresos defensen la seva cosmovisió. Potser els drets del comtat del Pallars han quedat més arraconats que els de la Querimònia de l'Aran, històries de vells i d'intel.lectuals segons la majoria dels catalans. Què podem dir de la mancances sobre la pròpia història? Doncs que molts ciutadans viuen als núvols, en aquest cas, els d'internet. 

I què més falte? demanen a les botigues, als hostals, per tot arreu us diuen la gent que us atendrà. Amb aquell esperit que a Barcelona ni a l'Àrea Metropolitana trobareu pas. Sí que podeu aconseguir el llibre dels Costums de la Vall, i també podem gaudir de la darrera publicació dels Quaderns del Consell Cultural de les Valls d'Àneu titulada "Pagus Anabiensis" d'Albert Turull sobre l'onomàstica i toponímia de les valls. Un bon treball editat a finals dels 2020 que completa publicacions anteriors i que fa un recull més exhaustiu. Ben editat, i amb unes bones fotografies per intentar exposar allò que la gent veu quan anomenen els seus llocs. 

El text segueix les tesis principals del Joan Coromines. Aquest gegant de la filologia catalana va fer un recull enciclopèdic en el seu Onomasticon Cataloniae. Adés tenim l'oportunitat de consultar-ho per internet, una excel.lent eina per posar-lo a l'abast de tothom. Ara bé, amb el pas del temps es fan evidents els encerts del Coromines, i també d'on coixeja. Coromines va deixar moltes llacunes, i és normal que així fos. Ell tenia uns vidres per llegir els textos i els topònims que estaven amarats de la influència basca. Aquest filtre oferia explicacions raonables en molts dels casos, però també en deixava altres de banda. La reverència a la seva gran tasca ha fet que altres opcions filològiques es quedessin fora. En el fons, el nostre filòleg ens va deixar molt camp per córrer, i molta feina per fer. 

Si la toponímia i l'onomàstica va lligada a la geografia i als diferents pobles que han viscut en un lloc determinat, és normal que tinguem diferents cosmovisions d'acord amb cadascun d'aquestos pobles. Si seguim la cronologia històrica ens trobarem primer amb els celtes o gals, i posteriorment amb els ibers, amb els bascos, amb els llatins, amb els gots, i els àrabs. Sense negar la influència basca, caldria tenir en compte el paper dels gots, i per extensió, dels germànics, en la conformació del poble català. Durant molts més segles que els àrabs, els gots influiran en la llengua. A l'Edat Mitjana la majoria de noms eren de nissaga germànica, no debades, els gots eren el nervi de la noblesa catalana, i estem parlant d'un dels tres ordres de la societat d'aleshores. Per tant, seria coherent que gairebé un terç, un trenta per cent de la parla tingui la seva empremta. Per què els lingüistes rebaixen aquesta aportació al voltant d'un deu per cent? Caldrà aplicar el filtre dels vidres germànics per veure si la seva perspectiva és més ajustada a la realitat geogràfica. I això ho provarem d'esbrinar al següent article.

dimarts, 2 de febrer de 2021

ELS REGALS DE LA VICTORIA

Ja han passat uns mesos des que la Victòria va morir a casa seva, als 93 anys d'edat. Va ser al mes de setembre, precisament la nit de la celebració del Nou Any Jueu. Va coincidir amb el Xanà Tovà de benvinguda a una nova vida. Un dels seus llocs preferits era la cascada dels Ulls del Jueu a la Vall d'Aran, la llegenda parla de llur llàgrimes que vessen perquè no reconeixen que Jesús és el Messies. Per als cristians, que de fet som una secta jueva, hauríem de tenir més fe en el pas de la mort, però com a humans, cadascú ho passa com pot. La Victòria ho va fer a la seva manera, darrera matriarca de la família de la meva dona, de la generació dels padrins i madrines que van passar la Guerra dels Tres Anys, i que va marcar el seu destí vital més enllà de les circumstàncies familiars. Des de les cascades, que rajaven amb tota la força de l'aigua, li agradava molt atansar-se a l'Artiga de Lin per contemplar els seus cims.

Tanmateix, el seu lloc favorit a l'Aran era la bassa d'Oles, on també van portar les cendres de son marit. La bassa feta pels pastors es troba en un replà als peus del MontCorbisson, i d'allà fa d'escambell per guaitar les muntanyes de la Vall, tant a dreta com a esquerra. Tots dos contemplaven amb admiració aquells tucs altius, plens de neu i de verd. No us sorprendreu per la paradoxa de saber que havien nascut enmig de paisatges més planers i secs. La seva vida també va estar plena d'aquestes muntanyes, fortes i enlairades, dures i tendres, fredes i fresques, d'alts i baixos, força contrastats, de moments dolços i amargs. 

Va voltar tots els estius per l'Aran, amunt i avall, fent amics i coneixences que li han durat tota la vida. Malgrat el seu caràcter fort era molt fidel, i sempre estava contenta de trobar-se la gent. Enraonava a raig, i les sabia dir sense ofendre perquè tenia molt enginy i gràcia explicant els ets i uts de totes les coses. Una altra de les seves qualitats és que era molt generosa, i li agradava estar envoltada de la família i de tots els amics. Això ho demostrava cada any quan arribava el Nadal. Allà s'esforçava en tot: en el menjar, en el parament, i en que a ningú no li faltes res. Si al saló de casa decorava l'avet, més goig feia el guarniment que ella procurava al dinar de Nadal. Era festa grossa, i tots la compartíem. 

Com la trobarem a faltar, ara que ja fa companyia a tota sa gent que l'ha avançat. Estic segur que haurà tingut una gran benvinguda, i allà dalt serà Nadal de pau i alegria, tant com a la seva vida atzarosa havia desitjat. Pels Reis haurà tingut un gran regal, ella que tants n'havia fet per tots els seus amics.

divendres, 29 de gener de 2021

LES VIDES PROMESES A LES AMÈRIQUES


Aquesta setmana s'ha difós el projecte que uns inversors volen fer al Brasil. L'han batejada com Aguaduna, la construcció planificada d'una ciutat sencera, com es va fer amb la capital de Brasília. La novetat és que volen que sigui una població sostenible, d'acord amb els últims avenços tècnics i ambientals. El lloc que han trobat és a la prefeitura d'Entre Rios, que es troba a l'estat de Bahia. Compteu que hi ha una gran extensió de terrenys, i més si és al Brasil. Podeu donar un cop d'ull a la presentació pública d'Aguaduna, tenint en compte que els responsable tenen la seu a Catalunya, amb el suport de capitalistes internacionals. Sembla paradoxal que un grup financer tant potent s'esmerci a desenvolupar una idea tant agosarada, que a més compti amb l'atractiu mediambiental. Si a Europa ja no hi ha lloc per a aquestes iniciatives, sempre hem tingut tirada a veure les Amèriques com el Nou Món, ple d'ideals i promeses utòpiques. No debades, tothom situa "La Utopia" de More a l'Amèrica.

Però si això ja passava al segle XVI, què me'n podeu dir de l'aventura del segle XX que ens explica el darrer llibre d'Enric Larreula "La Vida Promesa" editat per La Campana el 2020. Explica els esforços esmerçats per anarquistes catalans de crear una Nova Catalunya al Brasil de la primera meitat del segle, durant el mandat del president Getúlio Vargas. Fugint de la repressió al nostre país, els anarquistes buscaven terres verges per explotar i portar d'acord amb els seus principis llibertaris. Fent de pagès, volent portar una educació, defensant el català, i l'esperanto, el naturisme i les cooperatives, l'estimació pels animals i plantes, i la fraternitat humana. L'escriptor ens explica tot això mitjançant els diaris d'un adolescent que va creixent, i aprenent a viure enmig del món. Un recurs molt utilitzat, però que l'ofici d'En Larreula ens acosta de forma senzilla i tendra, envoltada d'aquestes ironies que ens fan profundament humans. El xoc amb la realitat dels camps i la selva, dels indis i del cacic local, de la família i de l'amor lliure. De com s'enfronten a les diferents contradiccions, de vegades de cara, de vegades d'esquena. Malgrat tot l'esforç i estimació posada en el projecte, les esperances es van esvaint, i aboquen a un comiat. Un comiat que no deixa de ser l'etern retorn a la lluita per la vida, i com ens hi encarem. L'epíleg, una mica massa enfarfegat, ens ensenya com el fil de la vida es va perllongant durant generacions. La ironia del retorn del vaixell a Barcelona el 18 de juliol del 1936 és un bon encert. Les promeses d'una vida millor s'esvaeixen davant la força dels poderosos, i com, davant del naufragi, només ens queda remar amb els bots fins a trobar un port més segur i arrecerat. 

Aconseguirem desenvolupar una nova ciutat al Brasil, com diu la cançó "moro num país tropical abençoado por Déus"? El temps ho dirà, caldrà que tingui molts recursos, i molt de suport per poder tirar endavant. Fa anys un projecte per construir un barri d'habitatge públic a Salvador no va reeixir,  malgrat que tenia fins i tot el suport del Carlinhos Brown. Quan es va acabar la batucada, el seu so intens es va esvair enmig dels carrers del Pelourinho. Molts catalans han fet camí al Brasil, d'altres no gaire, perquè de Pere Casaldàliga n'hi ha pocs. Sigui a Catalunha, sigui al Brasil, tots els països tenen coses bones i dolentes, però qui ha de guanyar-se el pa ha de ser l'home, i el cel i l'infern són tots a les seves mans. I estan ben aprop, no cal anar-hi gaire lluny.


dijous, 7 de gener de 2021

VALLS I DEVESSALLS

Adés s'ha registrat al clot del Tuc de la Llança una de les temperatures més baixes de la Península Ibèrica. L'aparell meteorològic ha marcat la nit de Reis uns trenta-quatre graus sota zero com a rècord històric. Aquest cim està a tocar del pla de Beret, on neixen la Garona i la Noguera Pallaresa. La serralada alterosa fa de capçalera dels Pallars, i de frontera amb el vessant nord del Pirineu.  La neu acumulada als mesos d'hivern s'anirà desfent, davallant pel curs de la Noguera. Aquestos tucs es despullaran a l'estiu de llur mantell blanc, deixant a una banda la roca pelada de la solana, i a l'altra banda els boscos i prats verds de l'obaga. Així durant milions d'anys s'ha repetit aquest cicle natural, reforçat per les glaciacions, de manera que les valls s'han anat obrint i escalant per fer via a l'aigua que va rajant. Com les Valls d'Àneu.

Dintre de les valls es troben els replans de Son, que s'allarguen una mica més fins a Jou. A Son mateix trobareu el Centre de Documentació dels Pirineus, un edifici no gaire gran, però ple a vessar de continguts molts interessants, que podeu trobar al vostre abast. En destaca la part del Romànic Pallarès. Per això, no és d'estranyar que ara mateix pugueu veure un exposició artística contemporània al Museu Nacional d'Art de Catalunya, MNAC. Es titula "Empremtes i Figuracions a les Valls d'Àneu. Una intervenció d'Oriol Vilapuig". Malgrat les circumstàncies sanitàries, podeu arribar-vos al museu per contemplar una perspectiva diferent d'aquestes obres. Si la mà de l'artista us permet copsar el geni de les persones que les van fer, també cal obrir els nostres sentits a aquesta realitat immanent.

Una realitat que també s'expressa entre els homes mitjançant el drets perennes de la Vall. Potser el fred d'aquestos dies està glaçant la neu, com es va glaçar la sang del darrer comte del Pallars a la presó de Xàtiva molts segles fa. Cinc cents anys que va caure el castell de Valença d'Àneu i la comtessa, Caterina Albert, va acomiadar-se de la fortalesa que va defensar gairebé sola. Se n'ha parlat molt, però no s'ha explicat prou. Potser ve a tomb pensar que Caterina Albert fos també un pseudònim literari com ho era Víctor Català?. Més enllà de la grandesa d'aquesta escriptora, se'ns apareix la fermesa dels Costums i Ordinacions de les Valls d'Àneu.  

L'evolució dels drets i costums de les Valls anava lligada a l'evolució de la societat d'aleshores, però es fonamentava en una sobirania real. Els drets es defensaven perquè per a la gent eren tant propis com les creences religioses o el respecte a la sobirania comtal. Els pilars jurídics eren sòlids, i tothom era molt conscient del seu valor. Els segles han passat, però els drets i costums continuen sent una fita. Un referent i una àncora per a la nostra societat moderna. Enmig d'aquesta crisi general que vivim a principis del segle XXI de la nostra era. Més enllà del misteri, ens meravellem davant la saviesa d'aquells avantpassats. Malgrat els contratemps, tenien clar que l'home necessitava expressar-se per poder mirar al futur amb confiança. El verb, la imatge, l'escrit, tot ressonava dins dels seus caps i cors.